al contingut a la navegació Informació de contacte

Pregó de Festa Major d'Organyà 2019, de Xesco Espar

14 d'agost de 2019

PREGO DE LA FESTA MAJOR D’ORGANYÀ DE 2019. XESCO ESPAR

 

Il·lustríssim senyor alcalde, regidores, regidors, autoritats, amigues i amics, ganxes i ganxos, forasteres i forasters, si quan era un vailet m’haguessin dit que un dia parlaria i la gent m’escoltaria, no m’ho hagués cregut pas. De fet els meus fills encara els costa creure-s’ho a dia d’avui, però aquí em teniu, anys després, donant-vos la benvinguda a la Festa Major d’enguany.

 

És un gran honor parlar-vos a tots ara que comença la Festa Major, perquè per a mi, Organyà, sempre ha suposat això: una festa. I m’agradaria compartir aquest honor amb els meus germans, el Toni, el Jordi i el Josep, perquè no podria entendre Organyà sense ells, i amb tots vosaltres que sou en realitat Organyà. Organyà molt més enllà del poble sou vosaltres, la seva gent, i això és el que m’heu ensenyat tots aquests anys de relació.

 

Si ho pogués resumir tot en tres paraules, aquestes serien: festa, família i amics.

 

Tinc la sensació que la nostra relació ha estat més inconstant del previsible i desitjable. Per això he pensat contar-vos cinc escenaris que em venen al cap quan recordo o millor dit quan penso en les coses d’Organyà.

 

 

El primer escenari és l’arribada a Organyà. Us he de dir, que tot i no haver nascut a Organyà, m’hi vaig passar, durant els primers 15 anys de la vida, gairebé tres mesos cada any. Per Sant Joan, tan bon punt acabava l’escola, agafàvem el SEAT 600 i carregat de pares, germans i padrins (com podíem cabre tots en un 600?!?) enfilàvem carretera amunt cap a Organyà. Aleshores el trajecte durava 3 hores. Ara amb prou feines dura vuit o nou quarts.

 

L’arribada era èpica. Tot just aparcats davant de Cal Tressens, ni tan sols hi pujàvem. Sortíem els germans del cotxe en estampida a trobar els amics. I de seguida us trobàvem. Jugant a boles, jugant a fet i amagar, jugant a futbol... en aquells temps qualsevol racó del poble era bo per a jugar. Fins i tot ens recordo jugant a futbol al carrer Florida, amb el 600 aparcat, a mitja dotzena de nosaltres. Mirat ara amb perspectiva em faig creus de com hi podíem jugar. És curiós com de petit tot sembla més gran.

 

Crec que puc parlar en nom de tots els germans que no trigàvem ni un minut en sentir-nos ganxos. Suposo que també hi ajudava lo estimats que eren el pare, lo Tonet de Cal Tressens i lo padrí, lo Cisco que va ser mestre d’escola de molts. També hi jugava a favor tenir casa pròpia i una família extraordinària amb els cosins de Cal Ton i de Cal Valentí. Sempre hem sentit que pujar a Organyà era anar a casa.

 

El segon escenari que em ve al cap és la Plaça de l’Església que va ser durant molt anys el nostre centre de jocs. Si, nosaltres en lloc de Play Station teníem la Plaça de l’Esglèsia. Primer quan era de terra hi jugàvem a boles i a futbol. Més endavant quan la van asfaltar, la vàrem convertir en el nostre estadi particular amb farola al mig inclosa. Molts vespres fins ben entrada la nit jugàvem grans i petits a futbol.

 

La plaça també va ser l’escenari de partides inacabables de fet i amagar. La paret de l’antiga farmàcia era el lloc on paràvem i tot el poble era bo per amagar-se. Cada estiu però, les fustes de l’envelat arribaven i aleshores la Plaça es convertia en un laberint de corredisses sota els palcos, pels petits, i una pista de ball on alguns aprenien a ballar. Dic “alguns aprenien” perquè jo no en vaig aprendre mai.

 

El tercer escenari són els Campaments d’estiu. Amb mossèn Ramón al capdavant, cada estiu marxàvem 15 dies a acampar. Varen ser unes bones estades i caminades a Tuixén, al Pedraforca, pels voltants de l’Estany de Sant Maurici i altres llocs que no arribo a recordar i que van deixar petjada en el caràcter intrèpid i compromès de molts de nosaltres. Marxar 15 dies i tornar transformats per les experiències de noves amistats ens va ajudar a créixer aprenent a compartir menjar, diversió i aixopluc. Poques experiències educatives millor he viscut després que aquells dies d’intempèrie.

 

El quart escenari no es va produir a Organyà sinó a Barcelona, però l’he de significar perquè un dia la meva gran passió se’m va endur del poble.

 

En realitat se’m va endur del món.

 

A finals de l’adolescència vaig entrar a jugar a l’equip juvenil d’handbol del Barça. “Que car que ets de veure”, eren les paraules que més escoltava en les contades vegades que pujava. Els estius a Organyà es van transformar en inacabables “Pre-Temporades” arreu d’Europa.

 

Així que com que suposo que aquest és un escenari ben poc conegut per vosaltres us explicaré algunes de les anècdotes per a que veieu que n`és de trepidant el món de l’esport d’alt rendiment.

 

La primera és que vaig arribar a jugar amb l’equip professional de la secció d’handbol del FC Barcelona. Be... sobretot hi vaig entrenar perquè jugar, jugar... no devia ser prou bo, quan entre l’entrenador i jo es va establir un petit debat respecte a la meva posició exacta dins l’equip: jo pensava que era al camp, però ell sempre decidia que era a la banqueta.

 

Tantes estones m’hi passava que un dia vaig decidir convertir-me en entrenador (“si he d’estar a la banqueta, al menys seré qui mana”, vaig pensar) i em vaig fer entrenador.

 

Fer d’entrenador dels jugadors joves primer, i preparador físic de l’equip professional em van tenir entretingut gairebé una vintena d’anys. Be, i també veure néixer i ajudar-los a créixer els meus tres fill: el Pol, l’Anni i la Clara.

 

Passats aquests anys, al 2004, va arribar un moment delicat. L’entrenador principal de l’equip va decidir marxar després de més de 20 anys i va aparèixer l’opció de convertir-me en professional. Si us he de dir la veritat, gràcies a un amic periodista em vaig assabentar que en realitat, no tenia cap possibilitat de ser-ho. Eren uns moments on al Barça no es mirava gaire la cantera, i mai ningú va pensar en mi de bon inici. Armat de valentia i amb una il·lusió desbordant vaig demanar una reunió amb el president Laporta.  Ell em  va concedir 10 minuts i una hora després de començar la reunió em va oferir un contracte com a entrenador professional del Barça.

 

 

Els tres anys següents van ser d’una intensitat desmesurada. Quan ets entrenador professional, de les 24 hores que te el dia, 20 les dediques a l’equip (encara que en dormis 8, n’hi ha com a mínim 4 en les que somies en l’equip). Escolteu-ne un exemple. Un dia, en mig de una reunió amb els meus ajudants, els vaig preguntar si el Papa Joan Pau I havia de visitar aviat Barcelona, perquè entre partit i partit (amb la TV sense veu) només veia que reportatges sobre ell. Els meus ajudants van esclatar a riure... i em van comentar que el Papa havia mort feia una setmana... i jo no me n’havia ni adonat.

 

I com tot a la vida, s’acaba, també va acabar aquesta escena. Va durar uns bons anys, i una Copa d’Europa, una Lliga estatal i una Copa del Rei van recompensar tots els sacrificis fets, però com tot, també va acabar.

 

A Barcelona diem: “Roda el món i torna el Born”. En aquest cas el meu Born va ser Organyà. Des de que les meves responsabilitats no m’han reclamat tant, la relació amb Organyà ha tornat a sorgir. I ha estat la costum de pujar per la Festa Major la que m’ha tornat a enganxar al poble.  

 

Tots quatre germans, en la mesura de les nostres possibilitats ens retrobem per Pasqua i per la Festa Major, cada any. Es ben fàcil reconèixer-nos. Som afables i servicials. I podeu comptar amb nosaltres per fer allò que estigui be.

 

Crec que els Espar sempre n’hem estat de servicials. Fa poc em va arribar un fet que de tant que em va tocar, no l’he sabut massa contrastar, però que pot explicar aquesta vocació de servei que podeu trobar en nosaltres. I aquest fet és que em van explicar que a Cal Tressens hi guardàvem el foc, per si a algú se li apagava a casa. Guardar el foc és una gran responsabilitat. Ara no ho sembla perquè gràcies a Déu, ens hem dotat entre tots d’una societat en la que ningú mor de gana ni de fred, però abans el foc era un element imprescindible. Un foc per cuinar, un foc per contar i cantar-hi rondalles al voltant, un foc per escalfar-se, aixoplugar-se i estimar-s’hi a prop. El foc era la vida.

 

Avui, per sort, ja no el necessitem aquest foc, però la societat en necessita un altre. Avui, la gent necessita una altra escalfor. Una abraçada, un somriure o unes bones paraules poden donar aquest caliu que vosaltres sempre ens heu donat i que hem sentit a Organyà.

 

Tots vosaltres en sou guardians d’aquest foc. Me n’heu ensenyat amb tot el què he après i confio que per molts anys.

 

Així doncs, sense més esperar, la Festa Major se’ns presenta com una oportunitat única per a repartir abraçades, somriures i bons desitjos.

 

Ara és el moment de donar la benvinguda a la Festa Major del 2019.

 

Comença la Festa Gran,

I venen dies de ballar i riure

Visca la Festa Major, Visca Organyà,

I Visca Catalunya...

 

 

 

Document Actions