Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Festa Major

per Ma. Àngels Carbonell

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D’ORGANYÀ, AGOST 2023 ÀNGELS CARBONELL ANGLADA
Bona tarda a tothom!
Il·lustríssim Sr.Alcalde, Regidores i Regidors, autoritats, amics i amigues, ganxes i ganxos
Quin privilegi fer el pregó, moltíssimes gràcies apreciat Tino per fer-me aquest honor, però alhora quina responsabilitat! Hi ha tant a dir en poques paraules... M’és difícil encabir tantes vivències compartides en un senzill pregó...
Vaig néixer a Ribes de Freser. Vaig tenir una infància molt feliç al Mas Pussons, envoltada d’amor, il·lusions i xerinola. M’encantava aprendre, la natura i especialment, dibuixar i pintar... D’aquí va venir que l’escola Massana em concedís una beca... però el meu destí va tenir un gir de guió...
A les alumnes del Col·legi Natzaret de Ribes de Freser, se’ns va derivar a examinar-nos dels cursos de batxiller a l’Institut Joan Brudieu de la Seu d’Urgell. L’últim any, quan marxàvem amb l’Alzina Graells cap a Puigcerdà, hi van pujar dos nois molt eixerits. Vam començar a parlar i el viatge es va fer d’allò més amè. D’aquí vingué que l’any següent, jo comencés la meva nova vida a Organyà, casada amb en Josep Jordana de Cal Baró.
D’Organyà, sols en sabia que era el poble de les Homilies i que tenia una fira que juntament amb la de Salàs, eren les més importants de Catalunya.
A casa d’en Josep, tenien una botiga de roba al carrer Major. Carrer que era el Centre neuràlgic d’Organyà conjuntament amb la plaça. Al voltant d’Organyà, hi havia poblets molt bonics i en aquells temps que poca gent tenia cotxe, baixaven a peu o amb animals i compraven a Organyà. Això feia que les botigues, els bars i les fondes treballessin molt.
Hi havia molts serveis: metges, apotecari i llevadora, sastres i modistes, perruqueres i barbers, ferrers, fusters, basters... Tenien un cinema i un hotel, i fondes on s’allotjaven passavolants, tractants i estiuejants. A la serradora hi treballaven molts homes i el poble comptava amb una bona escola i una colla de músics. La gent era molt amable i acollidora i em feien participar en tot.
Culturalment, era un poble que mamava cultura. Com oblidar les tardes a Cal Jesús! Ens reuníem tot un grup, encapçalat pel Francesc Espar, un home lletraferit que era un pou de ciència. Així va ser com em van introduir en el passat de la cultura d’Òrganyà.
La riquesa de la llengua predicada a la Col·legiata d’Organyà, havia fet que el poble fos famós pels primers testimonis literaris de la llengua Catalana i un grup de gent, vam anar a la Generalitat amb l’alcalde Ramon Pasqüet, per tal que el monument de les Homilies fos una realitat.
El companyerisme del poble em va encantar, les portes estaven sempre obertes, vivíem junts... Les estimades i estimats del carrer Major ho compartíem tot!
Amb en Josep Sansegundo, el Babià, el Sebastià Obach, en Modest Casalprim i altres col·laboradors vam decidir fer la revista El Ganxo, que es va publicar durant força anys. També vam organitzar pastorets, teatre, majorets... Sempre ens ajudàvem i compartíem estones molt felices!
Durant molts anys, vaig ser la bibliotecària del poble. Aquella biblioteca es convertí en lloc de reunió de moltes generacions, sobretot en les fosques i fredes tardes d’hivern.
Vaig procurar que es creés un bon fons de consulta i sol·licitava tots aquells tallers de pintura, ceràmica, labors..., xerrades amb en Pep Albanell, la Maria Aurèlia Capmany... i concerts com el d’en Celdoni Fonoll, que creia que podien ser interessants per al poble.
M’havien de frenar i tot, perquè, amb el meu afany, fins i tot un any, vaig aconseguir que La Caixa ens pagués el curset de natació, per als nens i nenes del poble!
Vull tenir un record per a la Conxita de Cal Valentí, amb qui, conjuntament amb l’Eladi Duch, vam recuperar els balls tradicionals d’Organyà, perquè la mainada els pogués conèixer i ballar.
També d’arrel tradicional, anys després, vam engegar un pessebre vivent que preparàvem durant les festes nadalenques i ens mostrava els carrerons i racons del nucli antic d’una manera ben entranyable Un record per tots aquells que hi participaven, i en especial, per als companys amb qui compartia el quadre de la matança!
En determinades èpoques, vaig ser força agosarada. Vaig ser la primera dona en presentar-se com a alcaldessa d’Organyà. No ho vam aconseguir però sí vaig ser-ne la regidora de cultura. Va ser un repte apassionant, treballar i acompanyar la cultura del poble!
Vam formar equip amb el llavors alcalde Antoni Fiol i els altres regidors, sobretot amb la Lourdes Travé, amb qui vam compartir moltes experiències.
Es va il·luminar la muralla, vam anar a França amb el Miquel Graell per dinamitzar el parapent i vam sol·licitar que es fes una reproducció del nostre Crist Majestat, que es troba al MANAC i ho vam aconseguir: ara, el podem admirar en el seu lloc d’origen.
Mai no he abandonat la meva passió: la pintura. Sempre he fet exposicions, tant aquí al poble com a altres indrets, i molts de vosaltres sempre m’heu recolzat en totes elles.
Un record també per als companys de l’època que, amb ArtSeu, ens ajuntàvem diferents creadors del Pirineu i organitzàvem activitats i exposicions conjuntes. Va ser una experiència engrescadora!
Permeteu-me fer un apartat especial per a Les nostres carrosses... Que maques eren! Durant mesos, avis, adults i canalla, colze a colze, enmig de rialles, dissenyàvem i fèiem realitat aquelles fabuloses creacions, que ens omplien de joia i d’orgull quan desfilaven per la plaça: la imatge de la il·lusió d’un poble, d’un èxit col·lectiu.
En moments com aquells és quan t’adones que si volem, tot és possible! Carrosses que després ens compraven a Salou o les feien desfilar a Lleida per l’aplec del Cargol. El meu record per a totes aquelles estones compartides i també per a la Carme de Cal Jesús, amb qui vam mantenir aquest afany, fins al seu darrer alè.
Aquesta empenta de poble perdura amb les Sardanes, amb un grup de gent entranyable i constant, que han sabut mantenir encesa la flama atiada pel Modest Casalprim i la MaPilar Ramonet. Una qualitat que té Organyà és que si algú té una iniciativa com ara ballar sardanes, s’hi posa la gent, fins aconseguir ser Ciutat Pubilla. Sempre hi ha algú que passa al davant!
Per al poble, han estat sempre importants les Festes i els aplecs populars, com el Ranxo, Bordonera, Sta.Fe, l’aplec de Mossèn Cinto, ara a l’agost o el recuperat ball del Cavallot i la Balladora, i la cremada del Carro per les festes de Nadal... S’impulsen activitats com l’organització de la Marató del Bou Mort i l’Arruix de Santa Fe, les Caramelles, i ara, recentment, l’arribada del nostre gegant Quimet i la formació de la Colla gegantera...
No puc deixar de banda la meva estimada família, tan important per a mi. Tinc tres meravellosos fills ganxos, que han crescut al poble i han participat de moltes d’aquestes experiències, i després, han vingut cinc néts fantàstics, que també en gaudeixen sempre que hi són.
No vaig néixer a Organyà, però vaig venir-hi amb 19 anys. Ara, després de viure-hi 60 anys plens de vivències, creieu-me: em sento ben ganxa!
En fi, no patiu que no us desgranaré del tot aquests 60 anys, però sí que podeu imaginar que al llarg d’aquests temps, he fet molt bones amistats.
Hi ha famílies amb qui ens em tractat sempre com a parents, amistats del meu marit, a la Coral Bordonera, a l’església o amb la xerinola del carrer Bon Racó,...
Altres han vingut del dia a dia als bars, comerços i establiments, amb qui s’ha anat creant molta companyonia. Aquí, a Organyà, he conegut persones entranyables en molts àmbits, que m’han sadollat les ganes d’aprendre i la joia de viure, en múltiples ocasions.
Actualment, continuo passant belles estones que van des del cafè matinal, compartit entre rialles, a la complicitat de passejades i vermuts. La vida és plena de belles estones compartides. Un record per a tots aquells amics i amigues que ja no hi són i que eren importants per a mi i per a l’alegria del nostre poble.
Des d’aquí, vull posar en valor l’esforç de totes aquelles persones que han tirat o tiren encara del carro, perquè el poble hagi estat i sigui el que és: no defalliu! Vull esperonar al jovent, perquè sigui agosarat, dugui a terme les seves iniciatives i s’envolti de gent per poder mantenir l’empenta!
Sempre m’ha il·lusionat la creativitat, l’art i la cultura, i alhora, m’he mantingut tossuda amb la voluntat de progrés d’Organyà. Sóc una baula més de la valuosa cadena, que uneix i forja aquells que estimem de veritat el poble.
Gràcies a tots i a totes per tantes vivències compartides! Amb els ganxos i ganxes, res és impossible!
Donem doncs, ara sí, el tret de sortida de la Festa Major! És hora de ballar i retrobar família i amics, envoltats de màgia, gresca i diversió!
Us desitjo a tots i a totes, que passeu una molt bona festa Major!
Visca Organyà! Visca els ganxos i ganxes! Visca la nostra Festa Major!
Àngels Carbonell Anglada
Organyà, agost de 2023

a càrrec de Carme Clotet i Lourdes Travé

PREGO DE LA FESTA MAJOR D’ORGANYÀ DE 2022.
CARME CLOTET SOPEÑA i LOURDES TRAVÉ SUBEIX.
Carme - Il·lustríssim Senyor alcalde, regidores i regidors, ganxos i ganxes, amics i amigues, moltes gràcies a tots per la vostra presència ,sigueu benvinguts en aquest inici de la nostra estimada festa major!
Lourdes - Ens sentim molt afortunades d'estar aquí, de pronunciar el pregó de la festa major d'enguany. En el si de la crisi sanitària provocada per la pandèmia, agraïm molt que ens hagin confiat a nosaltres les paraules d'aquest pregó tan especial. Ara, malgrat que encara hi ha situació covid ja ens podem reunir, ja podem passejar pels carrers del poble, retrobar-nos i celebrar la Festa. Volem celebrar la vida compartida amb cadascun i cadascuna de vosaltres, i també volem aprofitar l'oportunitat per explicar-vos la nostra experiència com a dones professionals de la sanitat dins el nostre poble.
Carme - Deixarem que siguin les paraules d'Irene Solà les qui encetin aquest pregó. A Canto jo i la muntanya balla hi llegim:
«Respiro ben fort perquè m'arribi fins al fons de tot dels pulmons aquest aire tan net, i tan moll i tan pur de muntanya. Aquesta aroma de terra i d'arbre i de matí. No m'estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire».
Nosaltres respirem aquest aire cada dia, i sabem que ens agermana i ens fa grans. També sabem que aquest aire pot ser glaçat i insolent, que ens dona salut i també ens la pren.
Lourdes - Sobre aquestes pedres, sota aquest cel, vora aquests rius i rierols la vida és una i és la nostra, la sabem totes i tots, la respirem i la compartim. L'experiència a la muntanya és fascinant i és dura, i s'infiltra per tots els racons. La nostra tasca sanitària està fortament relacionada amb l'espai que ens acull, perquè forma part de la vida de cada pacient, i també de la nostra.
Carme - Ara canviem l'escenari, de la muntanya a la medicina, que també és l'espai que ens ha acollit en la nostra vida.
Estudiar medicina quaranta-cinc anys enrere o començar a treballar com a metgessa als anys vuitanta no era ni de lluny com pot resultar fer-ho avui en dia. El percentatge de dones estudiant el grau de Medicina a Catalunya ha augmentat radicalment en els últims 50 anys. S’ha passat d’un 85% d’homes i un 15% de dones a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, aleshores l’única impartint els estudis, al 70% de dones i el 30% d’homes aproximadament a les facultats de medicina catalanes actuals. Són dades esperançadores. Però tot i que la professió de la medicina en els darrers anys s'ha feminitzat, els càrrecs de poder encara són en mans masculines .
Ara, pràcticament tothom ha normalitzat el fet que hi hagi metgesses a les seves consultes. Val a dir que quan vaig decidir estudiar medicina, el meu pare no ho va aprovar: ho considerava una professió d'homes i no li semblava bé que jo anés a Barcelona a estudiar per ser metge. La meva mare (gràcies mare per haver-me transmès la visió feminista del món), va insistir i totes dues, recordo com si fos ara, vàrem agafar el tren fins a Barcelona i vàrem anar a Hospital Clínic a formalitzar la matrícula.
Després de les oposicions vaig escollir el meu destí, Organyà, el poble de les Homilies, les parades de pomes i bolets a la carretera. No en sabia massa cosa més, de la plaça on passaria la major part de la meva vida. Els primers temps en el meu destí no varen ser fàcils: era dona, molt jove, tenia vint-i-cinc anys, feia molt poc que havia acabat la carrera... a la vegada, el fet de treballar en un poble petitó tenia coses fantàstiques, però complicava la feina. Com ja hem dit, aquest aire tan net i tan pur ens dona salut i també ens la pren:
En l'àmbit professional ser metge rural implicava un aïllament total ,estar de guàrdia les 24 hores, fer festa algun cap de setmana si l'alcalde Sr. Vila ho autoritzava i el metge de Coll de Nargó hi estava d'acord... Però era la meva plaça, el que havia desitjat sempre.
Com a contrapartida, tenia un àngel a la meva vora, la persona que m'ha acompanyat en els moments més feliços i els més complicats tant en l'àmbit personal com professional de la meva vida. Molts cops penso que sense ella res hagués estat igual. Ella fa que tot rutlli, tot es resolgui, que el dia a dia sigui fàcil. La Lourdes ha
estat la meva infermera, germana, psicòloga, sac de gemecs, una gran professional, digna deixebla de Florence Nightingale, una infermera que va més enllà de la xeringa i l'esparadrap. Avui tinc una emoció gran pel fet de compartir amb ella aquest pregó de la festa major.
Lourdes - Els meus inicis també se situen a Barcelona on amb tan sols disset anys vaig iniciar els estudis de la carrera d- Infermeria i em vaig instal·lar a casa de la meva germana Conxita també infermera.
S´ em fa molt difícil recordar la meva vida sense la motxilla d´ infermera, ja que ha estat tota una vida de dedicació i admiració a aquesta professió tan humana i que tant estimo. Contràriament al que succeïa a la facultat de medicina en aquells moments a infermeria érem dones, dones que tenien cura dels malalts ,no recordo que hi hagués cap noi a la meva promoció.
Actualment, tot i que en el nostre col·lectiu hi ha una majoria aclaparadora de dones, cada vegada són més els homes dedicats a la tasca de cures en infermeria, i em consta que hi ha grans professionals del gènere masculí.
En acabar la carrera vaig treballar inicialment en infermeria hospitalària, i més endavant a Martinet , fent el que m´ agradava que era l´ atenció primària en un àmbit rural. Molt agraïda a la gent de Martinet i Cerdanya ,em van tractar molt bé.
El 1983, amb vint-i-cinc anys, després de guanyar les oposicions vaig escollir plaça també a Organyà, eren uns altres temps, disposàvem de pocs recursos materials per poder fer bé la feina , es treballava molt la patologia aguda , molt poc la prevenció i l´ atenció a malalts crònics, en l´àmbit formatiu l´ aïllament feia que fer qualsevol curs o assistència a un congrés fos pràcticament impossible. Actualment, amb la reforma sanitària, disposem del material adequat per fer front a qualsevol patologia, fem reciclatge i cursos presencials i en línia i dediquem temps a fer alguna cosa molt important com és la prevenció i l'atenció comunitària. Però és que jo he tingut la gran sort d´anar creixent al costat d´una gran persona i una gran professional, la Dra. Clotet, les dues hem format un equip durant quaranta anys, ella ha estat la meva mestra, metgessa, companya i una gran amiga. Una de les moltes qualitats que admiro d´ella és el seu potent "ull clínic" tan aviat com entrava al seu despatx un pacient semblava que li fes un escàner, enfocava el diagnòstic i rarament s´equivocava. Aquest fet té poc de màgia, la fórmula ve a ser una barreja d´ experiència, del coneixement de l´estat de salut de les persones des de molts anys enrere, i el saber del seu entorn.
Carme - Recordem dos moments complicats en el decurs d'aquets trenta-nou anys de treball conjunt:
El primer, la lluita compartida amb les companyes de Coll de Nargó, la Sra. Dolors Farre i la Dra. Antònia Peralba, per mantenir els consultoris locals davant la insistència per part de les autoritats sanitàries, seguint el pla de reforma de l'atenció primària, perquè ens incorporéssim al cap d'Oliana i es centralitzèssin les consultes i les urgències des d'aquesta localitat . Vàrem aconseguir frenar-ho, potser com diu la Dra. Peralba "tenim un caràcter molt fort i les idees molt fermes". Tant, que els va quedar clar que nosaltres érem una mena de República independent de l'ABS Alt Urgell Sud i varen consentir en mantenir els consultoris locals. Pensem que és imprescindible continuar exercint l'atenció sanitària en les nostres respectives poblacions, i és un orgull i una sort que això continuï essent així.
Lourdes - El segon, la pandèmia per la covid, un fet que mai haguéssim pensat haver de viure, on professionals i pacients vàrem patir molt. Nosaltres ens enfrontàvem a un enemic desconegut sense pràcticament cap protecció, veient com pacients en qüestió d'hores empitjoraven, sense cap opció terapèutica i sabent que molts companys nostres morien per la infecció d un virus totalment desconegut i imprevisible. Realment vist ara des de la perspectiva que dona el temps va ser una situació molt complicada.
Carme - Permeteu-me reproduir un fragment del Jurament Hipocràtic, el modern del 2007:
«Recordaré sempre que hi ha una part d'art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament.»
Nombrosos estudis demostren que la relació clínica de confiança és per se terapèutica. La tasca del metge i infermera de vegades no és només curar, sinó acompanyar el malalt, ser allà, al seu costat. Això crea relacions estretes. Molts pacients t'expliquen problemes molt íntims, mèdics o no, que no han confiat a ningú.
Lourdes - Fent aquest tipus d'atenció sanitària hem estat molt felices i n'estem molt orgulloses, tenim la sort de poder dir que hem tingut una vida professional plena: una feina molt gratificant en un entorn preciós. Pocs professionals han treballat quasi quaranta anys en la mateixa plaça. Ho sabem tot de vosaltres, tenim un coneixement holístic, no només de la vostra condició física, també la psíquica i la social, i no tan sols en l'àmbit individual, sinó també familiar i comunitari. Durant aquests trenta-nou anys hem conegut i atès , dins d'una mateixa família, diferents generacions: els avis, els fills, els nets... i això et fa sentir molt a prop de la gent.
Carme - És per això que reivindiquem ara i aquí la figura del metge i infermera de família dins el sistema sanitari, i la importància d'allò que es diu longitudinalitat: restar molts anys a la mateixa plaça, fet que com nombrosos estudis demostren, salva vides .
Des d'aquí demanem que no s'acabi: cal incentivar l'atenció sanitària en un medi rural ,fer -ho atractiu per als nous metges i diplomats d'infermeria, que sigui una opció de vida i es quedin al poble ,que continuïn cuinant aquesta confiança a foc lent.
Estem segures que vindran nous llaços entre professionals i pacients tan bonics i ferms com els que hem anat trenant , vosaltres i nosaltres, durant tot aquest temps.
Ara, per problemes de salut, he hagut de penjar la bata abans del moment previst. No trobo a faltar la feina (aquests darrers anys de pandèmia han estat esgotadors), però sí als meus pacients. També enyor l'adrenalina i les meves companys de mirada brillant, la Lourdes, la Dra. Peralba, la Infermera Dolors, Nuri i Carmen administratives i l’Angelina de la farmàcia ,
Amb elles he viscut moments de tots colors, i mil històries que m'han fet créixer com a persona i com a metge.
A elles Mil i mil gràcies per la confiança, per escoltar-me, per l'amistat i per l'estima.
A la gent d'Organyà els dic que espero haver estat a l'altura de les vostres expectatives i demano perdó pels meus errors. Gràcies per la confiança i per deixar-me entrar a casa vostra. Gràcies, per tant! Sempre us portaré dins del cor
Lourdes - Organyà ha estat un poble molt acollidor, així com la gent de les poblacions del costat. M´hi he trobat molt bé no només a nivell professional sinó també com a veïna, hi he tingut els meus fills , Gerard i Sandra, hi tinc la casa i m agrada participar i col·laborar en festes, actes, fires, també he estat regidora de sanitat i ensenyament.
Vull tenir avui un record especial per la meva germana Trini , a la que tinc permanentment en el pensament i en el meu cor, a ella li hagués fet molta il·lusió fer-me costat en un dia com avui.
Vull també donar les gràcies per la seva ajuda i per fer-ho tot tan planer a la meva companya de Nargó la infermera Dolors, a la Dra. Peralba, les administratives Carme i Nuri i a l´Angelina de la farmàcia.
Carme - Per acabar permeteu també, en un dia festiu com aquest, que us parli de la felicitat. La felicitat és un sentiment que necessita esser compartit i que s'encomana. Creix quan notem l'arrelament i el sentiment de pertinença al grup, a la comunitat i al poble.
Respirem ben fort, com deia Solà, i que res ni ningú ens esborri el somriure!
Lourdes - Hem dit que la felicitat s'encomana ,avui desitgem que us encomaneu un virus, el virus de la rauxa, de l'alegria del bon humor i de la diversió.
Passeu-vos-ho molt bé! Balleu i estimeu-vos molt! Gaudiu d'aquests dies de festa!
Carme - I ara sí, acabem aquest pregó i donem el tret de sortida a la festa major!
Les dues - Visca la gent d'Organyà! Visca la Festa Major!
Organyà, 13 d’agost de 2022.

a càrrec de Xesco Espar

 

PREGO DE LA FESTA MAJOR D’ORGANYÀ DE 2019. XESCO ESPAR

Il·lustríssim senyor alcalde, regidores, regidors, autoritats, amigues i amics, ganxes i ganxos, forasteres i forasters, si quan era un vailet m’haguessin dit que un dia parlaria i la gent m’escoltaria, no m’ho hagués cregut pas. De fet els meus fills encara els costa creure-s’ho a dia d’avui, però aquí em teniu, anys després, donant-vos la benvinguda a la Festa Major d’enguany.

És un gran honor parlar-vos a tots ara que comença la Festa Major, perquè per a mi, Organyà, sempre ha suposat això: una festa. I m’agradaria compartir aquest honor amb els meus germans, el Toni, el Jordi i el Josep, perquè no podria entendre Organyà sense ells, i amb tots vosaltres que sou en realitat Organyà. Organyà molt més enllà del poble sou vosaltres, la seva gent, i això és el que m’heu ensenyat tots aquests anys de relació.

Si ho pogués resumir tot en tres paraules, aquestes serien: festa, família i amics.

Tinc la sensació que la nostra relació ha estat més inconstant del previsible i desitjable. Per això he pensat contar-vos cinc escenaris que em venen al cap quan recordo o millor dit quan penso en les coses d’Organyà.

El primer escenari és l’arribada a Organyà. Us he de dir, que tot i no haver nascut a Organyà, m’hi vaig passar, durant els primers 15 anys de la vida, gairebé tres mesos cada any. Per Sant Joan, tan bon punt acabava l’escola, agafàvem el SEAT 600 i carregat de pares, germans i padrins (com podíem cabre tots en un 600?!?) enfilàvem carretera amunt cap a Organyà. Aleshores el trajecte durava 3 hores. Ara amb prou feines dura vuit o nou quarts.

L’arribada era èpica. Tot just aparcats davant de Cal Tressens, ni tan sols hi pujàvem. Sortíem els germans del cotxe en estampida a trobar els amics. I de seguida us trobàvem. Jugant a boles, jugant a fet i amagar, jugant a futbol... en aquells temps qualsevol racó del poble era bo per a jugar. Fins i tot ens recordo jugant a futbol al carrer Florida, amb el 600 aparcat, a mitja dotzena de nosaltres. Mirat ara amb perspectiva em faig creus de com hi podíem jugar. És curiós com de petit tot sembla més gran.

Crec que puc parlar en nom de tots els germans que no trigàvem ni un minut en sentir-nos ganxos. Suposo que també hi ajudava lo estimats que eren el pare, lo Tonet de Cal Tressens i lo padrí, lo Cisco que va ser mestre d’escola de molts. També hi jugava a favor tenir casa pròpia i una família extraordinària amb els cosins de Cal Ton i de Cal Valentí. Sempre hem sentit que pujar a Organyà era anar a casa.

El segon escenari que em ve al cap és la Plaça de l’Església que va ser durant molt anys el nostre centre de jocs. Si, nosaltres en lloc de Play Station teníem la Plaça de l’Església. Primer quan era de terra hi jugàvem a boles i a futbol. Més endavant quan la van asfaltar, la vàrem convertir en el nostre estadi particular amb farola al mig inclosa. Molts vespres fins ben entrada la nit jugàvem grans i petits a futbol.

La plaça també va ser l’escenari de partides inacabables de fet i amagar. La paret de l’antiga farmàcia era el lloc on paràvem i tot el poble era bo per amagar-se. Cada estiu però, les fustes de l’envelat arribaven i aleshores la Plaça es convertia en un laberint de corredisses sota els palcos, pels petits, i una pista de ball on alguns aprenien a ballar. Dic “alguns aprenien” perquè jo no en vaig aprendre mai.

 El tercer escenari són els Campaments d’estiu. Amb mossèn Ramón al capdavant, cada estiu marxàvem 15 dies a acampar. Varen ser unes bones estades i caminades a Tuixén, al Pedraforca, pels voltants de l’Estany de Sant Maurici i altres llocs que no arribo a recordar i que van deixar petjada en el caràcter intrèpid i compromès de molts de nosaltres. Marxar 15 dies i tornar transformats per les experiències de noves amistats ens va ajudar a créixer aprenent a compartir menjar, diversió i aixopluc. Poques experiències educatives millor he viscut després que aquells dies d’intempèrie.

 

El quart escenari no es va produir a Organyà sinó a Barcelona, però l’he de significar perquè un dia la meva gran passió se’m va endur del poble.

En re

A finals de l’adolescència vaig entrar a jugar a l’equip juvenil d’handbol del Barça. “Que car que ets de veure”, eren les paraules que més escoltava en les contades vegades que pujava. Els estius a Organyà es van transformar en inacabables “Pre-Temporades” arreu d’Europa.

Així que com que suposo que aquest és un escenari ben poc conegut per vosaltres us explicaré algunes de les anècdotes per a que veieu que n`és de trepidant el món de l’esport d’alt rendiment.

La primera és que vaig arribar a jugar amb l’equip professional de la secció d’handbol del FC Barcelona. Be... sobretot hi vaig entrenar perquè jugar, jugar... no devia ser prou bo, quan entre l’entrenador i jo es va establir un petit debat respecte a la meva posició exacta dins l’equip: jo pensava que era al camp, però ell sempre decidia que era a la banqueta.

Tantes estones m’hi passava que un dia vaig decidir convertir-me en entrenador (“si he d’estar a la banqueta, al menys seré qui mana”, vaig pensar) i em vaig fer entrenador.

Fer d’entrenador dels jugadors joves primer, i preparador físic de l’equip professional em van tenir entretingut gairebé una vintena d’anys. Be, i també veure néixer i ajudar-los a créixer els meus tres fill: el Pol, l’Anni i la Clara.

Passats aquests anys, al 2004, va arribar un moment delicat. L’entrenador principal de l’equip va decidir marxar després de més de 20 anys i va aparèixer l’opció de convertir-me en professional. Si us he de dir la veritat, gràcies a un amic periodista em vaig assabentar que en realitat, no tenia cap possibilitat de ser-ho. Eren uns moments on al Barça no es mirava gaire la cantera, i mai ningú va pensar en mi de bon inici. Armat de valentia i amb una il·lusió desbordant vaig demanar una reunió amb el president Laporta.  Ell em  va concedir 10 minuts i una hora després de començar la reunió em va oferir un contracte com a entrenador professional del Barça.

Els tres anys següents van ser d’una intensitat desmesurada. Quan ets entrenador professional, de les 24 hores que te el dia, 20 les dediques a l’equip (encara que en dormis 8, n’hi ha com a mínim 4 en les que somies en l’equip). Escolteu-ne un exemple. Un dia, en mig de una reunió amb els meus ajudants, els vaig preguntar si el Papa Joan Pau I havia de visitar aviat Barcelona, perquè entre partit i partit (amb la TV sense veu) només veia que reportatges sobre ell. Els meus ajudants van esclatar a riure... i em van comentar que el Papa havia mort feia una setmana... i jo no me n’havia ni adonat.

I com tot a la vida, s’acaba, també va acabar aquesta escena. Va durar uns bons anys, i una Copa d’Europa, una Lliga estatal i una Copa del Rei van recompensar tots els sacrificis fets, però com tot, també va acabar.

A Barcelona diem: “Roda el món i torna el Born”. En aquest cas el meu Born va ser Organyà. Des de que les meves responsabilitats no m’han reclamat tant, la relació amb Organyà ha tornat a sorgir. I ha estat la costum de pujar per la Festa Major la que m’ha tornat a enganxar al poble. 

Tots quatre germans, en la mesura de les nostres possibilitats ens retrobem per Pasqua i per la Festa Major, cada any. Es ben fàcil reconèixer-nos. Som afables i servicials. I podeu comptar amb nosaltres per fer allò que estigui be.

Crec que els Espar sempre n’hem estat de servicials. Fa poc em va arribar un fet que de tant que em va tocar, no l’he sabut massa contrastar, però que pot explicar aquesta vocació de servei que podeu trobar en nosaltres. I aquest fet és que em van explicar que a Cal Tressens hi guardàvem el foc, per si a algú se li apagava a casa. Guardar el foc és una gran responsabilitat. Ara no ho sembla perquè gràcies a Déu, ens hem dotat entre tots d’una societat en la que ningú mor de gana ni de fred, però abans el foc era un element imprescindible. Un foc per cuinar, un foc per contar i cantar-hi rondalles al voltant, un foc per escalfar-se, aixoplugar-se i estimar-s’hi a prop. El foc era la vida.

Avui, per sort, ja no el necessitem aquest foc, però la societat en necessita un altre. Avui, la gent necessita una altra escalfor. Una abraçada, un somriure o unes bones paraules poden donar aquest caliu que vosaltres sempre ens heu donat i que hem sentit a Organyà.

Tots vosaltres en sou guardians d’aquest foc. Me n’heu ensenyat amb tot el què he après i confio que per molts anys.

Així doncs, sense més esperar, la Festa Major se’ns presenta com una oportunitat única per a repartir abraçades, somriures i bons desitjos.

Ara és el moment de donar la benvinguda a la Festa Major del 2019.

 

Comença la Festa Gran,

I venen dies de ballar i riure

Visca la Festa Major, Visca Organyà,

I Visca Catalunya...

 

 

 

Xesco Espar i Moya

Organyà, 14 d’agost de 2019.

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR D’ORGANYÀ

Xesco Espar i Moya

14 d’agost de 2019

a càrrec del Dr. Fernando Garza Domínguez

Bon dia a tothom!

Ilustre Sr. Alcalde, concejales, autoridades y en general a todos los vecinos, habitantes y amigos de este pueblo de Organyà.

En primer lugar permitirme que me dirija a vosotros en castellano, porque así puedo expresar mejor lo que siento, ya que mi catalán actual es muy precario.

Es un gran honor para mí, que el Alcalde Celestino Vila (que raro se me hace llamarte Alcalde querido Tino) y el Ayuntamiento, hayan pensado en mí para este Pregón que abre la Festa Major de Organyà, a la que tantos años he concurrido desde la parte baja del balcón. Nunca pensé que llegaría a ser Pregonero Mayor de esta Villa - habitualmente otorgado a personalidades ilustres, lo que me demuestra el cariño que me tenéis, cariño y gratitud compartida, porque aquí, gracias a vosotros, me hice médico. El verdadero médico en contacto constante con la gente. Aquí aprendí además, el sentido de la responsabilidad y dedicación al trabajo. Siempre recordaré la primera gran lección que recibí (vale la pena que os cuente esta anécdota).

Un señor acudió a la consulta a las 9 de la mañana; yo dormía. La Sra. Martínez me llamó, pero seguí durmiendo. Al rato me volvió a llamar diciéndome: El Señor se está poniendo violento. Aprisa y corriendo me vestí, bajé a preguntarle que le ocurría, y me contestó: Sr. Garza, usted y yo somos trabajadores, yo del campo, y me levanto a las 6 de la mañana, y usted de la Medicina que deba ser al servicio nuestro, y su obligación es estar a las 9 de la mañana en la consulta. Comprendí que tenía razón, y que si quería ser alguien en mi profesión, tenía que ser a base de trabajo y dedicación. Aquello marcó mi futuro. Este Sr. era D. José Vilana (Renegat). Gracias Sr. Vilana por la lección.

Vine aquí por casualidad, porque un compañero de la Facultad (Dr. Martínez Planes) me pidió que viniese a su pueblo durante 6 meses hasta que acabase la carrera para guardarle la plaza de Médico libre que había quedado vacante al fallecer recientemente su padre, que la ocupaba. Por diversas circunstancias, aquellos 6 meses se convirtieron en 13 años.

Mis principios fueron decepcionantes tanto en lo profesional (no tenía pacientes) y sobre todo en lo económico (no ganaba ni una pela) hasta tal extremo, que la buena Sra. Martínez (mi patrona) tardó 6 meses en poder cobrar la pensión. Me sostenía la amistad de los amigos que hice (Manel Rocamora, Vicent Gilbert, Gustavo Barriga y Paco Serradell que, junto José Luís Husillos (que consideré como un hermano) me animaban, y porque no, me involucraron en su buen vivir de las noches en el Bar de Ramón.

Pero todo tuvo su límite. Al año de estar aquí en las mismas condiciones precarias y que había puesto en conocimiento del Sr. Alcalde, solicité al Colegio de Médicos que me asignase otro destino: Isona.

Me dirigí a Lérida a tomar posesión de mi nueva plaza, llevándome en su coche el Sr Husillos. Nos detuvimos en Pons  en el Bar Ventureta a desayunar. Allí, con gran sorpresa nuestra, apareció D. Marcelino Rosell, Alcalde entonces, para que desistiese de irme e instándome a que volviese a Orgañà. Me garantizava 3000 pesetas mensuales en concepto de Iguala.

Así fue mi vuelta.

Ya establecido aquí, qué os puedo contar de aquél Organyà  entrañable de los años 55 y 60 con sus grandes ferias de ganado y Fiestas Mayores, dónde pasé a ser una Autoridad con su protocolo de tener que ir vestido de gala en procesiones y actos honoríficos.

Os podría contar cientos de anécdotas de aquellos tiempos, algunas tan curiosas como que, cada vez que iba a visitar un domicilio, lo primero que me traían era un plato con un pañuelo. (No sabía para qué). Más tarde comprendí que era para auscultar al paciente. Excuso decir que seguí utilizando mi Fonendoscopio.

Otra que me impactó sobremanera y me demostró que no se puede, o se debe, ignorar la sabiduría popular y su hacer, por más que suponga una aberración para la Medicina. Llamada a altas horas de la madrugada para que fuese a Coll de Nargó para atender a una parturienta a la que la partera del lugar no lograba sacar la criatura. Allí me dirigí acompañado de Rosa la Comadrona (sabía mucho más que yo de estos menesteres, además de mi aversión por los partos). Con gran esfuerzo y tiempo logró que el niño viese la luz, pero cianótico y en parada cardio-respiratoria. Allí nos tenéis empleando todas las técnicas que sabíamos, pero inútil, el niño no volvía. A mi lado estaba una buena mujer (la partera) que al ver que nuestros esfuerzos eran estériles y el niño se moría, me decía Dr& déjeme actuar a mí. Rechacé su oferta, sobre todo cuando me dijo cuál era su técnica. Esta consistía en: Coger una gallina y meter su pico en el ano del niño. Cuando la gallina muera, el niño vivirá. Podéis imaginar lo que pensé, pero cuando ya dimos por muerto al niño le dije Puede hacer usted lo que quiera. Hoy el niño debe tener 50-55 años. Esta técnica la he comentado con sabios compañeros y no se lo podían creer, sino fuera porque había sido testigo. Fue otra gran lección.

Pero no todo fueron lecciones recibidas, hubo otras de las que me sentí orgulloso, dada la gravedad de las mismas y el tener que soportar las críticas de compañeros quienes sostenían que mi  audacia suicida comprometía seriamente la vida del paciente.

Citaré las 2 más relevantes:

La primera con los Magatsen Antonia y Sebastián, que por un desgraciado accidente sufrieron quemaduras. Antonia del 60% del cuerpo (brazos, piernas y abdomen). Sebastián ambos brazos. Las de Antonia muy graves (hoy iría a una Unidad de quemados) y que con grandes curas, transfusiones y goteros, logré sacar adelante con un mínimo de secuelas. Su agradecimiento fue grande y prácticamente pasaron a formar parte de mi familia. Fueron unos verdaderos padres para mis hijos Margarita y Fernando.

La segunda con la jove de cal Nando. Contrajo un Tétanos de tal virulencia que en aquella época suponía una alta mortalidad. Fueron muchas horas, sobre todo nocturnas, las que tuve que acudir a su domicilio  para solventar las crisis convulsivas que sufría y que ponían en peligro su vida. Estuve un mes prácticamente sin poder dormir por la noche.

Y así fue mi hacer durante esos años, introduciendo una medicina desconocida para ellos. Medicina audaz y temeraria, pero verdadera medicina rural, porque hice todo tipo de patologías (fracturas, cirugía, transfusiones de sangre y plasma) ayudado por Jorge Alsina, Farmacéutico con gran formación profesional que con sus análisis de sangre y pruebas de compatibilidad para las transfusiones, hizo posible el realizar estas técnicas.

Su ayuda fue tan eficaz que contribuyó  en cierta forma, en mi salida de Orgañá. 

Un día del mes de Diciembre del 67, de mañana recibí una llamada telefónica del Jefe Provincial de Sanidad de Zaragoza, diciéndome que tenía plaza vacante en Zaragoza. Que si la quería, tenía que tomar posesión de ella es misma mañana antes de las 2 de la tarde. No me dio otra opción ni que pensar. Me dirigí a la Farmacia a solicitar la opinión de Jorge, quién me dijo que debía aceptar, aun sintiéndolo mucho por él. Además me tuvo  que prestar su coche, hay que mi 1500 estaba averiado. Volé hacia Zaragoza para llegar antes de la hora señalada y decidí tomar posesión de mi nuevo destino.

Reconozco que mi salida fue muy precipitada,  pero  mandaron las circunstancias.  Y que no fue muy bien aceptada por el pueblo, pero tenía que pensar en el futuro de mis hijos, lo que me llevó a tomar esa decisión y era una oportunidad única. Además por qué no decirlo, quería dedicarme a la cardiología.

Marché, pero quedó aquí parte de nosotros, gratitud y muchos y buenos amigos, con el ansia de volver siempre que pudiésemos. Por eso, cuando tuvimos ocasión, adquirimos la que sería nuestra segunda residencia (Cal Garza figura en ella) convirtiéndonos en unos vecinos más de este pueblo.

Pero no todo ha sido trabajo, también he tenido mis buenos ratos de ocio y hacer grandes amigos.

Inicialmente los citados del buen vivir a los que se fueron sumando Mateo (Veterinario), los cajeros Catalán, Tarafa y Fernández Cirici, y otros como Valentín, las Conchitas (Cuello, Valentín y Martínez), los taxistas (Chato, Jaime Benabent, Trícula y Celestino Vila) compañeros de fatigas por esos caminos de Dios, llevándome a visitar a las Masias más insospechadas por abruptos caminos que a veces eran únicamente senderos.

Posteriormente José Cerdaña (PICOY) que me enseñó lo que sería mi gran afición: la pesca.

Una tarde me dijo: Chaval hoy vas a acompañarme a pescar y verás como pescas. Me llevó bajo el Pantano de Oliana diciéndome, pesca aquí. Y vaya si pesqué, saqué 7 hermosas truchas que no sé si las compró y las echó allí para que las pescase o Dios amparó mi inocencia Pero aquél día nació lo que sería mi gran afición, la pesca, y la amistad de un gran amigo, mi mejor amigo. Él y Marcelino (Pallerola) fueron durante años mis compañeros de pesca y plegar bolets, cuando terminaba la temporada de pesca. Pasábamos muy buenos ratos juntos, rivalizando en las hazañas y número de truchas o bolets que cogía cada uno.

Ambos fallecieron. Mi gratitud y recuerdo irán siempre con ellos.

El gran vacío que me dejaron lo llenó Rosendo Perdigues (mi buen amigo Rosendo) maestro de maestros en Bolets que me enseñó cómo encontrarlos y con él recorrí gran parte del Pirineo de Alt Urgell. Dell que admiré su pericia boletaire y sobre todo su sentido de la orientación en el bosque, siempre sabía dónde estaba, lo que yo nunca he conseguido, ello hacía que no me separase de él más allá de 12 o 15 metros. Desgraciadamente también ha fallecido.

Gracias Rosendo, tu recuerdo perdurará siempre en mí.

Todos ellos crearon en mí un espíritu de amistad y camaradería difíciles de olvidar.

Gracias así mismo a toda aquella generación que me sobrevive y cuyos hijos (niños entonces) son hoy padres de familia e incluso algún abuelo. Gracias a todos, incluso aquellos que no me conocieron, pero que quizás haya oído hablar de mí, y que año tras año me ven por estas calles. Gracias a todos porque me hicisteis médico en el más amplio sentido de la palabra, que me sirvió para que en Zaragoza partiendo de cero, llegase a ser alguien, incluso a ocupar puestos relevantes. Gracias a mi esposa e hijos que tuvieron que soportar las intempestivas llamadas de noche y las preocupaciones que lleva consigo el ser médico rural.

Por todo aquello y como un vecino más, disfrutemos de estos días y gritéis conmigo:

VISCA ORGANYÀ VISCA LA FESTA MAJOR

Declaramos abierta la Fiesta Major

per Anna Maria Traveset Vilaginés

Bon dia a tothom!

Il·lustre senyor Alcalde, Regidores i Regidors, autoritats, amics i amigues , ganxes i ganxos tots, coneguts i no tant coneguts

Es un gran honor per a mi ser avui en aquest balcó de l'Ajuntament per  fer el pregó de la Festa Major. No sabeu la il·lusió que em va fer que el nostre alcalde, en Celestí Vilà Betriu, em demanés de fer-lo. Li agraeixo profundament! Em va comentar que feia molt temps que no es feia a Organyà, i per això, és una gran responsabilitat a la vegada que un gran i emocionant repte per a mi pronunciar un bon pregó!

Començaré dient que mai m'hagués imaginat arribar un dia a ser pregonera de les festes del meu poble.  En saber-ho, el primer que em va venir al cap va ser el record d'un home petitó que feia les crides a Organyà quan jo era petita, anunciant, després de fer sonar una trompeteta, per exemple, que es tallaria l'aigua del carrer Major a una hora determinada. Era l'Organyà dels anys 60... Ha plogut molt des de llavors, i ara les crides ja no són el que eren, ni tampoc els pregons de Festa Major són simples anuncis del tret de sortida de les festes, sinó que són autèntics discursos literaris on els pregoners aprofiten per fer públics els seus pensaments, records i/o reivindicacions populars. Normalment, els pregons els fa gent que sap escriure molt bé. No és pas el meu cas, encara que sempre m'ha agradat escriure. Malgrat que a la meva feina em passo gran part del temps clicant tecles a l'ordinador, el que escric són articles científics, amb ben poc estil literari, sobre coses ben específiques que els no experts en el tema trobarien ben segur avorrides. De tota manera, aquí m'esforçaré a fer-ho el millor que pugui, i sobretot ho faré des del cor.

Com he dit, de petita no m'imaginava algun dia ser pregonera, però tampoc pensava que em dedicaria a la ciència... Crec que l'únic que tenia clar és que volia viatjar i veure  món. Recordo que em quedava embadalida mirant els avions que passaven per sobre Organyà, i pensava i somniava que algun dia hi aniria jo en aquells aparells i que aniria a conèixer molts països. Sempre he tingut una gran curiositat per conèixer les coses properes, però sempre mha atret allò que és llunyà, el que és desconegut. Recordo que ja de petita, quan venien nenes i nens de fora a estiuejar o a la Festa Major, per exemple, m'esforçava sempre en integrar-los a la nostra colla, tenia curiositat per saber com eren els forasters. Això, de fet, ha estat una constant en la meva vida. Encara ara  m'agrada relacionar-me amb gent de fora del meu entorn rutinari perquè sempre penso que puc aprendre coses noves. I m'apassiona viatjar a llocs desconeguts i veure com és el país, la seva natura, com són les persones, com viuen, i quins costums tenen. Sovint em demano don em deu haver sortit aquest esperit aventurer, però crec que vaig néixer amb ell i devia ja estar a l'ADN d'algun dels meus avantpassats.

 Per als que em coneixeu des de fa temps, recordareu que havia participat en bastantes obres de teatre, juntament amb altres companys i companyes d'escola, dirigides pel Mossèn Ramon Balaguer qui, amb molta paciència, ens ensenyava a interpretar multitud de personatges. Quantes hores d'assaig i que divertit ens ho passàvem! Ell va fer que d'adolescent somniés també en dedicar-me al teatre, i els meus primers passos en això els vaig fer aquí a Organyà, participant en diverses obres de les que guardo molt bon record i algunes de les quals les havíem estrenat a la Festa Major. En recordo una especialment en que feia d'una dona que anava a fer fortuna a Amèrica i tornava milionària. Precisament, després d'aquell estiu en el que vam interpretar aquesta obra a la Plaça de l'Església, vaig marxar cap als Estats Units a fer els estudis del doctorat.  Desgraciadament, però, no vaig tornar pas milionària com la dona de l'obra, ni com alguns del poble pensaven que tornaria. Això sí, després de cinc anys, vaig tornar sent doctora, encara que no pas per a curar malalts.

Finalment, havia decidit dedicar-me a la biología, a estudiar les bestioles com deien els meus pares, als qui els costava entendre que em podria guanyar la vida treballant en això. El principal responsable, però, de que m'agradessin tant les bestioles va ser precisament el meu pare, el Melitón, un gran naturalista i qui hagués estat un gran biòleg, n'estic segura, si hagués tingut l'oportunitat destudiar. A ell li dono les gràcies per ensenyar-me a estimar i admirar aquesta vall d'Organyà i tots els boscos del voltant, a observar i escoltar la natura. Ell coneixia molts racons fantàstics d'aquest paisatge, sabia també molt bé on es feien més bolets i trufes, però a més, degut a la seva gran capacitat dobservació,  havia adquirit una quantitat enorme d'informació sobre ocells, mamífers i també peixos ja que era un bon pescador-. La meva curiositat, sens dubte, la vaig heretar del meu pare, i el ser curiosa segurament va fer que m'agradés, m'apassionés de fet, la investigació. Per altra banda, la paciència i la constància, també molt necessàries en ciència, tinc clar que les vaig heretar de la mare. Aquesta combinació, a la que cal afegir-hi l'empenta i valentia que li veia a la meva germana, a qui idolatrava, em van fer la persona que soc i m'han servit molt al llarg de la meva carrera professional i personal.

Poder-me dedicar a la recerca avui dia, a contribuir a entendre com funciona la natura que ens envolta, ho considero un autèntic privilegi. I vull que sapigueu que aquesta curiositat va néixer aquí, a Organyà. Les meves primeres col·leccions d'insectes, de bolets, de fòssils, etc. les vaig fer aquí, ben a prop de casa. Com sabeu, tenim un entorn natural envejable, i molt ric en biodiversitat ja que forma part de la Serralada dels Pirineus, la qual va actuar com a refugi per a moltes espècies després de la darrera glaciació. Vull aprofitar, per tant, per dir que és responsabilitat de tots protegir i mantenir aquesta biodiversitat i aquests paratges tan bells perquè també els puguin gaudir les generacions futures. Estem envoltats de muntanyes fantàstiques, que a més estan plenes dhistòria... Com la Majestuosa Santa Fe, que amb la seva especial forma i amb la capella al seu cim, caracteritza el paisatge del poble -  pels documents trobats per l'historiador Joaquim Miret i Sans, sabem que ja fa més de 1000 anys (!) que es devia venerar a la Santa en aquest cim-  . I també la bella muntanya d'Ares, coneguda ja internacionalment pels amants del parapent com a Muntanya Màgica per les especials corrents d'aire que es creen al seu davant.

Amb el vostre permís, m'agradaria dedicar un paràgraf a Santa Fe. Us he de confessar que, per més lluny que estigui d'Organyà, duc aquesta Muntanya sempre al cor, i crec que la tinc clavada a la retina també. El meu quarto dona a Santa Fe i, per tant, sempre ha estat el primer que he vist des del llit al pujar la persiana al dematí. En dies de sol, amb el cel blau al darrere, la postal és espectacular i una bona raó per començar bé el dia. Quan vinc al poble, veure la majestuosa roca des del cotxe, passat Coll de Nargó, és també el senyal que ja soc a casa, i mentra una sensació molt agradable d'alegria barrejada amb melancolia. La veig també cada dia a Mallorca, ja que la tinc en una postal al meu despatx.  I us he de dir que estimo encara més aquesta muntanya des  que vaig perdre  la meva germana, doncs ella estava també enamorada de Santa Fe i de les àguiles i voltors que hi volen sovint al voltant.

Encara un altre record d'Organyà que tinc clavat, en aquest cas a l'oïda, és el campanar, aquest campanar que no para mai de sonar marcant tots el quarts i les hores i que ha estat vigilant a la gent del poble des de fa centenars danys!. Aquest campanar d'aquesta antiga i bella Col·legiata de Santa Maria que s'enlaira cap al cel, plantant cara a qualsevol contratemps, inclosa la forta música que el fa gairebé tremolar cada any per la Festa Major! Vull pensar que aquest campanar ferm i valent també dona força als ganxos i ganxes a tirar endavant en les dures tasques del dia a dia.

Diuen que les festes majors son l'expressió de l'alegria dun poble. Malgrat que ara sé que no era així, jo de petita pensava que tothom estava alegre per la Festa Major. Era la Festa Grossa i es convidava la família que vivia fora, volia dir vermuts als bars mentre es ballaven sardanes, taula gran i bon menjar, gresca amb els cosins, concerts de festa major, partits de futbol... Tinc tants bons records de les festes majors de la infància! Mai oblidaré aquells envelats que tancaven la plaça i on la canalla jugàvem sovint a amargar-nos i perseguir-nos mentre els nostres pares ballaven pasdobles, valsos i tangos... En aquestes festes també apreníem molts a ballar! I els records de l'adolescència no són pitjors. D'aquesta etapa recordo més les rialles amb la colla i com ens divertíem al ball, a les mitges parts i després, ja ben entrada la matinada, fent tertúlia i contant-nos coses a la Font de l'Apotecari!

Voldria ara recitar-vos un poema sobre la Festa Major, que crec molt adient i que va escriure el meu amic i poeta Joan Tomàs Reig, de Cal Marxantó, el 15 dagost de 2014:

L'horta, de verdor brillant

Qual flaçada engalanada

De la Diada de Santa Maria

Protectora i goig

Mare de Deu de Gracia

Un sermó extraordinari

De l'Organyà mil·lenari

Una sardana de migdia

Un dinar de família

Un envelat de sabina

Una toia que es rifa

Les mosses i les senyores

Mudades de cotó i xarol

Toca l'Orquestra, ball de tarda

Ball de nit i mitja part

Xampany i ressopó

Ball de rams i fanalet

Els somnis de voraviu encesos

El flaire de rom cremat

La botifarra i el bon tabac

El temps es precipita

En l'abisme del passat.

 

I per anar acabant, vull fer un petit homenatge al jovent d'aquest poble. Molt sovint es diu que la joventut ha perdut els valors i que tenen poques inquietuds. Jo no crec que sigui així. Hem de reconèixer que en part gracies als joves seguim tenint unes bones festes carregades d'activitats per atraure  tothom, des dels més petits fins als més grans. Que contenta estic de veure, per exemple, que ben aviat es celebrarà a Organyà la Fira del Llibre del Pirineu!  És una prova més que és un poble viu i que estima la cultura. Estic també convençuda que en aquest poble hi ha joves amb moltes virtuts i penso que cal ajudar-los a potenciar-les, tant als que es queden aquí com als que van a estudiar o treballar a fora. I crec també que Organyà ha de continuar sent un lloc tolerant i obert a tothom com ho ha estat sempre, integrant a forasters que en poc temps es senten ganxos i ganxes; solament així es fan els grans pobles!  Als joves que marxeu fora i que sols veniu puntualment, com és el meu cas, us vull dir que no oblideu mai les vostres arrels, que no ignoreu lahir ni tot allò que us  ha impregnat la pell i l'ànima. Amb unes arrels ben agafades a terra, un pot enlairar-se més i volar més lluny.Personalment, allà on he anat sempre he dit d'on soc filla, del poble bressol del català, i sempre ho he dit amb el cap ben alt. Feu-ho també vosaltres!

He comenc'at donant les gracies, i vull acabar també amb gratitud. Voldria que tinguéssim un record pels que, desgraciadament, avui no ens poden acompanyar però que han contribuït a fer una millor comunitat, un millor poble. Aquesta mateixa setmana ens ha deixat una noia jove a la que no tocava encara marxar. La coneixia sols de vista, però m'han dit que era una persona sensible i fràgil, sempre cordial i disposada a ajudar en el que fos, una vertadera artista que sexpressava de meravella amb la ceràmica i el gravat. Quina gran pèrdua per a Organyà! Des d'aquí envio el meu més sincer condol a la família!

I ara permeteume que faci la feina que feien els pregoners:

ATENCIO, ATENCIO!!! Es fa saber a tot el poble d'Organyà que a partir d'aquest instant comencen els actes previstos per la nostra Festa Major. Toca gaudirlos al màxim!

Gent dOrganyà, ganxes i ganxos, Visca la magia de la Festa Major! Visca el jovent, i visquin també els grans que se senten joves i  amb energia, i visquin aquells que lluiten per la Cultura, la Llibertat i per un món millor!

VISCA ORGANYÀ I VISCA CATALUNYA!

No és No

Foto

Des del Col·lectiu Feminista de l'Alt Urgell, lOficina Jove de l'Alt Urgell,
el Servei d'Informació i Atenció a les Dones, el Servei d'Atenció Integral de l'Alt Urgell, el Servei d'Intervenció Especialitzada Alt Pirineu i Aran, lAssociació Antisida de Lleida, el col·lectiu Huldra i el col·lectiu Iris
 

MANIFESTEM QUE:
" Els espais de festa són contextos susceptibles de produir-se agressions masclistes o LGTBIQfòbiques amb més facilitat sota el paraigües de l'oci, lalcohol i el bonrotllisme.


" És agressió masclista/LGTBIQfòbica tota agressió (física o no) exercida sobre una persona per motius de gènere o orientació sexual.

" Entenem que les actituds i agressions masclistes/LGTBIQfòbiques són una forma més de violència que s'exerceix contra les dones i persones amb identitats de gènere i orientacions sexuals no normatives com a manifestació d'una discriminació social estructural, i que es basa en les relacions de desigualtat i rols de poder per condició de gènere en el marc del sistema heteropatriarcal.


" Les bromes masclistes, la gelosia, els insults, les humiliacions, els tocaments, l'assetjament i el control són formes d'agressió masclista i LGTBIQfòbica.


" Res justifica una agressió: ni l'alcohol, ni les drogues, ni el vestuari, ni l'hora, ni res.
 

VOLEM:


" Visibilitzar una agressió masclista/LGTBIQfòbica com el que és, un acte no consentit i d'abús de poder duna persona envers una altra per motius de gènere o d'orientació sexual: no és un malentès, ni un conflicte.


" Conscienciar que davant una situació dabús totes som coresponsables d'actuar i que el nostre paper és clau per mantenir espais lliures de masclisme i LGTBIQfòbia.


" Donar resposta davant aquests agressions i la violències i què lactuació sigui col·lectiva.


" Que la persona agredida se senti apoderada per a actuar i donar resposta a la situació d'agressió gràcies a l'actuació col·lectiva i a la possibilitat de trobar un espai físic i moral de suport, seguretat i confort que li garanteixi capacitat de resposta pròpia.


" Unes festes i espais doci que siguin lliures d'agressions masclistes/LGTBIQfòbiques i no discriminatòries i que puguem relacionar-nos de manera lliure i consentida.


" Que el carrer, la nit i els espais de festa siguin un context de llibertat per a tothom: volem anar sense por, segures i amb confiança.


" Que NO es TOLERI cap tipus dactitud ni cap forma de violència masclista o LGTBIQfòbica


En cas de veure o patir alguna agressió, ACTUA!


No siguis còmplice i actua: el teu paper també és important.
 

I recorda: NO és NO


NOMÉS SÍ ÉS SÍ