Dijous, 27 De Abril De 2017
Carretera de Lleida, 21, Organyà - 25794
Telèfon: 973383007 Fax: 973383536

HOMILIES

21/05/2014

HOMILIA 2013


Foto

escrita per Mn. Armand Puig


Homilia dOrganyà 2013

de Mn. Armand Puig

 

 

 


Estimats germans i germanes:           

 

Dissabte dia 29 de febrer de l'any bisext 1204, en aquesta església canonical de Santa Maria d'Organyà els canonges regulars agustinians que la menaven, celebraven la festa del Trasllat de Sant Agustí des de Sardenya a Pavia vers l'any 725, la segona en importància després del 28 d'agost, la festa principal dedicada al bisbe d'Hipona. Era ple hivern, i podem imaginar una església més aviat gèlida, aquell dia plena de llum i d'encens, amb el prior de la canònica celebrant l'eucaristia i els altres canonges ajudant-la i acompanyant-la amb el gregorià festiu de l'ocasió. La bona gent de la vila, amb el vescomte Arnau de Castellbò, senyor de Caboet al capdavant, i altres persones vingudes dels pobles de la vall de Cabó on els canonges exercien el seu ministeri pastoral com a rectors, assistien a l'ofici solemne. Ara, en aquella festa major d'hivern de la canònica, quan no hi ha massa feina al camp tot ell arraulit esperant l'arribada de la primavera, els era possible acompanyar la petita comunitat canonical cosa que resultava molt més complexa a finals d'agost, quan les feines agrícoles es troben en el seu punt de més dedicació.

            Després del cant de les lectures i de l'evangeli propi del dia, els assistents es disposaven a escoltar l'homilia corresponent. El vescomte s'assegué i també ho feren algunes persones més, però la majoria de la gent es quedà dreta les esglésies, a l'època, no tenien bancs ni cadires com ara. Aleshores un dels canonges, segurament el prior que celebrava, prengué la paraula i començà la seva homilia, feta sobre l'epístola del dia, el capítol 13 de la Primera carta als Corintis, el famós «himne a la caritat», un dels textos més emblemàtics del Nou Testament en la teologia i l'espiritualitat de Sant Agustí. Com era habitual des de feia segles, la llengua de l'homilia era la llengua del poble, mentre que el llatí era la llengua de la resta de la litúrgia. Des del sínode d'Aquisgrà, promogut per Carlemany, l'any 809, en el qual es recomanava que semprés la llengua «vulgar», la llengua del vulgus o poble en les predicacions, el comentari homilètic es feia en les llengües filles del llatí o en algun dels dialectes germànics d'aquell vast Imperi. Des d'aquell moment, doncs, en els territoris carolingis l'embrió de l'actual Europa, i, per tant, en aquesta vila de la Marca Hispànica, quedava garantida la predicació en la llengua del poble: el llatí decadent o el català emergent d'inicis del segle IX, que es convertiria en el català resplendent d'inicis del segle XIII, quatre segles més tard, del qual són testimoni les homilies conservades en el quadern de pergamí que el setembre de l'any 1905 en Miret i Sans havia descobert a l'arxiu de l'antiga canònica o col·legiata de Santa Maria dOrganyà.

            Però tornem al 1204, al 29 de febrer. El prior d'Organyà es disposa a pronunciar l'homilia la primera de les que es conserven íntegrament en el quadern tot just esmentat. Els dies anteriors a la festa l'homileta s'havia estudiat el sermó, és a dir, n'havia memoritzat les paraules i potser s'havia entrenat a dir-les de manera adequada. Això de llegir les homilies és una praxi moderna que depèn de la llum elèctrica i dels micròfons! Es pot comprendre que els sermons són discursos religiosos i que una peça retòrica en el sentit original del terme mai no es llegeix sinó que es declama. Doncs bé, el petit quadern amb les homilies d'Organyà, ara conservat a la Biblioteca de Catalunya era, potser, a la cel·la del prior o, potser, a la sagristia de l'església, conservat amb els llibres litúrgics. Poc s'ho podia pensar aquell canonge agustinià que l'homilia d'aquell dia fred i rúfol d'hivern, ornamentat per la neu, era fonamental en la història de la llengua catalana! Poc es podia pensar aquell canonge que el text memoritzat, copiat en aquell petit quadern (175 × 125 mm) que el rector d'Organyà, Mn. Bonaventura Riba, portà personalment a Barcelona l'any 1905 o 1906, era el primer exemple de català literari!

                       Però tornem ara sí, de manera definitiva a l'homilia del prior d'Organyà, pronunciada el 29 de febrer de 1204, festa del Trasllat de Sant Agustí. El preciós i valuós text, adreçat en primera instància als germans canonges, comença citant en llatí la primera frase del text paulí i continua: «Senniors, aizò vol dir e mostrar...». Han passat més de vuit-cents anys i aquestes paraules són encara exactament les nostres. El català és una llengua resistent i resilient, molt d'acord amb el poble que la parla, és una llengua serena i concreta, pragmàtica i poètica, que combina la parla de peu pla amb la parla sàvia, que s'ha arrapat al llatí i no l'ha deixat, molt dacord amb la romanitat de la nostra gent, que són tant catalans com romans i, per això, ciutadans de tres imperis: el de Cèsar August, emperador de la Tarraconensis, el de Carlemany, emperador de la Marca Hispànica, i el de Jesucrist, «Rei de reis i Senyor de senyors», segons la inspirada paraula del profeta de Patmos (Apocalipsi 19,16).

            La primera homilia dOrganyà, com la resta d'homilies del Manual de predicacions quaresmals d'aquell any 1204, és un autèntic espill de les formes de ser d'un poble d'Europa que té tres espines dorsals: el Pirineu, l'Ebre i la Mediterrània. Per això l'homileta, algú que ha sabut interpretar la manera de ser de la gent d'aquest país, ha posat en el seu text aquelles qualitats i textures que la configuren. Les Homilies d'Organyà són un espill del projecte comú, espiritual i moral, personal i col·lectiu, que ens ha fet perdurables com a poble, malgrat les maltempsades de tot tipus que hem hagut de sofrir. La paraula «nació» ve del verb llatí nascor, natus sum, néixer, de manera que la nació és aquella realitat o àmbit en el qual es neix. Nació és bressol, és part i és joia per la vida que ha entrat en aquest món. Per això les nacions no moren, perquè són un ésser col·lectiu que neix i es renova mentre hi ha nissagues que les mantenen, alimentades i eixamplades per noves naixences que són com l'empelt de l'antiga soca. Però els pobles necessiten una ànima. I jo us dic que les Homilies dOrganyà són l'ànima del poble català! Ho són perquè és gràcies a les Homilies que sabem que la nostra llengua, esplèndida, desenvolupada, massissa, ha nascut, que és part primera de la nostra identitat nacional.

Les Homilies són el certificat de naixement d'una llengua que es presenta agençada de totes les possibilitats i virtualitats. Però no ens quedéssim tan sols amb la filologia i la semàntica. Organyà és molt més que això. Organyà és un text programàtic, fundacional, que anticipa les intuïcions de Llull sobre l'esperit humà dels catalans, les intuïcions d'Ausiàs Marc, de Ramon de Sibiuda, de Torras i Bages, de Ferrater Mora. Les Homilies són un autèntic resum de la nostra manera de ser i de fer, del nostre tarannà, de la nostra aportació al món. Llegim-les com un vademècum de les formes de vida catalana, esguardem-les com l'ànima del país, considerem-les com la part millor de nosaltres mateixos, prenguem-les com un text que parla als homes i les dones del segle XXI, amb la mateixa frescor i profunditat que parlaven a aquells pagesos i menestrals d'aquesta vila, a aquells canonges regulars que servien el pa bo de lEvangeli i el vi sucós de l'Eucaristia a la bona gent d'aquesta terra i contribuïen així a posar les arrels d'un poble que va néixer per no morir.            

A mitja homilia de la Festa del Trasllat de Sant Agustí, l'homileta d'Organyà vol esplaiar-se sobre què vol dir tenir caritat i cita el verset 15 del Salm 34 (33): Declinet a malo et faciat bonum, inquirat pacem et sequatur eam (traducció: «Que es decanti del mal i faci el bé, que cerqui la pau i l'aconsegueixi»). El comentari que segueix, de tipus lleugerament parafràstic, diu així: «Aicel om enquer pad e la segex qi no fa mal e perdona a aqels qi mal li fan, per amor de Nostre Seinor» (adaptació al català actual: «Cerca la pau i l'aconsegueix aquell qui no fa mal als qui l'ofenen, sinó que els perdona per amor a Nostre Senyor». L'homileta entén que no hi ha caritat sense recerca del bé i de la pau. L'amor al proïsme, proposat per l'Evangeli de Jesús com a base de qualsevol ètica social i de tota moralitat col·lectiva, és impossible de realitzar sense el compromís contra el mal i a favor del bé, i sense el convenciment que la pau és el primer dels béns possibles i necessaris. Però la pau, subratlla el nostre homileta, no tan sols es reclama i s'exigeix sinó que es dóna i s'ofereix. La pau no és una revindicació, sinó una implicació. La pau és un crit, no una cridòria. La pau comença en el cor de cadascú, allí on es congria el bé i on és possible d'oferir el perdó a aquell que t'ha ofès. La pau és, doncs, la negació de la violència, la dissolució de l'odi, l'única arma que pot vèncer la guerra.

La pau comença amb la recerca abrandada del bé i amb la discriminació positiva del mal. El primer pas per heure la pau és excloure el mal, i el mal porta un nom: la destrucció del proïsme, la negació de la caritat. Construeix la pau aquell qui no es deixa enlluernar per les idees de revenja i d'autoafirmació, aquell que no dóna entrada als sentiments de violència i odi, justificats en nom de la malignitat real o imaginada de l'altre. La pau implica diàleg i entesa, no simposa sinó que es proposa, no comença amb un atac ni amb una agressió, que potser força l'altre a demanar la pau, encara que en el seu cor només s'hi covi el desig de venjança. La pau mai no comença amb una guerra ni amb un esclat de violència. Cerca la pau el qui fa el bé, no el qui llança una guerra, més o menys «higiènica», contra l'altre que fa o ha fet el mal. No es pot respondre a la violència amb més violència!

Aquest és, avui, el clam de molta gent, que assisteixen estupefactes a argumentacions que pretenen afegir més sang allí on ja n'hi ha hagut molta, que justifiquen el càstig en nom de la justícia, quan l'única justícia possible passa per la persuasió sense violències, per l'art pacient del diàleg, per una dissuasió que no encengui més focs dels qui ja cremen. La saviesa del nostre homileta consisteix a unir tres paraules que van estretament unides: pau, caritat, perdó. I el seu secret és també el nostre: no hi ha pau si es vol revenja en comptes de perdó, no hi ha pau si el mal s'introdueix ni que sigui en forma provisional com a càstig merescut en les relacions entre persones o entre països, no hi ha pau si la caritat envers aquells que més pateixen les conseqüències de la guerra no s'erigeix com a argument que faci callar les armes. No es pot construir la pau amb la guerra, que és, en paraules d'Andrea Riccardi, «la mare de totes les pobreses». Aquest homileta que us parla, en sintonia profunda amb l'homileta d'Organyà, vol manifestar la seva adhesió a la causa de la pau que, avui i ara, set de setembre, troba en el dejuni i la pregària promoguts pel papa Francesc una expressió senyera i mundial, tot esperant que la força dèbil dels qui lluiten per la pau simposi a la força desencaminada dels qui estan convençuts de la guerra.            

M'encamino cap al final de la meva homilia. Ho faig entrant una altra vegada en la història, mestra de la vida. Em situo a començament de l'any 1204, quan l'homilia que tractem fou pronunciada, i en els anys immediatament anteriors, quan aquesta homilia fou redactada. A les terres catalanes, la pau era una preocupació social, sobretot dels pagesos i de l'Església. La pau trobà un instrument de consolidació en les assemblees de Pau i Treva que començaren al Rosselló al segle XI, concretament a Toluges (1027), sota la presidència de l'abat Oliba. El creixent poder feudal necessitava un fre davant les arbitrarietats dels senyors que se sentien forts en el seu territori i es creien legitimats a explotar i a extorquir els seus súbdits. En aquell moment l'excomunió dels transgressors va esdevenir un mitjà eficaç per salvaguardar la vida de la gent del poble, sotmesa a les pretensions intolerables dels petits senyors. Era una pau precària, revalidada per l'amenaça, però en darrer terme es construïa des del diàleg i des del pacte i tendia al parlamentarisme i a l'acord polític. Es pot dir, doncs, que les estructures polítiques del país comencen amb la recerca de la pau. L'equilibri entre els poders i els braços és fruit duna convicció de base, dictada per la recerca d'una pau estable. Busca la pau, procura aconseguir-la!    

    L'alternativa, si es pot parlar així, a la pau és el desastre. Aquells homes i dones d'Organyà de començament del segle XIII anaven entenent la importància de la construcció de la pau en un món on la guerra era massa habitual. Els hi portava el model que trobaven en les paraules de l'Evangeli de Jesús. Certament, els esdeveniments mundials, tant en aquell temps com en el nostre, estaven farcits de violència. Pere el Catòlic, rei dels catalans, moriria al camp de batalla de Muret el 13 de setembre de 2013, ara fa vuit-cents anys. El ressò d'aquell fet d'armes que tant va determinar la història del país, va arribar fins a Organyà, per les vinculacions del territori de la mitra d'Urgell amb el comte de Foix, Raimon Roger, que prengué part en la contesa. Però l'actual situació a Síria, amb milers de morts i segrestats, dos milions de refugiats i un terç de la població desplaçada, evoca un altre fet històric, ocorregut el 1204, data en què foren pronunciades les nostres Homilies, en el qual Occident es comportà de manera vergonyosa. Em refereixo al saqueig de Constantinoble, la capital de l'Imperi romà d'Orient, per part de l'exèrcit venecià i les tropes croades, les quals convertiren el seu compromís d'alliberar el sepulcre de Crist en una acció de pillatge i d'enriquiment, que tan sols va comportar mort i violències de tot tipus.  

La pau és un bé preciós per ell mateix. L'homileta dOrganyà en va parlar amb paraules justes i expressives aquell 29 de febrer de 1204. La gent que tenia davant no són millors ni pitjors del que nosaltres som. Potser tenien un avantatge sobre nosaltres: estaven més acostumats a escoltar. Potser els costava més creure en si mateixos i enrocar-se en la seva petita veritat. El seu món podia estar menys contaminat pel soroll interior i pel desig de decidir sense preguntar. L'Evangeli és humà i humanitzador, no segresta la persona humana sinó que l'allibera per tal que incorpori les benaurances. I una de les benaurances, la sisena, diu així: «Feliços els qui treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu» (Mateu 5,9). El profeta de Natzaret va fixar la pau per sempre en la carta magna del seu missatge.

Els treballadors de pau no poden faltar en el nostre món. Són imprescindibles. El qui cerca la pau, l'aconsegueix. Encara que hi hagi de dedicar moltes energies i esforços, el qui es fixa com a objectiu de crear pau al seu voltant, coneixerà la felicitat. La pau és àrdua, i d'entrada els qui la busquen semblen uns il·lusos que viuen en un altre món, que no toquen de peus a terra, que desconeixen la complexitat de la vida. Potser és així. Però, no tenim dret a somiar? Cal que somiem! Un món sense guerres ni violències és possible. No és fàcil darribar-hi, i és més fàcil concloure que hi ha coses inevitables. Tanmateix, un desig de pau travessa el món, i els esperits forts no poden refugiar-se en l'excusa o en la resignació. En el segle XIII, amb una societat fragmentada per petits senyors que lluitaven entre ells per una feixa de terra o per un castell, l'homileta daquesta vila va tenir el valor de dir que calia fer el bé i buscar la pau. Segur que més d'un pagès devia pensar que allò era música celestial! Però és gràcies a aquesta «música» que moltes persones recullen cada any el missatge que surt dels àngels que canten la nit de Nadal: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes, que ell estima» (Lluc 2,13).  

 

Amigues i amics, Organyà, i tot el poble català, ha d'escoltar amb força renovada les seves Homilies, no com un text del passat, atàvic, que dóna nom a la vila i la posa al mapa de la cultura catalana. Les Homilies s'han de conèixer i difondre. Són un resum preciós dallò que ens caracteritza com a poble: naixem, en bona part, amb aquestes Homilies. Elles configuren la nostra ànima. Desitjo que l'any 2014, en què es compliran vuit-cents deu anys d'existència de l'homiliari d'Organyà, sigui una ocasió propícia per a difondre un tresor que sortí d'aquesta vila i que és d'una importància cabdal per a la nostra cultura. L'acabo de la mateixa manera que va acabar la seva homilia el prior i rector dOrganyà lany 1204: «Donches, frares cars, ajam caritat vera senes ira, senes avarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo que la caritat de Déu si espandida e·ls nostres cors. Quod ipse prestare dignetur qui cum Patre vivit et regnat in unitate Spiritus Sancti per omnia saecula saeculorum. Amen.»        

 

Armand Puig i Tàrrech

Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya


Informació addicional :


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web