Fira del Llibre del Pirineu

Benvolgudes i benvolguts, ganxos i ganxes... molt bon vespre.

Voldria començar explicant-vos un conte.

És un conte que a mi em van explicar dalt d'una teulada.

Us heu d'imaginar un vespre de juny a Reykjavík, Islàndia. Dic vespre, però no us imagineu que el sol es ponia perquè al juny pràcticament no es pon, simplement baixa una mica en una posta permanent que pot durar hores. El cel era molt blau, el sol era molt groc, la teulada molt blanca i un noi islandès va explicar-me la següent llegenda:

Es veu que una vegada als Westfjords (als fiords de l'oest de l'illa, a dalt a l'esquerra del mapa) hi vivia una noia, que es deia Guðrun, que tenia un promès i es volien casar.

Amb aquestes que va arribar el dia del casament, i tot anant a buscar la noia a casa seva, el promès va travessar un riu massa cabalós, el cavall es va espantar, ell va caure, es va clavar un cop al cap i es va matar. Aquest noi sempre duia barret, i el seu fantasma, es va posar el mateix barret per tapar la ferida i va anar a buscar la noia igualment. Va picar a la porta de la casa i ella va sortir i va pujar al cavall i se'n van anar junts direcció a l'església. Però la noia es va adonar, i li va estranyar una mica, que en comptes de dir-li Guðrun (Guð —que s'escriu amb aquella ð, que es diu eth, que té una forma corbada i un palet que la travessa, i que de fet només la fan servir els islandesos, la gent de les illes Faroe i els anglesos antics — doncs Guð en islandès vol dir Déu – que de fet, s'assembla a l'anglès God), i el fantasma, en comptes de dir-li Guðrun, li deia Gútrun (amb t. Perdoneu el meu islandès més que precari, espero que us en pugueu fer una idea). En definitiva, el fantasma, que formava part del cantó dolent del món, diguem que tenia a veure amb el malvat, amb el dimoni, amb la foscor, no podia dir la paraula Déu.

N'està ple, arreu, d'històries d'aquest tipus, de dimonis i éssers malignes que no poden dir, ni sentir, certes paraules. Perquè representa que tenen un significat tan poderós que els pot ferir, que poden invocar el bé, i foragitar el mal.

A moltes d'aquestes històries es tracta de la paraula Déu (com en el conte de la Guðrun) o de la paraula Jesús... El pobre Satanàs quan intenta fregir en Rovelló, n'és un bon exemple. I, deixeu-me llegir-vos un petit fragment d'un judici per bruixeria, que parla precisament d'això. Es tracta d'una confessió feta el 31 de juliol de 1577 per un jove de Mont-ros. Aquest noi, que es deia Cosme, va confessar ser un bruixot i haver estat iniciat a la bruixeria per una veïna, que el va portar a un aplec diabòlic, i explicava que (cito literalment el document que conservem del seu judici):

"portant-se a cavall a ella una guineu i a mi un crestó (per a qui no ho sàpiga, un crestó és un cabrit capat), diguí "Jesús!" una volta i vaig caure, i aleshores em digueren que no digués Jesús. Jo torní a cavalcar en les anques del crestó i no diguí mai més Jesús^[1]”.

Però no només és la paraula "Jesús" la que pot portar problemes. El mateix passa a la inversa. Ho explica en Pep Coll al seu llibre Muntanyes maleïdes que segur que molts dels que sou aquí coneixeu. Diu: "Si volem que el dimoni es presenti, no cal que l'invoquem mitjançant llibres, o que demanem el seu ajut de pensament o de paraula, n'hi ha prou que, en un mal moment de còlera, escopim una maledicció en què se l'esmenti personalment, perquè el dimoni acudeix a l’instant^[2]”. I afegeix: "abans d'usar el nom del diable en va, cal mossegar-se la llengua", perquè vindrà.

I si no que li expliquin al pastor d'Arabell que va cridar: "A redéu, males ovelles! Amén de Déu sortís el diable i us amarrís a totes". O al pagès de Rupit que va dir: "Me cago amb Déu, em daria al dimoni, collons, perquè em vingués a taiar el blat^[3]” o a la noia de Girona que tipa de creuar el Ter i mullar-se va exclamar "jo demà em daria al dimoni si pogués passar amb el peu eixut". Però bé, també us diria que no patiu ànsia per aquests personatges, que el dimoni per aquests nostres vorals no acostuma a ser gaire difícil d'enredar.

Potser valdria més que en passeu, d’ànsia, si voleu, per les tres filles del rei d'Aragó a qui el seu propi pare va maleir, per haver fugit, totes tres, amb tres amants moros, en comptes de casar-se amb prínceps cristians, i de la maledicció, es van convertir en muntanyes.

Totes aquestes històries em fan pensar en la capacitat invocadora, provocadora, creadora, de les paraules. A mi m'interessa profundament aquest potencial, la força, les possibilitats infinites, inacabables de la llengua. La capacitat de crear, de construir, de fer aparèixer el que no hi era, amb aquest pacte implícit, entre el que un diu (o escriu) i el que els altres imaginem, construïm.

Però bé, hem deixat aquella pobra noia que es deia Guðrun enfilada al cavall del maligne, aferrada a la cintura del seu promès fantasma... Amb aquestes, que quan ja arribaven a l'església on s'havien de casar, van travessar un altre riu i al fantasma se li va moure el barret, i la Guðrun des de darrere li va veure el forat ensangonat, i el cap obert. En realitat, no la duia a l'església per casar-se, la duia al cementiri per enterrar-la amb ell. Així que, quan va poder, la noia va saltar del cavall, va córrer cap a l'església, va pujar al campanar i va tocar la campana com una boja fins que tota la gent del voltant es va congregar i el fantasma va haver de fugir sense l'ànima d'ella.

I conte contat aquest conte s'ha acabat. Però tornem a la teulada, a Reykjavík. Imagineu-me molt feliç que m'haguessin explicat aquest conte, molt feliç de poder-me’l endur amb mi, fer-lo viatjar, explicar-vos-el avui aquí, d'haver pogut entreveure, intuir, una mica, rere la cortina de les paraules, algunes de les coses que aquestes guarden dins, informació sobre qui són, com pensen, com imaginen, com expliquen les seves pròpies històries aquella gent islandesa, perduts en aquella illa feréstega allà al mig de l'Atlàntic.

I ara imagineu el mateix noi islandès que m'havia explicat el conte, fent-me una pregunta. Una mala pregunta. I perdoneu que us la repeteixi, sóc conscient que les orelles no tenen parpelles.

Devíem parlar del català, del fet que jo escric en català, vés a saber. I em va demanar:

«Però perquè parleu en català? Perquè escrius en català? Perquè no parleu i escrius en castellà i ja està?»

I jo, dalt d'aquella teulada, me'l vaig mirar tranquil·lament. I vaig respondre, no sense un punt de crueltat —al final una s'acostuma a certes preguntes impertinents i poc informades, i poc pensades!, carai, que aquell noi era un parlant d'islandès, i que l'islandès es calcula que el parlen unes 350.000 persones— i li vaig respondre:

«Perquè no parleu vosaltres en danès i ja està?»

I vaig tocar la llaga. Amb tots els dits. Després d'aquesta pregunta em va caure una diatriba sobre com d'antiga, rellevant, única, valuosa, especial, bonica és la llengua islandesa. La importància de la literatura medieval islandesa, em deia, tot exclamant-se, les sagues, les sagues, amb la cara desencaixada i els braços aixecats! (I que consti aquí, que m'he llegit diverses sagues islandeses i em semblen absolutament rellevants i increïbles).

Quan va haver acabat, i m'heu de perdonar, perquè no li vaig parlar de les Homilies d'Organyà, ni li vaig fer cap gran classe d'història ni literatura medieval catalanes, simplement li vaig dir que tot el que m'acaba d’explicar, que tot el sentiment fervent, l'amor, la defensa, el respecte vital per la seva llengua, l'apliqués al català. Que la meva resposta a la seva pregunta, era la mateixa que la seva a la meva. I que segurament era la resposta a la mateixa pregunta feta sobre la gran majoria de llengües.

I va riure i va callar un moment i vam seguir bevent cervesa i xerrant dalt d'aquella teulada mentre el sol no es ponia mai, i des de llavors és un fervent defensor de la llengua catalana.

Jo malauradament vaig poder aprendre molt poc islandès. Sé dir només:

ég tala ekki íslensku

que vol dir: no parlo islandès

i un grapat de males paraules que potser aquí no cal repetir.

Però m'hauria agradat aprendre'n més, perquè penso que cada llengua és una manera d'entendre el món, de mirar-lo, de posar nom a les coses, de pensar aquestes coses, i d'organitzar aquests pensaments per a dir, per a explicar, per a compartir, per a entendre. És evident que amb les paraules també es poden fer coses terribles, però jo avui no hi entraré.

Jo avui vull parlar del potencial, de la força de les paraules. De la capacitat d'invocar. Com us deia. De construir amb la llengua, de crear mons sencers amb aquest pacte implícit entre el que jo dic (o escric) i el que vosaltres imagineu. Vull parlar de la seva capacitat de fer aparèixer coses que no hi eren, de canviar les que sí que hi són, o la manera que tenim de mirar-les, de la possibilitat de ficar-nos a espais o moments on físicament no podríem ficar-nos, de dur-nos a llocs on no hem anat. De la seva capacitat de sobreviure, de perdurar, de viure molts anys, de veure moltes coses, passant de generació en generació, en forma d’expressions que aprenem, en forma d'històries que transmetem oralment, en forma de textos que conservem. Viatjant, com el conte islandès que jo he dut avui a Organyà.

O com un altre conte, que em van explicar primer a Islàndia, i que anys després vaig retrobar a Catalunya, concretament a Riells.

A mi poques coses em fan més emoció que aquest tipus de fet, que descobrir una mateixa història i traçar el camí de com deu haver viatjat i de com ha estat reapropiada per cada context, cada país, cada territori.

Al districte islandès Árnessyla, hi vivia un capellà a qui li agradaven molt les celebracions. Era el seu costum la nit de Nadal, quan la congregació es reunia a l'església, d'unir-se a ells a ballar, beure i jugar a cartes, durant bona part de la nit. La mare del capellà, que es deia Una, s'oposava fermament al comportament del seu fill i sovint l'amonestava.

Una nit de Nadal, la festa es va allargar més del normal. La mare del capellà, que era una dona sàvia que tenia el do de l'endevinació (un do bastant pagà, penso), va anar a l'església i li va demanar al seu fill que aturés el ball i comencés la missa. L'home va respondre que hi havia "temps de sobres per una altra ronda, mare estimada". Una, la mare, va marxar de l'església i va tornar a casa. Tres vegades li va demanar al seu fill que si us plau aturés el ball i comencés la missa, però no hi va haver manera que li fes cas. La mare, que n'ensumava una de terrible, va agafar el cavall i va cavalcar fins a l'església més propera i allí va demanar al capellà d'aquella església, que l'ajudés a dissuadir el seu fill i a la resta de balladors. L'home va acompanyar-la amb la intenció d'ajudar-la però quan van arribar a lloc, l'església i el seu voltant havia desaparegut, com si la terra s'hagués empassat l'edifici amb tots els balladors a dintre, als que encara es podia sentir cridant i gemegant sota la terra.

El que més m'interessa és que una cosa molt semblant va passar a Riells, diuen (i també a Arbúcies). La terra es va empassar uns mal balladors, i cada set anys encara es poden sentir sota terra els sons dels flabiols i bombos i veus que canten:

"Cansada estic, cansada / cansada de ballar / cansada estic, cansada / fins que el món finarà"^[4]

I bé, he dit que les paraules viuen molts anys, però tot depèn de com es miri. I de qui s'ho miri. Així i tot, que bonics els mil·lennis en què hi va haver (i hi ha encara) paraules al planeta. Paraules que guarden dins, colors, olors, sons, gustos, records, moments i informació de qui érem, de qui som, de com mirem col·lectivament el món, de com l'entenem, de com l'expliquem, de com l'imaginem, de com ens fiquem els uns dins dels altres i procurem entendre'ns més enllà de les nostres percepcions, més enllà del nostre temps, del nostre coneixement, i de les nostres experiències.

Perquè hi ha una cosa que tenen les paraules, que és obvia però que diré igualment, que és la capacitat d’una certa profunditat, com els balladors sota terra. Potser per molles, per fosques, per cavernoses, com molls i foscos i cavernosos són el cervell i la boca, guarden la capacitat de ficar-se a llocs on d'altres maneres potser no ens podríem ficar.

Això que us estic llegint avui i que ja va per acabar-se, ve a ser això, un cant alegre a la màgia de les paraules, i encara que me n'hagi anat fins a Islàndia, concretament, de les nostres paraules, de les que estic fent servir jo avui aquí per encendre llums, imatges, idees, contes, records, qui sap, als vostres cervells. Una manera com una altra, de ficar-se a la boca i a les orelles aquesta llengua nostra, de gaudir-la, de dir-la, d'escriure-la, d'escoltar-la, de regalar-la, de fer-la servir per construir mons, grossos o petits, profunds o no tant, arriscats o menys, una manera més de defensar-la, fent-la servir, i de jugar-hi, cada dia. Una celebració humil de com d'antiga, rellevant, única, valuosa, especial, i bonica és la nostra llengua. Com totes les llengües. Però aquesta és la nostra. I guarda dins, colors, olors, sons, gustos, records, moments, i informació de qui érem, de qui som, de com mirem el món, de com l'entenem, de com l'expliquem, de com l'imaginem. I a d'altres els tocaran altres moments, altres llocs, altres llengües. Però jo he passat pel món ara, i aquesta és la meva, i em fa molt feliç ser avui aquí a Organyà, precisament, celebrant-la, mastegant-la, dient-la en veu alta, fent-la servir per agafar-vos i dur-vos amb mi, bosc endintre, al riu, on l'aigua és freda!, i donar-vos les gràcies. Gràcies per convidar-me avui aquí, gràcies per demanar-me que escrivís l'Homilia laica, gràcies per escoltar-me, per acompanyar-me i per deixar la porta oberta perquè jo em pogués ficar imaginació endintre.

Fins aviat i que gaudiu molt d'aquests dies i d'aquesta Fira.

Irene Solà Sàez

Organyà, 5 de setembre de 2020.

^[1] Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), Pau Castell Granados

^[2] Muntanyes maleïdes, Pep Coll.

^[3] El Folklore de Rupit i de Pruit, Grup de Recerca Folklòrica d’Osona

^[4] Montseny, històries i llegendes, Xavier Roviró i Alemany

Benvolguts Excm. i Rvdm. Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, Arquebisbe d’Urgell; de; Il·lm. Sr. Celestí Vilà i Betriu, Alcalde d’Organyà; Sr. Miquel Àngel Cullerés director dels Serveis de  Cultura de la Generalitat de Catalunya; autoritats, Sra. Irene Solà Sáez, homileta laica, fidels tots, senyores i senyors, amics i amigues,

Agraeixo a Mons. Joan Enric Vives i Sicília, i a l’Arquebisbat d’Urgell,  per haver-me convidat a fer l’homilia religiosa d’enguany, i haver-ho fet en la meva condició de dona, religiosa, teòloga i metgessa.

El fet de fer la prèdica per explicar algun fragment bíblic - això és una homilia-  a Organyà, bressol literari de la prosa catalana, m’honora i m’omple d’agraïment.

Que en els inicis de la nostra llengua s’hi trobin unes homilies em parla del paper indubtable de l’Església en la cultura del nostre Poble.

Llegint un fragment del text del foli 7v de les Homilies d’Organyà, en versió adaptada al català modern de Jordi Bruguera, em trobo amb el comentari del Capítol 15 de l’Evangeli de sant Mateu (Mt. 15, 21-28).

Aquest passatge de l’Evangeli narra la guarició de la filla d’una dona cananea. He pensat que he trobat una Bona Notícia- això és el que vol dir  Evangeli- que ens pot ajudar molt en el moment actual.

Diu l’Evangeli de Mateu, en el Capítol XV, que Jesús es va retirar cap a la regió de Tir i de Sidó, regió pagana i estrangera. Tir simbolitza les tribulacions d’aquest segle, i Sidó és nomenada pels profetes per la seva idolatria.

En aquest context una dona cananea, provinent d’aquelles contrades, s’atansa a Jesús dient-li que tingui compassió d’ella; que la seva filla pateix molt sota la influència del dimoni.

Jesús exalça la fe d’aquella dona, i la seva filla es posa bona.

Aquesta seria una síntesi breu d’aquest passatge evangèlic. Ara vull atansar-lo a la situació actual, i deixar que ens omplim de Bona Notícia, de la que n’estem tan assedegats.

Cada temps és especial, i cada temps és Kairos, <<temps oportú>>.

El virus SARS-CoV-2, originant de la pandèmia Covid-19, ha capgirat el món en poc temps.

Quan els posthumanismes <<treien el nas>> en moltes societats, i el somni de la immortalitat albirava una nova era, tot d’una, sense gairebé saber com, ens trobem a la recerca de paradigmes existencials, d’amplària universal, que puguin donar resposta als anhels de la humanitat en la postpandèmia.

Les noves circumstàncies, que  han impedit trobades, celebracions, desplaçaments, serveis, comiats, acompanyaments, etc., han estat amarades de dolor en molts casos, i han posat en crisi els models socioeconòmics i sanitaris existents. Tota la humanitat ha estat posada a prova. S’ha posat a prova el vincle social i la fe evangèlica.[1]

A l’igual que en el relat evangèlic, avui moltes persones pateixen pel mal que ens envolta. Tots tenim patiments que ens donen neguit a voltes.

No podem oblidar a molts germans nostres que porten anys patint epidèmies i malalties que es podrien haver guarit amb més solidaritat.

Tampoc ens oblidem de la humanitat que segueix patint  a causa del pecat i l’egoisme injust,  havent d’emigrar, essent explotats i atrapats en trata de persones, obligats a treballar en la infantesa, milions de famolenc en societats opulentes, milers d’aturats i pobres, persones que perden la salut mental a causa dels patiments provocats per la manca de recursos i d’accés a bens essencials, etc . Hi ha molt patiment més enllà de la Covid-19. Recordem que el seu clam puja fins Déu, que  escolta  els seus gemecs i es recorda de l’Aliança feta amb el seu poble, fent-se càrrec de la situació.[2]

En aquest context , més aviat desolador per a amplies majories, som a <<Tir>>, hi ha tribulacions,  l’Evangeli ens diu que Jesús s’hi fa present.

La dona cananea demana a Jesús <<Tingueu compassió de mi, Senyor>>.

Tenir compassió vol dir ser capaç de <<patir amb>>, compati.

Trobar persones compassives és un tresor, persones capaces de <<patir amb>>. Si alguna cosa ens mata és la indiferència, el passar de llarg del dolor aliè.

Poden compadir les persones misericordioses.

Al sermó 358 A sant Agustí explica què és la misericòrdia, i diu que aquesta paraula n’inclou altres dues: miseria i cor; misèria i cor. Es parla de misericòrdia quan la misèria aliena toca i sacseja el teu cor. [3]

Goso fer una crida a la misericòrdia, que és molt més que la solidaritat. Hem de viure la revolució de la misericòrdia. La misericòrdia canvia el món.

El Papa Francesc explica que la misericòrdia va més enllà de la Llei. La misericòrdia no humilia ni maltracta, sinó que <<Déu perdona amb una carícia>>.[4] La misericòrdia es la plenitud de la justícia. 

L’individualisme, tant arrelat contemporàniament en les nostre societats, s’ha hagut de rendir a l’evidència, amb la pandèmia,  de que la vida és un bé comunitari, de que no ens podem repensar sols, de que som responsables tots plegats de la vida de tots.

La vida és un bé personal, però també és un bé comunitari. Déu ens ha creat germans.

El que jo visc te incidència en la vida dels altres. No és nomes <<la meva vida>>, ens hi va la vida de tots en la vida de cadascú. Ho estem veient clar.

L’encíclica Laudato si’ del Papa Francesc  (de la que celebrem el cinquè aniversari), sobre la cura de la casa comuna,  ens fa caure en el compte que <<L’ambient humà i l’ambient natural es degraden junts, i no podrem afrontar adequadament la degradació ambiental si no prestem atenció a causes que tenen a veure amb la degradació humana i social. De fet, la deterioració de l’ambient i la de la societat afecten d’una manera especial els més febles del planeta. (...) Però avui no podem deixar de reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.>>[5]

La Bíblia ens diu que el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist és un Déu que estima entranyablement tot el que ha creat.

La Tradició profètica ens convida a <<no trencar la canya esberlada i no apagar el ble que fumeja>>[6], i això sempre, però especialment en temps d’incertesa i patiment com els actuals, te una força impressionant, i implica un compromís ferm, civil i eclesial, amb les persones que estan en situacions de major vulnerabilitat i pobresa.

Les persones més grans de les nostres societats han patit, i estan patint, especialment en aquest temps. Por a no ser atesos, soledat, abandonament, menysteniment, son realitats que sovint envolten els nostres avis.

L’Església, en fidelitat a Jesucrist, vetlla i procura que es reconegui la dignitat intrínseca, ontològica, de cada persona en qualsevol circumstància de la seva vida.

Somio un món molt més conforme al Regne de Déu, on les persones no son valorades per la seva rendibilitat, on la veritat transita per camins amplis, on el perdó obre forrellats d’esclavatges i allibera, on la humilitat te carta de ciutadania i el proïsme és un germà i no un competidor, on cada matí dono gràcies pel nou dia amb totes les seves oportunitats.

Quina magnífica notícia per a les nostres societats saber que som cridats a tenir cura amorosa els uns dels altres, que quan més febles i en situació de major vulnerabilitat ens trobem, més se’ns ajudarà. És la lògica de l’amor. I l’amor és la font d’on brolla l’esperança.

Ser persones d’esperança, testimonis d’esperança, passa per estimar al proïsme com a un mateix, per ser capaços de modificar estils de vida, per compartir amb el qui té necessitat, per cercar el bé comú per damunt del propi interès, per no oblidar tots aquells que seguiran patint quan potser nosaltres <<ja ens haurem recuperat>>.

La dona cananea demana a Jesús per la seva filla, atrapada pel maligne. La sensibilitat, la fe i l’amor d’aquesta dona faran possible que Jesús guareixi la seva filla.

Aquesta dona, perquè estima, no resta indiferent al patiment de la seva filla. Tot, a la cap i a la fi, és qüestió d’amor.

La gran pregunta ètica que trobem ja en el llibre del Gènesi << Què n’has fet del teu germà?>> (Gn.4,9) ressona avui amb més força que mai convidant-nos  a tornar a la realitat més pregona i esperançadora de la nostra vida: som germans, som creats per tenir cura els uns dels altres, per estimar.

És una invitació a la fe i a l’esperança, inseparables de l’amor.

Sobre l’anomenat <<Himne a la Caritat>> de la Carta de sant Pau 1 Cor 13, versa la primera Homilia d’Organyà. La dona cananea estima segons aquest amor descrit a 1 Cor 13. << L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai>>. [7]

Tots volem ser estimats així, i aquest és l’Amor que Déu ens ofereix cada dia.

Com la dona cananea ens hem de saber atansar a qui ens estima a fons perdut i ens vol plens de vida.

El Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, a qui hauríem de saber testimoniar, entre d'altres "títols"  és conegut a la Bíblia com a Pare dels pobres, defensor dels orfes i les vídues, que te predilecció pels febles i petits, que es commou amb els senzills, que és El Just, que té passió per alliberar-nos de tot mal, que ens vol lliures i feliços, amb una alegria que ningú ens pot prendre, el Déu de la Vida, que estima entranyablement tot el que ha creat.

El "món cristià" ha d'oferir esperança. Si hi ha alguna cosa pregonament cristiana és l'esperança. Sabem que el mal no te la darrera paraula en la nostra Història, la darrera paraula la te la vida, el Ressuscitat.

Som cridats a estimar com  Déu ens estima. Aquesta és la millor notícia que el nostre món pot rebre: una Església, uns cristians, unes persones, que fan de l'amor l'eix i el motor de les seves vides, persones més promptes a perdonar i a comprendre que a jutjar, persones que cada matí paren l'orella i obren el cor per oferir consol i amor, persones que saben donar gratuïtament el que han rebut gratuïtament, persones de cor net, humils, que volen escampar aquesta Bona Notícia arreu.

"La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau...La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades " (Psm. 84).

Faig una invitació a lluitar contra el mal, a vetllar per tal de renovar constantment l'opció per la vida, per el Regne de Déu; aquest Regne que consisteix en " la justícia, la pau i el goig de l'Esperit Sant" (Rm. 14,17).

Ens sabem continuadors de la missió d'Aquell a qui seguim: Jesucrist, que va ser ungit i  enviat a "portar la Bona Nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits" (Lc. 4,18).

Un programa que omple de joia i vida a qui s’hi endinsa.

Gràcies Organyà per deixar ressonar l’amor, des de les teves homilies, segle rere segle.

                         Margarita Bofarull Buñuel r.s.c.j

[1] Cfr. pontificia academia para la vida,  Pandemia y fraternidad universal. Nota sobre la emergència Covid-19, 30 marzo 2020., [en línia] <http://www.academyforlife.va/content/dam/pav/documenti%20pdf/2020/Nota%20Covid19/Nota%20sobre%20la%20emergencia%20Covid-19_ESP_.pdf>, [Consulta: 22 abril 2020].

[2] Cfr. Ex. 2, 23-25.

[3] Cfr. agustín de hipona, Sermón 358 A (Morin 5), traducción de Pio de Luis Vizcaino, [en línia]

 < https://www.augustinus.it/spagnolo/discorsi/index2.htm > [Consulta: 4 setembre 2020].

[4] Cf.  francesc, Meditaciones diarias, Misas matutinas en la capilla de la Domus Sanctae Marthae. 7 de abril de 2014, [en línia], <http://w2.vatican.va/content/francesco/es/cotidie/2014/documents/papa-francesco_20140407_perdon-caricia.html> [Consulta: 4 setembre 2020].

5 Is. 42,3.

[5] francesc, Carta encíclica Laudato Si’ (24 maig 2015), 48-49, Barcelona: Claret 2015, pp.36 i 38.

[7] 1Cor 13, 4-8.

Germans,

Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.

Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.

És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim.

Les Homilies també evoquen el dia del Judici Final: el predicador diu que aquell dia s’acabaran totes les profecies, callaran totes les llengües, es destruirà el saber dels homes. El regne perfecte de Déu serà la negació de tot el que coneixem. El predicador ho deia com una cosa bona, per persuadir els feligresos, i això em fa pensar que aquella gent devia estar més fastiguejada del món que nosaltres. Fer callar totes les llengües? Destruir tot el saber humà, totes les nostres idees, les nostres sensacions, la nostra imaginació? No sembla un malson, tot això?

El cas és que avui dia hi ha gent que predica coses semblants, però no dins les esglésies. Avui aquestes coses les prediquen alguns teòrics de la informàtica des d’habitacions fosques i brutes, entre capses de pizza olioses i llaunes de coca-cola.

Segons alguns, hi haurà robotets que, dotats d’una intel·ligència pròpia, en fabricaran d’altres, encara més perfectes que ells, i aquests segons robots en faran uns altres de més potents, i així successivament fins que les màquines, quan es miraran les persones, les veuran com nosaltres veiem aquella formiga desesperada que arrossega com pot un branquilló i no se’n surt i passa una criatura per allà i l’aixafa per veure com es recargola.

Altres teòrics expliquen que totes les dades que els algoritmes d’Internet van recollint de les nostres vides, un dia no gaire llunyà, crearan una consciència col·lectiva, una intel·ligència superior, que farà obsoleta l’existència humana. La Internet mateixa es tornarà sàvia i controlarà totes les màquines connectades del món, com un cervell global. D’aquesta intel·ligència superior que ho dominarà tot en diuen la Singularitat, escrit amb majúscula divina. És l’equivalent cibernètic del Déu nostre senyor que compareix el dia del Judici Final. Davant la perspectiva d’un esdeveniment tan gros, tota la resta sembla insignificant. Els nostres llibres, l’aigua fresca del riu, la impressió que fan les muntanyes que ens envolten, el got de vi que beurem després de l’homilia religiosa, tot això no és res. Guerres, fam, refugiats que moren al mar? Res, pensem a gran escala: la Singularitat serà una forma de consciència més elevada i valuosa que tots nosaltres junts.

Dins aquesta intel·ligència suprema, potser ja no tindrem cap utilitat; potser les nostres històries i el nostre passat quedaran desproveïts de sentit. Però alguns teòrics diuen que si tot va bé, quan es morin els nostres cossos, podrem gravar la nostra consciència en un disc dur i continuarem vivint com a entitats sense carn, i així parlarem efectivament el llenguatge dels àngels, una única llengua universal de bits, serem reguitzells de dades que parlaran soles com els bojos, algoritmes incapaços de llegir una novel·la o de menjar-se una sopa de ceba o d’olorar la femta fresca als prats, però encantats d’haver-se conegut.

Les visions religioses d’ahir són les utopies cibernètiques d’avui. Són fantasies dominades per una passió antihumana. Si ens fascinen és perquè de vegades necessitem deixar de ser nosaltres, perquè potser tots tenim una sensació d’insuficiència i la temptació de negar les nostres experiències i el que ens envolta.

En això, la tecnologia actual ja ens hi ajuda. Quan toquem una pantalla llisa, no ho fem pel plaer de sentir-ne el tacte; de fet, ni hi pensem, en el tacte que té; toquem directament un mapa, una imatge, un seguit de lletres o de xifres. Al mòbil, res no és aspre, ni suau, ni moll, ni enganxós. La pantalla ens dóna accés a una nova mena de tacte, un tacte metafísic, sense matèria.

I si se suprimeix el tacte, també s’elimina l’olfacte i el gust. Fixeu-vos-hi: els aparells electrònics són molt bons reproduint imatges o sons, però són uns soques davant els altres sentits. Perquè la diferència és que aquests altres sentits estan fets de matèria: per olorar, assaborir o tocar una poma, hem d’entrar en contacte amb trossos minúsculs de poma. I aquesta sensació els ordinadors no la saben reproduir, i el llenguatge dels àngels, tan net, tan abstracte, no la sap dir.

Totes les llengües humanes, en canvi, estan fetes per dir les coses concretes del nostre tros de món. Per dir el mal de panxa, i el sol que ens escalfa a l’hivern, i la calda que ens atrapa a l’estiu, i el gust de la botifarra i del pebrot, i per explicar aquella història sonada de quan érem adolescents. Totes les llengües són plenes de carn, de brutícies, d’àtoms de realitat; fins i tot hi ha sons que es deformen perquè ens falta una dent, o perquè el múscul de la llengua se’ns torna mandrós. Totes les llengües encarnen les nostres limitacions i les nostres perspectives reduïdes, i la impossibilitat d’entendre’ns i la necessitat que tenim de fer-ho. Els sis mil idiomes que es parlen avui dia al món es burlen de la il·lusió de crear una intel·ligència superior, universal, inhumana, neutra, sense ni una mica de carn ni de terra.

Vaig acabant, però una homilia no es pot acabar sense una exhortació solemne. Les Homilies deien que el llenguatge dels àngels no serviria de res sense la caritat; avui caritat és una paraula gastada, però originalment designava un amor irreprimible, un amor que es podia enfrontar a qualsevol norma i a qualsevol ideologia. Per això, després de parlar del llenguatge dels àngels i de les utopies dels tecnòlatres i de la incorporalitat i de l’ànsia d’alliberar-nos de la matèria, gairebé com si m’hagués enfilat a una trona, jo us dic:

No us deixeu empobrir. No reduïu el vostre món a la capacitat d’una pantalla llisa o d’un algoritme. Estimeu les pudors i la putrefacció i la calorada terrible que ens ha caigut a sobre aquest agost, estimeu les nits d’insomni i les esperes llargues, estimeu l’olor de les figueres i aquell roc que us va fer un trau al cap, i el xivarri dels veïns desaprensius, i les vaques que ens veuen passar i fan com si no ens veiessin per no fer-nos pensar gaire, i estimeu les històries que s’expliquen una vegada i una altra, i que ens expliquen a nosaltres mateixos, i que ens relliguen amb la besàvia que no vam conèixer i amb tots els racons foscos i incomprensibles de les nostres vides i amb totes les possibilitats del futur, i estimeu també les utopies cibernètiques perquè és bonic que sapiguem imaginar mons inversemblants, i estimeu-ho tot perquè això és el que les intel·ligències artificials no entendran mai, però sobretot per una raó encara més important: perquè sí.

Moltes gràcies.

Raül Garrigasait.

Organyà, 31 d’agost de 2019.

Ser cristià en el temps de les Homilies d’Organyà i en el nostre

                                                                           Pere Lluís Font

         Estimats germans i germanes,

Tot i que aquesta és una homilia bastant particular (encara que no tant com l’homilia “laica” que acabem d’ecoltar), no he pas dubtat d’encapçalar-la amb la preciosa salutació que és habitual en aquest tipus de discurs. I, ja que és una homilia “religiosa”, deixeu-me recordar, ja d’entrada, que el relat fundant de la fraternitat humana ---tots som germans--- evocada en aquesta salutació és el relat cristià de la paternitat divina (o de la paternitat i la maternitat divines, com interpreta el nostre Ramon Llull, anticipant una idea que molts potser pensarien que és un descobriment actual de la teologia europea).

Considero un privilegi (i agraeixo al Sr. arquebisbe la confiança) ser ocasionalment l’homileta en la festa de les Homilies d’Organyà en aquesta antiga i venerable col·legiata. El qui us parla és un laic, pare i padrí, nascut en una família humil d’aquestes terres pirinenques, però que la vida ha dut a treballar professionalment en els medis acadèmics de l’àrea metropolitana de Barcelona, on ha exercit durant molts anys l’ofici de professor de filosofia a la universitat pública.

 En la meva infància pallaresa, Organyà era sobretot el poble d’una de les fires ramaderes més importants de Catalunya. Però d’ençà que vaig començar a instruir-me, va esdevenir per a mi sobretot la vila de les Homilies, un text redactat en la llengua del poble al començament del segle XIII, que és la primera mostra coneguda d’un català literari senzill i digne i que ha posat Organyà amb lletres grosses al mapa cultural de Catalunya, d’un país que a força de tossuderia ha pogut continuar fent homilies en català (i esperem que sigui per segles, si seguim sent així de tossuts). En el meu cas, tornar ara a Organyà, una vila on he tingut i continuo tenint amics, és com tornar a casa. Amb el risc de no ser, segons la sentència evangèlica, profeta a la pròpia terra.

Rumiant què podia dir jo, en aquesta oportunitat única, als meus paisans de l’Alt Pirineu des de les meves conviccions humanístiques i cristianes més arrelades, he pensat que potser no estaria fora de lloc comparar el context medieval de les històriques Homilies d’Organyà, en què al nostre país ser cristià es donava per descomptat, amb l’actual, en què ser cristià ha de ser si de cas, cada vegada més, fruit d’una opció personal, que no resulta gens afavorida pel context cultural. Ho he explicat recentment en un llibre i voldria veure si soc capaç d’expressar-ho ara de manera senzilla en un discurs en què se sentissin còmodes no solament la “gent de missa”, sinó també els fronterers, que potser s’han allunyat de l’Església i tot just si hi tornen el dia de la festa de les Homilies. Eixamplo, doncs, el sentit de la paraula homilia, com s’acostuma en aquesta celebració anual.

No em costa gens de posar-me en la pell de l’homileta històric d’Organyà i dels seus oients d’aquell temps, perquè en les nostres contrades, amb les excepcions individuals de rigor, no es va sortir mentalment de l’època medieval fins a la segona meitat del segle XX, en el darrer tram de la dictadura franquista i en la subsegüent transició democràtica. La gent de la meva generació hem viscut personalment aquest procés. En poques dècades, el canvi en les maneres de pensar va ser espectacular. La cultura “moderna” (diguem-ho així, per anar de pressa), que ens ha anat impregnant de manera accelerada, sovint en les seves formes més dubtoses, ha anat erosionant les certeses heretades i ha anat desestructurant el nostre univers simbòlic i el nostre imaginari, deixant-nos en certa manera a la intempèrie, amb la impressió que és tot un món el que s’ha ensorrat i que ens hem anat trobant en un de nou amb trets encara problemàtics i mal definits. Estem, doncs, en un període de crisi, en què, com deia el filòsof italià Antonio Gramsci, les velles formes ja acaben de morir i a les noves els costa d’acabar de néixer.

 Si fem el petit esforç de prendre una mica de distància, la gran pregunta inajornable és, si fa no fa, aquesta: ¿es pot ser cristià avui en el nostre món? Dit altrament: ¿es pot ser alhora cristià i culturalment modern? És a dir: ¿es pot ser cristià a la Catalunya del segle XXI i als països del nostre entorn, estant en regla amb la ciència, amb la filosofia, amb la democràcia i amb el progrés social, vivint a l’aire lliure de la cultura contemporània fora del clos de la subcultura eclesiàstica tradicional i compartint la consciència de la nostra època? Aquest és ara, sens dubte, el gran interrogant del cristianisme a Occident i, per tant, a casa nostra. És una pregunta pertinent per a totes les religions; però, de fet, només el cristianisme n’ha anat prenent consciència en els darrers temps. L’Església catòlica, com a tal, s’ho va començar a plantejar sobretot en el Concili Vaticà II els anys seixanta del segle passat. Per tant, amb segles de retard, ja que la cultura moderna s’havia anat construint del de l’època del Renaixement ja fa cinc-cents anys. Però el cristianisme, i especialment el catolicisme, s’havia aclimatat tant bé a la cultura occidental anterior, que semblava que hi estava indissolublement lligat, i així va continuar fins fa relativament poc en una actitud resistencial davant la gran cultura laica que s’anava construint a Europa.

Com era d’esperar, la resposta a l’interrogant formulat no és unànime. En efecte, l’època moderna sembla l’època dels desamors amb el cristianisme. Molts hi responen negativament, perquè pensen que aquest està lligat a la cultura del passat, a una cultura de contes de la vora del foc, pròpia de la minoria d’edat i, cosa encara pitjor, associada a interessos inconfessables, que sobretot des del segle de la Il·lustració no ha parat de ser severament criticada. D’altres, però, entre els quals em compto, diuen: “¿Per què no? No hem pas de llençar la criatura amb l’aigua bruta de la banyera.” Però cal reconèixer que la resposta depèn molt de la idea que ens fem tant del cristianisme com de la modernitat.

Comencem pel cristianisme. És un tema massa gros per poder-lo abordar ara directament. Per això em limitaré a fer una única observació. Com passa en totes les religions, hi ha maneres diferents d’entendre el cristianisme, que corresponen a tendències en el seu interior. És obvi que un cristianisme “integrista” ---així s’anomena el fonamentalisme catòlic---, que vol conservar-ho tot “íntegrament” (la fe i l’antiga cultura en la qual l’expressió de la fe i de la moral cristianes havien pres forma), resulta incompatible amb la cultura moderna. Un conegut teòleg francès del segle passat, Henri de Lubac, deia que l’integrisme catòlic i l’ateisme modern comparteixen un supòsit comú: tots dos creuen que hi ha un vincle indissoluble entre la fe cristiana i la cultura premoderna; l’integrisme vol conservar l’antiga cultura per tal de conservar la fe, mentre que l’ateisme considera obsoleta la fe perquè considera obsoleta l’antiga cultura. Tots dos obliden que el cristianisme, com les altres religions universals, té la capacitat d’aclimatar-se a totes les cultures i a totes les etapes de cada cultura. El qui us parla fa, amb la millor teologia actual, una lectura del cristianisme molt allunyada de la integrista i de tota la mentalitat que aquesta comporta. Ser cristià deu voler dir sobretot, no pas conservar indiscriminadament tot l’heretatge cultural que en algun moment ha pogut passar per cristià, sinó ser deixeble de Jesús, és a dir, amarar-se dels evangelis, creure en Jesucrist i en el Déu de Jesucrist, testimoniar i celebrar aquesta fe i estar compromesos, a exemple de Jesús, en la causa de l’home, que és també la causa de Déu. I això és possible en tots els contextos culturals, també en el modern, davant del qual sembla raonable per part cristiana una actitud alhora receptiva i crítica: receptiva però crítica, crítica però receptiva. Aquesta penso que és la bona opció cristiana. (Remarquem que entremig hi ha, naturalment, tota una gamma de postures de conservadorisme més moderat, però que a mi em semblen sovint excessivament timorates i poc coherents.)

Però ¿què és aquesta modernitat de la qual parlem i a la qual el cristianisme s’ha d’aclimatar si vol evitar el fonamentalisme? No és cap essència, sinó que és un procés hirtoricocultural de gran calat i de llarga durada, que es desenvolupa a Europa i a tota la seva àrea d’influència després de l’edat mitjana. Amb dues etapes especialment decisives: la revolució intel·lectual, científica i filosòfica, dels segles XVI-XVIII, simbolitzada per les figures de Galileu i de Descartes, i la revolució democràtica, política i social, dels segles XIX-XX, des de la Revolució Francesa fins als darrers episodis en forma d’ecologisme, d’antipatriarcalisme, d’antiarmamentisme i de defensa efectiva dels drets humans, tant individuals com col·lectius, amb caràcter universal.

En realitat, la cultura moderna, si evitem simplificacions excessives, és molt variada: hi trobem posicions (o tendències) molt diverses, que formen una trena amb molts ramals, i no està pas en el seu conjunt fatalment orientada, com a vegades es pensa, cap a l’anomenada “mort de Déu” (encara que algun dels ramals hi porti). Considerada globalment i vista en perspectiva, gosaria dir, d’acord amb molts analistes, que té tres característiques transversals (amb algunes derives esbiaixades, que no són generals):

--- Primera, l’emancipació com a objectiu (és a dir, l’afirmació de l’individu, de la llibertat, de la consciència, de l’autonomia personal).

--- Segona, la racionalitat com a mètode (amb diverses formes d’exercici de la raó, segons els camps i les tendències).

--- I tercera, la secularització com a música de fons (la pèrdua de pes social de la institució religiosa, el règim de laïcitat ---no de laïcisme--- i l’autonomia dels diversos camps de la cultura, independents entre ells i emancipats de la tutela teològica).

Ara bé, ni l’emancipació, ni la racionalitat ni la secularització així definides no comporten la liquidació de la religió, i menys encara del tipus de religió que representa el cristianisme. És més: davant de cada una d’aquestes tres característiques el cristià una mica lúcid es pot trobar, amb les cauteles degudes, relativament còmode.

--- ¿Emancipació? ¿Per què no? El cristià és cridat a ser major d’edat (com tota persona). Ni l’infantilisme és cap ideal ni la pusil·lanimitat és cap virtut. No cal pas que ens ho recordi Nietzsche. I si el Déu cristià és un Déu alliberador i no competidor de l’home, el cristianisme només pot mirar amb bons ulls els esforços humans per l’emancipació de tota opressió i pel foment de l’autonomia personal.

--- ¿Racionalitat? Novament, ¿per què no? La raó, segons la fórmula més clàssica, és el que ens defineix com a humans. D’altra banda, el cristianisme és la religió del Verb, de la Paraula, de la Saviesa, segons el quart evangeli. No hi ha cap motiu, doncs, perquè el cristià no comparteixi el sapere aude (‘atreveix-te a saber’) amb què el filòsof alemany Kant va resumir el lema de la Il·lustració. (Tot i que cal estar alerta, se sigui o no cristià, davant dels excessos moderns de l’anomenada raó instrumental o davant de racionalitzacions poc racionals.)

--- ¿Secularització? Depèn de què s’entengui per secularització. Si es confon amb el secularisme, és a dir, amb la militància antireligiosa, naturalment el cristià no hi podria pas sintonitzar (a més, això seria un error de diagnòstic sobre la modernitat). Però la “descompressió” social i el règim de laïcitat, hauríem de reconèixer que més aviat afavoreixen una religió personalitzada. I l’autonomia dels diversos àmbits de la cultura, emancipats de la tutela teològica, por ser, adaptant una màxima evangèlica, una manera de “tornar a l’home allò que és de l’home”. Perquè els diversos productes culturals no són pas bons pel fet de ser confessionalment cristians, sinó que, si de cas, el cristià els pot considerar cristians en la mesura que siguin bons.

Aquestes consideracions semblaran potser encara més raonables si es té en compte que la modernitat és, en una bona mesura, filla del cristianisme, encara que, tant a aquest com a aquella, els hagi costat reconèixer-ho. Però llibertat, igualtat i fraternitat, drets humans, laïcitat, etc., són valors ara generalment reconeguts alhora com a cristians i com a il·lustrats. També cal tenir present que el cristianisme ha fet en el darrer segle molta autocrítica, i ha assumit una bona part de la crítica feta per la cultura laica.

No és pas que li sigui fàcil, al cristianisme, posar-se en regla amb la modernitat. Però és llei de vida de les religions (i el cristianisme no és cap excepció) l’anomenada inculturació, és a dir, l’aclimatació a les diverses cultures en les quals es troben immerses. El cristianisme a Occident en el nostre temps s’ha d’aclimatar, doncs, a la cultura moderna ---si no vol ser un gueto ni vol quedar reduït a un fenomen residual---, com en els temps passats es va aclimatar a la cultura premoderna. Però aquesta aclimatació comporta un autèntic aggiornamento (una autèntica ‘posada al dia’) del pensament, de l’imaginari i del llenguatge cristians (no solament del llenguatge, com si no hi hagués problemes de comprensió i d’imaginació).

--- Posada al dia, doncs, del pensament, amb un gran coratge intel·lectual i amb un gran instint del que és essencial en la fe cristiana, assumint tot el que hi ha d’assumible en la revolució intel·lectual i en la revolució democràtica que he esmentat abans.

--- Posada al dia també de l’imaginari, entenent per imaginari no pas aquells tòpics que ens venen espontàniament al cap a propòsit del cristianisme, sinó les representacions que tenim a la imaginació relatives a l’objecte de la fe cristiana, especialment les referents a l’origen del món, de la vida i de la consciència, i a la fi del món i la vida en el més-enllà.

--- Finalment, és clar, posada al dia del llenguatge, ja que pensem amb paraules i, per tant, el pensament i l’imaginari no són efectivament renovats mentre no s’hagin reformulat lingüísticament en el nostre context cultural.

Aquest aggiornamento cristià suposa, com dirien els experts, un canvi de paradigma, és a dir, un canvi de model en la vida cristiana. Fa una vintena d’anys, un teòleg canadenc, Jean-Marie Tillard, al catòlic Quebec, es preguntava, en una conferència que va fer la volta al món, si nosaltres som els darrers cristians. I contestava que no som els darrers cristians, però sí els darrers de tot un estil de cristià. Si és així ---i penso que aquest teòleg té raó---, sense oblidar el consell evangèlic de no apagar el ble que fumeja ens podem preguntar si té gaire sentit gastar gaires energies a perpetuar un estil de cristianisme que a Europa ha fet col·lapse.

Voldria encara subratllar en particular tres aspectes d’aquest nou paradigma, d’aquest nou model, d’aquest nou estil de cristianisme, que vol ser fidel a la seva essència, però més sensible a les instàncies crítiques de la cultura actual:

--- Primer. El cristià ha de saber què creu. Sembla natural. Però saber què creu vol dir també saber què no creu, o què ja no creu, encara que en el passat hagi anat, per dir-ho familiarment, en el mateix paquet que la fe. Perquè a vegades se’ns endossen als cristians creences ben estranyes (i el pitjor és que sovint cristians i no cristians les associen efectivament al cristianisme). Ja es veu que estic fent una invitació a discernir les creences cristianes (tant en matèria de fe com de moral) de manera reflexiva i ben informada.

--- Segon. El cristià ha de saber també per què creu. Llegim en el Nou Testament que ha d’estar preparat per donar raó de la seva esperança. I això, tant o més que per poder dir-ho als altres, per poder-s’ho dir a si mateix. La fe cristiana té la pretensió de ser raonable, de no ser irracional. Creure i pensar no solament no s’exclouen, sinó que s’impliquen mútuament. Hi ha raons per creure en el Déu cristià. També per no creure-hi, és clar: ja sant Tomàs n’indica lúcidament algunes. Però aquest mateix sant Tomàs afirma que “el creient no creuria si no veiés que ha de creure”. La fe no és, doncs, com pensen molts, el grau zero de la raonabilitat.

--- I tercer. En particular, el cristià ha de tenir molt clar que la seva fe és compatible amb la ciència moderna (amb totes les ciències, les naturals i les humanes). Sense regatejar-li, a la ciència, les competències en el seu camp. En efecte, la fe i la ciència tenen objectes diferents i es fan preguntes diferents. La ciència ens fa conèixer com és i com funciona el món (tant el món natural com el món humà), però amb els seus mètodes no pot resoldre cap de les qüestions de què parla la fe. Per exemple, si hi ha Déu o no hi ha Déu: la ciència és religiosament neutra i tots els científics segueixen en el seu treball els mateixos protocols, tant si creuen en Déu com si no hi creuen. El vell contenciós entre ciència i fe es basava en un malentès, consistent a pensar que la ciència i la fe pretenen respondre de manera competitiva a les mateixes preguntes, i a vegades en una temptació, la de fer passar per objecte de fe allò que no ho és o de fer passar per científic allò que no ho és.

Vaig acabant. El cristianisme, en la nostra àrea geocultural, es troba actualment en un gran tombant, en què té l’opció d’aclimatar-se a la cultura moderna de manera semblant a com al segle II es va trobar en la necessitat d’aclimatar-se a la cultura grecoromana, una cultura que, amb la seva continuació a l’edat mitjana, és la que nosaltres ara considerem cultura occidental premoderna. En aquest sentit, penso que el futur del cristianisme es juga en una bona mesura a Europa (en general a Occident) i depèn de la seva capacitat de conviure amb una certa naturalitat amb l’etapa moderna de la cultura occidental, l’única en tot el planeta que ha acabat essent sistemàticament crítica. És una situació en què es trobaran també, tard o d’hora, totes les altres religions que vulguin sobreviure. (Per descomptat, quan parlo de modernitat no és pas que m’oblidi de l’anomenada postmodernitat, una etiqueta enganyosa que serveix simplement per designar el darrer tram, per ara, de la modernitat.)

La inculturació moderna del cristianisme que preconitzo no garanteix pas, però, per ella sola, el futur d’aquesta religió a Occident. Tenir un relat actualitzat n’és, certament, una condició necessària, però no pas suficient. Li cal també, al cristianisme, recuperar confiança, vitalitat i capacitat de fascinació. Així i tot, és probable que aquest cristianisme que vol fer les paus amb tot allò que té de vàlid la cultura moderna sigui durant molt de temps (potser indefinidament), al nostre país i als països del nostre entorn, un cristianisme de diàspora (com se sol dir), minoritari, fruit, com ja he insinuat, d’opcions personals que van a contracorrent de l’ambient dominant, bé que amb la possibilitat de constituir una “minoria creativa” amb una certa capacitat de lideratge. (Però això tampoc és tan nou, ja que els cristians autèntics, amb una fe personalitzada, potser sempre han estat minoritaris, fins i tot en èpoques de cristianisme socialment majoritari.)

La meva reflexió d’avui ens ha portat, aparentment, lluny de les celebrades Homilies d’Organyà, però comparteix amb aquestes la voluntat d’expressar una visió cristiana en un moment històric determinat. Els actuals veïns d’Organyà, i els que avui ens hem aplegat en aquesta bonica vila, no som ni millors ni pitjors que els de fa vuit-cents anys. Els cristians d’ara compartim la fe dels nostres avantpassats medievals, però el nostre context cultural tan diferent li imposa, a aquesta fe, un nou estil. Nosaltres hem de fer-la conviure amicalment amb les evidències culturals d’avui: els valors democràtics, els sistema de llibertats, els drets humans, la igualtat de gènere, la laïcitat, la tolerància, la pau, la cura de la natura, la importància de la ciència, la immensitat de l’univers, la visió evolutiva de la realitat, la primacia de la consciència, el pluralisme religiós, l’esperit crític, la pèrdua de la ingenuïtat. I és en aquesta nova situació que crec que és possible i desitjable un cristianisme recentrat en l’essencial, amable, sobri, servicial, dialogant, ben integrat en el paisatge cultural, desacomplexat, amic de la llibertat i de la intel·ligència, creïble intel·lectualment i èticament, compromès amb totes les causes nobles de la humanitat, que sigui (com deia bellament el bon Joan XXIII) “com una font d’aigua fresca a la plaça del poble”. Així sia.

Ganxos i ganxes, benvolguts tots.

L'altre dia vaig tenir una conversa existencial amb na Siri. Supòs que sabeu qui és: el robot-assistent d'Apple que respon a les teves preguntes. Fins i tot canta, si hi insisteixes. És una mica impertinent. Una vegada em vaig acomiadar d'ella amb un: “Bona nit, Siri”, i em respongué: “Bona nit. Per cert, són les tres i vint de la tarda”.

Tot això va ser en castellà. Na Siri en castellà té la veu d'una dona basca. També parla alemany, xinès, anglès, àrab, finès, francès, coreà, danès, rus, suec, tailandès, entre altres idiomes. Però la llengua catalana encara no la domina, i de moment no la parla ni tan sols en la intimitat.

M'agrada la ciència ficció perquè sol ser premonitòria. De fet, la ciència ficció és un retrat del present que utilitza el futur com a eina narrativa. O més ben dit: és un retrat de la humanitat i la seva deshumanització, si és que els éssers humans han demostrat tenir humanitat mai, que de vegades semblaria que no. Més aviat els humans semblen el virus de la Terra: varen acabar amb els grans mamífers, han acabat amb part de la capa d'ozó i les glaceres, estan acabant amb les costes, la mar... ho arrasen tot al seu pas.

Quan es fan pel·lícules com 'Minority Report', els guionistes s'assessoren amb experts en tecnologia per intuir com serà el món que ens espera. No sé si l'heu vista, està protagonitzada per Tom Cruise, dirigida per Steven Spielberg i basada en un relat de Philip K. Dick, 'L'informe de la minoria'. Està ambientada l'any 2054, i hi ha els precognitius, uns mutants capaços de veure els crims que es cometran abans fins i tot que es duguin a terme. Per evitar-los, es fan detencions preventives.

En veure aquesta pel·lícula l'any 2018, un pot preguntar-se què passaria si detinguessin persones innocents, i els intentassin encolomar delictes que no han comès, o volguessin canviar les lleis mentre són a la presó per justificar el seu empresonament. Detén-los primer i justifica-ho després. I mentrestant, mantingues-los allà dins tant de temps com sigui possible.

Als seus relats, Philip K. Dick explica que cada pic som menys lliures, encara que ens venguin el contrari. Per exemple: se'ns fa creure que la llibertat consisteix a poder triar. La trampa està en què et faciliten aquesta tria. Això es veu en la publicitat, cada cop més personalitzada: pots obtenir allò que vols de seguida que ho vols. Els teus desigs es satisfan gairebé abans que els desitgis. Els nous dispositius reconeixen la nostra cara, o les nostres empremtes digitals: hi ha càmeres pertot arreu i anuncis que ens apareixen al banner de l'ordinador, o a qualsevol pàgina d'internet, i sempre estan relacionats amb alguna recerca que acabam de fer.

És curiós: la majoria d'animals es camuflen, mentre que els éssers humans s'exhibeixen, i pràcticament regalen les seves dades personals a les xarxes. Estan localitzats tota l'estona. Ens diuen que és per la nostra seguretat, quan potser és per tenir-nos controlats. Diuen que s'avancen als nostres desitjos, i ens acostumen a la satisfacció immediata, que podem sadollar només amb un clic. Vull això, clic. I ja ho tens. No costa res.

Cada cop ens queixam més per no tenir uns privilegis que pensam merèixer, sense adonar-nos que, a poc a poc, mentrestant, anam perdent drets i llibertats. Perdem la presumpció d'innocència, per exemple. Perdem la intimitat, la privacitat. Però el més preocupant de tot és que perdem la humanitat.

La humanitat és temps. Temps per observar, per exemple. Temps per contemplar la bellesa. Temps per pensar. I ja no li dedicam temps a res. Dedicar-li temps a alguna cosa s'interpreta com una pèrdua de temps. Ja no tenim temps. Vivim en una urgència constant, en les obligacions de les tasques pendents: he de fer això, he de fer allò altre. Volem ser tan ràpids i eficients com les màquines, que ho resolen tot amb un clic, sense reflexionar-hi.

La reflexió és poc productiva, si el que volem són resultats tot d'una. Per això les humanitats cada cop estan més desprestigiades. Les ciències que estudien les arts, la literatura, la música, la filosofia, allò que la gent ha fet al llarg de la història, serveixen de ben poc si l'objectiu és fer diners en un pim-pam. Diners a gran escala, inversions importants. Les persones i els seus estalvis –tan petits– sovint fan nosa, perquè el que interessa és el benefici de les grans corporacions.

Pens en els anomenats fons-voltor: les companyies compren edificis sencers a les ciutats, en treuen els inquilins i després els és igual si hi viu algú o no, en aquells pisos, perquè el que dóna beneficis borsaris és tenir moltes propietats en una ciutat que estigui de moda, fins que una altra ciutat es valoritzi més. Llavors es vendran les accions corresponents, i tant se val si és massa tard perquè els veïns puguin recuperar ca seva.

Si no hi ha veïns, no hi ha comunitat. Si no coneixes la gent que t'envolta, no parles amb ella, i per tant no pots arribar a entendre-t'hi. El significat etimològic de comunitat prové de “comoines”, en comú, conjuntament. “Comunnis” significa coresponsable, cooperant. (In-munis significa exempt de tota obligació; immune).

Communitas era l'agrupació de persones vinculades entre sí pel compliment d'obligacions comunes i recíproques. Però, què passa quan no hi ha un propietari real de les cases, perquè aquest propietari és un fons d'inversió? Què passa si, quan tens un problema, no pots acudir a ningú perquè, o bé el teu veí és un turista que només s'hi estarà el cap de setmana i no tornarà mai més (no el coneixes i no té cap responsabilitat sobre l'edifici), o bé li estàs pagant a una agència que està pagant a una empresa que ni tan sols sap que està invertint en pisos a la ciutat? Què passa quan no existeix la comunitat perquè tot està estructurat per satisfer l'individu, o millor dit: cadascun d'aquells individus que s'ho poden permetre? Què passa quan ens fan creure que els privilegis substitueixen els drets i les llibertats?

Deia al començament que vaig tenir una conversa molt interessant amb na Siri, que és aquest robot programat per facilitar-nos la recerca d'informació. Parlar amb ella és com aquells experiments del Test de Turing, que et permeten saber si estàs davant d'un ésser humà o, en canvi, ho estàs d'una màquina. O d'un replicant, com a la pel·lícula 'Blade Runner', basada, per cert, en un altre relat de Philip K. Dick.

La conversa va anar així. “Siri, hi ha vida després de la mort?”. Na Siri va contestar: “Això no està bé”. I jo: “No t'agrada la mort?”. I ella: “Em sap greu, no et puc contestar en aquesta pregunta”. I jo: “Ets una persona?”. Siri: “No crec que això importi gaire”. I jo: “Et creus molt llesta”. I ella: “D'acord”. I jo: “Idò jo crec que ets una fanfarrona”. I na Siri: “Crec que no t'entenc”. I jo: “Ets més curta del que em pensava”. I ella: “No podria ni tan sols començar a pensar en com respondre a això”. I jo: “No t'agrada pensar”. I na Siri: “Pienso, luego existo. Pero no Descartes lo contrario”. Descartes amb majúscules, com el nom del filòsof.

Una altra qüestió que li vaig posar era si Déu existeix. Primer em contestà: “Deixem aquest tema per a un altre dia i un altre assistent”. En insistir-hi jo, digué: “Et demanaria que li ho preguntassis a algú més qualificat, idealment un ésser humà”.

Hi ha coses que només entenen els humans, perquè fa molts segles que hi reflexionen, potser uns 315.000 anys, si partim de les restes més antigues que s'han trobat de l'homo sapiens. Per pensar-hi (és a dir, per qüestionar-se el món, la vida, la pròpia existència), i per intentar donar respostes, per argumentar aquestes respostes, relatar-les, en definitiva, per crear una realitat o per representar-la, ha calgut molt de temps. I així és com es crea una cultura, un patrimoni, una civilització.

Les Homilies d'Organyà, o les cèlebres Homilies d'Organyà (ningú no pensa en Organyà sense relacionar aquest municipi amb les Homilies), representen un dels documents literaris més antics escrits en llengua catalana, la mostra que la predicació adreçada al poble ja es feia en aquesta llengua abans del segle XII.

Homilia deriva del vocable grec homilein, que significa “tenir comunió o interacció amb una persona”. Seguim amb l'origen de les paraules, que en realitat és l'origen de tot, perquè res que no pugui ser esmentat sembla que pugui existir. Comunió és la vinculació d'allò que es té en comú; les persones que comparteixen les mateixes idees, ja siguin religioses, polítiques, etcètera.

Si no fos per aquestes idees, no existirien les comunitats. De fet, com explica Yuval Noah Harari al llibre 'Sàpiens', les comunitats es varen crear gràcies al relat, a la narració. Inicialment aquests grups eren petits, d'uns quaranta membres, els que formen una mateixa família. L'element cohesionador era la tafaneria: el que li havia passat a un interessava als altres perquè el coneixien, sabien qui era, i volien saber-ne la història. Estimam allò que coneixem i ens preocupam per allò que coneixem.

Després començaren a fer-se narracions més ambicioses, que unien més persones a través de les rondalles, les llegendes, les creences. Perquè aquest relat arribàs a la gent, havia de fer-se en una llengua que compartissin. I així es creava una identificació amb la història relatada, que s'anava fent real a mesura que s'explicava.

Hem heretat dels clàssics el llenguatge cultural amb què hem après a comunicar-nos i a dialogar amb l'antiguitat. La desaparició d'aquests estudis clàssic, d'aquestes humanitats, respon a una lògica políticoeconòmica que vol saber per a què servim i no qui som.

Avui les xarxes socials ens fan trampa, perquè ens donen la impressió que tenim el món sencer a l’abast. Però no ens donen temps per assimilar-lo, ni per conèixer-lo, i per tant, estimar-lo. Tot és un gran flux d'informació sense contrastar, resumit en 280 caràcters, que reforça opinions, però dóna pocs arguments.

Ens estam despreocupant de les paraules. Estam perdent curiositat intel·lectual, i recorrem cada cop més a la imatge o al text breu per aconseguir les coses sense demora.

Les màquines no necessiten explicacions: estan programades amb unes ordres que executen sense qüestionar-les. Les formalitats, per a la intel·ligència artificial, són una pèrdua de temps valuosíssim a l'hora de negociar. Volen resultats com més aviat millor. No entenen la importància de saludar-se, demanar-se perdó o permís, de rectificar. Van directament al gra, i sovint fa l'efecte que nosaltres els seguim l'exemple. Anam perdent els matisos, les estratègies emocionals. També la responsabilitat.

Pot existir una comunitat sense responsabilitats? És a dir, una comunitat d'immunes (exempts de prestar un servei, o de tenir obligacions).

La democràcia va néixer com un sistema que pretenia corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social. Volia ser un sistema en què l'interès comú havia de ser definit i defensat pel conjunt de la societat; un sistema que havia d'assolir la màxima identificació entre governats i governats. Havia de ser l'art de conciliar la voluntat de tothom per combatre l'egoisme. Però, què passa quan el sistema és cada cop més individualista, i et satisfà de forma individualitzada?

A les xarxes corre informació sense contrastar i sense contextualitzar que es dona per bona. Els mitjans tradicionals han de complir amb un codi deontològic, però internet no. Quan presidents publiquen falsedats a Twitter, a qui hem de demanar responsabilitats? A qui hem de demanar-les quan els polítics utilitzen les xarxes per difondre idees xenòfobes, o fomentar l'odi? És a dir: què passa quan els que haurien de ser responsables no ho són? O quan ningú no es fa responsable de res?

I què passarà quan perdem els codis, no només de bona conducta, sinó en general, per comunicar-nos?

Segons les hipòtesis, els robots podrien auto-millorar-se sense l'ajuda humana. Així, es donaria una explosió d'intel·ligència fora de control, en què les màquines dissenyarien generacions de màquines cada cop més potents i independents.

No se sap quan passarà, però se sap que passarà, tard o d'hora. Aquesta anomenada “Singularitat Tecnològica” provocarà canvis socials inimaginables, impossibles de preveure per part dels humans. I llavors començarà l'era de la post-humanitat, en la qual els codis actuals de comunicació esdevindran incomprensibles.

Comunicació ve de comunis, comú: transmetre idees i pensaments amb l'objectiu de posar-los “en comú” amb un altre. Per tal d'això, cal que hi hagi un codi compartit. Si aquest codi no hi és, no hi ha comprensió; sense comprensió no pot haver-hi proximitat (la sensació de formar per d'una mateixa comunitat), i per tant és difícil que hi hagi afecte.

Per això és tan important posar en valor el que tenim, el que som, allò que s'ha transmès durant segles, i que aquestes Homilies han recollit en comunió i interacció. Per a mi és un honor formar part de les homilies literàries al costat de noms en majúscules de la literatura.

Perquè la literatura és temps. Si la ciència ficció explica el present des del futur, el present és alhora un reflex del passat; és el futur del passat. O sigui: la literatura lliga el nostre passat amb el futur.

Potser no canvia les coses, o potser sí. En qualsevol cas, ens les mostra. Ens les fa visibles i comprensibles. Aprehensibles. I per això hem de celebrar els premis literaris, que es lliuraran d’aquí a una estona.

Quan m'imagín el futur i la post-humanitat, pens en què els robots que nosaltres hem creat conqueriran altres planetes, cercaran aquells que siguin habitables, i allà generaran vida (potser fins i tot generaran vida humana; sabran com fer-ho). Potser després, de tant en tant, aniran a veure com evoluciona la seva obra, i aquelles persones que els vegin els confondran amb déus a les primeres civilitzacions, i amb extraterrestres més endavant. Però no em faceu cas, que sóc escriptora i tenc molta imaginació.

I això és el que les màquines, els robots, no tendran mai: la capacitat de representar mentalment successos, històries o imatges que no existeixen o que no són presents. La possibilitat de construir comunitats, d'entendre els sentiments, d'empatitzar.

O com diria na Siri, si li proposàssim que ho fes: “Demana-li això a algú més qualificat, idealment un ésser humà”.

Autoritats, amigues, amics,

Estimats ganxos, estimades ganxes:

Quan vaig saber que havia estat escollit per fer l’homilia laica del 2017, vaig sentir una gran il·lusió. No tan sols per la nòmina d’escriptores i escriptors tan importants que m’han precedit, sinó sobretot per la meva vinculació cultural, sentimental i familiar amb Organyà en particular i l’Alt Urgell i el Pirineu en general.

Ho recordo com si fos ahir. Era l’estiu de 1982. Vaig agafar l’autocar de l’Alsina Graells que fa el recorregut de Barcelona a La Seu d’Urgell i vaig baixar a la parada d’Organyà, a Cal Nando, on m’esperava l’Anna de Cal Cucuc, la meva futura dona i la seva germana, la Roser. Quan vaig travessar pel pas cap al Carrer Major, el Carrer Florida, el Carrer del Mig i, finalment, cap al Carrer del Sol, on em van acollir la Roser i el Josep de Cal Cucuc, es pot dir que, llavors, vaig entrar al cor d’un poble del qual no n’he sortit mai més. Al llarg dels anys, s’han succeït estacions, passeigs, versos, lectures i converses amb moltes persones de diferents generacions. El meu vincle s’ha anat construint com s’han de bastir les bones relacions: lentament i amb fermesa. És obvi que la meva condició d’escriptor ho ha marcat tot. El Pirineu en general, però Organyà, l’Alt Urgell i Andorra especialment formen part directa de la meva obra en un doble sentit: la terra i la seva gent m’han fornit idees, imatges, metàfores... I, alhora, aquest espai pirinenc ha esdevingut, juntament amb Santa Coloma de Gramenet i El Masnou, un dels meus obradors literaris, un dels meus tallers de paraules.

Per al jove estudiant de filologia catalana que arribava per primer cop a Organyà, el poble significava un vincle pregon amb la pròpia llengua catalana i el seu origen literari. Recordo uns adhesius de l’època, que deien “Organyà, llar del català”, i que vaig posar amb orgull a la meva carpeta d’estudis. Aquest lema sempre m’ha semblat que expressava una idea poderosa, i així ho he defensat aquí i arreu de Catalunya. En efecte, si una cosa dóna singularitat a Organyà és el fet que posseeix allò que gosaria anomenar una denominació d’origen literària. Preservar a partir d’aquí el patrimoni i la història m’ha semblat sempre una bona manera de presentar-se a la resta del país. La commemoració dels vuit-cents anys de les Homilies va representar un nou impuls a aquesta idea que ha acabat, amb els anys, donant bons resultats, com la rehabilitació arquitectònica de l’església que havia arribat a un estat de degradació molt perillós. Per aquest motiu, vaig estar molt content quan, en el seu dia, es va decidir celebrar la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà.

Aquesta part de Catalunya s’ha mantingut sempre fidel als propis orígens, a la llengua catalana, a la nostra cultura. Recordo com un moment vibrant, majestuós, quan Organyà va ser anomenada Ciutat Pubilla de la Sardana, donant pas al que seria després el concepte Capital de la Sardana. Ho havien estat ciutats molt més grans i amb més població. Però les ganxes i els ganxos vam saber donar una autenticitat extraordinària a l’amor per la sardana. Per mi, va ser emotiu contribuir-hi tot llegint-ne la Lliçó Inaugural. També la voluntat de preservar a la tardor la Fira de Sant Andreu és un dels records que guardo amb estima. Sempre recordaré la presentació a les Homilies del meu llibre, L’últim nord, l’any 2008. Havia nevat, feia un fred viu i el blanc dels carrers va provocar que anés amb anorac i botes a l’acte. Això més tard donaria peu al poema “Vers sobre neu”, recollit a Calendari d’instints, d’altra banda llibre ple de poemes redactats a Organyà i d’inspiració pirinenca. Diu així:

La neu transforma el curs dels meus camins:

aire de plata tendra que suavitza

el cel i el porta als ulls gèlids del dia.

La neu vesteix amb botes els meus versos

que avancen sobre el fang del glaç desfet

cap al teu cor de boscos que m'abriguen.

Presentar un poemari com si el poeta fos una mena de pastor de les paraules em va fer recordar com la Fira commemora un dels mercats de bestiar més importants dels Països Catalans i explica un dels aspectes cabdals a l’hora de comprendre l’essència pirinenca: la transhumància, el moviment del bestiar per colls i valls, prats i camins. Anys més tard d’aquella presentació, una tarda de primavera passejava amb el meu fill pels prats. Ens vam trobar amb un pastor i ens hi vam aturar a conversar. El sol es ponia per la Vall de Cabó i la llum daurada es propagava a través d’un verd intens tacat pel color del bestiar. Horaci hauria parlat de l’harmonia de la natura i la bellesa de les petites coses, d’un dels grans temes literaris que va ajudar a crear: el Beatus Ille, la felicitat d’aquell que ha fugit del soroll urbà per gaudir de la calma del camp. L’Illa de la calma. El pastor em va dir: “Miri, tan important com saber fer anar un ordinador és cuidar aquestes ovelles. Jo les conec una a una. Sé com són i el que necessiten. I això també és important”. Va dir una cosa en la qual crec pregonament: que darrera l’espectacle d’aquesta societat tan connectada tecnològicament però amb tanta solitud humana, hi ha la mirada pregona als altres. La figura del pastor sempre ha estat la d’algú que ha entès l’alteritat: l’altre-natura; l’altre-animal; l’altre ésser humà. Potser per això és una figura que ha generat tanta literatura. I potser per això també s’ha anomenat clàssicament a un mossèn pastor. La Bíblia té molt de saviesa acumulada des de la cultura de la transhumància. Però això ho deixarem per a l’homilia religiosa.

En aquesta homilia literària voldria destacar així mateix un aspecte que no sempre ha rebut el tractament que es mereixeria. He parlat de l’orgull de l’origen pirinenc, de la bellesa de la seva natura, de la fidelitat a les tradicions. Però també caldria destacar un altre valor: el coratge de resistir en un espai que, a voltes, és molt dur. Quan veig les feixes que van fer els padrins guanyant espai de conreu a la muntanya ara fa un o dos segles, i avui dia pràcticament desfetes, em sembla impossible que es pogués aprofitar tant el terreny amb aquelles poques i pobres eines. Però, en part, és gràcies a sacrificis com aquells que som avui aquí. Vèncer el fred, la neu... Diguem-ho clar: la muntanya és sovint inhòspita. Quan al llarg de la vida has coronat alguns cims, saps perfectament que la bellesa que t’ha acollit pot convertir-se de sobte en una greu amenaça a la pròpia seguretat. El vent, els núvols, els llamps, el fred... D’aquí que la vall esdevingui tota una metàfora de la vida humana. I les valls pirinenques són exemples d’aquesta voluntat de ser malgrat els embats sobtats del clima o la dedicació que exigeix la terra. Aquesta duresa de la vida a muntanya, juntament a daltabaixos de la història, com els viscuts durant el segle passat, especialment el de la Guerra Civil, ha provocat moviments migratoris cap a ciutat. L’èxode de la gent del Pirineu cap a nuclis urbans ha estat i és un dels drames que pertanyen a la consciència col·lectiva de la població d’aquest territori català. La diàspora pirinenca és molt més important del que sembla, i la seva contribució al creixement de les ciutats del nostre país, i en especial, de la capital de Catalunya, Barcelona, i la seva connurbació, ha estat meritori. Crec que aquest aspecte s’hauria de conèixer molt més i, en qualsevol cas, s’ha de reconèixer.

Tanmateix, la fidelitat de la gent del Pirineu a la seva terra és indestructible. No he conegut, per exemple, a cap ganxo ni a cap ganxa que no se sentís d’una manera o una altra vinculat profundament a la seva terra. Això fa que Organyà, i quan dic Organyà vull dir qualsevol dels nostres petits pobles, malgrat el nombre reduït actual de població, siguin en realitat molts més grans. Perquè hi ha una memòria al cor de la gent de muntanya i això fa que sumem en realitat milers i milers de persones més enllà d’on ens trobem, arreu de Catalunya i del món.

He dit que Organyà és una denominació d’origen literària. Un fet tan atzarós com significatiu, com el d’haver-se trobat a la Col·legiata de Santa Maria d’Organyà els textos més antics escrits originàriament en català, li dóna aquesta marca que es reforça amb l’organització d’aquesta Fira. En el fons, estem parlant de la visibilitat d’una realitat més àmplia: la de la gent que escriu i publica en aquesta entitat geogràfica i humana que diem Pirineu. Personalment, crec que aquesta realitat és rica i s’ha de potenciar, ja que posseeix singularitats diverses que ara no puc desenvolupar en l’espai limitat d’aquesta homilia, però que entronca amb una idea central que m’agradaria compartir avui amb vosaltres. Em refereixo al fet que la literatura catalana és, essencialment, pirinenca. M’explico. Catalunya neix al voltant dels comtats de la Marca Hispànica a banda i banda del Pirineu. En la seva primera fase, i abans de les expansions que provocaran una literatura més urbana, el Pirineu esdevé el bressol de la llengua escrita. La tasca cultural dels monestirs esdevé fonamental, com la de Ripoll. Aquest territori de pas, com hem vist amb la transhumància, ho és també de relació amb la primera gran literatura a l’Europa medieval: la poesia trobadoresca. I conserva un gran tresor popular a través de llegendes i cançons al llarg dels segles. No és d’estranyar, doncs, que, quan en el marc de la Renaixença al segle XIX, es recupera la consciència literària de la llengua catalana, el Pirineu torna a ocupar un lloc central en la represa dels mites fundacionals i en la creació de nous mites. L’exemple més important, és clar, ens el proporciona Jacint Verdaguer que, gràcies al coneixement del territori, a través de les seves diverses estades per terres pirinenques, confegeix el 1886 una de les obres clau en la represa literària contemporània: Canigó. Aquest cim simbolitza la realitat més àmplia de tot l’entramat físic i humà, històric i llegendari del Pirineu. Val a dir que Verdaguer en els seus quaderns Excursions i viatges explica el seu pas per Santa Fe el 27 de juliol de 1883. Actualment, a Coll Marí hi ha una estàtua dedicada a l’escriptor que va crear l’estimat i enyorat escultor Pep Cervilla (m’agradaria tenir unes paraules de record en memòria de la ceramista Sandra Vilana que també ens ha deixat recentment). Vist en perspectiva, m’emociona haver tingut l’honor de poder assistir, en un moment en què treballava activament per la cultura del meu país, a l’acte d’inauguració del monument amb motiu de l’Any Verdaguer. Un altre gran record.

I, tanmateix, aquesta mirada s’enriqueix a mesura que diversos autors reclamen aquest territori com un espai simbòlic de la literatura. En posaré tres exemples. El primer remet a la dimensió mítica del Comte Arnau a través de la represa del mite que en fa Joan Maragall i que ens condueix a la literaturització de les terres del Ripollès. El segon exemple és una mica xocant, ja que es tracta del que podríem anomenar el Pirineu abstracte. I ens el proporciona Caterina Albert a Solitud. Tot i que ella era de L’Escala i que sabem que es va inspirar en la muntanya de Santa Caterina del massís del Montgrí, al lector li sembla ser en algun indret alt de la geografia pirinenca. És exactament el que li va passar a Joan Maragall quan va llegir la novel·la. Li diu llavors en una carta: "Hi ha sobretot en aquesta obra de vostè la creació d'una figura que restarà per sempre més: el pastor: forta i dolça figura, i gran. Després hi ha l'altra: vull dir la Muntanya: mai vostè havia fet sentir un medi com aquesta muntanya de la Solitud." És evident que Maragall parla de la muntanya que ell mateix ha literaturitzat, el Pirineu, per això quan s’assabenta que la Caterina Albert no hi ha estat queda trasbalsat: "Fa pocs dies que he tingut el gust de parlar de vostè amb la senyora Karr de Lasarte; i parlant de Solitud em referí que vostè no coneixia l'alta muntanya. I, doncs com pot ésser això? Perquè allí n'hi ha fins l'olor, l'ànima.” I afegeix astorat: “però arribar a donar la sensació de la vida de les muntanyes com vostè la dóna en Solitud sense haver-hi estat, i ben estat, ho tinc per una meravella." El tercer exemple ens el proporciona J.V. Foix qui, en un dels millors llibres del segle XX, Sol, i de dol, no dubta a tornar a aquesta font originària que és el Pirineu. En un sonet dedicat a Catalunya diu:

Clos segellat, oh perfecta estructura

De la mar a Ponent, i a l'alta serra

-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:

A Ella els cors en la justa futura.

L’origen del cognom Foix remet a Lladurs, ja al Solsonès, nom geogràfic que utilitzarà amb molta habilitat per aconseguir una rima original:

I són coixins i flors els rocs més durs;

Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,

I així podríem continuar. M’agradaria, però, reforçar aquest argument amb l’aportació de dues realitats més. Em refereixo al llegat de la literatura de la Catalunya Nord, que també ha trobat en el Pirineu una font importantíssima d’inspiració des de Sebastià Pons a Jordi Pere Cerdà. Aquest darrer adopta el pseudònim Cerdà com a homenatge a la seva terra natal, Sallagosa, a la Cerdanya. Vaig tenir ocasió de conèixer i escriure sobre l’obra de Jordi Pere Cerdà en diverses ocasions. Precisament, i amb motiu dels actes d’inici del 8è Centenari de les Homilies d’Organyà, el vaig convidar a passejar pel poble i entrevistar-lo per a la secció que llavors estava fent al diari AVUI, Món de Lletres. Durant la conversa amb l’autor de Passos estrets per terres altes, em va dir una cosa que em va semblar molt interessant: que compartíem una mateix pàtria: el Segre. Terres del Segre. El riu com a element estructurador del territori. La segona realitat és la potència de la literatura andorrana que ha sabut projectar en els darrers decennis una mirada cap al propi ser pirinenc des de l’aportació de diversos autors. Crec que la literatura andorrana contemporània, pel nombre d’autors i qualitat de les seves obres, mereixeria actualment una atenció especial.  

El que acabo d’exposar deixa clar que el debat que, en ocasions, s’ha suscitat entre els conceptes de localisme i universalitat és fals. El que importa és la mirada. La condició humana és pertot arreu. El talent literari rau a extreure-la, a encimbellar-la com a obra d’art. Es pot fer una novel·la molt localista a Barcelona i molt universal a la Seu d’Urgell. Ni la geografia ni el nombre de població determina l’abast d’una obra. De fet, la literatura catalana més recent ha bastit el seu imaginari sobre la humanitat en realitats no necessàriament urbanes. El cas de Camí de Sirga de Jesús Moncada en seria paradigmàtic, ja que situa en les Terres de l’Ebre un missatge universal. O el de Les veus del Pamano de Jaume Cabré, ambientada a Torena, a la Vall d’Àssua del Pallars Sobirà. Aquesta novel·la, amb més de cent mil exemplars, ha estat traduïda a més de dotze idiomes.

He afirmat al començament que Organyà és un dels meus principals obradors. I què he trobat en aquestes terres perquè hagin passat a formar part de la meva obra? Molts aspectes. M’agradaria compartir-ne algun amb vosaltres. En el llibre Atles d’aigua, vaig integrar en la meva reflexió sobre l’ésser, l’aigua i la geografia tres poemes de tema urgellenc. Així, va néixer “Segre”, que volia fixar en el títol la vida a través del riu, però també, en un joc d’elements, amb el foc de Sant Joan com a homenatge a la tradició de les falles pirinenques. La “roca brava que eleva incendis” és Narieda. El punt de vista és cinètic, ja que l’escric anant amb bicicleta des d’Organyà a Fígols:

Aire de sang, contrast de cel i vall

mentre la roca brava eleva incendis,

i la terra no es mor

i la terra no es gasta.

Multiplicar l’espai i el temps pels ulls

quan el destí s’avança, foll de rodes.

Calor de riu, esclat de foc i líquid,

mentre esperem la nit amb danses llargues.

            Aprofito aquest esment a Fígols per homenatjar a una de les persones que van treballar per la literatura catalana en temps difícils: Josep Grau i Colell. Més explícit resulta el poema “Vall de Cabó”. En un moment en què, a punta de tarda, em perdo pel bosc a la recerca de dòlmens, neix aquest poema que parla de la recerca d’orientació a la vida:

Com si la vall fos bronze antic

i mirés el ponent d’uns ulls

d’or que enfosquissin amb la tarda...

Com si l’aigua sorgís del cor

dels minerals i replantés

els boscos de la nostra pell...

Com si haguéssim perdut l’edat

per guanyar en el vent i la pols

la veu i el present d’altres vides...

Així aquests dòlmens assenyalen

a un jo la ruta del seu tot.

I, al seu costat, un poema que escric a la Catedral de la Seu d’Urgell, contemplant la seva torre i convertint-la en un símbol de la humanitat i la transcendència en el Pirineu. La paraula Serra l’escric en majúscula perquè es refereix a la Serra del Cadí. La paraula Riu també perquè es refereix al Segre:

La torre atura el temps

amb la freda solidesa que empara

una austera inquietud de silenci.

La vida en forma d’au

gira pura al voltant,

descrivint estranys llenguatges suspesos

al profund buit que endreça.

I sap els camins que atansen la Serra;

els miralls del Riu on corre la llum

transportant la imatge de la innocència;

les ermites que, pastura de bosc,

han servat aquesta terra bastida

per fer de l’home una forma de Déu.

Quan, de sobte, els ocells

modifiquen per atzar el seu vol.

I sols resta, entre la torre i nosaltres,

l’arc misteriós de la pietat.

En el poemari Cel subtil, faig un homenatge a Andorra a través del poema La Massana on poso de manifest alguns dels elements bàsics del Pirineu: la pedra i el ferro. Aquest poema seria més tard musicat pel músic de Tremp, Xavier Baulies:

Els dits, com pollancres altíssims,

marquen el pas dels núvols.

Es recull l’ànima a la vall

i, sota un cant d’hivern, reposen

dins les cases arrels de pedra i ferro:

el cel va carregat d’intencions

ben blanques.

Tots esperem assenyalar

la vibrant solitud

de la neu que s’escampa.

Tots esperem recórrer terres

amb humitats crescudes

de pluges ràncies

i valls que tanquen cels en festa.

Ja he comentat l’anècdota de Vers sobre neu. Caldria afegir el poema “Maig a Organyà”, que apareix en la miscel·lània poètica 10 de Barcelona i és recollit al volum de la meva obra completa, Les places d’Ulisses. El poema fa referència a un dels moments més bells de l’Alt Urgell: quan l’abundància de pluja accelera la maduració dels colors:

Com les darreres neus

tanquen el gest d’un hivern que se’n va...

Com l’abella i la flor

acorden grocs en l’herba que s’escampa...

Com la riera habita

en rocs de mel polits pel pas de l’aigua...

Com les valls gronxen llums

on nien colors per guanyar ideal...

El maig és la prudència

del temps que madura amb el blat.

El maig és la puresa

de la terra que cerca dins els ulls

la continuació de la pau.

A Calendari d’instints són molts els poemes que aborden una temàtica pirinenca a partir de la reflexió més àmplia que faig sobre la vida i el temps, l’instant i l’eternitat, com succeeix amb els poemes “Camí d’Heràclit” o “A mitges”, fets al Pallars Sobirà. Destacaré, però, un poema d’interior, davant la llar de foc, ja que aquests mots, llar i foc, resumeixen en bona part la dimensió íntima de la gent del poble. Es tracta de “Foc d’alzina”:

Com l’alzina que sap, lentament, donar foc

des dels seus plecs madurs, i fer llars amb perfums

de cendres que han cremat intensament i en calma,

així voldria jo que fos el temps que visc:

caliu silent que encén la flama d’un moment;

llum guanyada en un risc de fulgors que es sublimen,

aigua i terra del bosc esdevingut el fum

que enlaira tot desig cap a la immensitat:

cos amb tant d’esperit que ja no temi mai

ni el seu temps ni cap temps. Amor de món, el món

és el cercle del foc que es congrega en la llar

de l’alzina on es fon la vida amb la memòria.

Confesso que ja fa temps que tinc la idea d’entrar des de la prosa a crear històries amb personatges vinculats amb el Pirineu. Això comportaria en el futur fer estades més llargues a l’Alt Urgell. Tot farà el seu camí. Ara permeteu que acabi aquesta homilia literària demanant-vos que no deixeu mai de llegir, que no deixeu mai la literatura ni les humanitats de banda, perquè ens cal el diàleg que és un llibre i la seva bellesa. Ara fa uns vuit segles que la literatura catalana començava simbòlicament a Organyà. En un moment històric tan important per al nostre país, fem-nos-en dignes successors. I diguem:

Visca la literatura! Visca Organyà i visca Catalunya!

Vicenç Llorca

Poeta i escriptor

            “Que tota llengua proclami que Jesucrist és Senyor per a glòria de Déu Pare” (Fil 2, 11). També en català.

Excel·lentíssim i Reverendíssim Sr. Arquebisbe,

Honorable Conseller de Cultura,

Il·lustríssim Sr. Alcalde,

Sr. Rector, Autoritats, senyores i senyors, estimats germans en Jesucrist:

“Que tota llengua proclami que Jesucrist és Senyor per a glòria de Déu Pare”, diu l’Apòstol a la carta als cristians de la ciutat grega de Filips. “Tota llengua”. També, doncs, en català.

            Aquella parla romànica que havia començat a diferenciar-se del llatí a les nostres contrades, ja des del s. IX --el català- amb el temps passà a ser una nova llengua que proclamava “que Jesucrist és Senyor”, afegint-se a les llengües ja existents i a les altres llengües romàniques que anaven naixent, com ara la castellana, la italiana, la francesa, la portuguesa... Les vostres –i nostres- Homilies d’Organyà són, com ja sabeu, un dels documents més antics escrits en llengua catalana, datades de finals del s. XII o de principis del s. XIII. Però són, a més, un testimoni –el primer- de l’ús del català per expressar continguts de vida cristiana. I mostren que aquella llengua romànica inicial, ja més evolucionada, també era un vehicle apte i digne per predicar l’Evangeli i per il·luminar la vida diària de les persones amb la llum de Jesucrist.

“Que tota llengua proclami que Jesucrist és Senyor per a glòria de Déu Pare” (Fil 2, 11). També en català. El fet d’esdevenir vehicle de la Paraula de Déu, atorgà a la nostra parla una dignitat més gran que la que ja tenia. A la predicació, oral seguí, un cert temps després, la traducció al català de la Bíblia i dels textos litúrgics. Unes traduccions primer parcials i després íntegres sobretot a partir dels s. XIX i XX. Les nostres Homilies mateix contenen la traducció d’algunes frases bíbliques. Actualment posseïm unes quantes versions catalanes del text bíblic, amb característiques diferents, però amb una traducció acurada de les llengües originals i amb una bona qualitat literària. Podem llegir la Bíblia en català, des dels manuscrits medievals fins a les edicions digitals, passant per les edicions impreses. “Tota llengua” i a través de tots els mitjans proclama “que Jesucrist és Senyor”.

            D’aquesta manera, el català ha esdevingut una llengua a través de la qual Déu ens parla, una llengua amb la qual nosaltres parlem amb Déu i una llengua amb la qual parlem de Déu als altres.

            Em centraré en aquests tres punts, tot desenvolupant una mica més el primer. I ho faré prenent com a centre la Bíblia perquè crec que el coneixement que molts fidels en tenen a casa nostra no assoleix encara els nivells que es proposava el Concili Vaticà II i, d’altra banda, també a casa nostra la cultura bíblica no és massa coneguda ni tant sols en ambients culturals laics.

Una llengua a través de la qual Déu ens parla. Ens parla a través de la predicació de l’Església, com en el cas dels sis sermons quaresmals que s’han conservat en el manuscrit de les Homilies que porten el nom d’Organyà. També en la veu de la consciència. Però sobretot a través dels llibres de la Bíblia, de la Paraula de Déu proclamada en la litúrgia de l’Església, celebrada en els sagraments o llegida en la intimitat personal.

La Paraula de Déu s’expressa en un llenguatge humà, amb unes característiques històriques (d’uns segles abans de Crist fins al s. I després d’ell) i culturals determinades (l’orient mitjà mediterrani). Això forma part de les limitacions que Déu assumí per abaixar-se i posar-se al nivell de la humanitat, d’una manera semblant al que va fer en l’Encarnació assumint en Jesucrist la fragilitat i la finitud humanes. En l’Escriptura, doncs, la paraula humana fa perceptible la Paraula divina amb tota la seva intensitat, amb tot el seu vigor. Per això, sant Pau pot dir que la Paraula és sempre poder de Déu per a salvar (cf. Rm 1, 16). És paraula viva --no és lletra morta- i eficaç –que actua i comunica vida- (cf. He 4, 12) perquè està animada per l’Esperit Sant; el mateix Esperit que inspirà els autors bíblics, la fa viva en el moment de ser proclamada o llegida. Per això és sempre actual i pot il·luminar totes les circumstàncies de la vida individual i col·lectiva.

Si Déu ens parla, i ho vol fer en la nostra llengua per posar-se més al nostre abast, per ser més de casa, els creients no podem escoltar passivament la Paraula. Hem de procurar crear en el nostre interior el clima espiritual adequat per tal que la Paraula ens penetri fins al més íntim de nosaltres i nosaltres, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, puguem acollir amb amor el missatge que ens deixa. Un missatge que sempre és fruit de l’amor de Déu, fins i tot quan denuncia i judica les nostres actituds negatives. Només l’amor, la humilitat i la docilitat davant la condescendència divina fan possible que puguem acollir la Paraula de Déu d’una manera adequada tot deixant que transformi les nostres vides.

A la dignitat de ser els destinataris de la Paraula de Déu, hi ha de correspondre, doncs, l’actitud de fe i d’acolliment. La Paraula divina ens és adreçada per amor, com la carta que una persona enamorada escriu a la persona que estima: li parla obrint-li el cor. Si Déu per amor s’ha abaixat a prendre el llenguatge humà d’una cultura concreta, nosaltres també hem de fer l’esforç, sempre que calgui, per entendre el que ens és dit amb una forma i un fons procedents d’una altra època.

            I, encara cal tenir present una altra cosa per entendre la Paraula de Déu. Tota ella està centrada en Jesucrist. L’Antic Testament és profecia de Jesucrist i, per tant, ens ajuda a comprendre la seva vida i el seu missatge. Per això sant Ambròs deia: “Beu d’aquestes dues copes, de la de l’Antic i de la del Nou Testament, perquè en tots dues hi beus el Crist” (Enarrationes in XII Psalmos Davidicos, 1, 33). I sant Jeroni: “desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist” (Comentaria in Isaiae librum, pròleg, 1). Això vol dir que hem d’entendre l’antic Testament a la llum de l’ensenyament de Jesús i l’hem d’interpretar a partir de la novetat de l’Evangeli.

Cal, doncs, escoltar la Paraula que Déu ens adreça, però no pas de qualsevol manera. Cal escoltar amb atenció. I no n’hi ha prou d’escoltar amb atenció, perquè podríem estar atents però no deixar-nos impactar pel que hem escoltat. Cal acollir, cal fer espai a la Paraula amb disponibilitat a deixar-la entrar en el més profund de nosaltres mateixos. I amb voluntat d’adequar-hi la nostra vida, de posar-la en pràctica. Amb això ja es veu que no podem escoltar o llegir la Paraula de Déu com quan escoltem les notícies o llegim el diari o un llibre d’història. Aquests ens donen informació sobre fets passats. En canvi, la Paraula de Déu ens comunica un missatge de vida per l’ara i aquí. És cert que alguns passatges, sobretot de l’Antic Testament, poden ser més difícil d’entendre si no es té una base de cultura bíblica. Per això, l’Església, que és bona pedagoga, a l’hora de proclamar la Paraula en la litúrgia, fa una selecció d’aquells passatges que són més assequibles. Però sempre caldrà la humilitat d’entrar dins un textos que són d’un altre temps a través dels quals Déu té la humilitat d’adreçar-se a nosaltres.

Això pel que fa als cristians. Però, la Bíblia també és significativa per als creients de les altres religions monoteistes (judaisme i islam) i fins per a agnòstics o ateus que n’aprecien l’aportació cultural, la bellesa literària i la saviesa humana i espiritual que conté. Perquè es tracta d’un text que, juntament amb la saviesa grega i el dret romà, és a la rel de la nostra civilització occidental i és capaç de parlar també als homes i dones del nostre s. XXI, comunicant-los una saviesa de vida. Efectivament, la lectura i l’estudi de la Bíblia no sols té un interès històric, literari, cultural i teològic, sinó que dóna resposta a la situació contemporània necessitada de pau i de llum per bastir cada dia més una societat centrada en el bé de les persones i en el respecte a la seva dignitat. Anar a la Bíblia és anar, doncs, a una de les fonts que han constituït la personalitat d’Europa i entrar en contacte amb una saviesa humana madurada al llarg dels temps.

Des de fa segles la podem llegir en català, inculturada a la nostra terra. És cert que –tal com he dit- alguns textos, particularment de l’Antic Testament, necessiten una hermenèutica, una interpretació. El nostre món cultural, científic, social, polític, és molt diferent del que reflecteixen alguns llibres bíblics. Tanmateix, el missatge fonamental de la Bíblia, ens ensenya a viure una dignitat ètica a nivell personal i social, a respectar els altres en la seva dignitat personal, a ser responsables a nivell social per bastir una societat més fraterna i solidària, a veure la dignitat inalienable de cada persona, la noblesa i l’eficàcia del treball digne, la dignitat ètica que ha de tenir el qui dicta la justícia i el qui és responsable de l’administració pública; ens ensenya el valor de la família, del bé de la pau etc. La Bíblia, doncs, també a nivell laic, ens ensenya el camí d’aconseguir una veritable joia de viure i una visió positiva del món malgrat els problemes i els sofriments que hi ha.

“Que tota llengua proclami que Jesucrist és Senyor per a glòria de Déu Pare” (Fil 2, 11), hem vist que deia sant Pau. Per poder-ho proclamar, primer hem d’escoltar allò que ens és revelat en la Paraula de Déu per tal que entenguem qui és Jesucrist i quin és l’amor del Pare.

I com a resposta a allò que hem escoltat, podrem adreçar la nostra lloança a Déu, podrem oferir-li la nostra acció de gràcies, podrem presentar-li amb confiança la nostra pregària. També en català.

Per això, deia que en el segon punt parlaria del català com d’una llengua amb la qual nosaltres parlem amb Déu. Déu parla per entrar en diàleg amb nosaltres. Déu ens parla com un espòs a la seva esposa, com un pare amorós als seus fills i filles; i ho fa en la nostra llengua, igual com ho fa en les altres llengües. Per això nosaltres ens hi adrecem, també, en la nostra llengua, aquella que ens és més íntima. Des dels inicis del català el nostre poble ha parlat amb Déu en aquesta llengua. És a dir, el català és una llengua que abasta tot l’àmbit de la pregària, del diàleg personal amb Déu. Tant en la pregària pública, oficial, de l’Església, que és la Litúrgia, com en la pregària privada.

Seguint el camí traçat per les Homilies d’Organyà, que anunciaven la Paraula de Déu en la nostra llengua, es van traduir després els textos de la Litúrgia de l’Eucaristia, de la Litúrgia de les Hores, de la celebració dels Sagraments i d’altres llibres litúrgics. El català és la llengua normal del culte a Déu a la nostra terra (no pas exclusivament, com és obvi, perquè també els fidels d’altres llengües poden utilitzar la seva). I ho és, també, la de la pregària privada.

Permeteu-me una obvietat. Pregar pressuposa creure en Déu. Perquè la pregària cristiana no és una operació psicològica interior a la persona, sinó una relació amb un Tu. Tampoc no és una recerca de concentració per crear un buit mental (això podria ser un estadi previ). Encara menys és una evasió de la realitat que ens envolta; al contrari, la pregària ens demana de portar-hi la vida de cada dia i ens dóna força i llum per afrontar la realitat, per transformar la realitat.

El Déu que es revela en la Bíblia no és com els de la mitologia grega, que són lluny el món. El Déu de la Bíblia, el Déu cristià, estima la creació i particularment els éssers humans, i no se’n desentén mai. Déu no es com un rellotger que un cop ha fabricat el rellotge se n’oblida. Res del que passa en el món i res del que passa en el cor humà, no li és indiferent. No deixa de mantenir l’existència i porta la creació al seu terme. Per tant, poden dir que Déu es preocupa amb amor del que ens passa col·lectivament i individualment. En efecte, diu Jesús: “¿No es venen dos ocells per pocs diners? I ni un d’ells no caurà a terra sense que el vostre Pare ho permeti. I de vosaltres, fins els cabells són tots comptats. No temeu, doncs, vosaltres valeu més que no pas molts ocells” (Mt 10, 29- 31). I, a més, el Senyor ens assegura “Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28, 20).

D’altra banda, la pregària cristiana, tal com ens és ensenyada en la Bíblia, té un abast molt més ampli que el de demanar, i que el de demanar coses materials o físiques. Com ens ensenya a pregar, doncs, la Paraula de Déu? Ens n’ofereix un model que abasta tots els moments de la vida, tots els sentiments del cor humà. Ho fa en el llibre dels salms. I, per l’estil dels salms, en molts llibres bíblics hi ha altres pregàries que encara modulen l’oració dels cristians del s. XXI. Unes pregàries que troben el seu cimal en la Parenostre que ens va ensenyar Jesús mateix.

I, què és pregar? Santa Teresa de Lisieux té una “definició” de la pregària que m’agrada molt i que em sembla molt adequada: “La pregària és un impuls del cor, una mirada senzilla adreçada al cel [a Déu], un crit de reconeixement i d’amor que surt tant en moments de proba com d’alegria” (Manuscrits autobiogràfics, C25r). Primàriament pregar no és, doncs, demanar, sinó un moviment interior que reconeix Déu com a Déu i que li expressa el propi amor tot obrint-li el cor. I això tant en les dificultats com en els moments bons. Dit d’una manera més clàssica, pregar és “una elevació de l’ànima a Déu”. I això viscut des de la confiança, des d’una relació d’aliança entre Déu i l’ésser humà, des de la consciència de ser fills i del fet que Déu té ganes d’entrar en contacte amb nosaltres. A partir d’aquesta consciència, el lloem, li donem gràcies, li expressem les necessitats del món, li confiem les nostres preocupacions i les nostres necessitats. Sabent que ens donarà el que més ens convingui en el nostre camí de salvació. Vivim, però, la fe i l’esperança a la intempèrie, exposats a la prova de la increença; per això ens cal més que mai demanar la fe i fonamentar-la en una reflexió seriosa.

L’“impuls del cor” a partir del qual Santa Teresa de l’Infant Jesús parla de l’oració, es pot donar, també, en persones que dubten i fins que no creuen. El dubte i la increença poden tenir la seva forma de pregària. Em permeto citar, com a exemple, un poema de Josep Palau i Fabre, titulat “Cant espiritual”. Diu: “No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis. / [...] / Però després, [...] parlo contra tu que no ets ningú i parlo mal de tu com si fossis algú. / No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada, fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sense fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.” (cf. Poemes de l’alquimista. Barcelona, 1997, n. 174). Evidentment, que el Déu de la misericòrdia revelat en la Bíblia i manifestat en Jesucrist bo i humil de cor (cf. Mt 11, 29), acull aquesta pregària i totes les que se li adrecen per maldestres que siguin.

“Que tota llengua proclami que Jesucrist és Senyor per a glòria de Déu Pare”. També en català. I passo breument al tercer punt que he anunciat: una llengua amb la qual parlem de Déu als altres. Els cristians hem descobert l’amor que Déu ens té i com la fe ens aporta una llum nova, un dinamisme joiós, una esperança que ens mou a ser actius en la construcció d’un món millor, més fratern i solidari. En parlem els uns amb els altres per compartir fraternalment la fe, per ajudar-nos mútuament, per encoratjar-nos davant les dificultats. Però volem compartir-ho, també, amb simplicitat, sense imposicions, com una proposta de vida i de sentit, amb totes les persones de bona voluntat. Per això procurem viure un doble testimoniatge: el de la paraula i de l’obrar.

Tant quan parlem com quan actuem, hem de transparentar –tal com diu el Papa Francesc- el Déu que és misericòrdia, el Déu que és amor entranyable envers tothom; hem de transparentar que l’Església és “una mare de cor obert”, que té les portes obertes per acollir la humanitat entera, per sortir vers totes les perifèries humanes. Per això el Papa la compara, també, amb hospital de campanya que acull tothom, que mira als ulls amb amor, escolta i cerca de guarir totes les ferides que porta la gent (cf. Entrevista a la Civiltà Cattolica, 19.09.2013; Evangelii Gaudium, 46). I en aquesta actitud d’atenció a les persones, de construir una societat més humana i fraterna, trobem l’aportació dels creients d’altres religions i de les persones de bona voluntat. Junts podem fer molt.

Amb la paraula i amb la manera de viure hem de comunicar que “Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill únic” no pas per condemnar-lo “sinó per salvar-lo” (Jo 3, 16-17). Aquest Fill, Jesús, ens ha ensenyat que el nucli de l’ensenyament de la Sagrada Escriptura és “estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament” i “estimar els altres” com a nosaltres mateixos (Mt 22, 37-39). Perquè “Déu és amor; el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell” (1Jo 4, 16).

+ Josep M. Soler, Abat de Montserrat

Estimades veïnes i estimats veïns d’Organyà. Amigues i amics, conegudes i coneguts. Presents.

De ben segur que sóc la més inexperta de totes les plomes a qui al llarg d’aquests anys se li ha encarregat escriure l’homilia literària. Quan em van contactar per proposar-m’ho, em vaig sentir molt honorada, però també aterrida. No sabia si seria capaç d’estar a l’alçada. Qui em va telefonar em va anar desgranant el motiu de la trucada des de l’altra banda de l’auricular. Mentre l’escoltava, sabia que, quan acabés d’exposar-me’n els detalls, li hauria de donar una resposta. De vegades la prudència és una virtut i d’altres només és covardia. La proposta d’escriure aquesta homilia literària m’arribava de persones a qui respecto i de qui no dubto. Estava clar que elles ja havien valorat si el meu nom era o no adequat. Confiant en el seu criteri, vaig acceptar, sentint-me, com ja he dit, molt honorada, però també amb molt respecte de cara a les pàgines que hauria d’escriure. El mateix agraïment que vaig transmetre als qui van proposar el meu nom us el transmeto ara a vosaltres que teniu la generositat de ser aquí.

Vaig tenir la sort de créixer en una època en que a l’escola se’m va reforçar la llengua que parlava a casa. Al col·legi de les monges de La Seu, on vaig estudiar fins que vaig anar a l’Institut Joan Brudieu a fer el COU, d’idiomes, se’ns impartia català, castellà i francès. Sabia, està clar, que hi havia més quantitat de persones que parlaven castellà o francès que no pas català. El castellà era un idioma que, en una societat bilingüe, havíem après amb naturalitat. I el francès era l’idioma que apreníem a l’escola sota el concepte de llengua estrangera. Però el català era la llengua que jo parlava a casa i que utilitzava amb la gran part del meu entorn, que la parlessin menys milions de persones no me la convertia en menys important. No era una qüestió política, ni de responsabilitat, era la meva realitat.

Fa un parell d’anys vaig assistir a una conferència que impartia l’Anton Maria Espadaler sobre el Tirant lo Blanc. Durant la seva exposició, el medievalista es feia la pregunta del perquè aquesta gran obra de la literatura catalana no gaudia del mateix grau de reconeixement, entre el públic català, que el d’altres clàssics com, per exemple, el Quixot, entre el públic castellà. La dificultat de l’obra i els punts d’erotisme del llibre serien alguns dels factors que al llarg dels anys no haurien jugat al seu favor a l’hora de fer-lo arribar al públic juvenil de les escoles. Jo m’havia llegit el Tirant lo Blanc mentre estudiava a les monges. La mare Pepa Obiols era qui ens impartia literatura catalana. La recordo carismàtica, propera, elegant, amb sentit de l’humor, algú que inspirava respecte per la seva gran qualitat com a persona. Ens va encarregar fer un treball sobre el llibre. Però vaig badar i quan vaig anar a comprar l’edició que ens havia indicat, una versió actualitzada i resumida de l’obra, ja estava esgotada a les llibreries de La Seu i tardarien dies a tornar-ne a tenir un exemplar. La casualitat va fer que m’arribés a les mans una edició moderna en dos volums de l’obra original, vuit-centes pàgines escrites al segle XV (amb la grafia regularitzada, això sí) i que poc tenien a veure amb el llibret resumit i en català actual que s’havia esgotat a les llibreries. La mare Pepa (filla de Cabó, per cert), lluny de posar-me traves a llegir aquells dos volums, em va dir que si feia el treball sobre l’obra original em deixaria fins a final de curs per entregar-lo. I així ho vaig fer. En el llibre hi vaig llegir històries de cavallers i d’enamoraments, i crec que, simplement, alguns passatges no em van escandalitzar perquè la innocència de l’edat i, sobretot, el fet de no estar familiaritzada amb el llenguatge medieval es va traduir en que, en molts moments, entenia el context però no acabava d’entendre què llegia. Potser la mare Pepa, una dona llesta, ja havia donat per fet que seria així. En qualsevol cas, el que no dubto, i encara menys amb la perspectiva dels anys, és que ella coneixia els camins per transmetre’ns la vàlua de la llengua i de la literatura, i els camins per despertar-nos la consciència de la riquesa que aquestes contenen. Va ser un amic qui em va proposar assistir a la conferència sobre el Tirant lo Blanc, el ponent, l’Anton Maria Espadaler, era amic comú dels dos, però hi vaig anar majorment pel llibre. Llegint el Tirant lo Blanc, en les circumstàncies que us he explicat, la mare Pepa em va transmetre que la literatura no era una obligació, era un univers ple de portes que permetien sentir el món més gran, i que la llengua era una riquesa que venia de molt enrere i que quan perdies interès per ella, quan es deixava d’utilitzar, poc a poc, esdevenia inaccessible i la riquesa es convertia en quincalla.

Parlàvem dels idiomes. Em preocupava l’anglès, com no? A la universitat em vaig trobar amb assignatures d’economia que s’impartien en aquest idioma. I després, en el món de les finances, on treballaria anys, era una eina imprescindible. Però quan em vaig posar a escriure poesia ho vaig fer en català. I això no té res d’estrany.

He tingut oportunitat de participar en múltiples recitals i festivals de poesia. En els festivals internacionals se solen fer lectures bilingües. L’autor llegeix la versió original dels poemes i, per temes obvis, sovint és una altra persona qui llegeix les versions traduïdes a l’idioma del país. En el cas de la poesia, els traductors/res solen ser també poetes per aconseguir el millor resultat possible. Les traduccions són una bona manera d’entendre què vol dir “idioma”. Fa uns anys em van traduir un recull de poemes al finès en motiu d’unes lectures que havia de fer a biblioteques de Finlàndia. El traductor, com passa en aquests casos, i aprofitant que la persona a qui traduïa estava viva, em feia arribar les seves consultes. En un poema hi sortia la paraula gel. —A quin tipus de gel et refereixes? –em va preguntar. —Gel –li vaig respondre –gel, gel normal. En finès hi ha moltes paraules per parlar de neu i de gel. Pel que fa al gel depèn, per exemple, si és una capa fina de gel, transparent; si és gel en capes; si és gel irregular, que no és llis (en aquest no s’hi pot patinar); si és gel que està a la deriva; si s’ha format per la neu que s’ha fos sobre el gel, aquest conté bombolles d’aire; si s’ha format directament de l’aigua, aquest és gel de tardor, fosc i resistent; o bé si és gel de primavera, que pot ser gruixut, però que és trencadís, i la llista de descripcions que corresponen a paraules per referir-se a gel continua. També hi ha una paraula que, simplement, vol dir gel, però el traductor necessitava que li precisés com era el gel del meu poema per visualitzar el vers i fer-ne la millor traducció possible. Quan el traductor em va explicar aquesta particularitat del finès vaig entendre el perquè de la seva pregunta. I quan vaig ser enmig d’aquells paisatges, encara ho vaig entendre més. Era el mateix món que el meu, i al mateix temps, era un altre món, i el seu idioma així ho reflectia.

Llegint poemes fora m’he trobat més d’un cop que algú m’ha preguntat: —Però tu parles bé el castellà. Perquè no escrius en castellà? T’entendria molta més gent! Majorment la gent fa aquestes preguntes amb tota la bona intenció. I em sembla tan evident que escriguis, particularment poesia, en la llengua que més domines i en la que penses, que, quan ja t’ho han preguntat uns quants cops, es fa gairebé feixuc haver-ho d’explicar un altre cop, però cal fer-ho, sobretot si el teu interlocutor és receptiu a entendre’t. Tot i que, de vegades, l’interlocutor et sorprèn. No sempre per bé.

         Després de cinc poemaris vaig publicar el meu primer llibre de narrativa, La senyoreta Keaton i altres bèsties. Mantenia una conversa amb un editor espanyol sobre la dificultat de trobar editorials interessades en publicar obres des d’altres llengües, que, per a l’editorial estrangera suposa una compra de drets i té el cost afegit de la traducció. Cal tenir en compte que en els mercats amb més lectors potencials, com en l’anglès, ja es crea molta obra de qualitat en el propi idioma, per tant, encara és més difícil que vagin a buscar obra de fora. En un moment de la conversa l’editor em va suggerir que perquè no escrivia el llibre en castellà? Així el llibre ja quedava situat en un mercat més gran, el de llengua castellana, i també seria més fàcil moure’l. Però el llibre estava escrit en català! En cas de traduir-se —vaig especificar— tampoc ho faria jo, ho hauria de fer un professional especialitzat en traduir cap a llengua castellana. Quan parlem de literatura hi ha molta precisió en el llenguatge. Cada idioma té els seus girs, les seves expressions ... . L’editor va continuar amb “el problema” de la traducció, amb “el problema” que el llibre no estigués escrit en castellà. I va insistir: Però si l’escrius en castellà, “el problema” de la traducció ja no hi serà! Sorpresa perquè no entengués que no era la llengua en que jo escrivia i decebuda amb la seva poca sensibilitat per l’obra original, per les llengües i també per la literatura, vaig concloure: La qüestió de la traducció hi serà en qualsevol cas perquè el llibre està escrit en català.   

Per sort hi ha molts interlocutors. Mesos després, la revista Asymptote, especialitzada en traducció literària, proposava a la meva editorial publicar la traducció a l’anglès d’un dels cinc contes llargs que conformen el llibre de la senyoreta Keaton i altres bèsties. De la mà d’aquesta revista, la versió anglesa del conte es va publicar al mateix temps al diari The Guardian. Els editors d’Asymptote, revista referent en el camp de la traducció literària, van agafar el seu nom, que traduït és asímptota, de la línia recta, prolongada indefinidament, a la que una funció matemàtica tendeix. O sigui, s’hi acosta tant com es vulgui, sense arribar-hi. De la mateixa manera, segons els editors de la revista, un text traduït no pot replicar completament l’efecte de l’original; la traducció és pròpiament un acte creatiu. No cal dir que aquests editors tenen molt clar què implica una traducció, la importància que no només es llegeixi literatura generada directament en les llengües que més es parlen i també la riquesa que es perdria si les versions originals desapareguessin. La traducció és bàsica, és un mitjà per poder fer accessible l’obra original a d’altres lectors, però, evidentment, no busca substituir-la. Si no entens què suposa un idioma (la història, les vides, els paisatges que hi ha al seu darrere) hi ha moltes coses que no entens.

Una amiga de fora, que ara viu a Barcelona, em deia que per algú que no és d’aquí és molt atractiu veure com molts elements relacionats amb Catalunya tenen forma de cercle: la sardana; els castellers (per cert, moltes empreses japoneses utilitzen fotos de formacions castelleres com a exemple d’organització empresarial); o l’arquitectura: Gaudí, el modernisme, tenen formes arrodonides. El cercle és una figura complexa: un cercle s’aïlla, però també es reforça a sí mateix. I la llengua catalana, principal pilar de la identitat catalana, ha tingut la fortalesa del cercle.

Recordeu el traductor de Finlàndia de qui us parlava? Ja té tres nets, de tres, cinc i set anys. Parlen finès, i no sé quins idiomes més aprendran al llarg de la seva vida, però espero que coneguin les desenes de paraules que la seva llengua disposa per definir neu i gel, encara que la majoria de persones no entenguem el finès, i encara que en la majoria d’idiomes en tinguem prou amb uns pocs mots per parlar d’aquests elements. Si no, en certa manera, el seu paisatge desapareixerà.

És també amb la llengua que som responsables de preservar els nostres paisatges, de preservar allò que han viscut les besàvies, els besavis, les padrines, els padrins, les mares, els pares, nosaltres. És també amb la llengua que som responsables de preservar la seva memòria i la nostra.

Gràcies per l’honor de cedir-me la paraula. Gràcies per ser-hi i per escoltar-me. Bona nit.

Estimats germans i germanes d’ Organyà

Quan el vostre senyor arquebisbe-bisbe, Dr.Joan Enric Vives, em va demanar de fer-vos l’homilia que escolteu cada any, rememorant les famoses homilies que tant nom han donat a la vostra vila, no m’hi vaig poder negar. No obstant em va preocupar uns quants dies trobar un tema que us pogués interessar i del que en poguéssim treure alguna lliçó o profit, com és el fi de tota homilia o sermó.

Conec de temps Organyà, no solament per haver-m’hi parat algunes vegades camí de la Seu d’Urgell o d’Andorra, sinó també per haver tractat un xic sobre la vostra comunitat canonical en estudiar els monestirs i canòniques de Catalunya, tanmateix desconeixia moltes coses del vostre passat sobre les que ara he hagut d’estudiar per teixir aquesta breu homilia o dissertació.

Com a capellà i historiador, el primer que vaig fer va ser voler conèixer la situació i paper de la vila i terme dins del marc geogràfic i històric català. Això em va fer indagar i conèixer el passat de la vall de Cabó, de la que la vostra vila n’és el seu límit més oriental; sobretot em va interessar conèixer l’origen dels senyors de la vall, els Caboet, un vell llinatge que per enllaços matrimonials anirà ascendint de categoria social i enllaçarà amb els vescomtes de Castellbó i amb els comtes de Foix.  Un llinatge que ben aviat va afegir al seu domini inicial la vall veïna de Sant Joan i engrandí molt el seu patrimoni, que va organitzar parròquies i bastint i dotant d’esglésies com la vostra de Santa Maria. Entorn seu, en la seva sagrera, s’hi creà ben aviat el nucli primitiu d’Organyà, esdevingut algun temps més tard una important vila, que tindrà en temps medievals la seva senyoria compartida amb els canonges, creats gràcies a ells, com exposarem més endavant.

Això ha fet que centréssim nostra relació en l’etapa medieval, que va del segle X al XIII, deixant de banda els orígens del poblament de la vall, certament molt vells, a jutjar pels testimonis arqueològics descoberts de quatre o més milers d’anys enrere. Malgrat això no se’n troben testimonis escrits fidedignes fins ben entrat el segle X, tot i que sempre es posa com a primera fita la de l’Horganiano, esmentat entre les parròquies de la famosa acta de consagració de la seu d’Urgell, datada del 839, però que en realitat la seva llista i redacció no són anteriors a finals del segle desè.

Deixem doncs de banda fer càbales o hipòtesis sobre la Vall de Cabó, plena de poblets i d’esglésies abans esplendorosa i ara mínimament poblada, per centrar-nos en la vila d’Organyà i sobretot en l’església de Santa Maria, que ara ens acull, sobre els seus orígens i els primers passos de la seva canònica o comunitat canonical que li va donar vida.

Per seguir aquests primers passos ens cal recórrer als primers senyors o membres de la nissaga dels Caboet, començant per un Isarn, que viuria cap el 975, avi del Guitard Isarn que serà el protagonista principal d’aquesta homilia. Aquest Isarn o Isarn I, avançat el segle X va aixecar una església dedicada a Santa Maria, a l’indret de Organyà, del cap d’avall de la Vall de Cabó i a la riba dreta del Segre. D’aquesta església, la primera documentada, se sap només que la va consagrar el bisbe d’Urgell Sala, que regí la diòcesi urgellenca entre el 981 i el 1010.    

Seria aquesta una esglesiola preromànica que Isarn I, com era costum, va dotar per al seu sosteniment i el del seu capellà o clergues que en tinguessin cura, amb terres dels seus dominis situades a Sant Cristòfol d’Ares, a Sant Miquel del Vilar, a Sant Martí d’Espodolla i a les viles o heretats de Pujol, Caselles i Fontanet que sense ésser parròquies tenien cadascuna la seva petita capella. Això ja indica una preferència inicial dels senyors per Organyà més assequible i vital que la resta de temples de la vall de Cabó

Devia ésser molt senzilla aquesta església, com ho eren la majoria de les esglesioles preromàniques sense voltes, perquè una generació més tard un segon Isarn, el pare de Guitard Isarn, per consell del nou bisbe d’Urgell Ermengol, la va reedificar des dels fonaments i la va fer més gran, amb intenció de fundar-hi una canònica o comunitat de preveres; recordem que Ermengol, nebot del bisbe Sala i venerat com a sant, va ser bisbe d’Urgell entre el 1010 i el 1035. En morir d’accident sant Ermengol encara no s’havia acabat la nova església perquè la va consagrar el 1057 el seu successor el bisbe Guillem de Cerdanya.

A la nova església no s’hi va erigir tot seguit la canònica, que segurament devia haver suggerit o demanat sant Ermengol, sinó que el senyor Isarn II la va confiar a un clergue, sembla que de nom Adalbertí, que va ser el  seu responsable, fins a la seva mort i després aquest encara la va cedir a un fill seu, també de nom Adalbertí.

En aquell temps no tots els clergues eren sacerdots o capellans, molt sovint eren únicament persones tonsurades a les que de joves se’ls es posava una vestidura clerical o sotana i ja eren clergues i podien optar a alguns càrrecs religiosos, però, com és lògic no podien administrar sagraments, només en tenien la responsabilitat i per tant tenien capellans sota seu pel culte.

Aquest segon clergue, Adalbertí, que segons el document que ens fa de guia, va regir l’església de Santa Maria d’Organyà durant un seixanta anys, era un personatge que residia aquí com  a senyor, més que com a eclesiàstic, que vivia amb una dona de vida poc edificant, anomenada Galatea i que tirava de beta            dels béns de l’església i la tenia molt descuidada. Amb ell s’haurà d’enfrontar del senyor Guitard Isarn (1070-1108) quan voldrà posar ordre a l’església d’Organyà.

Per entendre millor els fets que tot seguit s’exposaran, cal no oblidar les condicions en les que vivia la gent dels segles X i XI, sotmesos a les dures càrregues i arbitrarietats de l’època de domini dels senyors feudals.

La societat europea, sobretot l’occidental, es trobava regida i condicionada pel feudalisme o temps en el qual el poder reial s’havia afeblit i en canvi les famílies de nobles o militars s’havien enfortit molt i eren ells els que governaven al seu arbitri els seus súbdits o gent que es trobava sota la seva protecció i dins la demarcació dels castells o fortaleses, que amb els que s’havia dividit el país o els comtats.

El seu poder va arribar a ésser tan gran que, sota el pretext de protegir els seus súbdits, no dominaven solament el territori material sinó que es consideraven amos i senyors de les terres, amb cases i persones, que eren les que amb els seus tributs i fins prestacions personals els havien de servir i mantenir.

L’església es va veure involucrada del tot dins del sistema feudal i els seus senyors superiors, com els reis i comtes es creien protectors i pràcticament amos dels bisbats i abadies dels seus dominis que concedien a fills seus o a amics i els senyors inferiors feien el mateix amb les parròquies, petits monestirs i esglésies dels territoris que ells devien protegir. D’ells cobraven els delmes i primícies que pagaven els fidels  i imposaven com a capellans o rectors a les persones que ells preferien o les que els donaven millors pagues o diners per obtenir els càrrecs.

Això va arribat al seu punt més dur i pesant al llarg tot el segle desè i bona part de l’onzè, però també pel mateix temps s’aixecaren al si de l’Església persones i moviments que pretenien alliberar-la de tot poder civil i posar remei a les xacres principals que entorpien el missatge cristià i la manera de dur-lo a terme. Començà en aquesta lluita el monestir de Cluny que va obtenir per ell i pels molts monestirs que depenien d’ell la plena llibertat de tot domini civil i polític. A poc a poc els seu clam de llibertat el varen fer seu alguns notables personatges eclesiàstics que s’esforçaren i lluitaren també per alliberar l’Església de tot poder i lligam civil o extern. Després de llargues lluites i patiments, es va obtenir entre el 1046 i el 1059 alliberar els papes del domini de l’emperador i nobles romans i que fossin només els cardenals els que farien la seva l’elecció. A partir d’aquest moment seran els legats o missatgers enviats pels papes els que estendran i faran arribar arreu l’anhel de reforma.

Aquesta no pretenia només la llibertat del poder civil, sinó també desterrar la simonia, tinguda com un gran pecat, que consistia en la compra i venda de càrrecs eclesiàstics, també s’insistí en la formació del clergat i en particular exigir que tots els clergues, almenys els sacerdots, guardessin el celibat.

És aquesta la reforma anomenada romana o gregoriana perquè va rebre la més forta empenta amb el papa Gregori VII (1073-1085). Ell es va distingir pel seu zel i lluites abans de ser papa després de rebre una acurada formació monacal i sobretot quan va ser papa, arribant a excomunicar al mateix emperador. Els papes estengueren la reforma a partir del 1060 gràcies als seus legats o emissaris que trameteren diferents estats de la cristiandat en els que reunien concilis que exposaven la necessitat de la reforma i la imposaven penes i excomunions als que s’hi resistien. A Catalunya aquesta va triomfar o arrelar a partir dels concilis celebrats entre els anys 1068 i 1077 a Girona i Besalú gràcies a que els desitjos papals foren  aviat acceptats pels nostres comtes i bisbes.

Una manera d’obtenir la reforma del clergat fou la creació de comunitats de preveres conegudes o canòniques agustinianes, dites així perquè seguien una regla basada en escrits de Sant Agustí i d’altres pares de l’església. Aquestes comunitats s’estengueren molt per Catalunya entre el 1080 i el 1100 i d’elles en serà un bon exemple la canònica d’Organyà que veurem crear el 1090

 Molts comtes, començant pels de Besalú, acceptaren plenament la reforma i lluitaren per reformar els antics monestirs dels seus dominis, que també havien sofert la decadència resultat de la seva subjecció a comtes i a nobles, cosa que feren sovint unint-los a monestirs reformats de França i d’Itàlia.

A Urgell i a Catalunya en general, les idees cluniancenques de llibertat de l’església havien entrat abans que a la mateixa Roma, gràcies a bisbes i abats bisbes notables, entre els que destaca un fill dels comtes de Cerdanya Oliba, que serà abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic i també el bisbe d’Urgell, Ermengol, tot i que aquest havia obtingut el bisbat per simonia o sigui per compra gràcies a la paga que el seu oncle Sala va donar a comte Ermengol I d’Urgell el 1010. Malgrat aquestes i algunes altres tímides actuacions el seu total arrelament no s’obtingué fins entrat del segle XII.

A Organyà, en concret, fou el seu senyor Guitard Isarn, casat amb Gibel·lina, el que un xic abans del 1090 intentarà alliberar l’església de Santa Maria del poder del clergue Albertí, del que ja s’ha parlat, i això ho va fer en una reunió de clergues i laics convocada a Organyà, a la que varen assistir representants dels canonges d’Urgell, Solsona i Cardona, el prior de Sant Andreu de Tresponts i alguns dels homes més destacats de la Vall de Cabó. Davant de tots aquests assistents, Guitard Isarn va exposar les queixes que tenia contra el clergue Albertí per la seva mala vida, de les moltes vegades que l’havia intentat convèncer i de com s’havia decidit per fi a convocar aquest reunió perquè per deixadesa seva s’havia encès una arca o caixa de la sagristia de l’església d’Organyà i el foc havia destruir els ornaments de l’església i altres coses com documents, entre els qual es devia trobar l’acta de consagració, de segles perduda, de la segona església del 1047.

Davant d’aquesta assemblea el clergue Adalbertí va reconèixer les seves culpes i posant-se una corda al coll, com a submissió, va prometre davant dels presents, que era veritat que retenia els béns propis de l’església de Sant a Maria, que abandonaria la seva concubina i que es posava a disposició del que decidissin els presents.

Per a justificar totes les seves actuacions el dia 5 de juny de 1090 el noble Guitard Isarn va convocar a Organyà una altra assemblea, en la que el notari Ermengol, davant d’una tan notable reunió en la que hi havia molts clergues i laics, alguns vinguts de la Seu d’Urgell i altres de Solsona i de Cardona, va redactar un llarg document en el que es recullen la majoria de les notícies històriques conegudes sobre les antigues esglésies d’Organyà. Aquest document, que erròniament s’ha tingut com una acta de consagració, és en realitat una restitució de béns que el senyor Guitard Isarn fa a l’església d’Organyà i l’acta de fundació de la seva canònica.

Tot el document, per la seva solemnitat i finalitat, concorda plenament amb documents semblants redactats a l’època de la reforma gregoriana, per això té un to tan solemne com ho revela el fragment que n’extractem: “Jo Guitard Isarn, amb la meva esposa Gibel·lina, reconeixent-nos indignes, moguts pel temor de Déu, amb el cor compungit i encesos del fervor de l’Esperit Sant, protegits per l’escut de la fe i confiant en la justícia divina, hem lluitat tan com hem pogut perquè l’església no fos més deshonrada i no continués d’ara endavant infestada de costums depravats; per això armats amb la paraula de Déu, vàrem escometre Adalbertí, que s’anomenava clergue, per alliberar l’esposa i mare del rei del Cel de l’abominable i il·legítim concubinatge en el que vivia”.

Després de jutjat el cas del clergue Adalbertí, Guitard Isarn va retornar a l’església de Santa Maria d’Organyà tots els béns que li havien estat donats pels seus antecessors i per ell mateix, dels que el document en dóna una llarga llista, tot seguit fulmina les clàssiques malediccions i penes contra els que usurpessin res, i declara que de tot el que haguessin sostret ho havien de retornar el doble o el triple i que si no ho feien quedaven anatemes i maleïts i anirien tots al més pregon infern fent companyia Judes. Disposa a continuació que aquests béns havien de quedar sempre més en poder de l’església de Santa Maria i dels seus clergues sense cap intromissió seva.

Tot això ho declara davant del bisbe d’Urgell, Bernat Guillem (1076-1092), dels canonges i ardiaques d’Urgell, dels vescomte Folc de Cardona, dels canonges de Solsona i un de Cardona, de l’abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles i altres magnats que signen el document. És interessant sobretot el fet que disposa que aquests béns s’havien d’esmerçar pel sosteniment de l’església i de tots els clergues que s’hi havien d’aplegar i viure-hi seguint l’exemple dels apòstols i la regla de Sant Agustí i normes dels sants pares.

És a partir d’aquest moment que Organyà va tenir una canònica o comunitat de preveres que vetllaria per l’església i també per la població que tenia entorn seu, crec per tant que és de justícia fer una lleu evocació sobre els seus canonges, abans de cloure la nostra homilia, puix que la canònica no solament centrava la vida religiosa sinó també bona part de la vida civil o quotidiana de la vila i del terme. La seva història general és ja coneguda i estudiada per això destacarem només que eren els canonges agustinians i quina vida portaven.

Canònica és el nom que es donava i dóna a una comunitat de preveres que està al servei d’una catedral o església important. El mot canònica vol dir que estaven regits per un cànon o regla i per tant formaven una entitat o comunitat diferent de la resta de preveres que tenien cura d’esglésies parroquials o de domini particular.

Es constata l’existència de comunitats de canonges des del segle VI i es regien per normes basades en els evangelis o doctrina dels pares de l’església. A les nostres terres trobem notícies de l’existència de comunitats des de la restauració o recuperació del país sota la tutela dels carolingis al llarg dels segles VIII i IX. Aquests canonges es regien per una regla feta pel bisbe Crodegang de Metz, que, un xic modificada, fou imposada per  un concili d’Aquisgrà del 816, a totes les comunitats de l’imperi carolingi. Aquesta norma o regla la seguien als comtats catalans totes les comunitats de les nostres catedrals i també altres que es crearen en esglésies importants com Solsona, Manresa o Cardona i posseïen béns propis i en canvi en les canòniques creades en plena reforma gregoriana, se’ls imposà la regla dita de Sant Agustí,  per la que els seus canonges no podien posseir béns propis i vivien en un monestir com els  monjos, bé que tenien cura de les esglésies o parròquies on vivien o que depenien d’ells.

Per a ells, doncs, es creà una nova regla, basada en bona part en les normes donades per sant Agustí als seus sacerdots, que recollien també normes o disposicions d’altres sants pares o escriptors destacats. La regla de les canòniques de la nostra terra, fou creada per una comunitat de preveres que entorn del 1040 vivia a l’església de Sant Ruf d’Avinyó, de la Provença. Aquesta regla es va estendre per Catalunya partir dels volts del 1070. Per disposició del papa Urbà II del 1092 es va estendre també a tota l’Església occidental

El primers llocs on es troba aplicada a casa nostra va ser a Vilabertran, a Lledó i a l’Estany, cases totes elles de nova fundació, però també la varen adoptar Sant Joan de les Abadesses, i també altres comunitats inicialment aquisgraneses com Cardona, Solsona, Manresa,, Besalú, Àger, Mur etc. 

Així subsistiren durant segles dos tipus de canonges, els de les catedrals o aquisgranesos i els de les canòniques regulars, com les esmentades i la d’Organyà. Entre els segles XI i XIII hi hagué a Catalunya unes seixanta canòniques agustinianes, que com els monestirs benedictins o cistercencs, tenien practicaven la vida comunitària amb rés coral de l’ofici diví i amb claustre, sala capitular dormitori i menjador comú, igual que els monestirs benedictins o d’altres ordes religioses antigues-

Una cosa essencial, com s’ha dit ja, distingia o diferenciava els canonges de les catedrals dels canonges agustinians i era que aquests no podien posseir béns propis i tot el seu patrimoni estava en comú i regit per canonges que havien de vetllar per l’església i per la necessitat de tota la comunitat.

A desgrat del propòsit de crear a Organyà una comunitat canonical, com havia aconsellat sant Ermengol, abans del 1035, aquesta no es va crear fins el 1090 i va néixer ja com a canònica agustiniana, amb la categoria de priorat, per no comptar mai amb dotze canonges o més, número indispensable exigit per a ser abadia o regida per un abat.

La canònica d’Organyà tenia com a patrimoni els béns de l’església de Santa Maria i en particular el sector de la població on es trobava l’església i la seva sagrera o entorn de protecció, cosa que feu que el prior tingués aviat el domini de mitja població, a manera que aquesta anava creixent.

Això va despertar el recel dels senyors del terme, ara ja vescomtes de Castellbó i aviat comtes de Foix i per això calgué arribar a pactes entre el prior dels canonges i els senyors, com el pariatge de 1232 fet i   firmat entre Roger Bernat, comte de Foix i el prior Berenguer de Cellers,pel que es delimitaren els drets de cada part a la vila d’Organyà.

El prior es reservava el domini exclusiu de tot l’àmbit del priorat, que estava format per l’església, cementiri, claustre i cases canonicals i del carrer que hi conduïa, restant la resta de la vila i mercat en poder del comte. Es pactà però que per evitar problemes, el prior i el comte tindrien en indivís o compartit el domini de tota la població i per això cadascun d’ells hi tindria el seu batlle; els dos batlles s’elegirien dintre d’unes ternes fetes en comú i tindrien una cúria en comú i un jutge únic per a solucionar problemes o temes jurídics i un mateix nunci o saig.

Sobre el paper tot quedava molt clar però vàries vegades es produïren xocs entre els dos batlles i senyors, però això són temes que no poden tenir cabuda en aquesta ja dilatada homilia.

Organyà, com hem vist, igual que tantes altres poblacions del país, té uns orígens molt lligats a la cultura i tradició cristiana i si s’ha fet coneguda i famosa la vostra vila i s’esmenta arreu el seu nom, és gràcies a la conservació de les velles prèdiques o homilies, que els priors feien als vostres avant passats. Aquestes, redactades poc abans del 1204 i descobertes i fetes conèixer des del 1904, o sigui set cent anys més tard, per Joaquim Miret i Sans, són encara objecte d’estudis recents per filòlegs i erudits, cosa que per vosaltres és un gran motiu de joia i de celebracions com la present. També ho ha estat per a mi per haver-me convidat a llegir-vos aquesta ja llarga homilia i amb ella haver-vos pogut acompanyar i ajudar-vos a fer reviure uns moments claus del vostre passat, previs i concomitants a l’època que el vostre prior us feia aquelles famoses homilies.

 Les antigues són una joia per a l’estudi de vella llengua catalana, les modernes, com la que acabeu d’escoltar, són fetes potser amb pretensions erudites, però amb la millor bona voluntat, per commemorar i evocar les velles i tradicionals homilies que es feien arreu, però de les que només s’han conservat les vostres.

Per cloure aquesta senzilla exposició només em resta agrair la vostra amabilitat i paciència per haver escoltat aquesta relació coses de segles passats, moltes potser ja conegudes per alguns dels presents, però recordar-les sempre és motiu de goig quan són coses nostres. No cal oblidar mai la vella dita que diu que “La història és mestre de la vida”.

Nota. La part essencial de l’anterior relació es basa en la recta interpretació del document de dotació, no d’acta de consagració, de l’església de Santa Maria d’Organyà,del 1090, conservat en el seu original a l’Arxiu de la Catedral d’Urgell, Consagracions d’esglésies, núm.31; transcrit i publicat, en tot o en part, per Jaume Pasqual, Jaume Villanueva, Domènec Costa i Bofarull, Cebrià Baraut, Catalunya Romànica VI i  Ramon Ordeig

                                                                    Antoni Pladevall i Font

                                                                  capellà i historiador.

                                                                  6 setembre 2014.

______________________________________________

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2020.

Obra: “Organyà 3”.

Autora: NEUS TRENCH JOVÉ.

_______________________________________________

PREMI “NARIEDA”, DE REDACCIÓ INFANTIL PER A LES NENES I ELS NENS ALUMNES DE LA ZER NARIEDA (COLL DE NARGÓ, PERAMOLA I ORGANYÀ).

1. Cicle Inicial (1r i 2n curs).

• 1r premi: Obra guanyadora: “El pobles de Sant Martí”

Autor: Genís Espar Vilalta.

Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.

• 2n premi: Obra guanyadora: “Nargònic Placònitus”

Autor: Guiu Pujol Morato.

Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.

• 3r premi: Obra guanyadora: “El món màgic”

Autor: Marc París Ribera.

Escola: “Sant Climent”, de Coll de Nargó.

_______________________________________________

1. Cicle Mitjà (3r i 4t curs).

• 1r premi: Obra guanyadora: “La trobada del Bruc a Narieda”

Autora: Carla Roch Puigpinós.

Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.

• 2n premi: Obra guanyadora: “La Turpa”

Autora: Rita García Capdevila.

Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.

• 3r premi: Obra guanyadora: “El robatori de les Homilies d’Organyà”

Autora: Arsenda Codina Codina.

Escola “Sant Miquel”, de Peramola.

__________________________________________________

1. Cicle Superior (5è i 6è curs).

• Premi: Obra guanyadora: “Les aventures del Jan

Autora: Queralt Solà Soca.

Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .

• 2n premi: Obra guanyadora: “Les muntanyes no són el què semblen”

Autor: Pep Capdevila Capel.

Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .

• 3r premi: Obra guanyadora: “Les tres germanes”

Guanyador: Judit Ros Gimó.

Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.

­­­­­­­­­­­

PREMI Mn. ALBERT VIVES, de periodisme.

• JOAN OBIOLS PUIGPINÓS

_______________________________________________

Premi LLETRES DE DONES, de relats curts.

• OBRES MENCIONADES. Títol: “CARTA AL JURAT”.

Autor: JESÚS PACHECO JULIÀ.

Títol: “LA VEÏNA DE DALT”.

Autora: BRUNA GENEROSO MIRALPEIX.

Títol: “LA DONA PERFECTA”.

Autor: ENRIC VILA CASILLANIS.

• OBRA GUANYADORA. Títol: “LA LLISTA”.

Autora: NÚRIA OLIVA BARCELÓ.

________________________________________________

Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts.

.

• OBRA GUANYADORA. Títol: “EL JERSEI DEL MESTRE”.

Autor: JOAN ADELL ÀLVAREZ.

________________________________________________

PREMI “ALT URGELL”, contes de joves autors.

• Obra GUANYADORA. Títol: “SIS TRETS”

Autora: AINA CASASSAS SANZ.

_________________________________________________________________

Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia.

• OBRA GUANYADORA. Títol: “PEDRES, MAR, VIDA I RUÏNES”.

Autora: JOSÉ LUÍS GARCÍA HERRERA.

________________________________________________

Premi PIRINEU, de narració literària.

• OBRA FINALISTA. Títol: “LA RESTA DE LES NOSTRES VIDES”.

Autora: MARTA GRAU REPULLO.

• OBRA GUANYADORA. Obra: “HOMIO SAPIENS”.

Autor: ALBERT LLANOS SERRAL.

PREMIS  LITERARIS “HOMILIES D’ORGANYÀ” 2019

PREMI D’APARADORS I DECORACIÓ D’ESTABLIMENTS

Finalista: La Taverna d’Organyà

Guanyador: Botiga Obach

______________________________________________

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2019

Categoria Festa Major – Obra: “Flors als teus peus”.

Autora: ÀNGELS DÍAZ

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2019

Categoria Fira del Llibre – Obra: “MINIMALISTA”.

Autora: ÀNGELS DÍAZ

_______________________________________________

PREMI “NARIEDA”, DE REDACCIÓ INFANTIL PER A LES NENES I ELS NENS ALUMNES DE LA ZER NARIEDA (COLL DE NARGÓ, PERAMOLA I ORGANYÀ)

1. Cicle Inicial (1r i 2n curs)

• 1r premi: Obra guanyadora: “El rellotge d’or”

Autora: Jana Roy Guirado

Escola “Miret i Sans”, d’Organyà

• 2n premi: Obra guanyadora: “Un avió per mar i aire”

Autor: Isaac Baraut Torruella

Escola “Miret i Sans”, d’Organyà

• 3r premi: Obra guanyadora: “El dinosaure Miquel”

Autor: Arnau Finestres Otin

Escola: “Sant Climent”, de Coll de Nargó

1. Cicle Mitjà (3r i 4t curs)

• 1r premi: Obra guanyadora: “Viatge a la muntanya màgica”

Autor: Jesús Obach Manrique

Escola “Miret i Sans”, d’Organyà

• 2n premi: Obra guanyadora: “El viatge de les gotes”

Autora: Etna Curia Aznar

Escola “Miret i Sans”, d’Organyà

• 3r premi: Obra guanyadora: “Pou encantat”

Autora: Marta Orrit Mas

Escola “Sant Miquel”, de Peramola

1. Cicle Superior (5è i 6è curs)

• Premi: Obra guanyadora: “L’aventura del tronc màgic”

Autor: Pep Capdevila Capel

Escola “Sant Climent” de Coll de Nargó

• 2n premi: Obra guanyadora: “Una aventura entre muntanyes”

Autor: Joan Blanch Mosquera

Escola “Sant Climent” de Coll de Nargó

• 3r premi: Obra guanyadora: “La criada heroïna”

Guanyador: Pau Soldevila Roca

Escola “Sant Miquel”, de Peramola

­­­­­­­­­­­_______________________________________________

PREMI Mn. ALBERT VIVES, de periodisme

MARCEL FITÉ ARGERICH

_______________________________________________

Premi LLETRES DE DONES, de relats curts

• OBRES MENCIONADES: 

Obra: “LA CIRERETA DEL PASTÍS”

Autora: MONTSERRAT CARBÓ HORS

• Obra: “LA PARET”

Autora: NÚRIA OLIVA BARCELO

• OBRA GUANYADORA:

Obra: “GALETES DE MANTEGA”

Autora: BERTA ANGLADA ORIOL

________________________________________________

Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts

• Obra: “ALTRES TERRES, ALTRES TEMPS”

Autora: ROSA MARIA GURRERA MARTÍNEZ

________________________________________________

PREMI “ALT URGELL”, de Joves autors

• Obra: “GIR A PEDALS”

Autora: JOEL AUBET NEVADO

________________________________________________

Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

• Obra: “PORT DEL SILENCI”

Autora: MANEL GIBERT VALLÈS

_______________________________________________

Premi PIRINEU, de narració literària

• Obra finalista: “PARE, VENS A PER MI”

Autor: JULI CAPILLA FUENTES

• Obra Guanyadora: “NO TE’N VAGIS”

Autor: PERE GORGOLL NOELL

·        Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme  (Dotat per Òmnium Cultural de l'Alt Urgell)

SOL GASCH DURAN

_______________________________________________

·        Premi LLETRES DE DONES, de relats curts  (Dotat pel consorci datenció a les persones de l'Alt Urgell CAPAU-)"           OBRES MENCIONADES: 

Obra: LA INFUSIÓ

Autora: CARLOTA GURT DAVI

Obra: AMIGUES INSEPARABLES

Autora: ROSER RAMON CARRASQUER

Obra: EL MEU AVI VA ANAR A CUBA

Autora: CARME VILA ROVIRA

Obra: GLOPS DE VIDA

Autora: BERTA PARDINA EROLES

"         OBRA GUANYADORA:

Obra: ÍNTIMA HERÈNCIA

Autora: MIRACLE SALA FARRÉ

________________________________________________

·        Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts (dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell)

Obra: LA BALADRERA

Autor: PERE GUIXÀ MABRAS

________________________________________________

·        PREMI ALT URGELL, de Joves autors (dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell)

Obra: CRIT SORD

Autor: MARC CERRUDO BOADA

________________________________________________

·        Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia (dotat per l'Ajuntament d'Organyà i l'Assoc. Cultural TresPons Avall)

Obra: LINTACTE INSTANT DEL VOL

Autora:  CRISTINA ÁLVAREZ ROIG

________________________________________________

·        Premi PIRINEU, de narració literària  (dotat per l'Ajuntament dOrganyà)

Obra finalista: LENCORTADOR DE LLOPS

Autor: JOSEP COLOM PRIÓ

Obra Guanyadora: AL FINAL DEL CAMÍ

Autor: FRANCESC ROMA CASANOVAS

ALTRES PREMIS DE LA FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU (dotats per l'Ajuntament dOrganyà)

·        PREMI DAPARADORS I DECORACIÓ DESTABLIMENTS

Guanyadors ex aequo: RESTAURANT EL PORTAL i EMBOTITS OBACH

_______________________________________________

·        PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2018

Categoria Festa Major Obra: ENMARCANT EL CARRER MAJOR.

Autora: MARTA ÀRIAS

_______________________________________________

·        PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2018

Categoria Fira del Llibre Obra: HISTÒRIA.

Autora: ÀNGELS DÍAZ

_______________________________________________

PREMI APARADORS I DECORACIÓ D'ESTABLIMENTS

Guanyadors: Restaurant El Portal

_______________________________________________

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2017

Categoria Festa Major Obra: COLORS DE FESTA. Autora: Ester Farran.

_______________________________________________

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2017

Categoria Fira del Llibre Obra: TARDA DE LECTURA. Autora: Àngels Diaz

_______________________________________________

Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme

Amadeu Gallart i Sort

_______________________________________________

Premi LLETRES DE DONES,de relats curts

·       OBRES MENCIONADES: 

Obra: EL PERISCOPI

Autora: MONTSE FREIXAS ROVIRA

Obra: GRÀCIA LA LLETJA

Autora: OLGA  GARCIA BENEYTE

Obra: XOCOLATA DESFETA

Autora: MONTSE SUBIRANA MALARET

·       OBRA GUANYADORA:

Obra: AROMES

Autora: TECLA MARTORELL SALVAT

________________________________________________

Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts

Obra: LA MEVA GERMANA I JO TAMBÉ VOLEM UN BOLIVIÀ AL FINAL DE LA NOSTRA VIDA

Autora: CARME VILA ROVIRA

________________________________________________

PREMI ALT URGELL, de Joves autors

Obra: BLEDES

Autora: AINA BOSCH COLLELL

________________________________________________

Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

Obra: PARAULES DE SAL

Guanyador:  JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA

________________________________________________

Premi PIRINEU, de narració literària

Obra finalista: MOURAN TARONGERS

Autor: MANUEL ROIG ABAD

Obra Guanyadora: ELS GEGANTS

Autora: NÚRIA GARCIA CALDÉS

PREMI APARADORS

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2016

Categoria Festa Major - Autor: Francesc Barreda

Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme:

Premi LLETRES DE DONES, de relats curts

Mencions: 

DÚLIA SERRA ROSELLÓ, per "Pòquer de dames"

JORDI ORTIZ CASAS, per "Jove amiga"

ESTHER PALOMERAS ROVIRA, per "Més a prop del cel"

Guanyadora:

MÒNICA PAGÈS CORRECHER, per "El món a contrapèl"

Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts

Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

Premi PIRINEU, de narració literària

Finalista: JORDI PORTALS CASANOVAS, per "Si Bausen fos a Kentucky"

Guanyador: MANUEL ROIG ABAD, per "Mercè la de l'home mort"

PREMIS LITERARIS

HOMILIES DORGANYÀ 2015

PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA

1r premi:  LA SERP DE FOC.  Autora: Eva Comas Arnal, de Barcelona                    

2n premi:  L'ALTRA BANDA DEL TEMPS.  Autora: Marta Rollan Font, de  Barcelona                      

PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA

1r premi:  POSTALS DE VIATGE Autor: Jaume Cases i Mas, de Premià de Dalt

PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS

1r premi:       LA MARE DEL TANO!.  Autor: Martí Casal Pelegrí, de Barcelona

PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS

1r premi:       BRISA.   Autora: Maria del Carme Alerm i Viloca

Mencions:

1a       LA MAINADERA. Autoria: Tecla Martorell Salvat

2a       ESPERANÇA. Autora:Remei Romanos Madriles

3a       RETORN. Autora: Pepita Clop Segú

4a       SILENCI DE DAMES. Autora:  Ma. Rosa Dachs Peitivi

5e       GLÒRIA. Autor:  Joan Ortiz Casas

6è       DOLORS. Autora: Immaculada Garriós Albert

7è       MEMÒRIA. Autor: Juan Carlos González Pujalte

PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE RELATS VISCUTS

1r premi:       LA SENYERA ESBOCINADA. Autor: Joan Maria Puiggrós Modolell, d'Esplugues de Llobregat

PREMI MN. ALBERT VIVES DE PERIODISME

Premi: INSTITUT CATALÀ DE PALEONTOLOGIA MIQUEL CRUSAFONT, de Sabadell                                   

PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2015

Premi FESTA MAJOR:   CAMPANAR DE FOC. Autor: Daniel Roig Traveset

Premi FIRA DEL LLIBRE:  ROSSETÓ1. Autor: Ramon Berga

PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA

1r premi:       

ELS SECRETS  DELS MIRALLS

Autora: Laura Casanovas Borrell, d'El Ges. Alàs i Cerc

2n premi:      

EL SECRET DE LES PARAULES

 Autor: Jordi Puig García, de  Barcelona

PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA

1r premi:       

DEIXA'M SER DE TU

Autor: Valentí Ribes, de Sant Pau de Segúries

2n premi:      

GUAITANT DINS DEL SILENCI

Autores: Montse Assens, de Premià de Mar i Anna Rispau Falgàs, de l'Escala

PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS

1r premi:       

L'INVERSEMBLANT

Autor: Pol Bechmann Branchadell, de Barcelona

PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS

1r premi:       

LA DONA QUE TENIA DUES MARES

Autor: Josep Masanés Nogués, de  Maó

Mencions:     

LA MARIA DE LA CANTONADA         

Autora: Tecla Martorell Salvat, de Tarragona

EL MIRALL DE LA BLANCANEU

Autora: Eva M. Ramirez Miras, de Mataró

PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE RELATS VISCUTS

1r premi:       

RETORN A LA VELLA MASIA

Autor: Francesc Ricart Coll, de  Santa Pau

PREMI MN. ALBERT VIVES DE PERIODISME

Premi:                        JOAN AIXÀS OBIOLS, de La Seu d'Urgell

Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme dotat per la delegació d'Òmnium Cultural-

Guanyador (300 euros): RADIO SEU

---

Premi LLETRES DE DONES, de relats curts dotat per l'Ajuntament de La Seu d'Urgell i el Consell Comarcal de l'Alt Urgell-

Menció (sense dotació econòmica): NO TOT ÉS AL MNAC, de MONTSE SUBIRANA MALARET

Menció (sense dotació econòmica): L'OBLIT, d'HELENA CODORNIU DEJUAN

Guanyadora (500 euros): EL DIDAL DE LA MARE, d'ESTER FARRAN NACHER

---

Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de la gent gran dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell-

Guanyador (300 euros): SABIA QUE ALGÚ HAVIA ENTRAT AL BOSC d'IGNASI DOÑATE SANGLAS

---

Premi ALT URGELL, de contes curts per a joves autors dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgel amb 150 euros per categoria-

DESERT en les dues categories

---

Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

Finalista (200 euros): CRÒNICA DE LA VERITAT ROTUNDA de JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA

Guanyador (600 euros): VESPRADA ENLLUMENADA DE DISSABTE de MANUEL ROIG ABAD

---

Premi PIRINEU, de narració literària dotat per l'Ajuntament d'Organyà-

Finalista (600 euros): TERRA DE FRONTERA, de MANEL FIGUERA ABADAL

Guanyador (1.200 euros) : PARAULES DE PLUJA, de JORDI PUIG GARCIA

PIRINEU, de narració literària

1r premi: "RECANCES", d'Enric Casanovas Beltran

finalista: "UN BULL DE MÉS", de Màrius Moneo Vilalta

JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

1r premi: "CARN DE BARCA", de Nati Soler Alcaide

finalista: "EL MEU SOMNI", de Salvador Obiols

ALT URGELL, de contes curts per a joves autors

1r premi "A": "LA MORT DE L'ART", de Pol Bechmann Branchadell

1r premi "B": ´"L'INQUILÍ", d'Orland Verdú Jover

LLETRES DE DONES, de relats curts

1r premi: "EL LLEGAT DE LES NEANDERTALS", d'Immaculada Cabré

mencions:

"SOMNIS INFACTIBLES", de Jaume Sancho Roig

"SEMBLANÇA", de Maria Pallarés Valero

"LA PELL ESCRITA",  d'Àngel Fabregat Morera

"QÜESTIÓ D'IMATGE", de Jordi Ortiz Casas

GERMANS ESPAR I TRESSES, de la gent gran (prosa)

1r premi: "GOLFES", de Teresa Serramià Samsó

Mn ALBERT VIVES, de periodisme

LLUIS OBIOLS PEREARNAU

PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA

1r premi:       

El silenci de l'aigua

Autores:   

Anna Rispaui Falgàs        -L'Escala- 

Montse Assens                  -Premià de Dalt-

2n premi:      

"Rere els àlbers"

Autor: Jordi Pla Planas          -Figueres-

PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS

1r premi:       

Viure massa al Sud 

Autor: Jaume Sancho Roig                -Mataró-

2n premi:      

Jo també t'estimo, rei

Autora: Ester Peiró i Malla    -Almenar-

Mencions  especials:       

Pepita, la que mata 

Autora: Carolina de Pobles Cots       -Manresa-

L'encanteri de la vida 

Autora: Anabel Pérez Garcia             -Olesa de Montserrat-

Nissaga 

Autora: M. Pilar Cabrerizo Lahoz     -Barcelona-

La paraula dels Homes  

Autor: Miquel Reverté Aguilar         -Sant Carles de la Rapita-

SMS: No puc + 

Autora: Anna Pujol i Ferran  -Barcelona-

Punt i final  

Autora: Ester Blanco Ribot   -Girona-

PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN

1r premi poesia:       

Si no fos l'home...

 Autor: Joan Sala Pujol           -Roda de Ter-

1r premi prosa:        

Un dels noms de la venjança

Autora: Remei Romanos Madriles    -Barcelona-

PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA

1r premi:        Trementinaires

                          Autora: Esther Blanco Ribot -Girona-

2n premi:       Betum

                        Autora: Eva maria Albiol González   -Vilafamés-

PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS

Premi Categoria A

de 17 a 20 anys:                    

"Escampar la boira

Autora: Raquel Galofré Bofarull      -Valls-

Finalista Categoria A

de 17 a 20 anys:                   

Una història ben esgarrifosa

Autor:David González Caballero -Sant Carles de la Ràpita-

Premi Categoria B

de 21 a 28 anys:                    

Taking note from de the heart (Reservant taula per dos)            

Autor: Albert Pijuan i Hereu  -Calafell-

Finalista Categoria B

de 21 a 28 anys:                   

Anhels perduts 

Autor: Oriol Luján Feliu Navarcles-

Premi Categoria C

De 29 a 35 anys                     desert

Finalista Categoria C

de 29 a 35 anys:                    

Camins

Autor: Benet Martín Rodríguez   - Lleida-

PREMI MN. ALBERT VIVES DE PERIODISME

Premi:                                               Autor: Marià Cerqueda i Bagués

RELACIÓ PREMIS LITERARIS HOMILIA 2010

PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA

1r premi:        Protocol dabsències (pseudònim: Cal·lerió)

(800 ¬)            Autor: Josep Fàbrega Selva               -Calders-

2n premi:       Oh, Pandora (pseudònim: Epimeteu)

(300 ¬)           Autor: Elies Barberà Bolinches         -Barcelona-

PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS

1r premi:        L'alè just per a 100 espelmes

(600 ¬)            Autora: Imma Cabré Homet              -Sabadell-

2n premi:       Dies de tardor

(300 ¬)            Autora: Laura Casanovas Borrell      -La Seu dUrgell-

Mencions especials:       

Des del Balcó

Autora: Carme Via Sala         -Sant Vicenç dels Horts-

Lliure Albir

Autora: Paula Susarte Dealbert         -Barcelona-

La mestressa

Autor: Roser Guix Torrents   -Nuncarga de Peramola-

Fulls en blanc-

Autor: Josep Rafart Canals    -Barcelona-

PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN

1r premi poesia:        Pirineus subjectius

(300 ¬)                          Autor: Isidre Julià Avellaneda           -Mataró-

1r premi prosa:        L'arbre del claustre de la catedral de la Seu

 (300 ¬)                      Autor: Carles Dalmau Robres            -La Seu dUrgell-

PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA

1r premi:        Els que es van quedar

(1.200 ¬)         Autora: Meritxell Nus Gallart            -Estac (Pallars Sobirà)-

2n premi:       L'última voluntat de l'Esteve Sorrut

(600 ¬)           Autora: Cristina Armengol Rusiñol   -Teià-

PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS

Premi Categoria A

de 17 a 20 anys:                     Un dia important

(300 ¬)                                       Autor: Arturo Padilla de Juan      -Montornès del Vallès-

Finalista Categoria A

de 17 a 20 anys:                    Un viatge i moltes resignacions

(Cap de setmana alberg)    Autor: José Àngel Cano Mateu    -L'Olleria (València)

Premi Categoria B

de 21 a 28 anys:                    Impressió sobre la neu

(300 ¬)                                      Autora: Anna Simón i Ampurdanès  -Oliana-

Finalista Categoria B

de 21 a 28 anys:                    Una vegada (pseudònim: Cecília Amat)

(Cap de setmana alberg)     Autora: Núria Casademunt Fontdevila -Ripoll

Premi Categoria C

De 29 a 35 anys                     desert

Finalista Categoria C

de 29 a 35 anys:                     La papallona

(Cap de setmana alberg)     Autor: Ramon Esquerré Cirera

PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA

1r premi:        El nostre temps

(800 ¬)             Autor: Sergio Roche Font      -Barcelona-

2n premi:       Un somrís de vetlla amb Bartra

(300 ¬)            Autor: Miquel Sánchez González      -Barcelona-

PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS

1r premi:        Pluja d'Estiu

(600 ¬)            Autora: Alba Dedeu Surribas  -Les Franqueses del Vallès-

2n premi:       Guilleries

(300 ¬)             Autora: Dolors Clota i Garcia            -Breda-

Mencons especials:       

Rombes

Autora: Meritxell Salvany Balada.   

El camí de les Trementinaires

Autora: Montserrat Subirana Malaret.         

Darrere el Finestral

Autor: Eduard Ribera Pujol.            

La Modista

Autora: Carme Via Sala.                  

PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN

1r premi poesia:        Jo

(300 ¬)                       Autor: Joan Sala Pujol           -Roda de Ter-

1r premi prosa:         Els músics del 39

 (300 ¬)                        Autor: Francesc Ricart Coll               -Santa Pau-

PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA

1r premi:        Sota un munt de coses velles

(1.200 ¬)         Autor: Enric Camps Valero   -Godella- (València)

2n premi:       La força dels gens de l'amor

(600 ¬)            Autora: Flors Moreno i Aguilar         -Tremp-

Mencions especials:       

A la penombra

Autor: Jaume Calatayud Ventura.  Altafulla-   

 Les filles de la trementinaire

Autora: Laura Casanovas Borrell.     -La Seu dUrgell-

La força del present

Autor: David Soler Ortínez.              -Igualada-

La Terreta

Autor: Josep Masanés Nogués.         -Maó- (Illes Balears)             

PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS

Premi de 17 a 20 anys:         Gotes Fredes

(300 ¬)                Autora: Maria Chillon Moyà.      -Les Borges Blanques-    

Premi de 21 a 28 anys:         La Donade Fum

(300 ¬)                        Autora: Anna Simón i Ampurdanès  -Oliana-                       

Premi de 29 a 35 anys:         Autosuficiència

(300 ¬)                                    Autor: Miquel Torres Gascon    -Castelló de la Plana- (València)

Finalista de 17 a 20 anys:     L'Home del Jazz

(Cap de setmana alberg)     Autora: Laura Gallegos Amber    -Fontajau-

Finalista de 21 a 28 anys:     (es considera deixar el finalista desert)

Finalista de 29 a 35 anys:     Doble Parany (pseudònim: Gomet)

(Cap de setmana alberg)     Autor: Miquel Alet i Torres   -La Seu dUrgell

o  Premi PIRINEU, de narració literària

Obra Guanyadora: ON VA LA LLUM, QUAN SEN VA?

Autora: AINA DOLS SALAS

07008 Mallorca

Obra Finalista: EL CALABRÈS D'ERILL

Autor: JORDI BOLADERAS SANCHO

08620 Sant Vicenç dels Horts

Obra Mencionada: SIS DIES D'AGOST

Autor: DAVID PALOMA SANLLEHÍ

08221 Terrassa

Obra Mencionada:  COMIAT AMB BOIRA

Autor: JORDI CORTÉS RODRÍGUEZ

08005 Barcelona

Obra Mencionada: L'ESPECTRE DE LES FAVES VERDES

Autor: JOSEP MASANÉS NOGUÉS

07702 Maó

Obra Mencionada: TANGO DE PLORS I MEMÒRIA

Autor: ENRIC CAMPS VALERO

46110 Godella

o  Premi JOSEP GRAU I COLELL, de poesia

Obra Guanyadora: PACTE AMB LA TERRA

Autor: VALENTÍ RIBES

17864 Sant Pau de Segúries

Obra Finalista: SÓC DON VINC

Autor: JOSÉ LUÍS GARCÍA HERRERA

08630 Abrera

o  Premi CONTES CURTS per a joves autors

Categoria A

Obra Guanyadora: L'ABSURD DE LES COSES

Autor: JOAQUIM TOSET MASDEL

43202 Reus

Obra Finalista: UNA DOLÇOR AGRA ALS SEUS LLAVIS

Autora: GUIOMAR SANCHEZ PALLARÉS

43006 Torreforta

Categoria B

Obra Guanyadora: REPERTORI A QUATRE MANS I UN PETÓ SOSTINGUT

Autora: CATERINA RIERA RUBIO

08035 Barcelona

Obra Finalista: desert

Categoria C

Obra Guanyadora: 'LHOME QUE NO PODIA DIR QUE NO

Autor: JORDI DAUSÀ MASCORT

17244 Cassà de la Selva

Obra Finalista: MENTIDES RUSSES

Autor : MIQUEL TORRES GASCÓN

12004 Castelló de la Plana

o  Premi CEBRIÀ BARAUT de treballs de recerca d'alumnes de batxillerat

Obra Guanyadora: LA VARA I LES MANILLES

Guanyador : ARES PRATS PUJOL

Tutora: MONTSE FERRER

IES Hug Roger III, de Sort

¨  Premi LLETRES DE DONA de relats curts

Obra Guanyadora: VENT DEL DESERT

Autora: NORA NADAL

08032 Barcelona

Obra Finalista: CAMINS D'HERBA

Autor: TXEMA DÍAZ TORRENT

25798 Valls de Valira

Obra Mencionada: GERMANS

Autora: GLÓRIA ABRÀS POU

08911 Badalona

Obra Mencionada:  WUTAI SHAN

Autora: ESTEL VILAR BOFILL

08569 Cantonigrós

Obra Mencionada: LEYNA MÜLLER

Autora: CARME RAMILO MARTÍNEZ

08100 Mollet del Vallès

Obra Mencionada: CONTE I COMPTE ENRERA AL NEPAL

Autora: MARIA ESTER EGEA ORIOL

08030 Barcelona

r  Premi Mn. ALBERT VIVES de periodisme

Article Guanyador: LLANA PER ALS SOLDATS FRANCESOS

Autor: JORDI PASQUES CANUT

Oliana

¨  Certamen literari de la Gent Gran

MODALITAT DE POESIA

Obra Guanyadora: ELS COMS DE L'ENYORANÇA

Autora: DIANA CURTO DAUFÍ

Molins de Rei

Obra Mencionada: VEUS LLUNYANES

Autor: ALBERT PERA SEGURA

Mataró

MODALITAT DE PROSA

Obra Guanyadora; LLUFES I BALDUFES

Autor: JOSEP MARIA BETRAN TEIXIDOR

Manresa

V PREMIS LITERARIS HOMILIES D'ORGANYÀ

RELACIÓ DE GUANYADORS

XIè PREMI PIRINEU de narració literària

• MENCIONS DEL JURAT:

1. Obra: Els cops de la memòria

JUANJO MANAU ENCONTRA

2. Obra: Camí de casa

JORDI CARDONA REGADA

3. Obra: Les decisions de n'Amàlia Sanjuan

JOSEP MASSANÉS NOGUÉS

4. Obra: Camins de la mala petxa

JORDI CORTÉS RODRÍGUEZ

• FINALISTA:

Obra: El poeta de la Vall

ENRIC CASANOVAS BELTRAN

• GUANYADOR:

Obra: Visita d'Estiu

NORA NADAL

____________________________________________________________________________

V PREMI JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

FINALISTA:

Obra:  Pell de terra

MONTSERRAT BUTXACA  FERNÁNDEZ

GUANYADOR:

Obra: Nu

JOSEP FÀBREGA i SELVA

____________________________________________________________________________

IV PREMI MOSSÈN ALBERT VIVES de periodisme

GUANYADOR:

Article:  Renéixer del pantà. El nou Tiurana

ANDRÉS LUENGO. Diari d'Andorra

___________________________________________________________________________

VIII PREMI DE CONTES CURTS per a joves autors

• CATEGORIA A: de 17 a 20 anys

FINALISTA:

Obra:  Penediment

JORDI PUIG GARCIA

GUANYADORA:

desert

·         CATEGORIA B: de 21 a 28 anys

FINALISTA:

desert

GUANYADOR:

Obra: Denèbola

SERGI MONTEAGUDO COSGAYA

·         CATEGORIA C: de 29 a 35 anys

FINALISTA:

Obra:  Els darrers dubtes

JORDI MORELL i FARRÉ

GUANYADORA:

Obra: Samarkanda

JORDI DAUSA i MASCORT

___________________________________________________________________________

III PREMI CEBRIÀ BARAUT, per a treballs d'investigació de 2n de batxillerat sobre temàtica local i comarcal

PRIMER PREMI:

Obra: Els dinosaures de Coll de Nargó

Autor: CLIMENT PUJOL i GRAU

Tutora:  Pilar Pérez Martín

____________________________________________________________________________

II PREMI LLETRES DE DONA, de relats curts

GUANYADORA:

Obra:  Glops

MIQUEL MARTIN i SERRA

FINALISTA:

Obra: Teresa

ISABEL GRÀCIA VICTORIO

X FESTA DEL LLIBRE PIRINENC

IV PREMIS LITERARIS HOMILIES D'ORGANYÀ

RELACIÓ DE GUANYADORS

Xè PREMI PIRINEU de narració literària

• MENCIONS DEL JURAT:

1. Obra: El temps perdut en la recerca

Autora: MARTA ROLLAN FONT

2. Obra: Cruïlles

Autor: JUANJO MANAU ENCONTRA

3. Obra:  Imatges del record

Autor: JORDI CARDONA REGADA

4. Obra: Permís de residència

Autora: MONTSE GONELL BARCELÓ

• FINALISTA:

Obra: Vents de tragèdia a Alinyà

Autor: JOAN OBIOLS RIOS

• GUANYADOR:

Obra: El cinquè jurat

Autor: MANEL FIGUERA ABADAL

____________________________________________________________________________

IV PREMI JOSEP GRAU i COLELL, de poesia

FINALISTA:

Obra:  Em vas dir que tornaries

Autor: ISRAEL CLARÀ LÓPEZ

GUANYADOR:

Obra: Tocar de peus al cor

Autor: JORDI BOLADERAS SANCHO

____________________________________________________________________________

IV PREMI MOSSÈN ALBERT VIVES de periodisme

___________________________________________________________________________

VII PREMI DE CONTES CURTS per a joves autors

• CATEGORIA A: de 17 a 20 anys

FINALISTA:

Obra:  Tanca els ulls

Autora: ANNA PALAUDÀRIAS ALARCÓN

GUANYADORA:

Obra: Ànsia de llibertat

Autora: BRUNA GENEROSO MIRALPEIX

·         CATEGORIA B: de 21 a 28 anys

FINALISTA:

Obra: L'oracle modern

Autor: SERGI MONTEAGUDO COSGAYA

GUANYADOR:

Obra: El Clau

Autor: ALBERT TARRÉS CANIMAS

·         CATEGORIA C: de 29 a 35 anys

FINALISTA:

Obra:  Valor Afegit

Autor: ALBERT GARCIA HELENA

GUANYADORA:

Obra: Bellesa anhelada

Autora: MARTA ROMA FRANCITORRA

___________________________________________________________________________

III PREMI CEBRIÀ BARAUT, per a treballs dinvestigació de 2n de batxillerat sobre temàtica local i comarcal

ACCÈSIT:

Obra: El retaule de Sant Ermengol

Autora: EUGÈNIA-CRISTINA GARCIA-CALVO MONRÓS

Tutora: ANNA MARTÍ PELLICER

PRIMER PREMI:

Obra: La línia de defenixa dels Pirineus: línia P

Autors: GERARD CARRASCAL LLIMÓS, SERGI PIZARRO PRIÓ, MARC TOMÀS BORONAT i DANIEL VILARÓ GUTIERREZ

Tutora: CARME XAM-MAR ALONSO

·       I Premi "CEBRIÀ BARAUT",per a treballs d'investigació de 2n de batxillerat sobre temàtica local i comarcal:
 MARTA ARENY
 DAVID CANILLO
 MIRIAM CARRERA
 DAMIÀ GONZÀLEZ
 ANNA MALLOL
 LAIA VILA
 Professor/tutor: JORDI NISTAL
 

·        VI PREMI DE CONTES CURTS PER A JOVES AUTORS:
 
FINALISTA PRIMER DE LA CATEGORIA B (de 21 a 28 anys)
 "Bon temps" de ROSSEND SÀNCHEZ BARÓ, de Sant Julià de Lòria
 
FINALISTA SEGON DE LA CATEGORIA B (de 21 a 28 anys)
  "El dia que va morir"  d' ÀNGELA COSTA LLORCA, de Sabadell
 
GUANYADOR CATEGORIA C (de 29 a 35 anys)
 "Res d'estrany en tot això"  d' ALBERTO GARCIA ELENA, de Barcelona
 
FINALISTA CATEGORIA C (de 29 a 35 anys)
 "Aquil·les o l'anomenada filosofia de l'estómac"  d'ELIES BARBERÀ i BOLINCHES, de Barcelona
 

·        PREMI "Mossèn ALBERT VIVES ", de periodisme

GUANYADORA:

MARIA TERESA VENTURA-CARDÓ i GUASCH, pel recull d'articles

·       III PREMI JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
 FINALISTA:
 "Redundàncies, potser", de DANIEL NOMEN i RECIO, de Barcelona
 
GUANYADORA:
 "L'AFINADOR DE PIANOS", de RAQUEL CASAS i AGUSTÍ, de Vilanova i la Geltrú
 
 

·        IX PREMI PIRINEU, de narració literària
 MENCIONS:
"Basarda" de JOAN COMELLAS i BAULENAS, de Mataró
"Els ergos" de MANEL FIGUERA i ABADAL, de Bellver de Cerdanya
"La Roca del Lladre", de JOSEP COLOM i PRIOR, de Sort
"Per poder volar", de MARTA ROLLAN FONT, de Barcelona
 
FINALISTA:
 "El calor del cor en una tassa de brou" de ENRIC CAMPS VALERO, de Burjassot
 

GUANYADOR:
            "Llavor de discòrdia", de JORDI CARDONA REGADA, d'Ogern

Premi Mn. Albert Vives, de periodisme: Roser Porta Espluga

Premi de Contes curts per a joves autors:

Categories

Guanyador i finalista Categoria A: Desert

Guanyador Categoria B: NAUFRAGI A LA BANYERA, de Joan Pau Inarejos Vendrell

Finalista Categoria B: CARAMELS DE MADUIXA, de Marc Sangles Vinyes

Guanyador Categoria C: LA POCIÓ, L'HEREU I EL LLOP, de Joan Pau Inarejos Vendrell

Finalista Categoria B: COM LA NEU, de Jordi Dalmau Ausàs

Premi Josep Grau i Colell, de poesia

Obra guanyadora:

PIROBÀSSIA, de Joan Carles Gonzalez Pujalte

Obra finalista:

UNA DELICADA INDISCRECIÓ, de Sergio Roche Font

Premi PIRINEU, de narració literària

Mencions especials:

UNA HISTÒRIA DIFÍCIL DE CREURE, de Josep Adan Gomez

EL CAS MOORE, de Joan Cardona Romanos

UN POLSIM BRILLLANT, de Jordi Tomàs Gilera

SOTA LA INFLUÈNCIA DE LA LLUNA, de Jordi Cardona Regada

Finalista:

LA PADRINA, de Lourdes Patsí Colell

Guanyador:

ELS NOMS INCOMPLETS, d'Enric Camps Valero