al contingut a la navegació Informació de contacte

Festa Major

a càrrec del Dr. Fernando Garza Domínguez

foto_fernando_garza.jpg

Bon dia a tothom!

Ilustre Sr. Alcalde, concejales, autoridades y en general a todos los vecinos, habitantes y amigos de este pueblo de Organyà.

En primer lugar permitirme que me dirija a vosotros en castellano, porque así puedo expresar mejor lo que siento, ya que mi catalán actual es muy precario.

Es un gran honor para mí, que el Alcalde Celestino Vila (que raro se me hace llamarte Alcalde querido Tino) y el Ayuntamiento, hayan pensado en mí para este Pregón que abre la Festa Major de Organyà, a la que tantos años he concurrido desde la parte baja del balcón. Nunca pensé que llegaría a ser Pregonero Mayor de esta Villa - habitualmente otorgado a personalidades ilustres, lo que me demuestra el cariño que me tenéis, cariño y gratitud compartida, porque aquí, gracias a vosotros, me hice médico. El verdadero médico en contacto constante con la gente. Aquí aprendí además, el sentido de la responsabilidad y dedicación al trabajo. Siempre recordaré la primera gran lección que recibí (vale la pena que os cuente esta anécdota).

Un señor acudió a la consulta a las 9 de la mañana; yo dormía. La Sra. Martínez me llamó, pero seguí durmiendo. Al rato me volvió a llamar diciéndome: El Señor se está poniendo violento. Aprisa y corriendo me vestí, bajé a preguntarle que le ocurría, y me contestó: Sr. Garza, usted y yo somos trabajadores, yo del campo, y me levanto a las 6 de la mañana, y usted de la Medicina que deba ser al servicio nuestro, y su obligación es estar a las 9 de la mañana en la consulta. Comprendí que tenía razón, y que si quería ser alguien en mi profesión, tenía que ser a base de trabajo y dedicación. Aquello marcó mi futuro. Este Sr. era D. José Vilana (Renegat). Gracias Sr. Vilana por la lección.

Vine aquí por casualidad, porque un compañero de la Facultad (Dr. Martínez Planes) me pidió que viniese a su pueblo durante 6 meses hasta que acabase la carrera para guardarle la plaza de Médico libre que había quedado vacante al fallecer recientemente su padre, que la ocupaba. Por diversas circunstancias, aquellos 6 meses se convirtieron en 13 años.

Mis principios fueron decepcionantes tanto en lo profesional (no tenía pacientes) y sobre todo en lo económico (no ganaba ni una pela) hasta tal extremo, que la buena Sra. Martínez (mi patrona) tardó 6 meses en poder cobrar la pensión. Me sostenía la amistad de los amigos que hice (Manel Rocamora, Vicent Gilbert, Gustavo Barriga y Paco Serradell que, junto José Luís Husillos (que consideré como un hermano) me animaban, y porque no, me involucraron en su buen vivir de las noches en el Bar de Ramón.

Pero todo tuvo su límite. Al año de estar aquí en las mismas condiciones precarias y que había puesto en conocimiento del Sr. Alcalde, solicité al Colegio de Médicos que me asignase otro destino: Isona.

Me dirigí a Lérida a tomar posesión de mi nueva plaza, llevándome en su coche el Sr Husillos. Nos detuvimos en Pons  en el Bar Ventureta a desayunar. Allí, con gran sorpresa nuestra, apareció D. Marcelino Rosell, Alcalde entonces, para que desistiese de irme e instándome a que volviese a Orgañà. Me garantizava 3000 pesetas mensuales en concepto de Iguala.

Así fue mi vuelta.

Ya establecido aquí, qué os puedo contar de aquél Organyà  entrañable de los años 55 y 60 con sus grandes ferias de ganado y Fiestas Mayores, dónde pasé a ser una Autoridad con su protocolo de tener que ir vestido de gala en procesiones y actos honoríficos.

Os podría contar cientos de anécdotas de aquellos tiempos, algunas tan curiosas como que, cada vez que iba a visitar un domicilio, lo primero que me traían era un plato con un pañuelo. (No sabía para qué). Más tarde comprendí que era para auscultar al paciente. Excuso decir que seguí utilizando mi Fonendoscopio.

Otra que me impactó sobremanera y me demostró que no se puede, o se debe, ignorar la sabiduría popular y su hacer, por más que suponga una aberración para la Medicina. Llamada a altas horas de la madrugada para que fuese a Coll de Nargó para atender a una parturienta a la que la partera del lugar no lograba sacar la criatura. Allí me dirigí acompañado de Rosa la Comadrona (sabía mucho más que yo de estos menesteres, además de mi aversión por los partos). Con gran esfuerzo y tiempo logró que el niño viese la luz, pero cianótico y en parada cardio-respiratoria. Allí nos tenéis empleando todas las técnicas que sabíamos, pero inútil, el niño no volvía. A mi lado estaba una buena mujer (la partera) que al ver que nuestros esfuerzos eran estériles y el niño se moría, me decía Dr& déjeme actuar a mí. Rechacé su oferta, sobre todo cuando me dijo cuál era su técnica. Esta consistía en: Coger una gallina y meter su pico en el ano del niño. Cuando la gallina muera, el niño vivirá. Podéis imaginar lo que pensé, pero cuando ya dimos por muerto al niño le dije Puede hacer usted lo que quiera. Hoy el niño debe tener 50-55 años. Esta técnica la he comentado con sabios compañeros y no se lo podían creer, sino fuera porque había sido testigo. Fue otra gran lección.

Pero no todo fueron lecciones recibidas, hubo otras de las que me sentí orgulloso, dada la gravedad de las mismas y el tener que soportar las críticas de compañeros quienes sostenían que mi  audacia suicida comprometía seriamente la vida del paciente.

Citaré las 2 más relevantes:

La primera con los Magatsen Antonia y Sebastián, que por un desgraciado accidente sufrieron quemaduras. Antonia del 60% del cuerpo (brazos, piernas y abdomen). Sebastián ambos brazos. Las de Antonia muy graves (hoy iría a una Unidad de quemados) y que con grandes curas, transfusiones y goteros, logré sacar adelante con un mínimo de secuelas. Su agradecimiento fue grande y prácticamente pasaron a formar parte de mi familia. Fueron unos verdaderos padres para mis hijos Margarita y Fernando.

La segunda con la jove de cal Nando. Contrajo un Tétanos de tal virulencia que en aquella época suponía una alta mortalidad. Fueron muchas horas, sobre todo nocturnas, las que tuve que acudir a su domicilio  para solventar las crisis convulsivas que sufría y que ponían en peligro su vida. Estuve un mes prácticamente sin poder dormir por la noche.

Y así fue mi hacer durante esos años, introduciendo una medicina desconocida para ellos. Medicina audaz y temeraria, pero verdadera medicina rural, porque hice todo tipo de patologías (fracturas, cirugía, transfusiones de sangre y plasma) ayudado por Jorge Alsina, Farmacéutico con gran formación profesional que con sus análisis de sangre y pruebas de compatibilidad para las transfusiones, hizo posible el realizar estas técnicas.

Su ayuda fue tan eficaz que contribuyó  en cierta forma, en mi salida de Orgañá. 

Un día del mes de Diciembre del 67, de mañana recibí una llamada telefónica del Jefe Provincial de Sanidad de Zaragoza, diciéndome que tenía plaza vacante en Zaragoza. Que si la quería, tenía que tomar posesión de ella es misma mañana antes de las 2 de la tarde. No me dio otra opción ni que pensar. Me dirigí a la Farmacia a solicitar la opinión de Jorge, quién me dijo que debía aceptar, aun sintiéndolo mucho por él. Además me tuvo  que prestar su coche, hay que mi 1500 estaba averiado. Volé hacia Zaragoza para llegar antes de la hora señalada y decidí tomar posesión de mi nuevo destino.

Reconozco que mi salida fue muy precipitada,  pero  mandaron las circunstancias.  Y que no fue muy bien aceptada por el pueblo, pero tenía que pensar en el futuro de mis hijos, lo que me llevó a tomar esa decisión y era una oportunidad única. Además por qué no decirlo, quería dedicarme a la cardiología.

Marché, pero quedó aquí parte de nosotros, gratitud y muchos y buenos amigos, con el ansia de volver siempre que pudiésemos. Por eso, cuando tuvimos ocasión, adquirimos la que sería nuestra segunda residencia (Cal Garza figura en ella) convirtiéndonos en unos vecinos más de este pueblo.

Pero no todo ha sido trabajo, también he tenido mis buenos ratos de ocio y hacer grandes amigos.

Inicialmente los citados del buen vivir a los que se fueron sumando Mateo (Veterinario), los cajeros Catalán, Tarafa y Fernández Cirici, y otros como Valentín, las Conchitas (Cuello, Valentín y Martínez), los taxistas (Chato, Jaime Benabent, Trícula y Celestino Vila) compañeros de fatigas por esos caminos de Dios, llevándome a visitar a las Masias más insospechadas por abruptos caminos que a veces eran únicamente senderos.

Posteriormente José Cerdaña (PICOY) que me enseñó lo que sería mi gran afición: la pesca.

Una tarde me dijo: Chaval hoy vas a acompañarme a pescar y verás como pescas. Me llevó bajo el Pantano de Oliana diciéndome, pesca aquí. Y vaya si pesqué, saqué 7 hermosas truchas que no sé si las compró y las echó allí para que las pescase o Dios amparó mi inocencia Pero aquél día nació lo que sería mi gran afición, la pesca, y la amistad de un gran amigo, mi mejor amigo. Él y Marcelino (Pallerola) fueron durante años mis compañeros de pesca y plegar bolets, cuando terminaba la temporada de pesca. Pasábamos muy buenos ratos juntos, rivalizando en las hazañas y número de truchas o bolets que cogía cada uno.

Ambos fallecieron. Mi gratitud y recuerdo irán siempre con ellos.

El gran vacío que me dejaron lo llenó Rosendo Perdigues (mi buen amigo Rosendo) maestro de maestros en Bolets que me enseñó cómo encontrarlos y con él recorrí gran parte del Pirineo de Alt Urgell. Dell que admiré su pericia boletaire y sobre todo su sentido de la orientación en el bosque, siempre sabía dónde estaba, lo que yo nunca he conseguido, ello hacía que no me separase de él más allá de 12 o 15 metros. Desgraciadamente también ha fallecido.

Gracias Rosendo, tu recuerdo perdurará siempre en mí.

Todos ellos crearon en mí un espíritu de amistad y camaradería difíciles de olvidar.

Gracias así mismo a toda aquella generación que me sobrevive y cuyos hijos (niños entonces) son hoy padres de familia e incluso algún abuelo. Gracias a todos, incluso aquellos que no me conocieron, pero que quizás haya oído hablar de mí, y que año tras año me ven por estas calles. Gracias a todos porque me hicisteis médico en el más amplio sentido de la palabra, que me sirvió para que en Zaragoza partiendo de cero, llegase a ser alguien, incluso a ocupar puestos relevantes. Gracias a mi esposa e hijos que tuvieron que soportar las intempestivas llamadas de noche y las preocupaciones que lleva consigo el ser médico rural.

Por todo aquello y como un vecino más, disfrutemos de estos días y gritéis conmigo:

VISCA ORGANYÀ VISCA LA FESTA MAJOR

Declaramos abierta la Fiesta Major

per Anna Maria Traveset Vilaginés

anna_maria_traveset.jpg

Bon dia a tothom!

Il·lustre senyor Alcalde, Regidores i Regidors, autoritats, amics i amigues , ganxes i ganxos tots, coneguts i no tant coneguts

Es un gran honor per a mi ser avui en aquest balcó de l'Ajuntament per  fer el pregó de la Festa Major. No sabeu la il·lusió que em va fer que el nostre alcalde, en Celestí Vilà Betriu, em demanés de fer-lo. Li agraeixo profundament! Em va comentar que feia molt temps que no es feia a Organyà, i per això, és una gran responsabilitat a la vegada que un gran i emocionant repte per a mi pronunciar un bon pregó!

Començaré dient que mai m'hagués imaginat arribar un dia a ser pregonera de les festes del meu poble.  En saber-ho, el primer que em va venir al cap va ser el record d'un home petitó que feia les crides a Organyà quan jo era petita, anunciant, després de fer sonar una trompeteta, per exemple, que es tallaria l'aigua del carrer Major a una hora determinada. Era l'Organyà dels anys 60... Ha plogut molt des de llavors, i ara les crides ja no són el que eren, ni tampoc els pregons de Festa Major són simples anuncis del tret de sortida de les festes, sinó que són autèntics discursos literaris on els pregoners aprofiten per fer públics els seus pensaments, records i/o reivindicacions populars. Normalment, els pregons els fa gent que sap escriure molt bé. No és pas el meu cas, encara que sempre m'ha agradat escriure. Malgrat que a la meva feina em passo gran part del temps clicant tecles a l'ordinador, el que escric són articles científics, amb ben poc estil literari, sobre coses ben específiques que els no experts en el tema trobarien ben segur avorrides. De tota manera, aquí m'esforçaré a fer-ho el millor que pugui, i sobretot ho faré des del cor.

Com he dit, de petita no m'imaginava algun dia ser pregonera, però tampoc pensava que em dedicaria a la ciència... Crec que l'únic que tenia clar és que volia viatjar i veure  món. Recordo que em quedava embadalida mirant els avions que passaven per sobre Organyà, i pensava i somniava que algun dia hi aniria jo en aquells aparells i que aniria a conèixer molts països. Sempre he tingut una gran curiositat per conèixer les coses properes, però sempre mha atret allò que és llunyà, el que és desconegut. Recordo que ja de petita, quan venien nenes i nens de fora a estiuejar o a la Festa Major, per exemple, m'esforçava sempre en integrar-los a la nostra colla, tenia curiositat per saber com eren els forasters. Això, de fet, ha estat una constant en la meva vida. Encara ara  m'agrada relacionar-me amb gent de fora del meu entorn rutinari perquè sempre penso que puc aprendre coses noves. I m'apassiona viatjar a llocs desconeguts i veure com és el país, la seva natura, com són les persones, com viuen, i quins costums tenen. Sovint em demano don em deu haver sortit aquest esperit aventurer, però crec que vaig néixer amb ell i devia ja estar a l'ADN d'algun dels meus avantpassats.

 Per als que em coneixeu des de fa temps, recordareu que havia participat en bastantes obres de teatre, juntament amb altres companys i companyes d'escola, dirigides pel Mossèn Ramon Balaguer qui, amb molta paciència, ens ensenyava a interpretar multitud de personatges. Quantes hores d'assaig i que divertit ens ho passàvem! Ell va fer que d'adolescent somniés també en dedicar-me al teatre, i els meus primers passos en això els vaig fer aquí a Organyà, participant en diverses obres de les que guardo molt bon record i algunes de les quals les havíem estrenat a la Festa Major. En recordo una especialment en que feia d'una dona que anava a fer fortuna a Amèrica i tornava milionària. Precisament, després d'aquell estiu en el que vam interpretar aquesta obra a la Plaça de l'Església, vaig marxar cap als Estats Units a fer els estudis del doctorat.  Desgraciadament, però, no vaig tornar pas milionària com la dona de l'obra, ni com alguns del poble pensaven que tornaria. Això sí, després de cinc anys, vaig tornar sent doctora, encara que no pas per a curar malalts.

Finalment, havia decidit dedicar-me a la biología, a estudiar les bestioles com deien els meus pares, als qui els costava entendre que em podria guanyar la vida treballant en això. El principal responsable, però, de que m'agradessin tant les bestioles va ser precisament el meu pare, el Melitón, un gran naturalista i qui hagués estat un gran biòleg, n'estic segura, si hagués tingut l'oportunitat destudiar. A ell li dono les gràcies per ensenyar-me a estimar i admirar aquesta vall d'Organyà i tots els boscos del voltant, a observar i escoltar la natura. Ell coneixia molts racons fantàstics d'aquest paisatge, sabia també molt bé on es feien més bolets i trufes, però a més, degut a la seva gran capacitat dobservació,  havia adquirit una quantitat enorme d'informació sobre ocells, mamífers i també peixos ja que era un bon pescador-. La meva curiositat, sens dubte, la vaig heretar del meu pare, i el ser curiosa segurament va fer que m'agradés, m'apassionés de fet, la investigació. Per altra banda, la paciència i la constància, també molt necessàries en ciència, tinc clar que les vaig heretar de la mare. Aquesta combinació, a la que cal afegir-hi l'empenta i valentia que li veia a la meva germana, a qui idolatrava, em van fer la persona que soc i m'han servit molt al llarg de la meva carrera professional i personal.

Poder-me dedicar a la recerca avui dia, a contribuir a entendre com funciona la natura que ens envolta, ho considero un autèntic privilegi. I vull que sapigueu que aquesta curiositat va néixer aquí, a Organyà. Les meves primeres col·leccions d'insectes, de bolets, de fòssils, etc. les vaig fer aquí, ben a prop de casa. Com sabeu, tenim un entorn natural envejable, i molt ric en biodiversitat ja que forma part de la Serralada dels Pirineus, la qual va actuar com a refugi per a moltes espècies després de la darrera glaciació. Vull aprofitar, per tant, per dir que és responsabilitat de tots protegir i mantenir aquesta biodiversitat i aquests paratges tan bells perquè també els puguin gaudir les generacions futures. Estem envoltats de muntanyes fantàstiques, que a més estan plenes dhistòria... Com la Majestuosa Santa Fe, que amb la seva especial forma i amb la capella al seu cim, caracteritza el paisatge del poble -  pels documents trobats per l'historiador Joaquim Miret i Sans, sabem que ja fa més de 1000 anys (!) que es devia venerar a la Santa en aquest cim-  . I també la bella muntanya d'Ares, coneguda ja internacionalment pels amants del parapent com a Muntanya Màgica per les especials corrents d'aire que es creen al seu davant.

Amb el vostre permís, m'agradaria dedicar un paràgraf a Santa Fe. Us he de confessar que, per més lluny que estigui d'Organyà, duc aquesta Muntanya sempre al cor, i crec que la tinc clavada a la retina també. El meu quarto dona a Santa Fe i, per tant, sempre ha estat el primer que he vist des del llit al pujar la persiana al dematí. En dies de sol, amb el cel blau al darrere, la postal és espectacular i una bona raó per començar bé el dia. Quan vinc al poble, veure la majestuosa roca des del cotxe, passat Coll de Nargó, és també el senyal que ja soc a casa, i mentra una sensació molt agradable d'alegria barrejada amb melancolia. La veig també cada dia a Mallorca, ja que la tinc en una postal al meu despatx.  I us he de dir que estimo encara més aquesta muntanya des  que vaig perdre  la meva germana, doncs ella estava també enamorada de Santa Fe i de les àguiles i voltors que hi volen sovint al voltant.

Encara un altre record d'Organyà que tinc clavat, en aquest cas a l'oïda, és el campanar, aquest campanar que no para mai de sonar marcant tots el quarts i les hores i que ha estat vigilant a la gent del poble des de fa centenars danys!. Aquest campanar d'aquesta antiga i bella Col·legiata de Santa Maria que s'enlaira cap al cel, plantant cara a qualsevol contratemps, inclosa la forta música que el fa gairebé tremolar cada any per la Festa Major! Vull pensar que aquest campanar ferm i valent també dona força als ganxos i ganxes a tirar endavant en les dures tasques del dia a dia.

Diuen que les festes majors son l'expressió de l'alegria dun poble. Malgrat que ara sé que no era així, jo de petita pensava que tothom estava alegre per la Festa Major. Era la Festa Grossa i es convidava la família que vivia fora, volia dir vermuts als bars mentre es ballaven sardanes, taula gran i bon menjar, gresca amb els cosins, concerts de festa major, partits de futbol... Tinc tants bons records de les festes majors de la infància! Mai oblidaré aquells envelats que tancaven la plaça i on la canalla jugàvem sovint a amargar-nos i perseguir-nos mentre els nostres pares ballaven pasdobles, valsos i tangos... En aquestes festes també apreníem molts a ballar! I els records de l'adolescència no són pitjors. D'aquesta etapa recordo més les rialles amb la colla i com ens divertíem al ball, a les mitges parts i després, ja ben entrada la matinada, fent tertúlia i contant-nos coses a la Font de l'Apotecari!

Voldria ara recitar-vos un poema sobre la Festa Major, que crec molt adient i que va escriure el meu amic i poeta Joan Tomàs Reig, de Cal Marxantó, el 15 dagost de 2014:

L'horta, de verdor brillant

Qual flaçada engalanada

De la Diada de Santa Maria

Protectora i goig

Mare de Deu de Gracia

Un sermó extraordinari

De l'Organyà mil·lenari

Una sardana de migdia

Un dinar de família

Un envelat de sabina

Una toia que es rifa

Les mosses i les senyores

Mudades de cotó i xarol

Toca l'Orquestra, ball de tarda

Ball de nit i mitja part

Xampany i ressopó

Ball de rams i fanalet

Els somnis de voraviu encesos

El flaire de rom cremat

La botifarra i el bon tabac

El temps es precipita

En l'abisme del passat.

 

I per anar acabant, vull fer un petit homenatge al jovent d'aquest poble. Molt sovint es diu que la joventut ha perdut els valors i que tenen poques inquietuds. Jo no crec que sigui així. Hem de reconèixer que en part gracies als joves seguim tenint unes bones festes carregades d'activitats per atraure  tothom, des dels més petits fins als més grans. Que contenta estic de veure, per exemple, que ben aviat es celebrarà a Organyà la Fira del Llibre del Pirineu!  És una prova més que és un poble viu i que estima la cultura. Estic també convençuda que en aquest poble hi ha joves amb moltes virtuts i penso que cal ajudar-los a potenciar-les, tant als que es queden aquí com als que van a estudiar o treballar a fora. I crec també que Organyà ha de continuar sent un lloc tolerant i obert a tothom com ho ha estat sempre, integrant a forasters que en poc temps es senten ganxos i ganxes; solament així es fan els grans pobles!  Als joves que marxeu fora i que sols veniu puntualment, com és el meu cas, us vull dir que no oblideu mai les vostres arrels, que no ignoreu lahir ni tot allò que us  ha impregnat la pell i l'ànima. Amb unes arrels ben agafades a terra, un pot enlairar-se més i volar més lluny.Personalment, allà on he anat sempre he dit d'on soc filla, del poble bressol del català, i sempre ho he dit amb el cap ben alt. Feu-ho també vosaltres!

He comenc'at donant les gracies, i vull acabar també amb gratitud. Voldria que tinguéssim un record pels que, desgraciadament, avui no ens poden acompanyar però que han contribuït a fer una millor comunitat, un millor poble. Aquesta mateixa setmana ens ha deixat una noia jove a la que no tocava encara marxar. La coneixia sols de vista, però m'han dit que era una persona sensible i fràgil, sempre cordial i disposada a ajudar en el que fos, una vertadera artista que sexpressava de meravella amb la ceràmica i el gravat. Quina gran pèrdua per a Organyà! Des d'aquí envio el meu més sincer condol a la família!

I ara permeteume que faci la feina que feien els pregoners:

ATENCIO, ATENCIO!!! Es fa saber a tot el poble d'Organyà que a partir d'aquest instant comencen els actes previstos per la nostra Festa Major. Toca gaudirlos al màxim!

Gent dOrganyà, ganxes i ganxos, Visca la magia de la Festa Major! Visca el jovent, i visquin també els grans que se senten joves i  amb energia, i visquin aquells que lluiten per la Cultura, la Llibertat i per un món millor!

VISCA ORGANYÀ I VISCA CATALUNYA!

No és No

Foto

Des del Col·lectiu Feminista de l'Alt Urgell, lOficina Jove de l'Alt Urgell,
el Servei d'Informació i Atenció a les Dones, el Servei d'Atenció Integral de l'Alt Urgell, el Servei d'Intervenció Especialitzada Alt Pirineu i Aran, lAssociació Antisida de Lleida, el col·lectiu Huldra i el col·lectiu Iris
 

MANIFESTEM QUE:
" Els espais de festa són contextos susceptibles de produir-se agressions masclistes o LGTBIQfòbiques amb més facilitat sota el paraigües de l'oci, lalcohol i el bonrotllisme.


" És agressió masclista/LGTBIQfòbica tota agressió (física o no) exercida sobre una persona per motius de gènere o orientació sexual.

" Entenem que les actituds i agressions masclistes/LGTBIQfòbiques són una forma més de violència que s'exerceix contra les dones i persones amb identitats de gènere i orientacions sexuals no normatives com a manifestació d'una discriminació social estructural, i que es basa en les relacions de desigualtat i rols de poder per condició de gènere en el marc del sistema heteropatriarcal.


" Les bromes masclistes, la gelosia, els insults, les humiliacions, els tocaments, l'assetjament i el control són formes d'agressió masclista i LGTBIQfòbica.


" Res justifica una agressió: ni l'alcohol, ni les drogues, ni el vestuari, ni l'hora, ni res.
 

VOLEM:


" Visibilitzar una agressió masclista/LGTBIQfòbica com el que és, un acte no consentit i d'abús de poder duna persona envers una altra per motius de gènere o d'orientació sexual: no és un malentès, ni un conflicte.


" Conscienciar que davant una situació dabús totes som coresponsables d'actuar i que el nostre paper és clau per mantenir espais lliures de masclisme i LGTBIQfòbia.


" Donar resposta davant aquests agressions i la violències i què lactuació sigui col·lectiva.


" Que la persona agredida se senti apoderada per a actuar i donar resposta a la situació d'agressió gràcies a l'actuació col·lectiva i a la possibilitat de trobar un espai físic i moral de suport, seguretat i confort que li garanteixi capacitat de resposta pròpia.


" Unes festes i espais doci que siguin lliures d'agressions masclistes/LGTBIQfòbiques i no discriminatòries i que puguem relacionar-nos de manera lliure i consentida.


" Que el carrer, la nit i els espais de festa siguin un context de llibertat per a tothom: volem anar sense por, segures i amb confiança.


" Que NO es TOLERI cap tipus dactitud ni cap forma de violència masclista o LGTBIQfòbica


En cas de veure o patir alguna agressió, ACTUA!


No siguis còmplice i actua: el teu paper també és important.
 

I recorda: NO és NO


NOMÉS SÍ ÉS SÍ

Document Actions