Fira del Llibre del Pirineu
Edició 2022
Planol de la Fira

Restriccions de circulació

Establiments d'Organyà

Noves "Homilies".
Homilia literària 2021
HOMILIA LITERÀRIA
Per XAVIER BOSCH SANCHO
Organyà, 4 de setembre de 2021. FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU
Ganxes i ganxos, vacunats i no vacunats, autoritats, amics de les lletres... És un honor que m’hagueu encarregat l’homilia laica d’aquest 2021 tan estrany.
La predica ja arribarà, com ha de ser, al minut final. D’entrada, m’ha vingut de gust explicar-vos una història.
A l’altre costat d’aquesta muntanya, quan encara no hi havia arribat el llum elèctric, hi va posar els peus la Teresina Bonjoch.
Tenia vint anys, venia de Mollerussa i hi arribava en autocar per fer de mestra. Tot just havia acabat magisteri, però encara no tenia el títol ni la plaça fixa, i va pensar que aquell poble que no havia sentit ni anomenar podia ser un bon lloc per fer les primeres pràctiques. Hi va arribar a la primavera de 1931, de cara al bon temps, tot just per estrenar-se a l’últim trimestre.
L’escola del poble era al costat de l’Ajuntament i de l’Església en un municipi on no hi havia res més. Ni cases, ni carrers ni un nucli mínim de població. Res. Una masia aquí, una masia allà, molt enllà. Cada veïnat, una família. Cada parròquia, un nom... La Corriu, Sisquer, Montcalb, el Riu de Valls.
La nova mestra s’ho hauria de fer com pogués amb pocs nanos, d’edats diferents i que baixarien de cada mas per anar a gaudir del que és, possiblement, el millor regal que ens han fet als humans: aprendre.
La Teresina es va instal·lar a Cal Badia, una masia assentada en el paisatge que, pagesia a banda, era una mena d’hostal rural abans que s’inventés el turisme rural.
Deien que s’hi menjava com els àngels. Tots els aliments eren de casa, era menjar de quilòmetre zero abans que s’inventés el quilòmetre zero perquè, del poble estant, Sant Llorenç de Morunys ja quedava massa lluny i, fins a Berga, hi ha més d’una hora en un autobús que havia de fer la carretera dels mil revolts.
Cal Badia era un mas de façana blanca, flanquejada pels tres noguers de davant de casa i una era que rebia el sol de tot el dia.
Al pis de dalt, hi havia unes quantes habitacions amb el millor confort del moment: un llit, una tauleta de nit, un petit armari i un element imprescindible. Una palangana i un gerro per a la higiene personal. La comuna i la dutxa, per qui la necessités, era fora de les estances, al final del passadís.
Més enllà de la dutxa, una porteta tancada rere de la qual hi havia unes escales que baixaven fins a l’estable per a les vaques, la cort de porcs i un cobert on les gallines campaven al seu aire.
Els amos de cal Badia, a banda del bestiar, tenien quatre fills. Per no allargar tant l’homilia, quedem-nos amb el germà gran i amb la petita. La Maria, la petita, tenia onze anys quan la nova senyoreta va arribar a l’escola.
“No em diguis senyoreta, diga’m Teresina” i la Maria, a canvi, li va ensenyar un secret: que per anar de casa a l’escola i estalviar-se mitja hora de camí, podia fer drecera travessant la palanca de troncs que la família havia construït per passar el riu. Que els troncs es movien una mica, era veritat. Que la Teresina era més aviat poruga, també. De manera que a les primeres setmanes s’ho havia rumiat moltes vegades abans de posar un peu i després l’altre per mantenir l’equilibri i la dignitat.
Quan va saber que no hi havia any que la fúria d’una riuada no s’endugués la construcció riu avall i els germans de la Maria haguessin de fabricar una palanca nova amb uns altres troncs, la Teresina feia cada passa encara amb més cura de no anar de cap l’aigua.
(A l’altre costat d’aquesta muntanya, més enllà de la Coma i la Pedra, fa 90 anys, la vida era molt dura.)
Al cap d’un any, però, la Teresina ja passava el pont de troncs amb els ulls tancats. Li encantava viure a Cal Badia i fer la feina de mestra. Li agradava tant, de fet, que per presentar-les a les oposicions i fer els exàmens va haver de buscar-se una substituta que li acabés el curs. I com que aquella època les coses anaven com anaven, i no s’havia inventat la vessant absurda de la burocràcia, va tirar pel dret i li va oferir la plaça a la seva germana Dolors.
La Dolors Bonjoch també havia estudiat magisteri i, encara que hagués nascut a Mollerussa, ja havia fet vida a Manresa, havia estat una temporada llarga a Barcelona i havia quedat extasiada pel Passeig de Gràcia i les botigues i els aparadors.
Malgrat la fascinació per tota la cosa urbana, li va faltar temps per dir que sí, que i tant, i va aprofitar l’ocasió per anar a rellevar la seva germana.
La Dolors, doncs, va fer de mestra durant un curs i mig a l’altra costat d’aquesta muntanya. Era una jove amb empenta. Des del primer dia va travessar la palanca de troncs sense miraments, va donar menjar als conills i va estar pendent dels ous de les gallines. Es va integrar com una mes de la família i, amb els seus ulls blaus i el seu posat d’actriu de Hollywood -quan el cinema es gronxava entre el blanc i negre i el color-, la Dolors es va enamorar del fill gran de la família.
He dit abans, quedem-nos amb el fill gran de la família, el Josep, l’hereu, el xicot ferreny bregat a la muntanya, el que manegava tots els negocis familiars, els que anaven bé i els que no tant, com “La Bergadana”, la companyia d’autocars entre Berga i Manresa on la família s’hi va acabar enganxant els dits i se’n va sortir com va poder.
Però anàvem a parlar d’amor i no de negocis. La guspira entre el Josep, l’hereu de cal Badia i la Dolors, la nova mestra de l’escola que havia arribat a substituir la seva germana, va ser gairebé a primera vista. M’asseguren que es deien coses boniques. I se les deien en la llengua de les homilies, un català que aleshores encara els servia per a tot.
L’amor, però, a l’altre costat d’aquesta muntanya, tampoc no era fàcil. El pare del Josep no beneïa que l’hereu, que a la llarga s’hauria de quedar a casa, amb les terres i les vaques i els matxos i la vida sacrificada, no beneïa -deia- que visqués amb una noia amb un posat de ciutat. De manera que la relació va anar quedant suspesa, esperant temps millors.
Acabat el curs, la Dolors se’n va tornar a Manresa fins que, un any més tard, l’amo de cal Badia, va morir pel que moren la majoria de persones, per falta de salut.
Al Josep, encara de dol pel seu pare, li va faltar temps per guarnir-se, baixar a Manresa i presentar-se a casa dels Bonjoch per preguntar-li a la Dolors si es volia casar amb ell. Ella, enamorada, va dir que sí. Un sí a l’instant sabent que aniria a viure al paradís de Cal Badia on li tocaria cuinar pels hostes i netejar la cort i saber que a l’hivern dormiria amb gebra als llençols.
El 1935, però, les relacions sempre tenien un últim entrebanc afegit. El Josep va haver de demanar la mà al pare de la Dolors. El Bonjoch, que sabia que la seva filla tenia Barcelona al cap, va fer una sola pregunta abans de donar el vist-i-plau.
- No s’hi sentirà molt sola, la Dolors, allà dalt?
I aleshores, el Josep, va donar la resposta que va marcar el destí d’una família.
- No estarà mai sola perquè jo sempre seré al seu costat.
(A la família sempre hi hagut una certa facilitat per fer frases amb doble subratllat. I, també, una disciplina pirinenca i molta força de voluntat per complir amb la paraula donada).
Així, a l’altre costat d’aquesta muntanya, a Guixers, hi va néixer el primer fill del Josep i la Dolors. A Cal Badia, a tocar del riu, va començar a respirar... el meu pare.
El van batejar com a Jordi Bosch Bonjoch. El van batejar -el fet no és menor- el dia que començava la mal anomenada guerra civil.
Després, va viure el tros de calendari que li va tocar fins al gener de 2008.
Va néixer a Cal Badia, en una habitació amb palangana i gerro, i va morir a l’UCI de l’Hospital de Barcelona envoltat de tecnologia punta que, a l’hora de la veritat, no va servir de gaire.
Amb el meu germà i els seus tres nets, i la seva dona i les quatres fillastres, vam venir a deixar les cendres a la llera del riu a tocar de cal Badia.
Un any després de la seva mort, dia per dia, hi vaig voler tornar. I hi vaig pujar tot sol.
Vaig travessar el pont –ara és una pasarel.la segura, de ferro industrial, a prova de riuades-. Vaig trepitjar l’era, vaig encerclar els tres noguers, vaig mirar la casa i vaig tornar al riu. I allà, en aquell instant, per convicció més que per rampell, vaig decidir el meu futur. A partir d’aquell moment, als 41 anys tocats, em dedicaria únicament a allò que realment em venia de gust: escriure.
Després de prendre la decisió, per celebrar la victòria més íntima, vaig agafar uns còdols i els vaig llençar a l’aigua tan lluny com vaig saber. M’hi vaig estar una estona. No tenia pressa. Tot d’una, m’havia alliberat.
Quan es fa un pacte així, amb la natura, amb la nostàlgia i amb la història, només es pot fer una cosa: complir-lo.
I aquí estic. A Organyà. En aquesta magnífica Fira del Llibre del Pirineu, convidat com a escriptor a llegir aquesta homilia boomerang que m’ha tornat de Barcelona a Guixers, sense que ens hagi calgut cap dron per sobrevolar el serrat d’Odèn i el Port del Comte.
A l’altre costat d’aquesta muntanya, doncs, hi ha vides que no sabem i ni tan sols imaginem.
Hi ha pedres que no són exactament les nostres. Ni les olors, ni els arbres tampoc són iguals. Ni els paisatges. Ni els udols del llop.
Ni el fred rebec de gener, ni tan sols la claror d’un capvespre d’estiu és la mateixa que la d’avui, aquí i ara.
Allà canvien les rialles, i les pors. Les pedregades sonen diferent, i hi ha paraules pròpies.
Potser hi ha errors nous, també...
O oportunitats mai somiades.
O un atzar - fenomen fonamental, l’atzar- que a vegades bufa cap una banda o, segons com, et mena cap al cantó equivocat sense que cap científic encara hagi explicat per què.
Per arribar a l’altre costat d’aquesta muntanya, podem fer el cim o vorejar carenes.
Cadascú ha de marcar el seu itinerari i destinar-hi les hores que calgui per trobar la pista i resseguir-la, sempre, amb la fe del caminant.
Triat el camí, mantindrem el convenciment que valdrà molt la pena anar a descobrir què hi ha a l’altre costat.
D’aquesta muntanya.
De qualsevol muntanya.
Homilia religiosa 2021
HOMILIA RELIGIOSA
Per JAUME PADRÓS SELMA
Organyà, 4 de setembre de 2021. FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU
Excm i Rvdm Monsenyor Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra
Molt il·lustre Sra Sílvia Riva González, Ministra de Cultura i Esports del Principat d’Andorra
I.lm Sr. Celestí Vilà Betriu, Alcalde d’Organyà
Sr. Ricard Pérez Llordés, delegat territorial del govern a l’Alt Prineu i Aran
Il·lm Sra Josefina Lladós Torrent, Presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Urgell
Sr. Albert Turull i Rubinat, director dels serveis territorials de Cultura a Lleida
Alcalde i alcaldesses de Coll de Nargó, Peramola, la Seu, Regidors d’Organyà, i resta d’autoritats.
Benvolguts vilatans d’Organyà i assistents que heu vingut d’arreu.
Amb profund agraïment i humilitat he acceptat el repte, l’encàrrec. L’honor que Monsenyor Joan-Enric Vives em va donar.
El més lògic, donada la meva condició professional i institucional és que hagués estat l’encarregat de fer una homilia laica. Però, vaig acceptar, en tant que la meva presència és a títol personal i, encara que sé diferenciar en cada moment el paper que em toca no puc ni vull renunciar a totes les condicions i conviccions que he exercit amb el màxim d’ honestedat i respecte per al de les altres: com a metge, com a cristià, com a catalanista, com a President del Col·legis de Metges de Catalunya, compromès amb els drets humans i l’entorn, sóc un profund enamorat de Catalunya, i com no podria ser d’una altra manera, amb les seves arrels cristianes i amb la cultura i que es troben tan bé representa Organyà.
No puc fer una homilia sense referir-me al moment pandèmic que estem vivint.
L’impacte de l’epidèmia de la Covid-19 sobre les nostres vides i formes de viure i conviure ha estat i està sent notable i, a més, ha estat de manera abrupta. Per als professionals sanitaris també ha suposat un gran canvi. Fins fa 1 any i mig, parlar de grans epidèmies ens transportava als llibres d’història. Però, la Covid-19 ens ha sacsejat: una amenaça nova, un trencament, però també un nou repte.
Aquestes mesos han estat especialment difícils per als professionals sanitaris i, un cop més, el seu compromís ha permès salvaguardar una fràgil i malmesa sanitat, però amb costos secundaris -també personals- que a hores d’ara són difícils d’avaluar.
Ho hem viscut en primera línia –sobretot a la primera onada, qui se’n recorda ara de la primera onada ?- amb grans incerteses, sense tractaments específics eficaços i només comptant amb eines de suport que hem aprofitat fins al límit. Com totes les malalties de gran contagi, deshumanitzadora, per quant obliga a l’aïllament de l’afectat. Angoixa augmentada del malalt, de les famílies i del propi equip assistencial per la incertesa de l’evolució i el pronòstic. Un dia, rere altre, enfrontats amb la desproporció entre la demanda i els recursos que disposàvem en les setmanes de punta de l'epidèmia. Hem fet d’escut protector, però especialment angoixats perquè ens enfrontàvem a un enemic invisible sense totes les eines de protecció que ens feia més vulnerables però també i pel mateix motiu, potencials vehiculadors del contagi. Curant, pal·liant i confortant en la màxima intensitat amb un gran allau de persones a atendre, amb els lògics temors a no poder donar abast, a contagiar-nos -i contagiar la pròpia família- i no poder seguir al costat dels companys. I en moltes ocasions hem estat els que hem hagut de gestionar la mort dels pacients més greus acompanyant-los en la solitud o a patir directament els estralls de la malaltia.
Ara hem entrat en una nova etapa, transcendental i incerta, de certa calma tensa. Amb molts interrogants sobre el futur immediat en una societat que ha patit la mort, dolor i l’isolament i massa acostumada a seguretats imperfectes i, en ocasions infantilitzada. Conviure amb la incertesa, fragilitat i també amb la mort ens havia quedat enrere, i la biologia, la naturalesa correctora, no ens ha ensenyat precisament la cara més naïf a la que estàvem més avesats.
Haurem de reinventar-nos des de la humilitat. Tampoc ens hauria de costar tant, l’home és el ser viu amb més capacitat d’adaptació i supervivència; però ens ressitua en un altre escenari que es mostra inestable.
Què vol dir tornar a la ‘normalitat’ ? Quina normalitat ? No pas la que teníem encara no fa ni dos anys. I, durant quant temps ? Encara no tenim més respostes. Però ben segur que ho superarem. Però, serem capaços d’aprendre ?
Hem resistit bé per moltes causes i factors. Vull assenyalar un d’ells: el nostre sistema sanitari que està orientat i pensat per atendre tots els ciutadans sense importar la seva condició, classe o origen. El valorem prou, més enllà dels aplaudiments diaris ? Em preocupa que durant aquests anys, la societat a la que serveixen aquests professionals, a través dels seus representants polítics ha menystingut el servei públic que més i millor ha cohesionat aquesta societat, ignorant que els resultats exitosos en salut s’han basat fonamentalment en el compromís ètic d’aquests professionals, no pas en els recursos que s’hi aboquen.
La nostra fràgil sanitat competeix en resultats amb les millors del món a costa de tractar molt malament els seus metges i els altres professionals. I després d’aquest primer impacte epidèmic aquests es troben esgotats físicament, psíquicament i emocional. I em temo que aquells agraïts aplaudiments dels nostres conciutadans es transformin en bon poc temps en manifestacions de malestar i enuig quan aquests comprovin que molta activitat programada es retardarà com ja està passant. O en denúncies contra la baula més feble davant una frustració lògica.
Durant aquests mesos, s’ha expressat el millor de la nostra societat i la seva capacitat d’empatitzar amb els que més patien. Cal que siguem capaços en aquest futur immediat, ara que ja disposem d’una eina preventiva bastant eficaç com és la vacuna, les vacunes, que aquesta normalitat nova ens mantingui amb capacitat de resiliència, d’empatia i comprensió mútua. Moltes coses no seran millors, algunes hauran empitjorat per a una bona part dels nostres conciutadans, i altres que ja s’havien mostrat injustes abans de la crisi han reaparegut amb més crueltat. Cal que en aquesta nova normalitat repensem col·lectivament quin sistema de valors i d’organització social i política volem. I els cristians tenim molt a dir.
Aquesta nova normalitat està plena també, i de manera paradoxal, de grans oportunitats individuals i col·lectives. Intentem treure profit dels països que s’han preparat millor, i molt de la nostra experiència, de l’adaptabilitat i dels canvis que haurem de retenir. Invertir en sanitat enforteix i estimula el progrés. La sanitat és font de riquesa directa: genera salut i benestar objectius, gent sana i protegida; és el servei públic que cohesiona més socialment, sobretot en temps de crisis; es basa en valors, en codis d’ètica, en situar la persona en el centre de l’acció; és creadora de llocs de treball directes i indirectes i és generadora de recerca i de nous coneixements. Invertir decididament en sanitat i en lideratge dels professionals sanitaris ara no és una qüestió de satisfer unes legítimes reivindicacions sindicals o gremials, ni de compensar l’immoral dèficit de finançament. És una aposta segura per a un país que haurà de construir un futur millor en un món globalitzat on la salut també haurà de ser global.
Quan jo era petit, sovint sentia com al·locució o frase feta allò de ‘això era com abans de la guerra’, com un recurs que explicitava comparativament que abans de la guerra (civil) es vivia millor. A partir d’ara, a la nova normalitat -diguem-li realitat- hi haurà una substitució, parlarem de ‘com eren les coses abans de la Covid-19’. Intentem no ancorar-nos en la nostàlgia, assumim el dolor, la pèrdua, el patiment, els errors i les mancances per no haver-los de viure un altre cop i encarem el futur amb determinació.
Som els ciutadans del món que vivim millor i les generacions d’europeus que ham viscut més temps sense pandèmies ni guerres. Hem d’aprendre i repensar viure amb més senzillesa, comptant amb la limitació de recursos que té el Planeta. Els metges estem habituats a gestionar les incerteses dels altres però, com ens costa fer-ho amb les pròpies !. Acceptem nosaltres i tots la nostra fragilitat i la fragilitat del món i el fet que aquest ja no és l’entorn immediat, és el món global. La salut és global. Res del que passa a 10.000 Km ens ha de ser aliè.
Amics, el concepte de salut ja no és només individual, ja no és com deia Jordi Gol en aquella definició que va encunyar l’any 1976 el Sisè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana ‘Una manera de viure autònoma, solidària i joiosa’
Fugim de les solucions fàcils a problemes complexos. No hi ha receptes màgiques. Però, si bé és cert que la globalització sovint només s’ha plantejat des dels governs en termes econòmics marginant sovint als individus, com assenyala el Papa Francesc, i fent augmentar les desigualtats, no caiguem i no deixem caure els nostres governants en les solucions fàcils populistes que són l’avantguarda dels posicionaments naïfs o bé de totalitarismes o feixismes.
Defensem la veritat des del compromís solidari. Actuem en sentit col·lectiu, en la defensa del bé comú i l’interès general. No deixem que això només interpel·li els qui ens representen o en manen. Fem que la moral de la col·lectivitat es solidifiqui a través de les nostres accions privades.
Mirem d’aprofundir en els aspectes que també ens ha brindat aquest temps de crisi: enfortir la nostra vida interior i solidificar les relacions socials. I sapiguem aprendre mantenir instants de contemplació d’aquesta vida interior i del món que ens envolta. No només en la recerca del transcendent, de Déu, sinó també `per saber-nos retrobar a nosaltres mateixos. També per saber viure i trobar la pau necessària. Revaloritzem les petites coses que potser havíem banalitzat: ser agraïts, tenir cura de nosaltres i dels altres. Recuperem aquests espais. Aprenguem la lliçó.
I sapiguem trobar Déu en aquests espais. Perquè admetem-ho: quan som en crisis com la que estem vivint, tot es mou, també la nostra Fe pot i ha trontollat. On és Déu. Oh ! el silencis de Déu ! O potser no sabem bé cercar-lo.
En aquesta pandèmia hem vist i viscut el mal absolut, però també hem viscut el bé absolut. Us podria –tots podríem- explicar centenars d’experiències viscudes de lliurament anònim i abnegat cap els altres per part de moltes persones. Era el Bé absolut, on era Déu.
Com es tracta d’una Homilia, us vull traslladar el testimoni personal de la meva Fe. Per a mi, la clau de tot per entendre-la està en el Crist a la Creu en els Evangelis de Marc i Mateu: “Déu meu, per què m’has abandonat” ? I, a continuació “Pare, confio el meu alè en les teves mans”. Davant la desesperació, la nostra Fe reposa en la confiança i esperança que són motors de construcció del Bé.
Mirem de saber discernir el que és essencial del que és accidental. I sapiguem trobar com apunta lúcidament Francesc Torralba allò que és imprescindible, allò que ens fa més genuïnament humans i fraternalment germans. Des de la senzillesa i la humilitat, empatitzem amb el que tenim al costat i fugim del soroll consumista superficial que tant ens bombardeja
I per últim, no ens preocupem tant d’exigir coherència i practiquem-la. No ens preguntem tant què pot fer el govern per nosaltres, ara més que mai ens hem d’interpel·lar i a les nostres consciències si cadascun de nosaltres estem donat el millor.
I ara acabo retornant a l’Evangelista Mateu amb la paràbola dels Talents. Em fascina per la seva força ètica, més enllà de la condició de creient o no. No ens lamentem del temps que ens ha tocat viure. Vivim-lo perquè és el que ens ha tocat i amb maduresa i intensitat, cada instant, amb sentit de la responsabilitat i amb el compromís de donar el millor de cadascun de nosaltres, amb la màxima capacitat que ens és donada per servir millor a la col·lectivitat. Reivindiquem el talent i la meritocràcia –no entesa com habilitat tècnica- sinó com a global condició personal. Reivindiquem-ho com a valor. La volatilitat del nostre món precisa això ara i més que mai. I Catalunya, immersa també en altres crisis, també.
Finalment: els que encara no hagueu fet: vacuneu-vos. Per responsabilitat i per solidaritat. Per sortir-ne aviat. Confiant i amb esperança.
Moltes gràcies
HOMILIA LITERÀRIA 2020.
Benvolgudes i benvolguts, ganxos i ganxes... molt bon vespre.
Voldria començar explicant-vos un conte.
És un conte que a mi em van explicar dalt d'una teulada.
Us heu d'imaginar un vespre de juny a Reykjavík, Islàndia. Dic vespre, però no us imagineu que el sol es ponia perquè al juny pràcticament no es pon, simplement baixa una mica en una posta permanent que pot durar hores. El cel era molt blau, el sol era molt groc, la teulada molt blanca i un noi islandès va explicar-me la següent llegenda:
Es veu que una vegada als Westfjords (als fiords de l'oest de l'illa, a dalt a l'esquerra del mapa) hi vivia una noia, que es deia Guðrun, que tenia un promès i es volien casar.
Amb aquestes que va arribar el dia del casament, i tot anant a buscar la noia a casa seva, el promès va travessar un riu massa cabalós, el cavall es va espantar, ell va caure, es va clavar un cop al cap i es va matar. Aquest noi sempre duia barret, i el seu fantasma, es va posar el mateix barret per tapar la ferida i va anar a buscar la noia igualment. Va picar a la porta de la casa i ella va sortir i va pujar al cavall i se'n van anar junts direcció a l'església. Però la noia es va adonar, i li va estranyar una mica, que en comptes de dir-li Guðrun (Guð —que s'escriu amb aquella ð, que es diu eth, que té una forma corbada i un palet que la travessa, i que de fet només la fan servir els islandesos, la gent de les illes Faroe i els anglesos antics — doncs Guð en islandès vol dir Déu – que de fet, s'assembla a l'anglès God), i el fantasma, en comptes de dir-li Guðrun, li deia Gútrun (amb t. Perdoneu el meu islandès més que precari, espero que us en pugueu fer una idea). En definitiva, el fantasma, que formava part del cantó dolent del món, diguem que tenia a veure amb el malvat, amb el dimoni, amb la foscor, no podia dir la paraula Déu.
N'està ple, arreu, d'històries d'aquest tipus, de dimonis i éssers malignes que no poden dir, ni sentir, certes paraules. Perquè representa que tenen un significat tan poderós que els pot ferir, que poden invocar el bé, i foragitar el mal.
A moltes d'aquestes històries es tracta de la paraula Déu (com en el conte de la Guðrun) o de la paraula Jesús... El pobre Satanàs quan intenta fregir en Rovelló, n'és un bon exemple. I, deixeu-me llegir-vos un petit fragment d'un judici per bruixeria, que parla precisament d'això. Es tracta d'una confessió feta el 31 de juliol de 1577 per un jove de Mont-ros. Aquest noi, que es deia Cosme, va confessar ser un bruixot i haver estat iniciat a la bruixeria per una veïna, que el va portar a un aplec diabòlic, i explicava que (cito literalment el document que conservem del seu judici):
"portant-se a cavall a ella una guineu i a mi un crestó (per a qui no ho sàpiga, un crestó és un cabrit capat), diguí "Jesús!" una volta i vaig caure, i aleshores em digueren que no digués Jesús. Jo torní a cavalcar en les anques del crestó i no diguí mai més Jesús[1]”.
Però no només és la paraula "Jesús" la que pot portar problemes. El mateix passa a la inversa. Ho explica en Pep Coll al seu llibre Muntanyes maleïdes que segur que molts dels que sou aquí coneixeu. Diu: "Si volem que el dimoni es presenti, no cal que l'invoquem mitjançant llibres, o que demanem el seu ajut de pensament o de paraula, n'hi ha prou que, en un mal moment de còlera, escopim una maledicció en què se l'esmenti personalment, perquè el dimoni acudeix a l’instant[2]”. I afegeix: "abans d'usar el nom del diable en va, cal mossegar-se la llengua", perquè vindrà.
I si no que li expliquin al pastor d'Arabell que va cridar: "A redéu, males ovelles! Amén de Déu sortís el diable i us amarrís a totes". O al pagès de Rupit que va dir: "Me cago amb Déu, em daria al dimoni, collons, perquè em vingués a taiar el blat[3]” o a la noia de Girona que tipa de creuar el Ter i mullar-se va exclamar "jo demà em daria al dimoni si pogués passar amb el peu eixut". Però bé, també us diria que no patiu ànsia per aquests personatges, que el dimoni per aquests nostres vorals no acostuma a ser gaire difícil d'enredar.
Potser valdria més que en passeu, d’ànsia, si voleu, per les tres filles del rei d'Aragó a qui el seu propi pare va maleir, per haver fugit, totes tres, amb tres amants moros, en comptes de casar-se amb prínceps cristians, i de la maledicció, es van convertir en muntanyes.
Totes aquestes històries em fan pensar en la capacitat invocadora, provocadora, creadora, de les paraules. A mi m'interessa profundament aquest potencial, la força, les possibilitats infinites, inacabables de la llengua. La capacitat de crear, de construir, de fer aparèixer el que no hi era, amb aquest pacte implícit, entre el que un diu (o escriu) i el que els altres imaginem, construïm.
Però bé, hem deixat aquella pobra noia que es deia Guðrun enfilada al cavall del maligne, aferrada a la cintura del seu promès fantasma... Amb aquestes, que quan ja arribaven a l'església on s'havien de casar, van travessar un altre riu i al fantasma se li va moure el barret, i la Guðrun des de darrere li va veure el forat ensangonat, i el cap obert. En realitat, no la duia a l'església per casar-se, la duia al cementiri per enterrar-la amb ell. Així que, quan va poder, la noia va saltar del cavall, va córrer cap a l'església, va pujar al campanar i va tocar la campana com una boja fins que tota la gent del voltant es va congregar i el fantasma va haver de fugir sense l'ànima d'ella.
I conte contat aquest conte s'ha acabat. Però tornem a la teulada, a Reykjavík. Imagineu-me molt feliç que m'haguessin explicat aquest conte, molt feliç de poder-me’l endur amb mi, fer-lo viatjar, explicar-vos-el avui aquí, d'haver pogut entreveure, intuir, una mica, rere la cortina de les paraules, algunes de les coses que aquestes guarden dins, informació sobre qui són, com pensen, com imaginen, com expliquen les seves pròpies històries aquella gent islandesa, perduts en aquella illa feréstega allà al mig de l'Atlàntic.
I ara imagineu el mateix noi islandès que m'havia explicat el conte, fent-me una pregunta. Una mala pregunta. I perdoneu que us la repeteixi, sóc conscient que les orelles no tenen parpelles.
Devíem parlar del català, del fet que jo escric en català, vés a saber. I em va demanar:
«Però perquè parleu en català? Perquè escrius en català? Perquè no parleu i escrius en castellà i ja està?»
I jo, dalt d'aquella teulada, me'l vaig mirar tranquil·lament. I vaig respondre, no sense un punt de crueltat —al final una s'acostuma a certes preguntes impertinents i poc informades, i poc pensades!, carai, que aquell noi era un parlant d'islandès, i que l'islandès es calcula que el parlen unes 350.000 persones— i li vaig respondre:
«Perquè no parleu vosaltres en danès i ja està?»
I vaig tocar la llaga. Amb tots els dits. Després d'aquesta pregunta em va caure una diatriba sobre com d'antiga, rellevant, única, valuosa, especial, bonica és la llengua islandesa. La importància de la literatura medieval islandesa, em deia, tot exclamant-se, les sagues, les sagues, amb la cara desencaixada i els braços aixecats! (I que consti aquí, que m'he llegit diverses sagues islandeses i em semblen absolutament rellevants i increïbles).
Quan va haver acabat, i m'heu de perdonar, perquè no li vaig parlar de les Homilies d'Organyà, ni li vaig fer cap gran classe d'història ni literatura medieval catalanes, simplement li vaig dir que tot el que m'acaba d’explicar, que tot el sentiment fervent, l'amor, la defensa, el respecte vital per la seva llengua, l'apliqués al català. Que la meva resposta a la seva pregunta, era la mateixa que la seva a la meva. I que segurament era la resposta a la mateixa pregunta feta sobre la gran majoria de llengües.
I va riure i va callar un moment i vam seguir bevent cervesa i xerrant dalt d'aquella teulada mentre el sol no es ponia mai, i des de llavors és un fervent defensor de la llengua catalana.
Jo malauradament vaig poder aprendre molt poc islandès. Sé dir només:
ég tala ekki íslensku
que vol dir: no parlo islandès
i un grapat de males paraules que potser aquí no cal repetir.
Però m'hauria agradat aprendre'n més, perquè penso que cada llengua és una manera d'entendre el món, de mirar-lo, de posar nom a les coses, de pensar aquestes coses, i d'organitzar aquests pensaments per a dir, per a explicar, per a compartir, per a entendre. És evident que amb les paraules també es poden fer coses terribles, però jo avui no hi entraré.
Jo avui vull parlar del potencial, de la força de les paraules. De la capacitat d'invocar. Com us deia. De construir amb la llengua, de crear mons sencers amb aquest pacte implícit entre el que jo dic (o escric) i el que vosaltres imagineu. Vull parlar de la seva capacitat de fer aparèixer coses que no hi eren, de canviar les que sí que hi són, o la manera que tenim de mirar-les, de la possibilitat de ficar-nos a espais o moments on físicament no podríem ficar-nos, de dur-nos a llocs on no hem anat. De la seva capacitat de sobreviure, de perdurar, de viure molts anys, de veure moltes coses, passant de generació en generació, en forma d’expressions que aprenem, en forma d'històries que transmetem oralment, en forma de textos que conservem. Viatjant, com el conte islandès que jo he dut avui a Organyà.
O com un altre conte, que em van explicar primer a Islàndia, i que anys després vaig retrobar a Catalunya, concretament a Riells.
A mi poques coses em fan més emoció que aquest tipus de fet, que descobrir una mateixa història i traçar el camí de com deu haver viatjat i de com ha estat reapropiada per cada context, cada país, cada territori.
Al districte islandès Árnessyla, hi vivia un capellà a qui li agradaven molt les celebracions. Era el seu costum la nit de Nadal, quan la congregació es reunia a l'església, d'unir-se a ells a ballar, beure i jugar a cartes, durant bona part de la nit. La mare del capellà, que es deia Una, s'oposava fermament al comportament del seu fill i sovint l'amonestava.
Una nit de Nadal, la festa es va allargar més del normal. La mare del capellà, que era una dona sàvia que tenia el do de l'endevinació (un do bastant pagà, penso), va anar a l'església i li va demanar al seu fill que aturés el ball i comencés la missa. L'home va respondre que hi havia "temps de sobres per una altra ronda, mare estimada". Una, la mare, va marxar de l'església i va tornar a casa. Tres vegades li va demanar al seu fill que si us plau aturés el ball i comencés la missa, però no hi va haver manera que li fes cas. La mare, que n'ensumava una de terrible, va agafar el cavall i va cavalcar fins a l'església més propera i allí va demanar al capellà d'aquella església, que l'ajudés a dissuadir el seu fill i a la resta de balladors. L'home va acompanyar-la amb la intenció d'ajudar-la però quan van arribar a lloc, l'església i el seu voltant havia desaparegut, com si la terra s'hagués empassat l'edifici amb tots els balladors a dintre, als que encara es podia sentir cridant i gemegant sota la terra.
El que més m'interessa és que una cosa molt semblant va passar a Riells, diuen (i també a Arbúcies). La terra es va empassar uns mal balladors, i cada set anys encara es poden sentir sota terra els sons dels flabiols i bombos i veus que canten:
"Cansada estic, cansada / cansada de ballar / cansada estic, cansada / fins que el món finarà"[4]
I bé, he dit que les paraules viuen molts anys, però tot depèn de com es miri. I de qui s'ho miri. Així i tot, que bonics els mil·lennis en què hi va haver (i hi ha encara) paraules al planeta. Paraules que guarden dins, colors, olors, sons, gustos, records, moments i informació de qui érem, de qui som, de com mirem col·lectivament el món, de com l'entenem, de com l'expliquem, de com l'imaginem, de com ens fiquem els uns dins dels altres i procurem entendre'ns més enllà de les nostres percepcions, més enllà del nostre temps, del nostre coneixement, i de les nostres experiències.
Perquè hi ha una cosa que tenen les paraules, que és obvia però que diré igualment, que és la capacitat d’una certa profunditat, com els balladors sota terra. Potser per molles, per fosques, per cavernoses, com molls i foscos i cavernosos són el cervell i la boca, guarden la capacitat de ficar-se a llocs on d'altres maneres potser no ens podríem ficar.
Això que us estic llegint avui i que ja va per acabar-se, ve a ser això, un cant alegre a la màgia de les paraules, i encara que me n'hagi anat fins a Islàndia, concretament, de les nostres paraules, de les que estic fent servir jo avui aquí per encendre llums, imatges, idees, contes, records, qui sap, als vostres cervells. Una manera com una altra, de ficar-se a la boca i a les orelles aquesta llengua nostra, de gaudir-la, de dir-la, d'escriure-la, d'escoltar-la, de regalar-la, de fer-la servir per construir mons, grossos o petits, profunds o no tant, arriscats o menys, una manera més de defensar-la, fent-la servir, i de jugar-hi, cada dia. Una celebració humil de com d'antiga, rellevant, única, valuosa, especial, i bonica és la nostra llengua. Com totes les llengües. Però aquesta és la nostra. I guarda dins, colors, olors, sons, gustos, records, moments, i informació de qui érem, de qui som, de com mirem el món, de com l'entenem, de com l'expliquem, de com l'imaginem. I a d'altres els tocaran altres moments, altres llocs, altres llengües. Però jo he passat pel món ara, i aquesta és la meva, i em fa molt feliç ser avui aquí a Organyà, precisament, celebrant-la, mastegant-la, dient-la en veu alta, fent-la servir per agafar-vos i dur-vos amb mi, bosc endintre, al riu, on l'aigua és freda!, i donar-vos les gràcies. Gràcies per convidar-me avui aquí, gràcies per demanar-me que escrivís l'Homilia laica, gràcies per escoltar-me, per acompanyar-me i per deixar la porta oberta perquè jo em pogués ficar imaginació endintre.
Fins aviat i que gaudiu molt d'aquests dies i d'aquesta Fira.
Irene Solà Sàez
Organyà, 5 de setembre de 2020.
[1] Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), Pau Castell Granados
[2] Muntanyes maleïdes, Pep Coll.
[3] El Folklore de Rupit i de Pruit, Grup de Recerca Folklòrica d’Osona
[4] Montseny, històries i llegendes, Xavier Roviró i Alemany
HOMILIA RELIGIOSA 2020.
Benvolguts Excm. i Rvdm. Mons. Joan-Enric Vives i Sicília, Arquebisbe d’Urgell; de; Il·lm. Sr. Celestí Vilà i Betriu, Alcalde d’Organyà; Sr. Miquel Àngel Cullerés director dels Serveis de Cultura de la Generalitat de Catalunya; autoritats, Sra. Irene Solà Sáez, homileta laica, fidels tots, senyores i senyors, amics i amigues,
Agraeixo a Mons. Joan Enric Vives i Sicília, i a l’Arquebisbat d’Urgell, per haver-me convidat a fer l’homilia religiosa d’enguany, i haver-ho fet en la meva condició de dona, religiosa, teòloga i metgessa.
El fet de fer la prèdica per explicar algun fragment bíblic - això és una homilia- a Organyà, bressol literari de la prosa catalana, m’honora i m’omple d’agraïment.
Que en els inicis de la nostra llengua s’hi trobin unes homilies em parla del paper indubtable de l’Església en la cultura del nostre Poble.
Llegint un fragment del text del foli 7v de les Homilies d’Organyà, en versió adaptada al català modern de Jordi Bruguera, em trobo amb el comentari del Capítol 15 de l’Evangeli de sant Mateu (Mt. 15, 21-28).
Aquest passatge de l’Evangeli narra la guarició de la filla d’una dona cananea. He pensat que he trobat una Bona Notícia- això és el que vol dir Evangeli- que ens pot ajudar molt en el moment actual.
Diu l’Evangeli de Mateu, en el Capítol XV, que Jesús es va retirar cap a la regió de Tir i de Sidó, regió pagana i estrangera. Tir simbolitza les tribulacions d’aquest segle, i Sidó és nomenada pels profetes per la seva idolatria.
En aquest context una dona cananea, provinent d’aquelles contrades, s’atansa a Jesús dient-li que tingui compassió d’ella; que la seva filla pateix molt sota la influència del dimoni.
Jesús exalça la fe d’aquella dona, i la seva filla es posa bona.
Aquesta seria una síntesi breu d’aquest passatge evangèlic. Ara vull atansar-lo a la situació actual, i deixar que ens omplim de Bona Notícia, de la que n’estem tan assedegats.
Cada temps és especial, i cada temps és Kairos, <<temps oportú>>.
El virus SARS-CoV-2, originant de la pandèmia Covid-19, ha capgirat el món en poc temps.
Quan els posthumanismes <<treien el nas>> en moltes societats, i el somni de la immortalitat albirava una nova era, tot d’una, sense gairebé saber com, ens trobem a la recerca de paradigmes existencials, d’amplària universal, que puguin donar resposta als anhels de la humanitat en la postpandèmia.
Les noves circumstàncies, que han impedit trobades, celebracions, desplaçaments, serveis, comiats, acompanyaments, etc., han estat amarades de dolor en molts casos, i han posat en crisi els models socioeconòmics i sanitaris existents. Tota la humanitat ha estat posada a prova. S’ha posat a prova el vincle social i la fe evangèlica.[1]
A l’igual que en el relat evangèlic, avui moltes persones pateixen pel mal que ens envolta. Tots tenim patiments que ens donen neguit a voltes.
No podem oblidar a molts germans nostres que porten anys patint epidèmies i malalties que es podrien haver guarit amb més solidaritat.
Tampoc ens oblidem de la humanitat que segueix patint a causa del pecat i l’egoisme injust, havent d’emigrar, essent explotats i atrapats en trata de persones, obligats a treballar en la infantesa, milions de famolenc en societats opulentes, milers d’aturats i pobres, persones que perden la salut mental a causa dels patiments provocats per la manca de recursos i d’accés a bens essencials, etc . Hi ha molt patiment més enllà de la Covid-19. Recordem que el seu clam puja fins Déu, que escolta els seus gemecs i es recorda de l’Aliança feta amb el seu poble, fent-se càrrec de la situació.[2]
En aquest context , més aviat desolador per a amplies majories, som a <<Tir>>, hi ha tribulacions, l’Evangeli ens diu que Jesús s’hi fa present.
La dona cananea demana a Jesús <<Tingueu compassió de mi, Senyor>>.
Tenir compassió vol dir ser capaç de <<patir amb>>, compati.
Trobar persones compassives és un tresor, persones capaces de <<patir amb>>. Si alguna cosa ens mata és la indiferència, el passar de llarg del dolor aliè.
Poden compadir les persones misericordioses.
Al sermó 358 A sant Agustí explica què és la misericòrdia, i diu que aquesta paraula n’inclou altres dues: miseria i cor; misèria i cor. Es parla de misericòrdia quan la misèria aliena toca i sacseja el teu cor. [3]
Goso fer una crida a la misericòrdia, que és molt més que la solidaritat. Hem de viure la revolució de la misericòrdia. La misericòrdia canvia el món.
El Papa Francesc explica que la misericòrdia va més enllà de la Llei. La misericòrdia no humilia ni maltracta, sinó que <<Déu perdona amb una carícia>>.[4] La misericòrdia es la plenitud de la justícia.
L’individualisme, tant arrelat contemporàniament en les nostre societats, s’ha hagut de rendir a l’evidència, amb la pandèmia, de que la vida és un bé comunitari, de que no ens podem repensar sols, de que som responsables tots plegats de la vida de tots.
La vida és un bé personal, però també és un bé comunitari. Déu ens ha creat germans.
El que jo visc te incidència en la vida dels altres. No és nomes <<la meva vida>>, ens hi va la vida de tots en la vida de cadascú. Ho estem veient clar.
L’encíclica Laudato si’ del Papa Francesc (de la que celebrem el cinquè aniversari), sobre la cura de la casa comuna, ens fa caure en el compte que <<L’ambient humà i l’ambient natural es degraden junts, i no podrem afrontar adequadament la degradació ambiental si no prestem atenció a causes que tenen a veure amb la degradació humana i social. De fet, la deterioració de l’ambient i la de la societat afecten d’una manera especial els més febles del planeta. (...) Però avui no podem deixar de reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.>>[5]
La Bíblia ens diu que el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist és un Déu que estima entranyablement tot el que ha creat.
La Tradició profètica ens convida a <<no trencar la canya esberlada i no apagar el ble que fumeja>>[6], i això sempre, però especialment en temps d’incertesa i patiment com els actuals, te una força impressionant, i implica un compromís ferm, civil i eclesial, amb les persones que estan en situacions de major vulnerabilitat i pobresa.
Les persones més grans de les nostres societats han patit, i estan patint, especialment en aquest temps. Por a no ser atesos, soledat, abandonament, menysteniment, son realitats que sovint envolten els nostres avis.
L’Església, en fidelitat a Jesucrist, vetlla i procura que es reconegui la dignitat intrínseca, ontològica, de cada persona en qualsevol circumstància de la seva vida.
Somio un món molt més conforme al Regne de Déu, on les persones no son valorades per la seva rendibilitat, on la veritat transita per camins amplis, on el perdó obre forrellats d’esclavatges i allibera, on la humilitat te carta de ciutadania i el proïsme és un germà i no un competidor, on cada matí dono gràcies pel nou dia amb totes les seves oportunitats.
Quina magnífica notícia per a les nostres societats saber que som cridats a tenir cura amorosa els uns dels altres, que quan més febles i en situació de major vulnerabilitat ens trobem, més se’ns ajudarà. És la lògica de l’amor. I l’amor és la font d’on brolla l’esperança.
Ser persones d’esperança, testimonis d’esperança, passa per estimar al proïsme com a un mateix, per ser capaços de modificar estils de vida, per compartir amb el qui té necessitat, per cercar el bé comú per damunt del propi interès, per no oblidar tots aquells que seguiran patint quan potser nosaltres <<ja ens haurem recuperat>>.
La dona cananea demana a Jesús per la seva filla, atrapada pel maligne. La sensibilitat, la fe i l’amor d’aquesta dona faran possible que Jesús guareixi la seva filla.
Aquesta dona, perquè estima, no resta indiferent al patiment de la seva filla. Tot, a la cap i a la fi, és qüestió d’amor.
La gran pregunta ètica que trobem ja en el llibre del Gènesi << Què n’has fet del teu germà?>> (Gn.4,9) ressona avui amb més força que mai convidant-nos a tornar a la realitat més pregona i esperançadora de la nostra vida: som germans, som creats per tenir cura els uns dels altres, per estimar.
És una invitació a la fe i a l’esperança, inseparables de l’amor.
Sobre l’anomenat <<Himne a la Caritat>> de la Carta de sant Pau 1 Cor 13, versa la primera Homilia d’Organyà. La dona cananea estima segons aquest amor descrit a 1 Cor 13. << L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai>>. [7]
Tots volem ser estimats així, i aquest és l’Amor que Déu ens ofereix cada dia.
Com la dona cananea ens hem de saber atansar a qui ens estima a fons perdut i ens vol plens de vida.
El Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, a qui hauríem de saber testimoniar, entre d'altres "títols" és conegut a la Bíblia com a Pare dels pobres, defensor dels orfes i les vídues, que te predilecció pels febles i petits, que es commou amb els senzills, que és El Just, que té passió per alliberar-nos de tot mal, que ens vol lliures i feliços, amb una alegria que ningú ens pot prendre, el Déu de la Vida, que estima entranyablement tot el que ha creat.
El "món cristià" ha d'oferir esperança. Si hi ha alguna cosa pregonament cristiana és l'esperança. Sabem que el mal no te la darrera paraula en la nostra Història, la darrera paraula la te la vida, el Ressuscitat.
Som cridats a estimar com Déu ens estima. Aquesta és la millor notícia que el nostre món pot rebre: una Església, uns cristians, unes persones, que fan de l'amor l'eix i el motor de les seves vides, persones més promptes a perdonar i a comprendre que a jutjar, persones que cada matí paren l'orella i obren el cor per oferir consol i amor, persones que saben donar gratuïtament el que han rebut gratuïtament, persones de cor net, humils, que volen escampar aquesta Bona Notícia arreu.
"La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau...La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades " (Psm. 84).
Faig una invitació a lluitar contra el mal, a vetllar per tal de renovar constantment l'opció per la vida, per el Regne de Déu; aquest Regne que consisteix en " la justícia, la pau i el goig de l'Esperit Sant" (Rm. 14,17).
Ens sabem continuadors de la missió d'Aquell a qui seguim: Jesucrist, que va ser ungit i enviat a "portar la Bona Nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits" (Lc. 4,18).
Un programa que omple de joia i vida a qui s’hi endinsa.
Gràcies Organyà per deixar ressonar l’amor, des de les teves homilies, segle rere segle.
Margarita Bofarull Buñuel r.s.c.j
[1] Cfr. pontificia academia para la vida, Pandemia y fraternidad universal. Nota sobre la emergència Covid-19, 30 marzo 2020., [en línia] <http://www.academyforlife.va/content/dam/pav/documenti%20pdf/2020/Nota%20Covid19/Nota%20sobre%20la%20emergencia%20Covid-19_ESP_.pdf>, [Consulta: 22 abril 2020].
[2] Cfr. Ex. 2, 23-25.
[3] Cfr. agustín de hipona, Sermón 358 A (Morin 5), traducción de Pio de Luis Vizcaino, [en línia]
< https://www.augustinus.it/spagnolo/discorsi/index2.htm > [Consulta: 4 setembre 2020].
[4] Cf. francesc, Meditaciones diarias, Misas matutinas en la capilla de la Domus Sanctae Marthae. 7 de abril de 2014, [en línia], <http://w2.vatican.va/content/francesco/es/cotidie/2014/documents/papa-francesco_20140407_perdon-caricia.html> [Consulta: 4 setembre 2020].
5 Is. 42,3.
[5] francesc, Carta encíclica Laudato Si’ (24 maig 2015), 48-49, Barcelona: Claret 2015, pp.36 i 38.
[7] 1Cor 13, 4-8.
HOMILIA RELIGIOSA 2019.
És per a mi un honor poder proclamar avui una Homilia al mateix lloc on foren proclamades les Homilies per primera vegada en la nostra pròpia llengua, la qual encara que es trobés en un estadi força primitiu i naixent, ja estava ben constituïda en una llengua nova. En aquest temple, avui bellament restaurat, on aquella primitiva canònica tenia els actes de culte i celebrava la litúrgia dels diversos temps de l’any. Es veia obligada a comentar la Paraula de Déu, amb les explicacions i comentaris de les corresponents homilies. Enguany s’escau també el primer centenari de la mort del cèlebre investigador, que les va trobar, estudiar i editar, en Joaquim Miret i Sans. És per això que m’ha semblat oportú que per tal de respondre i complir millor la comesa que m’haveu fet, hem de retornar als orígens.
Tot va començar aquell 5 de juny, un dimecres, del 1090, quan amb l’assitència i presència dels senyors de Caboet, Guitard Isarn i la seva esposa Gebellina, es presentaren el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, uns representants de les canòniques de la Seu d’Urgell, de Cardona i de Solsona, el prior dels Tresponts i altres personalitats, els quals varen fundar en aquest temple de Santa Maria d’Organyà una nova canònica sota la regla de Sant Agustí i la dotaren esplèndidament. A partir d’aquest moment els canonges d’Organyà comencen la seva missió de culte i lloança a Déu i a Santa Maria i tenen també la cura d’ànimes de la vila i terme d’Organyà. La predicació i les homilies en les celebracions de l’Eucaristia formaven una part essencial del seu ministeri ordinari en el transcurs de l’any.
També a la fi del segle XI ens trobem a Europa, a la seva part central, que van creant-se i sorgint noves llengues romàniques, eixides de la seva llengua mare, el llatí. El poble comença a parlar una nova llengua i s’aparta del llatí, que deixa d’entendre. La predicació no produirà el seu efecte, si el poble no l’entén. Ja el concili de Tours del 813 va establir que la predicació s’havia de fer in rusticam romanam linguam, és a dir en romanç, la llengua que sigui entenedora per al poble.
En aquesta conjuntura neixen les diverses Homilies en llengua vernàcula, que són una traducció o potser una acomodació dels anteriors homiliaris llatins. Així mateix, a la fi del segle XII o a inicis del segle XIII la canònica d’Organyà obtingué un manuscrit que contenia unes Homilies en la nova llengua del poble, el català. Aquestes Homilies foren proclamades, probablement llegides, o al meyns consultades com a tema de la predicació dirigida al poble fidel. Passaren els anys i també s’extingí aquella canònica i les nostres Homilies caigueren en el silenci i en un oblit absolut. Hem d’esperar fins el setembre de 1905, quan el cèlebre historiador, en Joaquim Miret i Sans trobà a la rectoria entre els pergamins de la canònica tres fulls en pergamí doblat que fan sis folis. Són uns folis d’aquelles antigues Homilies. I encara dos anys més tard el Rector d’Organyà, Mn. Bonaventura Riba, en trobà altres dos folis més. Són en total vuit folis que formaven un quadernet del manuscrit de les nostres Homilies. Amb tota seguretat el manuscrit era més extens, sense que sapiguem quina extensió tenia. Però es tracta de l’únic tesimoni valuós que posseïm de les nostres Homilies, escrites en aquella primitiva llengua catalana.
Aquest quadernet contenia certament les Homilies del temps de Sexagèsia a la Quaresma. Perquè aquest text fragmentari s’inicia amb allò que era l’acabament d’una homilia, que probablement seria de la dominica de Septuagèsima. Després segueixen sis homilies, senceres, i acaba amb unes primeres ratlles d’una altra homilia, que pertanyia a la tercera dominica de Quaresma, i que reporta la curació d’un mut, del capítol 11 de Sant Lluc. Per tant, només conservem el text sencer de sis homilies, que són:
I- És el comentari de l’epistola de Sant Pau, de la primera carta als Corintis, capítol 13, que tracta de la caritat. Segons Armand Puig, que ha fet un estudi en profunditat sobre les nostres Homilies, era una Homilia que es predicava a les canòniques agustinianes, el 28 de febrer, la festa del trasllat de Sant Agustí.
II-És el comentari de la dominica de Sexagesia, del capitol 8 de l’evangeli de Sant Lluc, que tracta sobre la paràbola del Bon Sembrador.
III-És el comentari de la dominíca de Quinquagesima, del capítol 18 de l’evangeli de Sant Lluc. Narra la curació del cec de Jericó.
IV-És la homilia del Dimecres de Cendra que versa sobre el capítol 2 del profeta Joel: sobre el tema “Convertiu-vos a mí de tot cor”.
V-Correspon al primer diumenge de Quaresma i és un comentari al capítol 2 de l’evangeli de Sant Mateu: Són les tentacions de Jesús al desert.
VI-És la dominica segona de Quaresma. Comenta el capítol 15 de l’evangeli de Sant Mateu i narra la curació de la filla de la Cananea.
Ara, si volem conèixer millor el contingut i especialment el valor de les nostres Homilies, serà bo que d’una forma suscinta les comparem també amb unes altres Homilies, contemporànies de la nació veïna, França, les quals també foren considerades, com una primera mostra de la nova llengua, naixent. Les compararem, doncs, amb les Homilies de Maurice de Sully i amb les Homilies provençals de Tortosa.
-Maurice de Sully és el bisbe de París (1160-1196). Durant el seu pontificat s’inicià la construcció de la catedral de Nôtre Dâme de París. Escrigué unes homilies en llatí, seixanta-set, que comenten els evangelis dels diumenges i de les festes de l’any litúrgic, probablement entre els anys 1168 i 1175. Posteriorment en feu una nova versió en la llengua nova, la francesa, amb algunes modificacions, considerada també com una de les obres més antigues d’aquella llengua.
-L’Arxiu Capitular de Tortosa té al seu manuscrit núm. 106, vint-i-dues homilies en llengua provençal, que conté sermons per als diumenges i festes de l’any. Foren descobertes l’any 1896, i les dataren d’entre finals del segle XII i els inicis del segle XIII. Aquestes Homilies foren estudiades amb profunditat per Josep Moran, el qual al Preàmbul del seu llibre les anomena “escrites en provençal catalanitzat i fragments en català”.
Pel que fa a l’estil adoptat per les nostres Homilies d’Organyà, es caracteritzen per la seva sobrietat, senzillesa i brevetat. En efecte, les nostres Homilies s’inicien amb una breu cita en llatí del text bíblic que vol comentar, i que a continuació tradueix al català. Tot seguit passa a narrar el contingut del relat bíblic i alhora li dedica un senzill i curt comentari teològic o moral. Fa també unes breus explicacions d’aquelles significacions místiques que l’escena evagèlica suggereix a l’autor i en treu algunes exhortacions pràctiques per a la vida cristiana dels fidels. Tot amb un to de senzillesa i sobrietat, la qual cosa ens ve a indicar que el model d’homiliari en el qual s’inpiraren era força antic.
Si les comparem amb les Homilies franceses de Maurice de Sully, trobem que també aquestes fan una exposició del text evangèlic o bíblic i en treuen els significats i exhortacions oportuns. Després s’allarguen i insisteixen en la pràctica d’una vida cristiana virtuosa. El to també és senzill i popular, però resulten quelcom més llargues que les nostres Homilies d’Organyà.
Pel que respecta a les Homilies provençals de Tortosa, en general són quelcom més extenses que les que ens reporten els dos homiliaris anteriors. La majaria d’elles versen sobre les festes de durant l’any i d’alguns sants. Abunden menys les dominiques de durant l’any. També el seu estil és sobretot temàtic i no exegètic, com ho eren els homiliaris anteriors. Es prodiga més en les cites de textos bíblics i d’autoritats. No adopta un to retòric, sinó més aviat popular.
D’aquesta presentació i comparació que acabem de fer entre sí dels tres homiliaris, podem deduir que no tenen una estricta dependència directa d’un amb els altres, és a dir, cap dels tres és una simple traducció dels altres. Malgrat tot, hem de fer una salvetat. La nostra Homilia IV d’Organyà, que correspon al dimecres de Cendra, s’inspira en alguns fragments del sermó del dimecres de Cendra, que es troba a les Homilies provençals de Tortosa. En treu alguns troços gairebé literals i en altres fragments només en guarda el sentit. Però l’homilia de Tortosa s’exten i s’amplia notablement amb altres comentaris i explicacions ulteriors, més extensos. En canvi, l’homilia d’Organyà, com de costum, esdevé una homilia més breu i sòbria. Una explicació d’aquestes afinitatats entre ambdós homilies, la podríem trobar en el fet que tal vegada el manuscrit que serví de model per a la traducció d’Organyà no contenia aquesta homilia del dimecres de Cendra, que el copista d’Organyà volia incloure en les seves homilies. I per aquest motiu, es decidí a redactar aquesta nova homilia, treta del model del manuscrit de Tortosa o sinó, potser Organyà acudí a algun altre manuscrit provençal o llatí anterior, que d’alguna manera hagués estat utilitzat també pel copista del còdex tortosí.
Resten encara altres qüestions sobre les Homilies, per a les quals no tenim els elements suficients per a resoldre-les, com serien, quin fou el model a traduir, un homiliari llatí o potser ja un homiliari provençal? En quin escriptori es van composar i copiar les nostres Homilies? Qüestions aquestes, no resoltes, que de cap manera treuen valor a aquest únic i preuat manuscrit, que és un bell testimoni de la nostra llengua en el seu estadi primitiu o naixent, i que de fet fou trobat a Organyà i provenia de la seva antiga canònica.
Tot el que precedeix fins ara ha estat una introducció sobre els orígens i gènesis de les nostres Homilies. Però crec que l’objecte d’aquest acte és que us faci la proclamació d’una homilia. Però he pensat que en compte de dirigir-vos una homilia nova, serà molt millor proclamar-vos la mateixa primera Homilia del nostre manuscrit, que versa sobre la caritat cristiana. Us la llegiré tot seguit. Però la seva lectura en la versió original del manuscrit esdevindria un xic difícil d’entendre i de seguir, perquè empra encara paraules molt arcaiques i també, perquè tampoc sabem quins eren els sons que els antics donaven als signes de la seva escritura. Per això, he optat per fer-ne una lectura del text, emprant una versió moderna feta per l’erudit Jordi Bruguera, la qual resulta ser molt entenedora i alhora molt ajustada al text i mots originals.
______________________
Si linguis hominum loquar et angelorum karitatem autem non habeam, factus sum velut aes sonans aut cimbalum tiniens.
Senyors, això vol dir i mostrar… que si hom parlava tan bé com un àngel o com el més savi home del món, i era cast i abstinent, però caritat no tenia en ell, no li seria de profit per a la salvació… tant com la campana que sona i s’esforça i a ningú no fa profit, sinó a aquells que la senten. Així mateix, tot el que l’home té i tot el que diu i fa en aquest segle, tot és vanitat i no té cap profit aquell qui no té caritat en si mateix, si no la segueix fidelment. Per això digué el savi Salomó: Vanitas vanitatum et omnia vanitas, set caritas numquam excidit. Totes les coses del segle són vanitats i cauen i es converteixen en no res, però la caritat mai no caurà, i aquells qui la seguiran ja mai no s’hi defraudaran. I per això, senyors, si ens volem guardar de perdició i de vanitat, ens cal saber què és caritat. Karitas est dilectio Dei et proximi. Caritat és pròpiament que hom estimi Déu més que res, i tot cristià tant com a si mateix, fidelment. Aquest és l’amor de Déu o de tot cristià. Per això té el nom de caritat, car Déu és més car que res. Té caritat en si aquell home a qui és més car allò que més car li ha d’ésser, això és Déu i l’esperit de l’home, que ja sempre durarà, i totes les altres coses temporals deixaran d’existir. I per això, senyors, per les coses que han de deixar d’existir no vulguem perdre el goig del paradís perdurable ni per les vanitats del segle que llancen l’home a les penes de l’infern… Caritat aquella que llança l’home a la glòria del paradís…[ segueix ara una frase il·legible i continua] seguirien la caritat i tindrien l’amor de Déu… La Santa Escriptura, la qual digué el profeta de Déu Nostre Senyor: Declinet a malo et faciat bonum, inquirat pacem et sequatur eam. Això digué: que hom s’aparti del mal i cerqui la pau i la segueixi. Cerca la pau i la segueix aquell home que no fa mal ni dany a aquells qui li fan mal, per amor de Nostre Senyor. Senyors, caritat és abstinència de mal. Sapigueu, senyors, que per això hom anomena l’almoina caritat més que cap altra cosa, car és honorànça de Déu més que no pas res, car aquell qui dona almoina fa bé al seu proïsme, i a Déu, plaer i amor i honorança, i Déu els en donarà bon guardó perpètu, multiplicat per cent, i als bons i als dolents, del remei de l’infern i de la glòria del paradís. Sapigueu, senyors, que tot el bé que hom fa o diu per bon cor i per penitència de Déu, tot és caritat i salvació de l’ànima. I per això digué sant Pau en l’Epístola que cap obra no és bona ni perfecta sense caritat. Això és: aquell qui té caritat no torna mal per mal, i fa avenir aquells qui estan malament. I encara, aquell qui té caritat no té enveja de res ni mou baralla a ningú ni mou baralles entre us germans i uns altres. Qui té això no té orgull. Qui té caritat no cerca aquelles coses que són seves. Això és, que no vol la voluntat de la carn, sinó solament de l’ànima; això és, que no té cor de fer mal, sinó de seguir dretura i veritat. Aquell home, senyors, que tem la persecució del segle, sapigueu que no té perfecta caritat, car qui té caritat no té por fora de Déu. I encara així digué sant Pau en l’Epístola: Sive prophetie evacuabuntur, sive lingue cesabunt, sive sciencie destruentur. Això vol dir i mostrar que totes les profecies cessaran el dia del judici. D’aquí endavant no hi haurà ocasió de predicar. En aquell lloc seran totes les coses acabades; en aquell lloc cessaran les llengües de tots; en aquell lloc serà el saber dels homes destruït. Ex parte enim cognovimus et ex parte prophetamus. D’una part coneixem i de l’altra profetitzem; això és, que coneixem aquest segle que és no res, però profetitzem el reialme de Déu, el qual és una perfecta causa; però aquelles coses que són del segle deixaran d’existir. Cum essem parvulus, loquebar ut parvulus, sapiebam ut parvulus, cogitabam ut parvulus. Quan hom és un infant, pensa com un infant i sap com un infant; però quan s’ha fet home, deixa aquelles coses que són d’infant; moltes coses que ha fet en la infantesa són no res, car ja té hom vergonya de dir allò que deia quan era infant. Així serà aquest segle vil envers aquell qui ha de venir. Doncs, germans estimats tinguem caritat verdadera sense ira, sense avarícia, sense orgull, sense mala cobejança, per tal que la caritat de Déu sigui expandida en els nostres cors.
Quod ipse prestare dignetur cum Patre… Que ens ho vulgui concedir aquell que viu amb el Pare en la unitat de l’Esperti Sant. AMEN.
El missatge de la Paraula de Déu és sempre actual. L’exposició que Sant Pau fa sobre la caritat a la primera carta als Corintis en el capítol 13, tenia una plena vigència per a aquella antiga canònica i pel poble fidel a ella encomanada, com també la té ara per als cristians del segle XXI. La caritat és la virtud màxima i central per als cristians i té una doble dimensió d’un amor verdader a Déu i al proïsme. I, com molt bé posa de relleu aquesta Homilia d’Organyà, la caritat és abstinència de mal i seguir-diu- “dretura i vertitat”. Així doncs, tinguem caritat verdadera, sense ira, sense avarícia, sense orgull i sense males cobejances.
I per a acabar la proclamació d’aquesta Homilia, deixeu-me recitar les seves darreres ratlles amb les mateixes paraules de la versió original del manuscrit, que diu així:
Moltes coses que en mancipea a feites és nient, qar ja a om vergonia a dir zo que dezie quan ere macip. Així serà aquest segle vil envés aquel que és a venir. Donches, frares cars, ajam caritat vera senes ira, senes avarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo que la caritad de Déu sia espandida els nostres cors. Quod ipse prestare dignetur cum Patre… AMEN.
Benigne Marquès Sala
Organyà, 31 d’agost de 2019.
Bibliografia:
-Homilies d’Organyà, edició facsímil, Introducció i versió adaptada a cura de Jordi Bruguera, i edició crítica de Joan Coromines, Llibres del Mil·lenari, Barcelona, 1989.
-Homilies d’Organyà, a cura de Amadeu J. Soberanas, Andreu Rossinyol, i Armand Puig, Editorial Barcino, Barcelona, 2001.
-Josep Moran i Ocerinjauregui, Les Homilies de Tortosa, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990.
HOMILIA LITERÀRIA 2019.
Germans,
Reconec que quan veig una trona, dins una església, m’agafen ganes de pujar-hi i deixar anar un sermó. Deu tenir el seu què cridar a la penitència des d’allà dalt. Afortunadament per a tots nosaltres, els organitzadors s’han estimat més fer-me parlar fora de l’església, i espero que això moderarà els meus impulsos sermonejadors.
Aquests dies, per preparar-me el discurs, he llegit les Homilies d’Organyà, les de veritat, i m’he adonat que comencen esmentant les llengües humanes i el llenguatge dels àngels. El predicador hi diu que si algú enraonés tan bé com un àngel i en totes les llengües del món, i fos cast i abstinent, tot això no li serviria de res per salvar-se, si a més a més no tingués caritat. Diu que hi ha paraules precioses però buides, paraules que sonen però no acaben d’arribar enlloc; diu que són com les campanes, que s’esforcen a tocar per a tothom, però només les senten els qui hi són a la vora.
És bonic que el text més antic de la nostra història literària parli de totes les llengües humanes i del llenguatge dels àngels. Però com deu ser, aquest llenguatge dels àngels? Per estrany que sembli, últimament, vull dir aquests dos últims mil·lennis, molts savis s’han fet aquesta pregunta. Diuen que seria un llenguatge sense carn; un llenguatge fet només de paraules intel·lectuals, abstractes, sense relació amb els sentits del cos. No sé si tenim capacitat per imaginar una cosa així. Seria com un seguit de fórmules matemàtiques sonores, que juguen, que giravolten, que gaudeixen de dir-se a si mateixes; un llenguatge volador que no serviria per dir res d’aquest món de terra feixuga on vivim.
Les Homilies també evoquen el dia del Judici Final: el predicador diu que aquell dia s’acabaran totes les profecies, callaran totes les llengües, es destruirà el saber dels homes. El regne perfecte de Déu serà la negació de tot el que coneixem. El predicador ho deia com una cosa bona, per persuadir els feligresos, i això em fa pensar que aquella gent devia estar més fastiguejada del món que nosaltres. Fer callar totes les llengües? Destruir tot el saber humà, totes les nostres idees, les nostres sensacions, la nostra imaginació? No sembla un malson, tot això?
El cas és que avui dia hi ha gent que predica coses semblants, però no dins les esglésies. Avui aquestes coses les prediquen alguns teòrics de la informàtica des d’habitacions fosques i brutes, entre capses de pizza olioses i llaunes de coca-cola.
Segons alguns, hi haurà robotets que, dotats d’una intel·ligència pròpia, en fabricaran d’altres, encara més perfectes que ells, i aquests segons robots en faran uns altres de més potents, i així successivament fins que les màquines, quan es miraran les persones, les veuran com nosaltres veiem aquella formiga desesperada que arrossega com pot un branquilló i no se’n surt i passa una criatura per allà i l’aixafa per veure com es recargola.
Altres teòrics expliquen que totes les dades que els algoritmes d’Internet van recollint de les nostres vides, un dia no gaire llunyà, crearan una consciència col·lectiva, una intel·ligència superior, que farà obsoleta l’existència humana. La Internet mateixa es tornarà sàvia i controlarà totes les màquines connectades del món, com un cervell global. D’aquesta intel·ligència superior que ho dominarà tot en diuen la Singularitat, escrit amb majúscula divina. És l’equivalent cibernètic del Déu nostre senyor que compareix el dia del Judici Final. Davant la perspectiva d’un esdeveniment tan gros, tota la resta sembla insignificant. Els nostres llibres, l’aigua fresca del riu, la impressió que fan les muntanyes que ens envolten, el got de vi que beurem després de l’homilia religiosa, tot això no és res. Guerres, fam, refugiats que moren al mar? Res, pensem a gran escala: la Singularitat serà una forma de consciència més elevada i valuosa que tots nosaltres junts.
Dins aquesta intel·ligència suprema, potser ja no tindrem cap utilitat; potser les nostres històries i el nostre passat quedaran desproveïts de sentit. Però alguns teòrics diuen que si tot va bé, quan es morin els nostres cossos, podrem gravar la nostra consciència en un disc dur i continuarem vivint com a entitats sense carn, i així parlarem efectivament el llenguatge dels àngels, una única llengua universal de bits, serem reguitzells de dades que parlaran soles com els bojos, algoritmes incapaços de llegir una novel·la o de menjar-se una sopa de ceba o d’olorar la femta fresca als prats, però encantats d’haver-se conegut.
Les visions religioses d’ahir són les utopies cibernètiques d’avui. Són fantasies dominades per una passió antihumana. Si ens fascinen és perquè de vegades necessitem deixar de ser nosaltres, perquè potser tots tenim una sensació d’insuficiència i la temptació de negar les nostres experiències i el que ens envolta.
En això, la tecnologia actual ja ens hi ajuda. Quan toquem una pantalla llisa, no ho fem pel plaer de sentir-ne el tacte; de fet, ni hi pensem, en el tacte que té; toquem directament un mapa, una imatge, un seguit de lletres o de xifres. Al mòbil, res no és aspre, ni suau, ni moll, ni enganxós. La pantalla ens dóna accés a una nova mena de tacte, un tacte metafísic, sense matèria.
I si se suprimeix el tacte, també s’elimina l’olfacte i el gust. Fixeu-vos-hi: els aparells electrònics són molt bons reproduint imatges o sons, però són uns soques davant els altres sentits. Perquè la diferència és que aquests altres sentits estan fets de matèria: per olorar, assaborir o tocar una poma, hem d’entrar en contacte amb trossos minúsculs de poma. I aquesta sensació els ordinadors no la saben reproduir, i el llenguatge dels àngels, tan net, tan abstracte, no la sap dir.
Totes les llengües humanes, en canvi, estan fetes per dir les coses concretes del nostre tros de món. Per dir el mal de panxa, i el sol que ens escalfa a l’hivern, i la calda que ens atrapa a l’estiu, i el gust de la botifarra i del pebrot, i per explicar aquella història sonada de quan érem adolescents. Totes les llengües són plenes de carn, de brutícies, d’àtoms de realitat; fins i tot hi ha sons que es deformen perquè ens falta una dent, o perquè el múscul de la llengua se’ns torna mandrós. Totes les llengües encarnen les nostres limitacions i les nostres perspectives reduïdes, i la impossibilitat d’entendre’ns i la necessitat que tenim de fer-ho. Els sis mil idiomes que es parlen avui dia al món es burlen de la il·lusió de crear una intel·ligència superior, universal, inhumana, neutra, sense ni una mica de carn ni de terra.
Vaig acabant, però una homilia no es pot acabar sense una exhortació solemne. Les Homilies deien que el llenguatge dels àngels no serviria de res sense la caritat; avui caritat és una paraula gastada, però originalment designava un amor irreprimible, un amor que es podia enfrontar a qualsevol norma i a qualsevol ideologia. Per això, després de parlar del llenguatge dels àngels i de les utopies dels tecnòlatres i de la incorporalitat i de l’ànsia d’alliberar-nos de la matèria, gairebé com si m’hagués enfilat a una trona, jo us dic:
No us deixeu empobrir. No reduïu el vostre món a la capacitat d’una pantalla llisa o d’un algoritme. Estimeu les pudors i la putrefacció i la calorada terrible que ens ha caigut a sobre aquest agost, estimeu les nits d’insomni i les esperes llargues, estimeu l’olor de les figueres i aquell roc que us va fer un trau al cap, i el xivarri dels veïns desaprensius, i les vaques que ens veuen passar i fan com si no ens veiessin per no fer-nos pensar gaire, i estimeu les històries que s’expliquen una vegada i una altra, i que ens expliquen a nosaltres mateixos, i que ens relliguen amb la besàvia que no vam conèixer i amb tots els racons foscos i incomprensibles de les nostres vides i amb totes les possibilitats del futur, i estimeu també les utopies cibernètiques perquè és bonic que sapiguem imaginar mons inversemblants, i estimeu-ho tot perquè això és el que les intel·ligències artificials no entendran mai, però sobretot per una raó encara més important: perquè sí.
Moltes gràcies.
Raül Garrigasait.
Organyà, 31 d’agost de 2019.
HOMILIA RELIGIOSA 2018
Ser cristià en el temps de les Homilies d’Organyà i en el nostre
Pere Lluís Font
Estimats germans i germanes,
Tot i que aquesta és una homilia bastant particular (encara que no tant com l’homilia “laica” que acabem d’ecoltar), no he pas dubtat d’encapçalar-la amb la preciosa salutació que és habitual en aquest tipus de discurs. I, ja que és una homilia “religiosa”, deixeu-me recordar, ja d’entrada, que el relat fundant de la fraternitat humana ---tots som germans--- evocada en aquesta salutació és el relat cristià de la paternitat divina (o de la paternitat i la maternitat divines, com interpreta el nostre Ramon Llull, anticipant una idea que molts potser pensarien que és un descobriment actual de la teologia europea).
Considero un privilegi (i agraeixo al Sr. arquebisbe la confiança) ser ocasionalment l’homileta en la festa de les Homilies d’Organyà en aquesta antiga i venerable col·legiata. El qui us parla és un laic, pare i padrí, nascut en una família humil d’aquestes terres pirinenques, però que la vida ha dut a treballar professionalment en els medis acadèmics de l’àrea metropolitana de Barcelona, on ha exercit durant molts anys l’ofici de professor de filosofia a la universitat pública.
En la meva infància pallaresa, Organyà era sobretot el poble d’una de les fires ramaderes més importants de Catalunya. Però d’ençà que vaig començar a instruir-me, va esdevenir per a mi sobretot la vila de les Homilies, un text redactat en la llengua del poble al començament del segle XIII, que és la primera mostra coneguda d’un català literari senzill i digne i que ha posat Organyà amb lletres grosses al mapa cultural de Catalunya, d’un país que a força de tossuderia ha pogut continuar fent homilies en català (i esperem que sigui per segles, si seguim sent així de tossuts). En el meu cas, tornar ara a Organyà, una vila on he tingut i continuo tenint amics, és com tornar a casa. Amb el risc de no ser, segons la sentència evangèlica, profeta a la pròpia terra.
Rumiant què podia dir jo, en aquesta oportunitat única, als meus paisans de l’Alt Pirineu des de les meves conviccions humanístiques i cristianes més arrelades, he pensat que potser no estaria fora de lloc comparar el context medieval de les històriques Homilies d’Organyà, en què al nostre país ser cristià es donava per descomptat, amb l’actual, en què ser cristià ha de ser si de cas, cada vegada més, fruit d’una opció personal, que no resulta gens afavorida pel context cultural. Ho he explicat recentment en un llibre i voldria veure si soc capaç d’expressar-ho ara de manera senzilla en un discurs en què se sentissin còmodes no solament la “gent de missa”, sinó també els fronterers, que potser s’han allunyat de l’Església i tot just si hi tornen el dia de la festa de les Homilies. Eixamplo, doncs, el sentit de la paraula homilia, com s’acostuma en aquesta celebració anual.
No em costa gens de posar-me en la pell de l’homileta històric d’Organyà i dels seus oients d’aquell temps, perquè en les nostres contrades, amb les excepcions individuals de rigor, no es va sortir mentalment de l’època medieval fins a la segona meitat del segle XX, en el darrer tram de la dictadura franquista i en la subsegüent transició democràtica. La gent de la meva generació hem viscut personalment aquest procés. En poques dècades, el canvi en les maneres de pensar va ser espectacular. La cultura “moderna” (diguem-ho així, per anar de pressa), que ens ha anat impregnant de manera accelerada, sovint en les seves formes més dubtoses, ha anat erosionant les certeses heretades i ha anat desestructurant el nostre univers simbòlic i el nostre imaginari, deixant-nos en certa manera a la intempèrie, amb la impressió que és tot un món el que s’ha ensorrat i que ens hem anat trobant en un de nou amb trets encara problemàtics i mal definits. Estem, doncs, en un període de crisi, en què, com deia el filòsof italià Antonio Gramsci, les velles formes ja acaben de morir i a les noves els costa d’acabar de néixer.
Si fem el petit esforç de prendre una mica de distància, la gran pregunta inajornable és, si fa no fa, aquesta: ¿es pot ser cristià avui en el nostre món? Dit altrament: ¿es pot ser alhora cristià i culturalment modern? És a dir: ¿es pot ser cristià a la Catalunya del segle XXI i als països del nostre entorn, estant en regla amb la ciència, amb la filosofia, amb la democràcia i amb el progrés social, vivint a l’aire lliure de la cultura contemporània fora del clos de la subcultura eclesiàstica tradicional i compartint la consciència de la nostra època? Aquest és ara, sens dubte, el gran interrogant del cristianisme a Occident i, per tant, a casa nostra. És una pregunta pertinent per a totes les religions; però, de fet, només el cristianisme n’ha anat prenent consciència en els darrers temps. L’Església catòlica, com a tal, s’ho va començar a plantejar sobretot en el Concili Vaticà II els anys seixanta del segle passat. Per tant, amb segles de retard, ja que la cultura moderna s’havia anat construint del de l’època del Renaixement ja fa cinc-cents anys. Però el cristianisme, i especialment el catolicisme, s’havia aclimatat tant bé a la cultura occidental anterior, que semblava que hi estava indissolublement lligat, i així va continuar fins fa relativament poc en una actitud resistencial davant la gran cultura laica que s’anava construint a Europa.
Com era d’esperar, la resposta a l’interrogant formulat no és unànime. En efecte, l’època moderna sembla l’època dels desamors amb el cristianisme. Molts hi responen negativament, perquè pensen que aquest està lligat a la cultura del passat, a una cultura de contes de la vora del foc, pròpia de la minoria d’edat i, cosa encara pitjor, associada a interessos inconfessables, que sobretot des del segle de la Il·lustració no ha parat de ser severament criticada. D’altres, però, entre els quals em compto, diuen: “¿Per què no? No hem pas de llençar la criatura amb l’aigua bruta de la banyera.” Però cal reconèixer que la resposta depèn molt de la idea que ens fem tant del cristianisme com de la modernitat.
Comencem pel cristianisme. És un tema massa gros per poder-lo abordar ara directament. Per això em limitaré a fer una única observació. Com passa en totes les religions, hi ha maneres diferents d’entendre el cristianisme, que corresponen a tendències en el seu interior. És obvi que un cristianisme “integrista” ---així s’anomena el fonamentalisme catòlic---, que vol conservar-ho tot “íntegrament” (la fe i l’antiga cultura en la qual l’expressió de la fe i de la moral cristianes havien pres forma), resulta incompatible amb la cultura moderna. Un conegut teòleg francès del segle passat, Henri de Lubac, deia que l’integrisme catòlic i l’ateisme modern comparteixen un supòsit comú: tots dos creuen que hi ha un vincle indissoluble entre la fe cristiana i la cultura premoderna; l’integrisme vol conservar l’antiga cultura per tal de conservar la fe, mentre que l’ateisme considera obsoleta la fe perquè considera obsoleta l’antiga cultura. Tots dos obliden que el cristianisme, com les altres religions universals, té la capacitat d’aclimatar-se a totes les cultures i a totes les etapes de cada cultura. El qui us parla fa, amb la millor teologia actual, una lectura del cristianisme molt allunyada de la integrista i de tota la mentalitat que aquesta comporta. Ser cristià deu voler dir sobretot, no pas conservar indiscriminadament tot l’heretatge cultural que en algun moment ha pogut passar per cristià, sinó ser deixeble de Jesús, és a dir, amarar-se dels evangelis, creure en Jesucrist i en el Déu de Jesucrist, testimoniar i celebrar aquesta fe i estar compromesos, a exemple de Jesús, en la causa de l’home, que és també la causa de Déu. I això és possible en tots els contextos culturals, també en el modern, davant del qual sembla raonable per part cristiana una actitud alhora receptiva i crítica: receptiva però crítica, crítica però receptiva. Aquesta penso que és la bona opció cristiana. (Remarquem que entremig hi ha, naturalment, tota una gamma de postures de conservadorisme més moderat, però que a mi em semblen sovint excessivament timorates i poc coherents.)
Però ¿què és aquesta modernitat de la qual parlem i a la qual el cristianisme s’ha d’aclimatar si vol evitar el fonamentalisme? No és cap essència, sinó que és un procés hirtoricocultural de gran calat i de llarga durada, que es desenvolupa a Europa i a tota la seva àrea d’influència després de l’edat mitjana. Amb dues etapes especialment decisives: la revolució intel·lectual, científica i filosòfica, dels segles XVI-XVIII, simbolitzada per les figures de Galileu i de Descartes, i la revolució democràtica, política i social, dels segles XIX-XX, des de la Revolució Francesa fins als darrers episodis en forma d’ecologisme, d’antipatriarcalisme, d’antiarmamentisme i de defensa efectiva dels drets humans, tant individuals com col·lectius, amb caràcter universal.
En realitat, la cultura moderna, si evitem simplificacions excessives, és molt variada: hi trobem posicions (o tendències) molt diverses, que formen una trena amb molts ramals, i no està pas en el seu conjunt fatalment orientada, com a vegades es pensa, cap a l’anomenada “mort de Déu” (encara que algun dels ramals hi porti). Considerada globalment i vista en perspectiva, gosaria dir, d’acord amb molts analistes, que té tres característiques transversals (amb algunes derives esbiaixades, que no són generals):
--- Primera, l’emancipació com a objectiu (és a dir, l’afirmació de l’individu, de la llibertat, de la consciència, de l’autonomia personal).
--- Segona, la racionalitat com a mètode (amb diverses formes d’exercici de la raó, segons els camps i les tendències).
--- I tercera, la secularització com a música de fons (la pèrdua de pes social de la institució religiosa, el règim de laïcitat ---no de laïcisme--- i l’autonomia dels diversos camps de la cultura, independents entre ells i emancipats de la tutela teològica).
Ara bé, ni l’emancipació, ni la racionalitat ni la secularització així definides no comporten la liquidació de la religió, i menys encara del tipus de religió que representa el cristianisme. És més: davant de cada una d’aquestes tres característiques el cristià una mica lúcid es pot trobar, amb les cauteles degudes, relativament còmode.
--- ¿Emancipació? ¿Per què no? El cristià és cridat a ser major d’edat (com tota persona). Ni l’infantilisme és cap ideal ni la pusil·lanimitat és cap virtut. No cal pas que ens ho recordi Nietzsche. I si el Déu cristià és un Déu alliberador i no competidor de l’home, el cristianisme només pot mirar amb bons ulls els esforços humans per l’emancipació de tota opressió i pel foment de l’autonomia personal.
--- ¿Racionalitat? Novament, ¿per què no? La raó, segons la fórmula més clàssica, és el que ens defineix com a humans. D’altra banda, el cristianisme és la religió del Verb, de la Paraula, de la Saviesa, segons el quart evangeli. No hi ha cap motiu, doncs, perquè el cristià no comparteixi el sapere aude (‘atreveix-te a saber’) amb què el filòsof alemany Kant va resumir el lema de la Il·lustració. (Tot i que cal estar alerta, se sigui o no cristià, davant dels excessos moderns de l’anomenada raó instrumental o davant de racionalitzacions poc racionals.)
--- ¿Secularització? Depèn de què s’entengui per secularització. Si es confon amb el secularisme, és a dir, amb la militància antireligiosa, naturalment el cristià no hi podria pas sintonitzar (a més, això seria un error de diagnòstic sobre la modernitat). Però la “descompressió” social i el règim de laïcitat, hauríem de reconèixer que més aviat afavoreixen una religió personalitzada. I l’autonomia dels diversos àmbits de la cultura, emancipats de la tutela teològica, por ser, adaptant una màxima evangèlica, una manera de “tornar a l’home allò que és de l’home”. Perquè els diversos productes culturals no són pas bons pel fet de ser confessionalment cristians, sinó que, si de cas, el cristià els pot considerar cristians en la mesura que siguin bons.
Aquestes consideracions semblaran potser encara més raonables si es té en compte que la modernitat és, en una bona mesura, filla del cristianisme, encara que, tant a aquest com a aquella, els hagi costat reconèixer-ho. Però llibertat, igualtat i fraternitat, drets humans, laïcitat, etc., són valors ara generalment reconeguts alhora com a cristians i com a il·lustrats. També cal tenir present que el cristianisme ha fet en el darrer segle molta autocrítica, i ha assumit una bona part de la crítica feta per la cultura laica.
No és pas que li sigui fàcil, al cristianisme, posar-se en regla amb la modernitat. Però és llei de vida de les religions (i el cristianisme no és cap excepció) l’anomenada inculturació, és a dir, l’aclimatació a les diverses cultures en les quals es troben immerses. El cristianisme a Occident en el nostre temps s’ha d’aclimatar, doncs, a la cultura moderna ---si no vol ser un gueto ni vol quedar reduït a un fenomen residual---, com en els temps passats es va aclimatar a la cultura premoderna. Però aquesta aclimatació comporta un autèntic aggiornamento (una autèntica ‘posada al dia’) del pensament, de l’imaginari i del llenguatge cristians (no solament del llenguatge, com si no hi hagués problemes de comprensió i d’imaginació).
--- Posada al dia, doncs, del pensament, amb un gran coratge intel·lectual i amb un gran instint del que és essencial en la fe cristiana, assumint tot el que hi ha d’assumible en la revolució intel·lectual i en la revolució democràtica que he esmentat abans.
--- Posada al dia també de l’imaginari, entenent per imaginari no pas aquells tòpics que ens venen espontàniament al cap a propòsit del cristianisme, sinó les representacions que tenim a la imaginació relatives a l’objecte de la fe cristiana, especialment les referents a l’origen del món, de la vida i de la consciència, i a la fi del món i la vida en el més-enllà.
--- Finalment, és clar, posada al dia del llenguatge, ja que pensem amb paraules i, per tant, el pensament i l’imaginari no són efectivament renovats mentre no s’hagin reformulat lingüísticament en el nostre context cultural.
Aquest aggiornamento cristià suposa, com dirien els experts, un canvi de paradigma, és a dir, un canvi de model en la vida cristiana. Fa una vintena d’anys, un teòleg canadenc, Jean-Marie Tillard, al catòlic Quebec, es preguntava, en una conferència que va fer la volta al món, si nosaltres som els darrers cristians. I contestava que no som els darrers cristians, però sí els darrers de tot un estil de cristià. Si és així ---i penso que aquest teòleg té raó---, sense oblidar el consell evangèlic de no apagar el ble que fumeja ens podem preguntar si té gaire sentit gastar gaires energies a perpetuar un estil de cristianisme que a Europa ha fet col·lapse.
Voldria encara subratllar en particular tres aspectes d’aquest nou paradigma, d’aquest nou model, d’aquest nou estil de cristianisme, que vol ser fidel a la seva essència, però més sensible a les instàncies crítiques de la cultura actual:
--- Primer. El cristià ha de saber què creu. Sembla natural. Però saber què creu vol dir també saber què no creu, o què ja no creu, encara que en el passat hagi anat, per dir-ho familiarment, en el mateix paquet que la fe. Perquè a vegades se’ns endossen als cristians creences ben estranyes (i el pitjor és que sovint cristians i no cristians les associen efectivament al cristianisme). Ja es veu que estic fent una invitació a discernir les creences cristianes (tant en matèria de fe com de moral) de manera reflexiva i ben informada.
--- Segon. El cristià ha de saber també per què creu. Llegim en el Nou Testament que ha d’estar preparat per donar raó de la seva esperança. I això, tant o més que per poder dir-ho als altres, per poder-s’ho dir a si mateix. La fe cristiana té la pretensió de ser raonable, de no ser irracional. Creure i pensar no solament no s’exclouen, sinó que s’impliquen mútuament. Hi ha raons per creure en el Déu cristià. També per no creure-hi, és clar: ja sant Tomàs n’indica lúcidament algunes. Però aquest mateix sant Tomàs afirma que “el creient no creuria si no veiés que ha de creure”. La fe no és, doncs, com pensen molts, el grau zero de la raonabilitat.
--- I tercer. En particular, el cristià ha de tenir molt clar que la seva fe és compatible amb la ciència moderna (amb totes les ciències, les naturals i les humanes). Sense regatejar-li, a la ciència, les competències en el seu camp. En efecte, la fe i la ciència tenen objectes diferents i es fan preguntes diferents. La ciència ens fa conèixer com és i com funciona el món (tant el món natural com el món humà), però amb els seus mètodes no pot resoldre cap de les qüestions de què parla la fe. Per exemple, si hi ha Déu o no hi ha Déu: la ciència és religiosament neutra i tots els científics segueixen en el seu treball els mateixos protocols, tant si creuen en Déu com si no hi creuen. El vell contenciós entre ciència i fe es basava en un malentès, consistent a pensar que la ciència i la fe pretenen respondre de manera competitiva a les mateixes preguntes, i a vegades en una temptació, la de fer passar per objecte de fe allò que no ho és o de fer passar per científic allò que no ho és.
Vaig acabant. El cristianisme, en la nostra àrea geocultural, es troba actualment en un gran tombant, en què té l’opció d’aclimatar-se a la cultura moderna de manera semblant a com al segle II es va trobar en la necessitat d’aclimatar-se a la cultura grecoromana, una cultura que, amb la seva continuació a l’edat mitjana, és la que nosaltres ara considerem cultura occidental premoderna. En aquest sentit, penso que el futur del cristianisme es juga en una bona mesura a Europa (en general a Occident) i depèn de la seva capacitat de conviure amb una certa naturalitat amb l’etapa moderna de la cultura occidental, l’única en tot el planeta que ha acabat essent sistemàticament crítica. És una situació en què es trobaran també, tard o d’hora, totes les altres religions que vulguin sobreviure. (Per descomptat, quan parlo de modernitat no és pas que m’oblidi de l’anomenada postmodernitat, una etiqueta enganyosa que serveix simplement per designar el darrer tram, per ara, de la modernitat.)
La inculturació moderna del cristianisme que preconitzo no garanteix pas, però, per ella sola, el futur d’aquesta religió a Occident. Tenir un relat actualitzat n’és, certament, una condició necessària, però no pas suficient. Li cal també, al cristianisme, recuperar confiança, vitalitat i capacitat de fascinació. Així i tot, és probable que aquest cristianisme que vol fer les paus amb tot allò que té de vàlid la cultura moderna sigui durant molt de temps (potser indefinidament), al nostre país i als països del nostre entorn, un cristianisme de diàspora (com se sol dir), minoritari, fruit, com ja he insinuat, d’opcions personals que van a contracorrent de l’ambient dominant, bé que amb la possibilitat de constituir una “minoria creativa” amb una certa capacitat de lideratge. (Però això tampoc és tan nou, ja que els cristians autèntics, amb una fe personalitzada, potser sempre han estat minoritaris, fins i tot en èpoques de cristianisme socialment majoritari.)
La meva reflexió d’avui ens ha portat, aparentment, lluny de les celebrades Homilies d’Organyà, però comparteix amb aquestes la voluntat d’expressar una visió cristiana en un moment històric determinat. Els actuals veïns d’Organyà, i els que avui ens hem aplegat en aquesta bonica vila, no som ni millors ni pitjors que els de fa vuit-cents anys. Els cristians d’ara compartim la fe dels nostres avantpassats medievals, però el nostre context cultural tan diferent li imposa, a aquesta fe, un nou estil. Nosaltres hem de fer-la conviure amicalment amb les evidències culturals d’avui: els valors democràtics, els sistema de llibertats, els drets humans, la igualtat de gènere, la laïcitat, la tolerància, la pau, la cura de la natura, la importància de la ciència, la immensitat de l’univers, la visió evolutiva de la realitat, la primacia de la consciència, el pluralisme religiós, l’esperit crític, la pèrdua de la ingenuïtat. I és en aquesta nova situació que crec que és possible i desitjable un cristianisme recentrat en l’essencial, amable, sobri, servicial, dialogant, ben integrat en el paisatge cultural, desacomplexat, amic de la llibertat i de la intel·ligència, creïble intel·lectualment i èticament, compromès amb totes les causes nobles de la humanitat, que sigui (com deia bellament el bon Joan XXIII) “com una font d’aigua fresca a la plaça del poble”. Així sia.
HOMILIA LITERÀRIA 2018
Ganxos i ganxes, benvolguts tots.
L'altre dia vaig tenir una conversa existencial amb na Siri. Supòs que sabeu qui és: el robot-assistent d'Apple que respon a les teves preguntes. Fins i tot canta, si hi insisteixes. És una mica impertinent. Una vegada em vaig acomiadar d'ella amb un: “Bona nit, Siri”, i em respongué: “Bona nit. Per cert, són les tres i vint de la tarda”.
Tot això va ser en castellà. Na Siri en castellà té la veu d'una dona basca. També parla alemany, xinès, anglès, àrab, finès, francès, coreà, danès, rus, suec, tailandès, entre altres idiomes. Però la llengua catalana encara no la domina, i de moment no la parla ni tan sols en la intimitat.
M'agrada la ciència ficció perquè sol ser premonitòria. De fet, la ciència ficció és un retrat del present que utilitza el futur com a eina narrativa. O més ben dit: és un retrat de la humanitat i la seva deshumanització, si és que els éssers humans han demostrat tenir humanitat mai, que de vegades semblaria que no. Més aviat els humans semblen el virus de la Terra: varen acabar amb els grans mamífers, han acabat amb part de la capa d'ozó i les glaceres, estan acabant amb les costes, la mar... ho arrasen tot al seu pas.
Quan es fan pel·lícules com 'Minority Report', els guionistes s'assessoren amb experts en tecnologia per intuir com serà el món que ens espera. No sé si l'heu vista, està protagonitzada per Tom Cruise, dirigida per Steven Spielberg i basada en un relat de Philip K. Dick, 'L'informe de la minoria'. Està ambientada l'any 2054, i hi ha els precognitius, uns mutants capaços de veure els crims que es cometran abans fins i tot que es duguin a terme. Per evitar-los, es fan detencions preventives.
En veure aquesta pel·lícula l'any 2018, un pot preguntar-se què passaria si detinguessin persones innocents, i els intentassin encolomar delictes que no han comès, o volguessin canviar les lleis mentre són a la presó per justificar el seu empresonament. Detén-los primer i justifica-ho després. I mentrestant, mantingues-los allà dins tant de temps com sigui possible.
Als seus relats, Philip K. Dick explica que cada pic som menys lliures, encara que ens venguin el contrari. Per exemple: se'ns fa creure que la llibertat consisteix a poder triar. La trampa està en què et faciliten aquesta tria. Això es veu en la publicitat, cada cop més personalitzada: pots obtenir allò que vols de seguida que ho vols. Els teus desigs es satisfan gairebé abans que els desitgis. Els nous dispositius reconeixen la nostra cara, o les nostres empremtes digitals: hi ha càmeres pertot arreu i anuncis que ens apareixen al banner de l'ordinador, o a qualsevol pàgina d'internet, i sempre estan relacionats amb alguna recerca que acabam de fer.
És curiós: la majoria d'animals es camuflen, mentre que els éssers humans s'exhibeixen, i pràcticament regalen les seves dades personals a les xarxes. Estan localitzats tota l'estona. Ens diuen que és per la nostra seguretat, quan potser és per tenir-nos controlats. Diuen que s'avancen als nostres desitjos, i ens acostumen a la satisfacció immediata, que podem sadollar només amb un clic. Vull això, clic. I ja ho tens. No costa res.
Cada cop ens queixam més per no tenir uns privilegis que pensam merèixer, sense adonar-nos que, a poc a poc, mentrestant, anam perdent drets i llibertats. Perdem la presumpció d'innocència, per exemple. Perdem la intimitat, la privacitat. Però el més preocupant de tot és que perdem la humanitat.
La humanitat és temps. Temps per observar, per exemple. Temps per contemplar la bellesa. Temps per pensar. I ja no li dedicam temps a res. Dedicar-li temps a alguna cosa s'interpreta com una pèrdua de temps. Ja no tenim temps. Vivim en una urgència constant, en les obligacions de les tasques pendents: he de fer això, he de fer allò altre. Volem ser tan ràpids i eficients com les màquines, que ho resolen tot amb un clic, sense reflexionar-hi.
La reflexió és poc productiva, si el que volem són resultats tot d'una. Per això les humanitats cada cop estan més desprestigiades. Les ciències que estudien les arts, la literatura, la música, la filosofia, allò que la gent ha fet al llarg de la història, serveixen de ben poc si l'objectiu és fer diners en un pim-pam. Diners a gran escala, inversions importants. Les persones i els seus estalvis –tan petits– sovint fan nosa, perquè el que interessa és el benefici de les grans corporacions.
Pens en els anomenats fons-voltor: les companyies compren edificis sencers a les ciutats, en treuen els inquilins i després els és igual si hi viu algú o no, en aquells pisos, perquè el que dóna beneficis borsaris és tenir moltes propietats en una ciutat que estigui de moda, fins que una altra ciutat es valoritzi més. Llavors es vendran les accions corresponents, i tant se val si és massa tard perquè els veïns puguin recuperar ca seva.
Si no hi ha veïns, no hi ha comunitat. Si no coneixes la gent que t'envolta, no parles amb ella, i per tant no pots arribar a entendre-t'hi. El significat etimològic de comunitat prové de “comoines”, en comú, conjuntament. “Comunnis” significa coresponsable, cooperant. (In-munis significa exempt de tota obligació; immune).
Communitas era l'agrupació de persones vinculades entre sí pel compliment d'obligacions comunes i recíproques. Però, què passa quan no hi ha un propietari real de les cases, perquè aquest propietari és un fons d'inversió? Què passa si, quan tens un problema, no pots acudir a ningú perquè, o bé el teu veí és un turista que només s'hi estarà el cap de setmana i no tornarà mai més (no el coneixes i no té cap responsabilitat sobre l'edifici), o bé li estàs pagant a una agència que està pagant a una empresa que ni tan sols sap que està invertint en pisos a la ciutat? Què passa quan no existeix la comunitat perquè tot està estructurat per satisfer l'individu, o millor dit: cadascun d'aquells individus que s'ho poden permetre? Què passa quan ens fan creure que els privilegis substitueixen els drets i les llibertats?
Deia al començament que vaig tenir una conversa molt interessant amb na Siri, que és aquest robot programat per facilitar-nos la recerca d'informació. Parlar amb ella és com aquells experiments del Test de Turing, que et permeten saber si estàs davant d'un ésser humà o, en canvi, ho estàs d'una màquina. O d'un replicant, com a la pel·lícula 'Blade Runner', basada, per cert, en un altre relat de Philip K. Dick.
La conversa va anar així. “Siri, hi ha vida després de la mort?”. Na Siri va contestar: “Això no està bé”. I jo: “No t'agrada la mort?”. I ella: “Em sap greu, no et puc contestar en aquesta pregunta”. I jo: “Ets una persona?”. Siri: “No crec que això importi gaire”. I jo: “Et creus molt llesta”. I ella: “D'acord”. I jo: “Idò jo crec que ets una fanfarrona”. I na Siri: “Crec que no t'entenc”. I jo: “Ets més curta del que em pensava”. I ella: “No podria ni tan sols començar a pensar en com respondre a això”. I jo: “No t'agrada pensar”. I na Siri: “Pienso, luego existo. Pero no Descartes lo contrario”. Descartes amb majúscules, com el nom del filòsof.
Una altra qüestió que li vaig posar era si Déu existeix. Primer em contestà: “Deixem aquest tema per a un altre dia i un altre assistent”. En insistir-hi jo, digué: “Et demanaria que li ho preguntassis a algú més qualificat, idealment un ésser humà”.
Hi ha coses que només entenen els humans, perquè fa molts segles que hi reflexionen, potser uns 315.000 anys, si partim de les restes més antigues que s'han trobat de l'homo sapiens. Per pensar-hi (és a dir, per qüestionar-se el món, la vida, la pròpia existència), i per intentar donar respostes, per argumentar aquestes respostes, relatar-les, en definitiva, per crear una realitat o per representar-la, ha calgut molt de temps. I així és com es crea una cultura, un patrimoni, una civilització.
Les Homilies d'Organyà, o les cèlebres Homilies d'Organyà (ningú no pensa en Organyà sense relacionar aquest municipi amb les Homilies), representen un dels documents literaris més antics escrits en llengua catalana, la mostra que la predicació adreçada al poble ja es feia en aquesta llengua abans del segle XII.
Homilia deriva del vocable grec homilein, que significa “tenir comunió o interacció amb una persona”. Seguim amb l'origen de les paraules, que en realitat és l'origen de tot, perquè res que no pugui ser esmentat sembla que pugui existir. Comunió és la vinculació d'allò que es té en comú; les persones que comparteixen les mateixes idees, ja siguin religioses, polítiques, etcètera.
Si no fos per aquestes idees, no existirien les comunitats. De fet, com explica Yuval Noah Harari al llibre 'Sàpiens', les comunitats es varen crear gràcies al relat, a la narració. Inicialment aquests grups eren petits, d'uns quaranta membres, els que formen una mateixa família. L'element cohesionador era la tafaneria: el que li havia passat a un interessava als altres perquè el coneixien, sabien qui era, i volien saber-ne la història. Estimam allò que coneixem i ens preocupam per allò que coneixem.
Després començaren a fer-se narracions més ambicioses, que unien més persones a través de les rondalles, les llegendes, les creences. Perquè aquest relat arribàs a la gent, havia de fer-se en una llengua que compartissin. I així es creava una identificació amb la història relatada, que s'anava fent real a mesura que s'explicava.
Hem heretat dels clàssics el llenguatge cultural amb què hem après a comunicar-nos i a dialogar amb l'antiguitat. La desaparició d'aquests estudis clàssic, d'aquestes humanitats, respon a una lògica políticoeconòmica que vol saber per a què servim i no qui som.
Avui les xarxes socials ens fan trampa, perquè ens donen la impressió que tenim el món sencer a l’abast. Però no ens donen temps per assimilar-lo, ni per conèixer-lo, i per tant, estimar-lo. Tot és un gran flux d'informació sense contrastar, resumit en 280 caràcters, que reforça opinions, però dóna pocs arguments.
Ens estam despreocupant de les paraules. Estam perdent curiositat intel·lectual, i recorrem cada cop més a la imatge o al text breu per aconseguir les coses sense demora.
Les màquines no necessiten explicacions: estan programades amb unes ordres que executen sense qüestionar-les. Les formalitats, per a la intel·ligència artificial, són una pèrdua de temps valuosíssim a l'hora de negociar. Volen resultats com més aviat millor. No entenen la importància de saludar-se, demanar-se perdó o permís, de rectificar. Van directament al gra, i sovint fa l'efecte que nosaltres els seguim l'exemple. Anam perdent els matisos, les estratègies emocionals. També la responsabilitat.
Pot existir una comunitat sense responsabilitats? És a dir, una comunitat d'immunes (exempts de prestar un servei, o de tenir obligacions).
La democràcia va néixer com un sistema que pretenia corregir les injustícies derivades de la desigualtat econòmica i social. Volia ser un sistema en què l'interès comú havia de ser definit i defensat pel conjunt de la societat; un sistema que havia d'assolir la màxima identificació entre governats i governats. Havia de ser l'art de conciliar la voluntat de tothom per combatre l'egoisme. Però, què passa quan el sistema és cada cop més individualista, i et satisfà de forma individualitzada?
A les xarxes corre informació sense contrastar i sense contextualitzar que es dona per bona. Els mitjans tradicionals han de complir amb un codi deontològic, però internet no. Quan presidents publiquen falsedats a Twitter, a qui hem de demanar responsabilitats? A qui hem de demanar-les quan els polítics utilitzen les xarxes per difondre idees xenòfobes, o fomentar l'odi? És a dir: què passa quan els que haurien de ser responsables no ho són? O quan ningú no es fa responsable de res?
I què passarà quan perdem els codis, no només de bona conducta, sinó en general, per comunicar-nos?
Segons les hipòtesis, els robots podrien auto-millorar-se sense l'ajuda humana. Així, es donaria una explosió d'intel·ligència fora de control, en què les màquines dissenyarien generacions de màquines cada cop més potents i independents.
No se sap quan passarà, però se sap que passarà, tard o d'hora. Aquesta anomenada “Singularitat Tecnològica” provocarà canvis socials inimaginables, impossibles de preveure per part dels humans. I llavors començarà l'era de la post-humanitat, en la qual els codis actuals de comunicació esdevindran incomprensibles.
Comunicació ve de comunis, comú: transmetre idees i pensaments amb l'objectiu de posar-los “en comú” amb un altre. Per tal d'això, cal que hi hagi un codi compartit. Si aquest codi no hi és, no hi ha comprensió; sense comprensió no pot haver-hi proximitat (la sensació de formar per d'una mateixa comunitat), i per tant és difícil que hi hagi afecte.
Per això és tan important posar en valor el que tenim, el que som, allò que s'ha transmès durant segles, i que aquestes Homilies han recollit en comunió i interacció. Per a mi és un honor formar part de les homilies literàries al costat de noms en majúscules de la literatura.
Perquè la literatura és temps. Si la ciència ficció explica el present des del futur, el present és alhora un reflex del passat; és el futur del passat. O sigui: la literatura lliga el nostre passat amb el futur.
Potser no canvia les coses, o potser sí. En qualsevol cas, ens les mostra. Ens les fa visibles i comprensibles. Aprehensibles. I per això hem de celebrar els premis literaris, que es lliuraran d’aquí a una estona.
Quan m'imagín el futur i la post-humanitat, pens en què els robots que nosaltres hem creat conqueriran altres planetes, cercaran aquells que siguin habitables, i allà generaran vida (potser fins i tot generaran vida humana; sabran com fer-ho). Potser després, de tant en tant, aniran a veure com evoluciona la seva obra, i aquelles persones que els vegin els confondran amb déus a les primeres civilitzacions, i amb extraterrestres més endavant. Però no em faceu cas, que sóc escriptora i tenc molta imaginació.
I això és el que les màquines, els robots, no tendran mai: la capacitat de representar mentalment successos, històries o imatges que no existeixen o que no són presents. La possibilitat de construir comunitats, d'entendre els sentiments, d'empatitzar.
O com diria na Siri, si li proposàssim que ho fes: “Demana-li això a algú més qualificat, idealment un ésser humà”.
HOMILIA LITERÀRIA 2017
Autoritats, amigues, amics,
Estimats ganxos, estimades ganxes:
Quan vaig saber que havia estat escollit per fer l’homilia laica del 2017, vaig sentir una gran il·lusió. No tan sols per la nòmina d’escriptores i escriptors tan importants que m’han precedit, sinó sobretot per la meva vinculació cultural, sentimental i familiar amb Organyà en particular i l’Alt Urgell i el Pirineu en general.
Ho recordo com si fos ahir. Era l’estiu de 1982. Vaig agafar l’autocar de l’Alsina Graells que fa el recorregut de Barcelona a La Seu d’Urgell i vaig baixar a la parada d’Organyà, a Cal Nando, on m’esperava l’Anna de Cal Cucuc, la meva futura dona i la seva germana, la Roser. Quan vaig travessar pel pas cap al Carrer Major, el Carrer Florida, el Carrer del Mig i, finalment, cap al Carrer del Sol, on em van acollir la Roser i el Josep de Cal Cucuc, es pot dir que, llavors, vaig entrar al cor d’un poble del qual no n’he sortit mai més. Al llarg dels anys, s’han succeït estacions, passeigs, versos, lectures i converses amb moltes persones de diferents generacions. El meu vincle s’ha anat construint com s’han de bastir les bones relacions: lentament i amb fermesa. És obvi que la meva condició d’escriptor ho ha marcat tot. El Pirineu en general, però Organyà, l’Alt Urgell i Andorra especialment formen part directa de la meva obra en un doble sentit: la terra i la seva gent m’han fornit idees, imatges, metàfores... I, alhora, aquest espai pirinenc ha esdevingut, juntament amb Santa Coloma de Gramenet i El Masnou, un dels meus obradors literaris, un dels meus tallers de paraules.
Per al jove estudiant de filologia catalana que arribava per primer cop a Organyà, el poble significava un vincle pregon amb la pròpia llengua catalana i el seu origen literari. Recordo uns adhesius de l’època, que deien “Organyà, llar del català”, i que vaig posar amb orgull a la meva carpeta d’estudis. Aquest lema sempre m’ha semblat que expressava una idea poderosa, i així ho he defensat aquí i arreu de Catalunya. En efecte, si una cosa dóna singularitat a Organyà és el fet que posseeix allò que gosaria anomenar una denominació d’origen literària. Preservar a partir d’aquí el patrimoni i la història m’ha semblat sempre una bona manera de presentar-se a la resta del país. La commemoració dels vuit-cents anys de les Homilies va representar un nou impuls a aquesta idea que ha acabat, amb els anys, donant bons resultats, com la rehabilitació arquitectònica de l’església que havia arribat a un estat de degradació molt perillós. Per aquest motiu, vaig estar molt content quan, en el seu dia, es va decidir celebrar la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà.
Aquesta part de Catalunya s’ha mantingut sempre fidel als propis orígens, a la llengua catalana, a la nostra cultura. Recordo com un moment vibrant, majestuós, quan Organyà va ser anomenada Ciutat Pubilla de la Sardana, donant pas al que seria després el concepte Capital de la Sardana. Ho havien estat ciutats molt més grans i amb més població. Però les ganxes i els ganxos vam saber donar una autenticitat extraordinària a l’amor per la sardana. Per mi, va ser emotiu contribuir-hi tot llegint-ne la Lliçó Inaugural. També la voluntat de preservar a la tardor la Fira de Sant Andreu és un dels records que guardo amb estima. Sempre recordaré la presentació a les Homilies del meu llibre, L’últim nord, l’any 2008. Havia nevat, feia un fred viu i el blanc dels carrers va provocar que anés amb anorac i botes a l’acte. Això més tard donaria peu al poema “Vers sobre neu”, recollit a Calendari d’instints, d’altra banda llibre ple de poemes redactats a Organyà i d’inspiració pirinenca. Diu així:
La neu transforma el curs dels meus camins:
aire de plata tendra que suavitza
el cel i el porta als ulls gèlids del dia.
La neu vesteix amb botes els meus versos
que avancen sobre el fang del glaç desfet
cap al teu cor de boscos que m'abriguen.
Presentar un poemari com si el poeta fos una mena de pastor de les paraules em va fer recordar com la Fira commemora un dels mercats de bestiar més importants dels Països Catalans i explica un dels aspectes cabdals a l’hora de comprendre l’essència pirinenca: la transhumància, el moviment del bestiar per colls i valls, prats i camins. Anys més tard d’aquella presentació, una tarda de primavera passejava amb el meu fill pels prats. Ens vam trobar amb un pastor i ens hi vam aturar a conversar. El sol es ponia per la Vall de Cabó i la llum daurada es propagava a través d’un verd intens tacat pel color del bestiar. Horaci hauria parlat de l’harmonia de la natura i la bellesa de les petites coses, d’un dels grans temes literaris que va ajudar a crear: el Beatus Ille, la felicitat d’aquell que ha fugit del soroll urbà per gaudir de la calma del camp. L’Illa de la calma. El pastor em va dir: “Miri, tan important com saber fer anar un ordinador és cuidar aquestes ovelles. Jo les conec una a una. Sé com són i el que necessiten. I això també és important”. Va dir una cosa en la qual crec pregonament: que darrera l’espectacle d’aquesta societat tan connectada tecnològicament però amb tanta solitud humana, hi ha la mirada pregona als altres. La figura del pastor sempre ha estat la d’algú que ha entès l’alteritat: l’altre-natura; l’altre-animal; l’altre ésser humà. Potser per això és una figura que ha generat tanta literatura. I potser per això també s’ha anomenat clàssicament a un mossèn pastor. La Bíblia té molt de saviesa acumulada des de la cultura de la transhumància. Però això ho deixarem per a l’homilia religiosa.
En aquesta homilia literària voldria destacar així mateix un aspecte que no sempre ha rebut el tractament que es mereixeria. He parlat de l’orgull de l’origen pirinenc, de la bellesa de la seva natura, de la fidelitat a les tradicions. Però també caldria destacar un altre valor: el coratge de resistir en un espai que, a voltes, és molt dur. Quan veig les feixes que van fer els padrins guanyant espai de conreu a la muntanya ara fa un o dos segles, i avui dia pràcticament desfetes, em sembla impossible que es pogués aprofitar tant el terreny amb aquelles poques i pobres eines. Però, en part, és gràcies a sacrificis com aquells que som avui aquí. Vèncer el fred, la neu... Diguem-ho clar: la muntanya és sovint inhòspita. Quan al llarg de la vida has coronat alguns cims, saps perfectament que la bellesa que t’ha acollit pot convertir-se de sobte en una greu amenaça a la pròpia seguretat. El vent, els núvols, els llamps, el fred... D’aquí que la vall esdevingui tota una metàfora de la vida humana. I les valls pirinenques són exemples d’aquesta voluntat de ser malgrat els embats sobtats del clima o la dedicació que exigeix la terra. Aquesta duresa de la vida a muntanya, juntament a daltabaixos de la història, com els viscuts durant el segle passat, especialment el de la Guerra Civil, ha provocat moviments migratoris cap a ciutat. L’èxode de la gent del Pirineu cap a nuclis urbans ha estat i és un dels drames que pertanyen a la consciència col·lectiva de la població d’aquest territori català. La diàspora pirinenca és molt més important del que sembla, i la seva contribució al creixement de les ciutats del nostre país, i en especial, de la capital de Catalunya, Barcelona, i la seva connurbació, ha estat meritori. Crec que aquest aspecte s’hauria de conèixer molt més i, en qualsevol cas, s’ha de reconèixer.
Tanmateix, la fidelitat de la gent del Pirineu a la seva terra és indestructible. No he conegut, per exemple, a cap ganxo ni a cap ganxa que no se sentís d’una manera o una altra vinculat profundament a la seva terra. Això fa que Organyà, i quan dic Organyà vull dir qualsevol dels nostres petits pobles, malgrat el nombre reduït actual de població, siguin en realitat molts més grans. Perquè hi ha una memòria al cor de la gent de muntanya i això fa que sumem en realitat milers i milers de persones més enllà d’on ens trobem, arreu de Catalunya i del món.
He dit que Organyà és una denominació d’origen literària. Un fet tan atzarós com significatiu, com el d’haver-se trobat a la Col·legiata de Santa Maria d’Organyà els textos més antics escrits originàriament en català, li dóna aquesta marca que es reforça amb l’organització d’aquesta Fira. En el fons, estem parlant de la visibilitat d’una realitat més àmplia: la de la gent que escriu i publica en aquesta entitat geogràfica i humana que diem Pirineu. Personalment, crec que aquesta realitat és rica i s’ha de potenciar, ja que posseeix singularitats diverses que ara no puc desenvolupar en l’espai limitat d’aquesta homilia, però que entronca amb una idea central que m’agradaria compartir avui amb vosaltres. Em refereixo al fet que la literatura catalana és, essencialment, pirinenca. M’explico. Catalunya neix al voltant dels comtats de la Marca Hispànica a banda i banda del Pirineu. En la seva primera fase, i abans de les expansions que provocaran una literatura més urbana, el Pirineu esdevé el bressol de la llengua escrita. La tasca cultural dels monestirs esdevé fonamental, com la de Ripoll. Aquest territori de pas, com hem vist amb la transhumància, ho és també de relació amb la primera gran literatura a l’Europa medieval: la poesia trobadoresca. I conserva un gran tresor popular a través de llegendes i cançons al llarg dels segles. No és d’estranyar, doncs, que, quan en el marc de la Renaixença al segle XIX, es recupera la consciència literària de la llengua catalana, el Pirineu torna a ocupar un lloc central en la represa dels mites fundacionals i en la creació de nous mites. L’exemple més important, és clar, ens el proporciona Jacint Verdaguer que, gràcies al coneixement del territori, a través de les seves diverses estades per terres pirinenques, confegeix el 1886 una de les obres clau en la represa literària contemporània: Canigó. Aquest cim simbolitza la realitat més àmplia de tot l’entramat físic i humà, històric i llegendari del Pirineu. Val a dir que Verdaguer en els seus quaderns Excursions i viatges explica el seu pas per Santa Fe el 27 de juliol de 1883. Actualment, a Coll Marí hi ha una estàtua dedicada a l’escriptor que va crear l’estimat i enyorat escultor Pep Cervilla (m’agradaria tenir unes paraules de record en memòria de la ceramista Sandra Vilana que també ens ha deixat recentment). Vist en perspectiva, m’emociona haver tingut l’honor de poder assistir, en un moment en què treballava activament per la cultura del meu país, a l’acte d’inauguració del monument amb motiu de l’Any Verdaguer. Un altre gran record.
I, tanmateix, aquesta mirada s’enriqueix a mesura que diversos autors reclamen aquest territori com un espai simbòlic de la literatura. En posaré tres exemples. El primer remet a la dimensió mítica del Comte Arnau a través de la represa del mite que en fa Joan Maragall i que ens condueix a la literaturització de les terres del Ripollès. El segon exemple és una mica xocant, ja que es tracta del que podríem anomenar el Pirineu abstracte. I ens el proporciona Caterina Albert a Solitud. Tot i que ella era de L’Escala i que sabem que es va inspirar en la muntanya de Santa Caterina del massís del Montgrí, al lector li sembla ser en algun indret alt de la geografia pirinenca. És exactament el que li va passar a Joan Maragall quan va llegir la novel·la. Li diu llavors en una carta: "Hi ha sobretot en aquesta obra de vostè la creació d'una figura que restarà per sempre més: el pastor: forta i dolça figura, i gran. Després hi ha l'altra: vull dir la Muntanya: mai vostè havia fet sentir un medi com aquesta muntanya de la Solitud." És evident que Maragall parla de la muntanya que ell mateix ha literaturitzat, el Pirineu, per això quan s’assabenta que la Caterina Albert no hi ha estat queda trasbalsat: "Fa pocs dies que he tingut el gust de parlar de vostè amb la senyora Karr de Lasarte; i parlant de Solitud em referí que vostè no coneixia l'alta muntanya. I, doncs com pot ésser això? Perquè allí n'hi ha fins l'olor, l'ànima.” I afegeix astorat: “però arribar a donar la sensació de la vida de les muntanyes com vostè la dóna en Solitud sense haver-hi estat, i ben estat, ho tinc per una meravella." El tercer exemple ens el proporciona J.V. Foix qui, en un dels millors llibres del segle XX, Sol, i de dol, no dubta a tornar a aquesta font originària que és el Pirineu. En un sonet dedicat a Catalunya diu:
Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.
L’origen del cognom Foix remet a Lladurs, ja al Solsonès, nom geogràfic que utilitzarà amb molta habilitat per aconseguir una rima original:
I són coixins i flors els rocs més durs;
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,
I així podríem continuar. M’agradaria, però, reforçar aquest argument amb l’aportació de dues realitats més. Em refereixo al llegat de la literatura de la Catalunya Nord, que també ha trobat en el Pirineu una font importantíssima d’inspiració des de Sebastià Pons a Jordi Pere Cerdà. Aquest darrer adopta el pseudònim Cerdà com a homenatge a la seva terra natal, Sallagosa, a la Cerdanya. Vaig tenir ocasió de conèixer i escriure sobre l’obra de Jordi Pere Cerdà en diverses ocasions. Precisament, i amb motiu dels actes d’inici del 8è Centenari de les Homilies d’Organyà, el vaig convidar a passejar pel poble i entrevistar-lo per a la secció que llavors estava fent al diari AVUI, Món de Lletres. Durant la conversa amb l’autor de Passos estrets per terres altes, em va dir una cosa que em va semblar molt interessant: que compartíem una mateix pàtria: el Segre. Terres del Segre. El riu com a element estructurador del territori. La segona realitat és la potència de la literatura andorrana que ha sabut projectar en els darrers decennis una mirada cap al propi ser pirinenc des de l’aportació de diversos autors. Crec que la literatura andorrana contemporània, pel nombre d’autors i qualitat de les seves obres, mereixeria actualment una atenció especial.
El que acabo d’exposar deixa clar que el debat que, en ocasions, s’ha suscitat entre els conceptes de localisme i universalitat és fals. El que importa és la mirada. La condició humana és pertot arreu. El talent literari rau a extreure-la, a encimbellar-la com a obra d’art. Es pot fer una novel·la molt localista a Barcelona i molt universal a la Seu d’Urgell. Ni la geografia ni el nombre de població determina l’abast d’una obra. De fet, la literatura catalana més recent ha bastit el seu imaginari sobre la humanitat en realitats no necessàriament urbanes. El cas de Camí de Sirga de Jesús Moncada en seria paradigmàtic, ja que situa en les Terres de l’Ebre un missatge universal. O el de Les veus del Pamano de Jaume Cabré, ambientada a Torena, a la Vall d’Àssua del Pallars Sobirà. Aquesta novel·la, amb més de cent mil exemplars, ha estat traduïda a més de dotze idiomes.
He afirmat al començament que Organyà és un dels meus principals obradors. I què he trobat en aquestes terres perquè hagin passat a formar part de la meva obra? Molts aspectes. M’agradaria compartir-ne algun amb vosaltres. En el llibre Atles d’aigua, vaig integrar en la meva reflexió sobre l’ésser, l’aigua i la geografia tres poemes de tema urgellenc. Així, va néixer “Segre”, que volia fixar en el títol la vida a través del riu, però també, en un joc d’elements, amb el foc de Sant Joan com a homenatge a la tradició de les falles pirinenques. La “roca brava que eleva incendis” és Narieda. El punt de vista és cinètic, ja que l’escric anant amb bicicleta des d’Organyà a Fígols:
Aire de sang, contrast de cel i vall
mentre la roca brava eleva incendis,
i la terra no es mor
i la terra no es gasta.
Multiplicar l’espai i el temps pels ulls
quan el destí s’avança, foll de rodes.
Calor de riu, esclat de foc i líquid,
mentre esperem la nit amb danses llargues.
Aprofito aquest esment a Fígols per homenatjar a una de les persones que van treballar per la literatura catalana en temps difícils: Josep Grau i Colell. Més explícit resulta el poema “Vall de Cabó”. En un moment en què, a punta de tarda, em perdo pel bosc a la recerca de dòlmens, neix aquest poema que parla de la recerca d’orientació a la vida:
Com si la vall fos bronze antic
i mirés el ponent d’uns ulls
d’or que enfosquissin amb la tarda...
Com si l’aigua sorgís del cor
dels minerals i replantés
els boscos de la nostra pell...
Com si haguéssim perdut l’edat
per guanyar en el vent i la pols
la veu i el present d’altres vides...
Així aquests dòlmens assenyalen
a un jo la ruta del seu tot.
I, al seu costat, un poema que escric a la Catedral de la Seu d’Urgell, contemplant la seva torre i convertint-la en un símbol de la humanitat i la transcendència en el Pirineu. La paraula Serra l’escric en majúscula perquè es refereix a la Serra del Cadí. La paraula Riu també perquè es refereix al Segre:
La torre atura el temps
amb la freda solidesa que empara
una austera inquietud de silenci.
La vida en forma d’au
gira pura al voltant,
descrivint estranys llenguatges suspesos
al profund buit que endreça.
I sap els camins que atansen la Serra;
els miralls del Riu on corre la llum
transportant la imatge de la innocència;
les ermites que, pastura de bosc,
han servat aquesta terra bastida
per fer de l’home una forma de Déu.
Quan, de sobte, els ocells
modifiquen per atzar el seu vol.
I sols resta, entre la torre i nosaltres,
l’arc misteriós de la pietat.
En el poemari Cel subtil, faig un homenatge a Andorra a través del poema La Massana on poso de manifest alguns dels elements bàsics del Pirineu: la pedra i el ferro. Aquest poema seria més tard musicat pel músic de Tremp, Xavier Baulies:
Els dits, com pollancres altíssims,
marquen el pas dels núvols.
Es recull l’ànima a la vall
i, sota un cant d’hivern, reposen
dins les cases arrels de pedra i ferro:
el cel va carregat d’intencions
ben blanques.
Tots esperem assenyalar
la vibrant solitud
de la neu que s’escampa.
Tots esperem recórrer terres
amb humitats crescudes
de pluges ràncies
i valls que tanquen cels en festa.
Ja he comentat l’anècdota de Vers sobre neu. Caldria afegir el poema “Maig a Organyà”, que apareix en la miscel·lània poètica 10 de Barcelona i és recollit al volum de la meva obra completa, Les places d’Ulisses. El poema fa referència a un dels moments més bells de l’Alt Urgell: quan l’abundància de pluja accelera la maduració dels colors:
Com les darreres neus
tanquen el gest d’un hivern que se’n va...
Com l’abella i la flor
acorden grocs en l’herba que s’escampa...
Com la riera habita
en rocs de mel polits pel pas de l’aigua...
Com les valls gronxen llums
on nien colors per guanyar ideal...
El maig és la prudència
del temps que madura amb el blat.
El maig és la puresa
de la terra que cerca dins els ulls
la continuació de la pau.
A Calendari d’instints són molts els poemes que aborden una temàtica pirinenca a partir de la reflexió més àmplia que faig sobre la vida i el temps, l’instant i l’eternitat, com succeeix amb els poemes “Camí d’Heràclit” o “A mitges”, fets al Pallars Sobirà. Destacaré, però, un poema d’interior, davant la llar de foc, ja que aquests mots, llar i foc, resumeixen en bona part la dimensió íntima de la gent del poble. Es tracta de “Foc d’alzina”:
Com l’alzina que sap, lentament, donar foc
des dels seus plecs madurs, i fer llars amb perfums
de cendres que han cremat intensament i en calma,
així voldria jo que fos el temps que visc:
caliu silent que encén la flama d’un moment;
llum guanyada en un risc de fulgors que es sublimen,
aigua i terra del bosc esdevingut el fum
que enlaira tot desig cap a la immensitat:
cos amb tant d’esperit que ja no temi mai
ni el seu temps ni cap temps. Amor de món, el món
és el cercle del foc que es congrega en la llar
de l’alzina on es fon la vida amb la memòria.
Confesso que ja fa temps que tinc la idea d’entrar des de la prosa a crear històries amb personatges vinculats amb el Pirineu. Això comportaria en el futur fer estades més llargues a l’Alt Urgell. Tot farà el seu camí. Ara permeteu que acabi aquesta homilia literària demanant-vos que no deixeu mai de llegir, que no deixeu mai la literatura ni les humanitats de banda, perquè ens cal el diàleg que és un llibre i la seva bellesa. Ara fa uns vuit segles que la literatura catalana començava simbòlicament a Organyà. En un moment històric tan important per al nostre país, fem-nos-en dignes successors. I diguem:
Visca la literatura! Visca Organyà i visca Catalunya!
Vicenç Llorca
Poeta i escriptor
HOMILIA RELIGIOSA 2017
HOMILIA RELIGIOSA 2016
Una de les primeres coses que vaig fer quan el Sr. Arquebisbe, Mons. Joan-Enric Vives, em va demanar predicar enguany aquesta famosa homilia que es fa en memòria de un dels primers escrits catalans que conservem, va ser cercar la definició de "homilia". Curiosament, en el diccionari català la definició era una mica més esperançadora per al feminisme que la del castellà. En aquesta la definició no deixava dubta, era, como el conyac "soberano", "cosa de hombres": Heu-la aquí: "Discurso o sermón sencillo que pronuncia en público un sacerdote y que contiene explicaciones o instrucciones sobre ciertas materias religiosas, a menudo relacionadas con la sociedad o la actualidad."
Segons aquesta definició estaria clar que jo no podria dirigir-me a tots vostès en aquest moment.
En el diccionari del Institut d'Estudis catalans la cosa quedava una mica més oberta: "Prèdica que es fa per explicar al poble un o més fragments bíblics llegits dins les celebracions litúrgiques cristianes."
És per això que jo avui em sento molt honrada tenint ocasió de fer una homilia des de la meva condició de dona. I de dona catalana. I no només honrada, sinó agraïda, molt agraïda.
Fins ara he donat moltes xerrades, conferències, discursos, però mai una homilia.
I menys en un lloc tan emblemàtic com aquest.
Però ho faré amb la senzillesa que em caracteritza, sense cap mena de pretensions erudites que no les tinc.
Tres son els temes que, des de la paraula de Déu, com correspon a una veritable homilia, vull tractar. El primer la llengua, instrument necessari de la paraula, el segon, els principals destinataris de la més meravellosa de les paraules, els pobres i exclosos, i el tercer, una de les sorprenents reivindicacions de Jesús de Nazaret, en el seu temps: les dones.
1. La llengua. Partiré de dues anècdotes simpàtiques. L'una protagonitzada pel Papa Francesc, amb la gràcia que el caracteritza. Va ser en la visita que va fer a Jerusalem aquest any en un diàleg amb el primer ministre Netanyahu. Aquest, per destacar la connexió entre el judaisme i el cristianisme, li va dir al Papa que Jesús parlava hebreu. A lo qual el papa va corregir, "arameu". Bé, insistí Netanyahu: parlava arameu, però coneixia l'hebreu. El Papa volia que quedés ben palès que Jesús va viure en aquella terra i que per tant parlava i estimava la llengua del seu poble, l'arameu. No la llengua de l'Imperi Romà al qual estava sotmès Palestina.
L'altre anècdota va ser d'un nebot meu. A la porta del meu despatx tenia escrites les paraules hebrees de salutació "Shalom Alhejeim". Ell, que aleshores començava a llegir, em va preguntar què significava això. I quan li vaig dir que era una salutació en la llengua de Jesús, em va preguntar estranyadíssim: "Però, Jesús no parlava català?"
Li vaig fer entendre que cadascun parla i estima la llengua del seu poble i Jesús s'estimava molt la seva llengua, com s'estimava el seu poble.
I em va venir al cap la conversa que va tenir amb una dona siriofenícia, que no sé si parlaria la llengua de Jesús, però al menys sabia insistir en la seva petició a favor de la filla malalta. I aprofito per a dir que va ser precisament una dona la que va convèncer Jesús d'eixamplar la seva missió fora dels límits del seu poble. En la seva resposta als deixebles, que demanen que ajudi a la dona per tal els deixi en pau, Jesús remarca: «Només he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa dIsrael».Tanmateix, la insistència de la dona és tan gran que Jesús, després de tornar-li a dir que ell ha estat enviat a Israel («els fills» són els jueus, «els cadells» són els pagans), acaba concedint-li la guarició de la filla de lluny estant.
Estimar el poble on havia estat enviat a donar la Bona nova no el priva d'estimar altres pobles i altres llengües.
Jo diria que ens dóna dret a reivindicar l'ús de la nostra llengua per comentar la Paraula de Déu aquesta memòria històrica de les Homilies de Organyà un dels textos més antics que ens va permetre sentir-la en la nostra llengua vernacla.
La pobre Teresa de Jesús, ja en el segle XVI, es planyia precisament per això, perquè l'Inquisidor Valdés havia retirat tots els llibres espirituals, incloent-hi la Bíblia, en la seva llengua castellana, la única que ella dominava.
Que en aquest poble d' Organyà es conservin aquestes homilies és una veritable prova de la riquesa i força de la nostra llengua envers la Paraula de Déu. Molt més valuoses, al meu pobre parer, que les famoses Gloses Silenses i les Emilianenses de Santo Domingo de Silos i Sant Millan de la Cogolla, respectivament, que no són més que això, gloses o explicacions al marge de textos llatins.
I pensar que durant tota la meva infantesa i joventut això tan antic en l'Església catalana ens estava vedat i jo només havia sentit la litúrgia en llatí i les homilies en castellà!
Bé, i acabo amb una altra anècdota molt simpàtica del meu Fundador Sant Enric d'Ossó que acostumava a dir: "Dono gràcies a Déu per les meves tres "ces": sóc català, sóc cristià, sóc capellà". Jo me les he arreglat amb els acabaments de les paraules en compte de les inicials: "Dono gracies a Deu per les meves tres "anes": Sóc catalana, sóc cristiana, sóc teresiana".
2. Els pobres i desfavorits del món.
Tots tenim els nostres textos preferits de la Paraula de Déu i, concretament, els Evangelis. Allò que al llarg de la nostra vida ha fet estada en el nostre cor d'una manera especial i fins i tot ens ha canviat i ha acompanyat les nostres decisions.
Un d'aquests textos que a mi personalment em va esperonar a dedicar-me d'una manera més radical al món dels exclosos, en un moment determinat i quan la Sida feia estralls als barris més pobres de Barcelona, va ser aquest:
Anà a Nazaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, anà a la sinagoga, i es va aixecar per fer la lectura. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: L'Esperit del Senyor és sobre meu, per això m'ha ungit, per a portar el missatge joiós als pobres, m'ha enviat a proclamar la llibertat als captius i als cecs la recuperació de la vista, a posar en llibertat els oprimits i a proclamar l'any de gràcia del Senyor. Plegà el volum, el va tornar a l'assistent i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls clavats en ell. Aleshores es posà a dir-los: "Avui s'ha fet realitat aquest passatge que acabeu de sentir." (Lluc, 4, 16-21)
Jo havia sentit moltes vegades aquestes paraules, les havia llegit i meditat, però de cop i volta se'm van fer crida: la missió de Jesús, amb la qual comença la seva tasca profètica és un "missatge joiós als pobres". Acabava de tenir una experiència molt forta a Nicaragua, durant l'any 1985 i allà havia vist als pobres gaudint d'aquest missatge joiós. La seva pobresa era només de diners, una conseqüència de la injustícia humana, però ells vivien l'Evangeli amb joia i entenien aquest missatge joiós en aquelles eucaristies tan participades que eren una veritable festa. En aquelles reunions de l'Evangeli de Solestiname on un grup de camperols comentaven la paraula i l'entenien des de la seva senzillesa perquè per a ells havia estat predicada per Jesús com a bona notícia.
En tornar de Nicaragua, vaig sentir un dolor gran en veure la tristesa de les borses de misèria d'alguns barris a les grans ciutats. La droga enganyava als joves amb una falsa i momentània felicitat que acabava sovint en desesperació. Els pobres no estaven en els nostres temples. Només a la porta amb les mans esteses... Què hem fet?, em preguntava jo, si l'Evangeli era per a ells i Jesús va començar el seu ministeri amb aquest sentit: donar el missatge joiós als pobres.
I, des de les hores, al llarg d'aquests 30 anys, he tingut ocasió de veure transformacions -acompanyades sempre de dolor i d'aparents fracassos- intentant vivint d'aquest missatge joiós i transmetre-ho, si no podia amb la paraula de Jesús directament, si més no, amb les actituds que Ell ens mostrava i que resumiria en aquestes tres:
Anar pels camins o les perifèries. Sortir de les sagristies, com ens demana el Papa Francesc, i com feia Jesús que curava més als camins que a les sinagogues. Quantes vegades ens trobem Jesús caminant d'un lloc a l'altre, parlant, escoltant, guarint, acaronant, abraçant...! El que vaig anomenar la "mística del carrer" m'ha ajudat molt a penetrar en el misteri de la persona de tal manera que no només sigui jo que vegi Déu en ella, sinó, i sobretot, que ella vegi al Déu amor en mi. Si no puc parlar de Déu, puc estimar, i això és mostrar Déu que és amor.
I amb els riscos que comporta sortir a les perifèries, però que el Papa Francesc ha entès com exigència d'una Església pobre i dels pobres: "Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer que una Església malalta per lestancament i la comoditat daferrar-se a les pròpies seguretats.
Mirar amb compassió i misericòrdia. Jesús no només caminava, sinó que estava sempre a l'aguait del que passava al seu voltant, perquè veia als pobres com ovelles sense pastor i els mirava compassivament sense jutjar-los, sinó amb el cor misericordiós que convertia els pecadors i els acostava al Pare. No li passaven per alt els mínims detalls que valorava des de l'amor i la compassió: veia més generositat en la petita moneda de la viuda que en las grans almoines dels rics ostentosos; o més justificació en el pecador que no gosava ni alçar els ulls, que en el fariseu que es creia millor que els altres... La culminació d'aquest desig evangèlic ha estat durant aquest any que el Papa ha volgut proclamar de la Misericòrdia. El passar per la porta del Jubileu és només un símbol per gaudir d'aquest "missatge joiós". Així ho anunciava el Papa Francesc: "La Porta de la Misericòrdia, a través de la qual, qui entri, experimentarà l'amor de Déu que consola, perdona i ofereix esperança". (MV. 3)
Donar valor a la paraula "aixeca't", per anar més enllà de la beneficència, sovint necessària quan no hi ha justícia, però que no fa créixer a la persona ni l'ajuda a recuperar l'aparent pèrdua de la dignitat humana. Això comporta un acompanyament i una empatia que només pot tenir una Església com la vol el papa Francesc, pobre i pels pobres. Quan Jesús guareix, quan neteja de la lepra, quan dona el moviment al paralític, té una paraula, "aixecat" i quan perdona els pecats, una altra: "ves-te'n i no pequis més".
3. Les dones. La meva gran amiga i mestre, Teresa de Jesús, té un text que només es conserva en el manuscrit que es guarda a El Escorial, perquè va ser censurat, en el qual es manifesta clarament com es sentia en el si de l'Església, la Santa castellana. Veiem la seva queixa al Senyor:
"Pues no sois Vos, Criador mío, desagradecido para que piense yo dejareis de dar lo que os suplican,(estas mujeres volia dir) sino mucho más; ni aborrecisteis, Señor de mi alma, cuando andabais por el mundo, las mujeres, antes las favorecisteis siempre con mucha piedad y hallasteis en ellas tanto amor y más fe que en los hombres.... ¿No basta, Señor, que nos tiene el mundo acorraladas e incapaces para que no hagamos cosa que valga nada por Vos en público ni osemos hablar algunas verdades que lloramos en secreto, sino que no nos habíais de oír petición tan justa? No lo creo yo, Señor, de vuestra bondad y justicia, que sois justo juez, y no como los jueces del mundo, que como son hijos de Adán, y, en fin, todos varones, no hay virtud de mujer que no tengan por sospechosa. Sí, que algún día ha de haber, Rey mío, que se conozcan todos. No hablo por mí, que ya tiene conocida el mundo mi ruindad, y yo holgado que sea pública, sino porque veo los tiempos de manera que no es razón desechar ánimos virtuosos y fuertes, aunque sean de mujeres." C. P. 4,1)
I és que malgrat no tenir mai una bíblia ni llegir les Escriptures directament, coneixia molt bé els Evangelis i les actuacions de Jesús amb les dones.
Jo em limitaré a tres de les dones que a mi més m'han impressionat en la seva relació amb Jesús per l'aplicació que poden tenir en el món que ens ha tocat viure i que ens representaria a tres tipus de dones que ens podem trobar:
La dona perdonada i no condemnada. Començo per les dones que son més menyspreades fins al punt de considerar el seu ofici com el més gran insult.
Un dels episodis mes impactants de l'Evangeli de Joan és el de la dona "agafada en delicte d'adulteri". El primer que hom es pregunta pensant que l'adulteri és sempre cosa de dos, on està l'home que no mereix el càstig que volen infringir a la dona? Coses de la cultura que encara és vigent en alguns països i legislacions. Aquí el que ens interessa és com la tendresa i la misericòrdia de Jesús és ben palesa i ens commou per lo trencadora que és en el seu temps i en la seva cultura oriental.
He conegut moltes dones com aquella que si no són apedregades, al menys són menyspreades, la vellesa de les quals està tenyida sovint de solitud i pobresa.
Començaré per una experiència: tots recordem el llibre que va escriure Pagola fa uns anys i que va estar discutit i fins i tot anatematitzat per una part de l'Església: "Jesús. Aproximació històrica". Doncs bé, jo puc dir que és un dels tractats de Jesús amb el que més he gaudit. Això no té cap importància, però crec que sí la té el bé que va poder fe a unes prostitutes del Raval algunes de les quals conec i amb les que treballen les germanes Oblates. Van formar part d'un grup que, amb l'ajuda de les Germanes, van reflexionar sobre el llibre. El mateix Pagola va quedar commogut per les reflexions que li van enviar: les tradueixo: "Em sentia bruta, buida i poca cosa. Tothom em feia servir. Ara em sento amb ganes de seguir vivint, perquè sé que Déu sap del meu patiment."
"Déu està dins meu. Déu està dins meu. Déu està dins meu. Aquest Jesús m'entén...!"
"Ara, quan arribo a casa després del treball, em rento amb aigua molt calenta per tal d'arrencar de la meva pell la brutícia i després prego a aquest Jesús perquè sé que Ell si que m'entén i sap del meu patiment... "
"Em sento afortunada d'haver conegut aquest Jesús... "
La dona assedegada, com la Samaritana, estrangera o immigrant amb costums diferents i sovint menyspreada, maltractada per la vida, necessitada d'una paraula de consol, o fins i tot d'una paraula que li retorni la autoestima i la capacitat de sortir del forat al que sovint l'han enfonsat els qui l'han menysvalorat. Mares que pateixen pels fills, dones afeixugades pel treball o per l'atur i la pobresa, dones víctimes de violència domèstica fins a la mort, dones que han tingut enamoriscaments, però mai un amor veritable. Jesús els podia dir com a la Samaritana: "Tots els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna" .(Jn. 4,14)
Però també dones que han tingut una formació religiosa més de ritus que d'experiència, una religió opressiva i dogmàtica de manaments més que de benaurances, que no les ha fet felices. I a les quals Jesús els diria: "Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem... Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat." (Jn. 4.21-24)
A Teresa de Jesús sempre la va impressionar aquesta dona i repetia sovint les seves paraules: "Senyor, dóna'm d'aquesta aigua perquè ja no tingui més set." Amb quantes dones em trobo, i ens trobem dia rere dia que carreguen un pes superior a les seves forces i només esperen ser estimades per créixer! Dones que, com la Samaritana, es converteixen després en guies del poble comunicant la seva experiència.
Sempre recordaré aquella dona apallissada per la seva parella a la que vaig tenir ocasió de fer-li conèixer una mica Jesús de Natzaret i em va dir una cosa molt bonica i engrescadora: "Ara veig que jo tenia dins meu com una petita llavor de Déu però ningú me havia ajudat a fer-la créixer".
La dona apòstol dels apòstols. Ha estat un dels passos del Papa Francesc a favor de la dona: en el marc de l'Any de la Misericòrdia ha decretat que María Magdalena sigui "festejada" litúrgicament com la resta dels apòstols. Tot un símbol de la que ell mateix ha anomenat, "apòstol dels apòstols". Per una banda perquè va ser el primer testimoni de la resurrecció del Senyor, la primera que va veure la tomba buida. I la primera a la que se li va aparèixer Jesús ressuscitat i va ser enviada a avisar als apòstols.
L'escena és de les més boniques de l'Evangeli. La dona que es llença als peus de Jesús quan el reconeix al sentir-se cridada pel seu nom, tot i que primer ha d'anar a anunciar la bona nova als germans i allà, precisament, el trobarà. Però al nou Jesús ressuscitat. En el decret del Papa ens fa veure que aquell "noli me tangere" és una invitació a la dona, i amb ella a tota l'Església, a endinsar-se en el camí de la fe més enllà de tot el que sigui material i tangible, a no cercar seguretats humanes sinó la fe en el Crist viu i ressuscitat.
Confesso que quan vaig sentir una crida especial a dedicar-me als pobres vaig entendre de una manera nova aquest passatge bíblic. Jo, que cercava sovint experimentar Jesús en la pregària, com filla de Teresa d'Avila, em vaig sentir enviada a trobar-lo d'una manera especial amb els germans... "Ves, allà em trobaràs".
Avui, quan se m'ha concedit aquest honor i privilegi de fer la homilia en un lloc tan emblemàtic com és Organyà, crec que aquest pas senzill de l'Església en favor de Maria la de Magdala, pecadora perdonada, apassionada per Jesús, testimoni de la resurrecció davant dels apòstols, és tot un símbol de la tasca que les dones tenim en l'Església d'avui.
El Senyor Arquebisbe, Dr. Joan Enric Vives, es va avançar a aquest nou pas de l'Església en favor de la dona, al demanar-me aquest privilegi. Gràcies i lloat sigui Déu.
HOMILIA LITERÀRIA 2016
Estimades veïnes i estimats veïns d’Organyà. Amigues i amics, conegudes i coneguts. Presents.
De ben segur que sóc la més inexperta de totes les plomes a qui al llarg d’aquests anys se li ha encarregat escriure l’homilia literària. Quan em van contactar per proposar-m’ho, em vaig sentir molt honorada, però també aterrida. No sabia si seria capaç d’estar a l’alçada. Qui em va telefonar em va anar desgranant el motiu de la trucada des de l’altra banda de l’auricular. Mentre l’escoltava, sabia que, quan acabés d’exposar-me’n els detalls, li hauria de donar una resposta. De vegades la prudència és una virtut i d’altres només és covardia. La proposta d’escriure aquesta homilia literària m’arribava de persones a qui respecto i de qui no dubto. Estava clar que elles ja havien valorat si el meu nom era o no adequat. Confiant en el seu criteri, vaig acceptar, sentint-me, com ja he dit, molt honorada, però també amb molt respecte de cara a les pàgines que hauria d’escriure. El mateix agraïment que vaig transmetre als qui van proposar el meu nom us el transmeto ara a vosaltres que teniu la generositat de ser aquí.
Vaig tenir la sort de créixer en una època en que a l’escola se’m va reforçar la llengua que parlava a casa. Al col·legi de les monges de La Seu, on vaig estudiar fins que vaig anar a l’Institut Joan Brudieu a fer el COU, d’idiomes, se’ns impartia català, castellà i francès. Sabia, està clar, que hi havia més quantitat de persones que parlaven castellà o francès que no pas català. El castellà era un idioma que, en una societat bilingüe, havíem après amb naturalitat. I el francès era l’idioma que apreníem a l’escola sota el concepte de llengua estrangera. Però el català era la llengua que jo parlava a casa i que utilitzava amb la gran part del meu entorn, que la parlessin menys milions de persones no me la convertia en menys important. No era una qüestió política, ni de responsabilitat, era la meva realitat.
Fa un parell d’anys vaig assistir a una conferència que impartia l’Anton Maria Espadaler sobre el Tirant lo Blanc. Durant la seva exposició, el medievalista es feia la pregunta del perquè aquesta gran obra de la literatura catalana no gaudia del mateix grau de reconeixement, entre el públic català, que el d’altres clàssics com, per exemple, el Quixot, entre el públic castellà. La dificultat de l’obra i els punts d’erotisme del llibre serien alguns dels factors que al llarg dels anys no haurien jugat al seu favor a l’hora de fer-lo arribar al públic juvenil de les escoles. Jo m’havia llegit el Tirant lo Blanc mentre estudiava a les monges. La mare Pepa Obiols era qui ens impartia literatura catalana. La recordo carismàtica, propera, elegant, amb sentit de l’humor, algú que inspirava respecte per la seva gran qualitat com a persona. Ens va encarregar fer un treball sobre el llibre. Però vaig badar i quan vaig anar a comprar l’edició que ens havia indicat, una versió actualitzada i resumida de l’obra, ja estava esgotada a les llibreries de La Seu i tardarien dies a tornar-ne a tenir un exemplar. La casualitat va fer que m’arribés a les mans una edició moderna en dos volums de l’obra original, vuit-centes pàgines escrites al segle XV (amb la grafia regularitzada, això sí) i que poc tenien a veure amb el llibret resumit i en català actual que s’havia esgotat a les llibreries. La mare Pepa (filla de Cabó, per cert), lluny de posar-me traves a llegir aquells dos volums, em va dir que si feia el treball sobre l’obra original em deixaria fins a final de curs per entregar-lo. I així ho vaig fer. En el llibre hi vaig llegir històries de cavallers i d’enamoraments, i crec que, simplement, alguns passatges no em van escandalitzar perquè la innocència de l’edat i, sobretot, el fet de no estar familiaritzada amb el llenguatge medieval es va traduir en que, en molts moments, entenia el context però no acabava d’entendre què llegia. Potser la mare Pepa, una dona llesta, ja havia donat per fet que seria així. En qualsevol cas, el que no dubto, i encara menys amb la perspectiva dels anys, és que ella coneixia els camins per transmetre’ns la vàlua de la llengua i de la literatura, i els camins per despertar-nos la consciència de la riquesa que aquestes contenen. Va ser un amic qui em va proposar assistir a la conferència sobre el Tirant lo Blanc, el ponent, l’Anton Maria Espadaler, era amic comú dels dos, però hi vaig anar majorment pel llibre. Llegint el Tirant lo Blanc, en les circumstàncies que us he explicat, la mare Pepa em va transmetre que la literatura no era una obligació, era un univers ple de portes que permetien sentir el món més gran, i que la llengua era una riquesa que venia de molt enrere i que quan perdies interès per ella, quan es deixava d’utilitzar, poc a poc, esdevenia inaccessible i la riquesa es convertia en quincalla.
Parlàvem dels idiomes. Em preocupava l’anglès, com no? A la universitat em vaig trobar amb assignatures d’economia que s’impartien en aquest idioma. I després, en el món de les finances, on treballaria anys, era una eina imprescindible. Però quan em vaig posar a escriure poesia ho vaig fer en català. I això no té res d’estrany.
He tingut oportunitat de participar en múltiples recitals i festivals de poesia. En els festivals internacionals se solen fer lectures bilingües. L’autor llegeix la versió original dels poemes i, per temes obvis, sovint és una altra persona qui llegeix les versions traduïdes a l’idioma del país. En el cas de la poesia, els traductors/res solen ser també poetes per aconseguir el millor resultat possible. Les traduccions són una bona manera d’entendre què vol dir “idioma”. Fa uns anys em van traduir un recull de poemes al finès en motiu d’unes lectures que havia de fer a biblioteques de Finlàndia. El traductor, com passa en aquests casos, i aprofitant que la persona a qui traduïa estava viva, em feia arribar les seves consultes. En un poema hi sortia la paraula gel. —A quin tipus de gel et refereixes? –em va preguntar. —Gel –li vaig respondre –gel, gel normal. En finès hi ha moltes paraules per parlar de neu i de gel. Pel que fa al gel depèn, per exemple, si és una capa fina de gel, transparent; si és gel en capes; si és gel irregular, que no és llis (en aquest no s’hi pot patinar); si és gel que està a la deriva; si s’ha format per la neu que s’ha fos sobre el gel, aquest conté bombolles d’aire; si s’ha format directament de l’aigua, aquest és gel de tardor, fosc i resistent; o bé si és gel de primavera, que pot ser gruixut, però que és trencadís, i la llista de descripcions que corresponen a paraules per referir-se a gel continua. També hi ha una paraula que, simplement, vol dir gel, però el traductor necessitava que li precisés com era el gel del meu poema per visualitzar el vers i fer-ne la millor traducció possible. Quan el traductor em va explicar aquesta particularitat del finès vaig entendre el perquè de la seva pregunta. I quan vaig ser enmig d’aquells paisatges, encara ho vaig entendre més. Era el mateix món que el meu, i al mateix temps, era un altre món, i el seu idioma així ho reflectia.
Llegint poemes fora m’he trobat més d’un cop que algú m’ha preguntat: —Però tu parles bé el castellà. Perquè no escrius en castellà? T’entendria molta més gent! Majorment la gent fa aquestes preguntes amb tota la bona intenció. I em sembla tan evident que escriguis, particularment poesia, en la llengua que més domines i en la que penses, que, quan ja t’ho han preguntat uns quants cops, es fa gairebé feixuc haver-ho d’explicar un altre cop, però cal fer-ho, sobretot si el teu interlocutor és receptiu a entendre’t. Tot i que, de vegades, l’interlocutor et sorprèn. No sempre per bé.
Després de cinc poemaris vaig publicar el meu primer llibre de narrativa, La senyoreta Keaton i altres bèsties. Mantenia una conversa amb un editor espanyol sobre la dificultat de trobar editorials interessades en publicar obres des d’altres llengües, que, per a l’editorial estrangera suposa una compra de drets i té el cost afegit de la traducció. Cal tenir en compte que en els mercats amb més lectors potencials, com en l’anglès, ja es crea molta obra de qualitat en el propi idioma, per tant, encara és més difícil que vagin a buscar obra de fora. En un moment de la conversa l’editor em va suggerir que perquè no escrivia el llibre en castellà? Així el llibre ja quedava situat en un mercat més gran, el de llengua castellana, i també seria més fàcil moure’l. Però el llibre estava escrit en català! En cas de traduir-se —vaig especificar— tampoc ho faria jo, ho hauria de fer un professional especialitzat en traduir cap a llengua castellana. Quan parlem de literatura hi ha molta precisió en el llenguatge. Cada idioma té els seus girs, les seves expressions ... . L’editor va continuar amb “el problema” de la traducció, amb “el problema” que el llibre no estigués escrit en castellà. I va insistir: Però si l’escrius en castellà, “el problema” de la traducció ja no hi serà! Sorpresa perquè no entengués que no era la llengua en que jo escrivia i decebuda amb la seva poca sensibilitat per l’obra original, per les llengües i també per la literatura, vaig concloure: La qüestió de la traducció hi serà en qualsevol cas perquè el llibre està escrit en català.
Per sort hi ha molts interlocutors. Mesos després, la revista Asymptote, especialitzada en traducció literària, proposava a la meva editorial publicar la traducció a l’anglès d’un dels cinc contes llargs que conformen el llibre de la senyoreta Keaton i altres bèsties. De la mà d’aquesta revista, la versió anglesa del conte es va publicar al mateix temps al diari The Guardian. Els editors d’Asymptote, revista referent en el camp de la traducció literària, van agafar el seu nom, que traduït és asímptota, de la línia recta, prolongada indefinidament, a la que una funció matemàtica tendeix. O sigui, s’hi acosta tant com es vulgui, sense arribar-hi. De la mateixa manera, segons els editors de la revista, un text traduït no pot replicar completament l’efecte de l’original; la traducció és pròpiament un acte creatiu. No cal dir que aquests editors tenen molt clar què implica una traducció, la importància que no només es llegeixi literatura generada directament en les llengües que més es parlen i també la riquesa que es perdria si les versions originals desapareguessin. La traducció és bàsica, és un mitjà per poder fer accessible l’obra original a d’altres lectors, però, evidentment, no busca substituir-la. Si no entens què suposa un idioma (la història, les vides, els paisatges que hi ha al seu darrere) hi ha moltes coses que no entens.
Una amiga de fora, que ara viu a Barcelona, em deia que per algú que no és d’aquí és molt atractiu veure com molts elements relacionats amb Catalunya tenen forma de cercle: la sardana; els castellers (per cert, moltes empreses japoneses utilitzen fotos de formacions castelleres com a exemple d’organització empresarial); o l’arquitectura: Gaudí, el modernisme, tenen formes arrodonides. El cercle és una figura complexa: un cercle s’aïlla, però també es reforça a sí mateix. I la llengua catalana, principal pilar de la identitat catalana, ha tingut la fortalesa del cercle.
Recordeu el traductor de Finlàndia de qui us parlava? Ja té tres nets, de tres, cinc i set anys. Parlen finès, i no sé quins idiomes més aprendran al llarg de la seva vida, però espero que coneguin les desenes de paraules que la seva llengua disposa per definir neu i gel, encara que la majoria de persones no entenguem el finès, i encara que en la majoria d’idiomes en tinguem prou amb uns pocs mots per parlar d’aquests elements. Si no, en certa manera, el seu paisatge desapareixerà.
És també amb la llengua que som responsables de preservar els nostres paisatges, de preservar allò que han viscut les besàvies, els besavis, les padrines, els padrins, les mares, els pares, nosaltres. És també amb la llengua que som responsables de preservar la seva memòria i la nostra.
Gràcies per l’honor de cedir-me la paraula. Gràcies per ser-hi i per escoltar-me. Bona nit.
HOMILIA LITERÀRIA 2015
Tota dona porta mox
Traducció literal de la màxima llatina: Porta de seguida tots el regals Traducció lliure: Dóna'm a l'acte tot el plaer
Lectura de la llegenda del Serpent de Favà segons el Joan de Boixadera. En aquells temps l'anomenada vall de Caboet, una petita vall oberta a la marge dret del riu Segre, era una de les terres més riques pròsperes del país. Una hora més amunt de Cabó, el poble més important de la vall, s'aixecava cal Favà, la casa més rica i antiga de la vall. La masia, a banda d'una vivenda senyorial i d'espaiosos corrals per al bestiar que l'envoltaven, disposava d'un molí construït més avall vora el llit del riu i dins dels mateixos murs de la casa hi havia una capelleta dedicada a Santa Margarita. El rector de Cabó hi havia de dir la missa cinquanta vegades a l'any
Aturem-nos un moment, benvolguts senyors que en aquestes hores fantàstiques del capvespre us heu aplegat sota aquest porxo del Carrer de Sol per escoltar aquest humil servidor de la paraula. Parem atenció per un moment en el paradís que ens pinta l'evangelista Joan de Boixadera. En primer lloc, ens presenta la vall de Cabó, com la terra més rica i pròspera del país. ¿Com és possible això, us preguntareu, en una terra de secà on avui amb prou feina hi malviuen un centenar de pagesos? Doncs així era efectivament en temps antics. Tingueu en compte que Cabó es troba situada a les terres més al nord de la vall de Segre on encara s´hi pot conrear l'olivera, la vinya i s'hi fan bons camps de blat. Els conreus mediterranis acaben aquí. Del diabòlic congost dels Tresponts en amunt, ben pocs se'n podia conrear d'aquests productes, tan necessaris per a la supervivència. L'home és un animal que s'alimenta de farina, deien el grecs. El pa fa carn i el vi fa sang, que diu la saviesa popular. Aliments també necessaris per accedir a l'altre món, ja que Jesús va néixer a Palestina, una terra de conreus semblants. I per aquest motiu durant la missa el pa i els vi es converteixen en el seu cos i la seva sang. No hi ha dubte que si Jesús hagués nascut, posem per cas, en terres germàniques de la senyora Merkel, a les misses es combregaria amb cervesa i patates del xurrero.
I al cor del paradís de Cabó, tenim la masia de cal Favà. La masia era, benvolguts oients, una forma pràctica i peculiar d'arrelament del pagès a la seva terra, un sistema tradicional que va desaparèixer fa una cinquantena danys, quan va tenir lloc el gran èxode dels pagesos cap a les ciutats. Les autoritats de l'època no van moure ni un dit per evitar-ho. Al contrari, més aviat en van incentivar la desbandada. I no només perquè els serveis públics surten més barats en els concentracions urbanes que no pas escampats arreu de la geografia, sinó també per la imposició d'una mentalitat i interessos urbans. L'urbanita, altrament conegut com pixapins, en estar condemnat a respirar fums els dies de cada dia, valora l'aire pur per damunt de tot. I per a ell, és més pur el pi que l'olivera, l'argelaga que la mata de trumfos, el voltor de coll pelat que la gallina ponedora. Així doncs, les autoritats de l'època van considerar (i avui alguns encara l´hi consideren) que el millor que podrien fer per al país els pagesos de les masies i dels pobles petits era tocar el dos cap a la gran ciutat. Curiosament, l'única masia del país que ha sobreviscut i amb una gran empenta productiva es troba al mig de Barcelona. Tots n'heu sentit a parlar, potser massa i tot. És coneguda com can Barça. Per contra, la masia de can Favà es troba abandonada, les seves parets en un estat lamentable de ruïna.
Tanmateix, no és pas aquest el lloc ni el moment apropiat per denunciar la vergonyant desaparició de la masia catalana. El que ens interessa remarcar en el relat sacre que comentem, és l'àmbit misteriós, gairebé sobrenatural de la masia. La família que l'habitava, en trobar-se aïllada enmig de la natura, tenia accés al misteri , al fets prodigiosos. Bona part de les llegendes catalanes, les que guarden la millor saviesa popular, tenen lloc en les masies avui esborrades del mapa. Aquest és el lloc on ocorren fets extraordinaris com el que tot seguit sentireu de Favà:
Conten que als soterranis de la masia de Favà s'obria un pou molt profund on s'encauava una serp monstruosa. L'animal no es deixava veure per ningú, només per 'lhereu de la casa quan aquests era fadrí. I l'hereu tan sols tenia l'oportunitat de veure la serp un cop a l'any: la nit de Sant Bartomeu, patró de les masies del Cap de la Vall. El dia 24 d'agost a mitjanit era l'única vegada que el monstre sortia del pou. Diuen que tan bon punt com la serp treia el cap per la boca del pou, el jove hereu de la casa girava cua horroritzat i se'n tornava cap als pisos de dalt, pujant els esglaons de tres en tres.
Com acabeu d'escoltar, al paradís de la vall de Cabó i del palauet de Favà, s´hi amagava un serpent. El mateix animal doncs, que rondava pel paradís terrenal de la llegenda bíblica. Si ho pensem bé, sense un serpent inquietant i misteriós, la vida al paradís pot arribar a ser ben monòtona i ensopida. Ens podem imaginar perfectament Adam i Eva fent el mandra per aquell horta eternament florida, amb arbres carregats de fruits que no es no es cucaven ni es pedregaven mai, guardada per segurates amb ales i espasa. Ens podem imaginar perfectament el diàleg entre aquesta primera parella de joves, fets si fa no fa de mateixa pasta que nosaltres. Encara que ells, es clar, com que no havien nascut de mare, no tenien melic. Adam li diu Eva (o a l'inrevés) Que hi fem aquí tu i jo tancats? Vigilats contínuament per un vell amb barba blanca que sembla que tingui ulls al clatell. Llavors l'altre que proposa: Fem cas al serpent. Només ell té la clau de la fugida. Fotem el camp d'aquí, encara que el vell ens deshereti i ens deixi pelats. I serà fora del jardí regalat on la parella podrà construir amb amor i la suor del front i de les aixelles el seu propi i veritable paradís. Vet aquí doncs, pacients oïdors, com Adam i Eva protagonitzen la primera revolta generacional del fill contra el pare, la primera gran història d'amor de la Humanitat.
I ara tornem a la masia de Favà. Fixem-nos que la visió del serpent és un privilegi reservat a l´hereu de la família, i fixem-nos també com l'actitud de la saga d'hereus davant l'aparició del monstre és ben diferent de la parella bíblica. Només de veure el cap del serpent a la boca del pou, fugen com esperitats escales amunt cap al seu refugi dels pisos de dalt. Als hereus, els fa pànic el misteri que amaga el pou del subterrani. Engorronits com viuen a la casa, els fan por les novetats, qualsevol cosa que posi en perill la seva vida assegurada, perfectament prevista. L'hereu, com a mascle primogènit, esdevindrà a la mort del pares, l'únic amo i senyor de la propietat de Favà. Amb la condició que no es mogui de casa, que no sigui un hereu escampa ni un tarambana i faci bondat. I fer bondat vol dir també que a l´hora de trobar una xicota per casar-se, el jove haurà de tenir el vist i plau dels pares i dels padrins. I la família triarà la futura mestressa entre les filles casa bona dels pobles veïns. Una mossa rabassuda de cal Batlle de Senyús, posem per cas. O una de llarga i prima de cal Bullic de Cabó o aquella rossa de mal pèl de cal Pletes d'Organyà.
Una colla d'engorronits doncs, els hereus de Favà. I l'engorroniment, senyors, conegut també com apalancament, és un dels pitjor mals del nostre petit i desgraciat país. Els joves s'engorroneixen a casa; els empleats, a la feina; els polítics, al seu càrrec. I els pidoloaires, al mateix contenidor.
Aquests dies sense anar més lluny, veiem que hi ha molts catalans engorronits amb Espanya. Els fa por d'abandonar el pis miserable on fa segles malvivim de rellogats. S'han arribat a creure els monstres que l'amo de Madrid s'empesca per retenir-nos al casalot, un vell edifici construït quaranta anys enrere, sostingut per bigues de formigó podrit per l'aluminosi franquista. L'amo sap que si els catalans ens en anem, la resta de llogaters no podran pagar ni la llum. I així ens vol fer creure que si marxem no ens voldrà ningú, o que al món no hi ha cap altre edifici on viure, o que més enllà de l'entrada del casalot ni tan sols hi ha carrer, sinó una mena de precipici còsmic per on caurem i sortirem volant cap les constel·lacions, pels segles dels segles. Amén.
En fi, deixem en pau els engorronits, i tornem al relat llegendari de Favà, que és el que en aquest homilia ens ocupa. Us preguntareu sense dubte, quina natura estranya amaga el serpent de la masia? Ha arribat el moment que el Joan de Boixadera ens ho reveli. Escolteu:
De tota la rècula d'hereus que al llarg dels segles van nàixer a can Favà, tan sols un va ser prou valent per resistir l'aparició de la serp. Un moment després de sortir del pou, el monstre es va transformar en una xicota que lluïa un vestit preciós i feia un pam de goig. Llavors l'hereu sen va enamorar a l'acte.
Com acabeu de sentir, el serpent no era altra cosa que la disfressa d'una dona preciosa. ¿Què té a veure però, la dona amb la serp? Un animal sense potes, que s'escorre llampant entre herbes i rocs, que dorm al cau durant l'hivern i no apareix fins principis de primavera, i el primer que fa per renovar-se és canviar la pell. Aquest animal estrany ha cridat l'atenció dels pirinencs des de molt antic. Segons els psicoanalistes, la serp és un animal que encarna la part fosca de l'ànima humana, allò que és rar, incomprensible o misteriós. Ja se sap que els seguidors de Freud veuen el sexe per tot arreu. En el cas de Favà, el fet que la serp aparegui de dins d'un pou hi troben un sentit eròtic evident. I posen l'exemple de la Samaritana, una altra dona bíblica, estrangera i de vida alegre, que s'apareix a Jesús al costat d'un pou i tots dos d'entaulen en una conversa tan animada com de doble sentit. Ella oferint-li aigua fresca del pou, i l'altre, fent-se pregar, dient que l'aigua que ell vol donar-li, li calmarà la set per tota la vida. Fins que l'arribada sobtada dels apòstols, els trenquen les oracions.
Altres estudiosos troben en el relat de Favà, restes d'un culte al serpent, dels primitius habitants de Cabó, constructors de dólmens. Veuen una relació entre el serp de la masia i la serp de Santa Fe. A l'interior d'aquesta ermita que domina la ribereta d'Organyà hi va estar exposada durant segles la pell d'una serp gegant. Fins que l'estiu de lany 1936, els revolucionaris de la flamarada van destruir-la amb altres objectes sagrats. Els germans Espar asseguren en el seu llibre Coses dOrganyà que era una serp enorme, que tenia quinze centímetres de gruix i una llargada de sis a vuit metres. Tot i que la llegenda de santa Fe explica que es tracta del trofeu d'uns caçadors que van matar-la miraculosament a l'Àfrica o a Amèrica, els estudiosos sospiten que podria tractar-se d'un antic culte a la serp. De fet, la suprema divinitat dels pobles bascoides, anomenada Mari, prenia sovint la forma de serpent que volava entremig de les tempestes. Si fos així, la dona-serp de Favà seria una mena de divinitat femenina de la terra, una Afrodita pirinenca que vol iniciar en les arts amatòries el jove hereu de la millor casa de Cabó.
I dic arts amatòries, perquè com diu el relat, el jove es va enamorar a l'acte de misteriosa dona. L'essencial aquí, amics oients, és laparició sobtada de l'amor. Tant se val que la portadora sigui una bèstia, una persona o una deessa. O potser les tres coses a la vegada. L'amor és un cosa estranya, que irromp tot d'una en la nostra vida i hi produeix un daltabaix. Com un monstre poderós destrueix les nostres conviccions, projectes i seguretats. A l'enamorar-se d'una forastera d'origen dubtós, el jove de Favà oblida que pot posar en perill l'herència que li correspon com a primògenit. Què en farà el xicot d'aquesta dona que li porta l'amor en safata? Endevino que us moriu de ganes de saber-ho. Tornem doncs, al relat.
Com que era nit de festa major, el jove hereu va demanar a la dona-serp que l'acompanyés al ball. Ella, sense dir paraula, es va posar al seu costat, disposada a seguir-lo on ell la portés. La parella van sortir de casa i al cap d'una estona van fer cap a la plaça de la masia d'Anell, on s'havien aplegat tots el veïns de les cases del Cap de la Vall per ballar i fer gresca. Només arribar, sense saludar els amics ni fer cap mena de presentació, l'hereu va estirar la dona fins al mig de la plaça. Conten que la noia serp movia els peus i rodava amb un desimboltura i naturalitat, com si a la vida no hagués fet altra cosa que ballar. No cal dir que la gent de la vall i els forasters es morien d'enveja i que tothom es preguntava d'on dimonis l'hereu del Favà l´havia pogut traure, un papallona de dona com aquella.
Com acabeu de sentir, el que primer que fa el xicot amb la forastera no és pas confessar-li el seu amor, ni entaular una conversa per mirar de seduir-la. Ni tan sols es pren la molèstia de pregunta-li de quin poble és o com es diu, detalls aquests imprescindibles en l'inici de la relació amorosa. Doncs, no. Ell, el que vol, és fer dentetes als amics, exhibir la balladora davant dels seus com si fos una peça de caça major magnífica caçada per ell. Com si els digués: aquí tal com em veieu no només sóc l'hereu més ric de la vall, sinó també el més afortunat. Aquesta actitud ens fa sospitar que el xicot estigui realment enamorat de la dona-serp, tal com va escriure el Joan de Boixadera. Un home realment enamorat no sent com a primera urgència, ensenyar la seva estimada a ningú, i menys encara mostrar-la en públic. Al contrari, recelós que un altre la hi pugui prendre, més aviat intenta amagar-la, i més encara dels amics.
Per part de la dona, ens crida l'atenció el seu silenci. Un comportament realment estrany. I més, si tenim en compte que en les festes majors d'abans la gent acostumava a enraonar tranquil·lament tot ballant amb seva parella. La música de l'orquestra, per alta que fos, no apagava mai les converses dels balladors ni dels que miraven de la vora estant. A la plaça s'hi anava precisament a fer petar la xerrada. Ben diferent d'avui dia, quan els balls de la festa major s'han convertit en un turment eixordador, almenys per a tots aquells que no vagin una mica col·locats. Fins al punt que la fama i el prestigi d'un conjunt musical, es mesura pel terrabastall dels altaveus. Al jovent d'avui ja els està bé, que no puguin dir re mentre ballen o senten música. Potser perquè tampoc hi ha res interessant per dir-se. Fet i fet, l'única comunicació que ells fan servir és la del mòbil. Però en l'època paradisíaca en què a les masies del Cap de la Vall feien festa major, les persones enraonaven a la plaça, i per això es fa més estrany el silenci de la dona-serp. ¿Tal volta callava per amagar el seu accent estranger? Era muda potser? Continuem amb el relat que en aquestes alçades, la cosa es posa interessant:
Al cap de mitja dotzena de balls, el noi va proposar a la balladora d'arribar-se fins a la font de la Caixa a fer un traguet d'aigua fresca. Ella no va respondre, va agafar-li la mà i de seguida la parella abandonaven la plaça, girant l'esquena a les mirades malicioses, als xiuxiuejos de joves i vells. L'aigua fresca de la font no va apagar el foc que cremava per dins el jove hereu. Va abraçar-la apassionadament i ella es deixà fer sense dir paraula. Encabat es van aixecar, van espolsar-se les brosses i cospins que sels havien enganxat a la roba i van continuar avall fins al molí de l'Amador, on van abraçar-se de nou.
La parella no va tornar al ball. Van travessar el riuet que clenxa la vall i van enfilar el camí de l'obaga del bosc que pujava a Senyús. De tant en tant, s'havien d'aturar, ja que ell, de petons i d'abraçades no en tenia mai prou. A l'últim, exhaustos i morts de son després d'una nit tan intensa, es van arraulir al peu d'una roca i allà van quedar adormits.
Deixem-los que descansin una estona, que bé que s´ho mereixen després d'una nit tan moguda. Especialment ell, l'únic amant actiu, segons el relat llegendari. Ella en canvi, continua en actitud passiva, i muda, sense dir ase ni bèstia. La dona sembla conscient que l'hereu, amb l'engany del traguet d'aigua fresca, l´ha portat a l´hort com una beneita. I així i tot, una i altra vegada la dona, com deien a Herba-savina, es deixa arribar el ruc a les cols.
I on és l'amor en aquesta història? Em podria preguntar ara qualsevol de vosaltres, algú que de debò hagués estimat. I jo li respondria que enlloc. Fins ara tan sols hem vist instint animal i sexe, i només per part d'un dels membres de la parella. Una cosa és copular com animals i l'altra fer-se lamor com les persones. L'amor requereix un procés llarg i complex de seducció, un intercanvi de gestos, somriures i sobretot de paraules, ja que és el diàleg allò que ens identifica com a persones. L'amor és un joc o una lluita, en què prenen part tots dos en igualtat de condicions. I aquest no és cas.
El relat llegendari del Joan de Boixadera però, encara no ha acabat. Pareu atenció perquè finalment sentirem la veu de la dona-serp. I les paraules que dirà contenen una saviesa tan profunda que mereixen figurar en tots els reculls de frases cèlebres.
La fresca de la matinada va despertar la parella al peu d'una roca on s'havien estirat una estona abans. Conten que llavors la misteriosa dona serp, que no havia obert la boca en tota la nit sinó per rebre els llavis encesos del noi, va pronunciar les paraules següents: I ara, què? I dit això, va desaparèixer a l'acte.
Diuen que d'aquella feta la roca és coneguda pel la gent de Cabó com el Roc del Què
Ho acabeu de sentir, senyors: I ara què? Estareu dacord amb aquest humil servidor de la paraula, que aquestes tres breus paraules finals compensen amb escreix el llarg silenci de la dona. I ara, què? La frase de retret, disparada contra un fill de casa bona que aspira a ser el seu amant, és més clara que laigua de la font. ¿Quants milers de dones al món deuen pronunciar-la diàriament? I també homes. Ja que la queixa va adreçada a lindividu que en el joc amorós de la parella actua mogut tan sols pel propi plaer. I ara, què? La lucidesa de la invectiva, afegida als prodigis de la metamorfosi de la serp i de la desaparició final, ens confirmen que no es tracta duna dona de carn i ossos sinó duna deessa. Un esperit protector de la vall que surt de les entranyes de la terra per tal donar un lliçó damor al jove hereu de Favà.
El relat llegendari tracta sobre la natura de lamor. De lamor entre dues persones digual a igual, conegut també com amor físic. Així ho va endevinar el Joan de Boixadera tan bon punt com va escoltar-lo de boca dels padrins de la vall. Conscient lhome que la paraula és efímera i que la història podia desaparèixer, va posar-la per escrit juntament amb altres relats en un llibret que titulà, Mitos y leyendas en el Valle de Cabó. En castellà, naturalment, perquè lescola franquista lhavia condemnat, com a milions de catalans, a ser analfabet en la pròpia llengua. La llegenda explica, en definitiva, que lamor sol aparèixer als humans en forma de monstre, i per això hi ha persones que dentrada no en volen saber re. Altres confonen lamor amb el plaer, i el volen aconseguir de seguida. Tota dona porta mox , vet aquí el seu lema en llatí. Exigeixo tot el plaer a lacte. I lamor sels esmuny de la mans com una truita del Segre.
Finalment, tenim les persones que sadonen que lamor, tot ser és un monstre de debò, és de les poques coses que donen sentit a la vida. I així laccepten amb totes les conseqüències, de vegades dolces, de vegades amargues. De vegades com un joc, de vegades una lluita digual i igual, però sempre interminable perquè el dia que la lluita sacaba, tots dos contrincants en són perdedors. Com en aquella novel·la cavalleresca de Chretien de Troyes, titulada Erec i Enida. Quan el cavaller Erec va pel món a la recerca daventures, acompanyat de la seva estimada Enida, vol que la dama vagi sempre sola al davant perquè altres cavallers lhi disputin. Així ell es veu obligat a guanyar-se el seu amor lluitant cada dia.
En aquest sentit, conten també que una parella de nuvis van demana al filòsof Heràclit dEfes que els donés un consell per ser feliços tota la vida: I aquest els va dir: Baralleu-vos de tant en tant. Que amor i odi són la mateixa cosa. En definitiva, senyors, que lamor fuig del paradís com el dimoni de la creu. El pitjor desenllaç dun relat damor és aquell que acaba amb la parella de protagonistes feliços, menjant anissos.
I ara sí que acabo, senyors dOrganyà i forasters, neguitosos com imagino que esteu descoltar homilies més celestials en un lloc sagrat com Déu mana. Permeteu-me un darrer consell: Estimeu-vos els uns als altres. Els uns a les altres, i les unes a les altres. I tal com va escriure Agustí dHipona: estimeu-vos i feu els que us doni el gust i la gana. Que així sigui.
HOMILIA RELIGIOSA 2015
AMOR I LLIBERTAT: HOMENATGE A LES HOMILIES D'ORGANYÀ
Les homilies acostumen a començar amb la salutació estimades germanes, estimats germans, i així em plau fer-ho, no tan sols com a homenatge a aquesta càlida tradició mil·lenària, sinó perquè em sembla bell i sorprenent. Que poques vegades a la vida ens sentirem tractats de germans, fora daquesta salutació! El costum, però, erosiona la força significativa de les paraules: si ens adonéssim plenament de la potència literal d'aquesta expressió, a quantes preguntes ens sentiríem oberts, a quants canvis d'actitud ens sentiríem cridats, a quina revolució espiritual i social ens sentiríem invitats!.
Dues coses muneixen a les venerables homilies d'Organyà, a més de la invitació d'avui que em permet expressar-vos-les: Déu i la Paraula o, en altres termes, religió i filologia. Filològicament, llegeixo amb fascinació les frases d'aquestes homilies, feixugues de vacil·lació i de llunyania, saboroses i obscures, amb un ressò de música llunyana i primitiva. Espiritualment, m'emociona veure expressats amb veu nostra de fa vuit segles textos religiosos que estimo tant i que continuem llegint i meditant.
Però aquesta continuïtat entre les Homilies i nosaltres, que podria semblar més o menys natural, no ha estat fàcil. Pel que fa a la llengua de la formació de la qual aquestes homilies constitueixen testimoni privilegiat, no li ha estat fàcil arribar fins aquí: a més de les vicissituds històriques normals de cada llengua, la nostra ha patit el pes afegit de moltes coaccions, de moltes desercions, de centenars de lleis en contra durant tres segles; no ho mereixia, però ha estat així. El que hauria d'haver estat normal ha demanat un suplement costós de rebel·lia, coratge i fidelitat, com en tants altres àmbits de la nostra història, i com el que vivim en el moment actual, tan excepcionalment intens. Tampoc no ho ha tingut fàcil Déu, per a arribar fins aquí: ens el fan oblidar moltes distraccions, molta dispersió, molta pressa, molta superficialitat, molta feina. Però malgrat tot, encara estan aquí, Déu i la Paraula, transformats en la seva forma expressiva concreta, però encara capaços de servir-nos i d'interpel·lar-nos.
Reprendré aquí els temes de les dues primeres homilies: el cèlebre himne de Sant Pau a la preeminència de la caritat, del capítol 13 de la primera carta als cristians de Corint, glossat en la primera homilia, i la paràbola del sembrador, del capítol 13 de l'evangeli de Mateu, tema de la segona homilia. No em sé estar de repetir el gruix de l'esmentat himne de Sant Pau: Si jo parlés les llengües dels homes i dels àngels, però no tingués caritat, seria com la campana que toca o el címbal que dringa. I, si tingués el do de profecia i sabés tots els misteris i tota la ciència, si tingués la fe ben íntegra fins a fer canviar de lloc les muntanyes, però no tingués caritat, no seria res. I si distribuís tots els meus béns entre els pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no tingués caritat, de res no em serviria. La caritat és pacient, és bondadosa; la caritat no té enveja, no es vanagloria, no s'enorgulleix; no és insolent, no busca el propi interès, no s'irrita, no té en compte el mal, no s'alegra de la injustícia, sinó que s'alegra amb la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. La caritat no passarà mai. En canvi, si es tracta de profecies, esdevindran inútils; si es tracta de llengües, cessaran; si de ciència, esdevindrà inútil.
Els textos de les dues primeres homilies em suggereixen, per a l'homilia d'avui, dos temes intensos i sempre propers: Amor i Llibertat, als quals afegiré, per deformació professional, els temes de Raó i Creació.
Quan parlem d'amor en l'àmbit religiós, no pensem només en emoció, sentiment, desig, possessió i plaer, tan presents per bé i per mal en l'experiència humana més immediata i generalitzada de l'amor. En un segon nivell d'amplitud d'interessos i de destinataris, també pensem en respecte, responsabilitat, solidaritat, acció i obertura a l'altre (actituds sintetitzades tan eficaçment en la llista de les catorze obres de misericòrdia corporals i espirituals). Però encara hi ha un tercer nivell, pel que fa a l'amplitud de l'amor i que es fusiona amb l'aspecte més alt i complex de la raó: la raó pacificadora, l'equilibri delicat entre interessos oposats, la construcció de la justícia i l'acolliment, la millora de les condicions del món, l'obertura humil al desconegut i al transcendent. Religiosament parlem, doncs, d'aquell amor que mai no sha predicat ni es predicarà en nom de la ciència, ni de la tecnologia, ni de l'economia, ni del poder; parlem d'un amor que impregna, també, aquella fraternitat que algun cop es proclama en els moments més exaltadament idealistes i inspirats d'algunes revolucions socials, però que decau i es degrada si queda en proclama retòrica o esdevé imposició burocràtica.
Des d'una perspectiva religiosa, creiem que aquest Amor en què culmina (o hauria de culminar) el gran edifici de la Raó, també és la base de la realitat còsmica. El que anomenem Creació no significa tant la possibilitat que la realitat còsmica hagi començat en el temps o amb el temps (qüestió oberta a la ciència i encara debatuda activament avui, després d'un segle de cosmologia física, i la resposta a la qual varia segons les diverses teories), sinó la primacia de l'Amor en la realitat còsmica. En concret, això vol dir que l'univers no és absolut, que el món no és necessari, que la vida té sentit, i que la Terra ha estat feta per a tots. Les dues primeres afirmacions estan aparentment en bona harmonia amb algunes teories cosmològiques actuals; les dues segones, en canvi, no han interessat mai la ciència, que és indiferent a aquestes qüestions.
En particular, l'afirmació que la Terra és per a tots va més enllà duna simple fantasia piadosa, i postula una autèntica revolució social i moral; no és un tecnicisme elitista de cosmòlegs i astrònoms, sinó una reivindicació humana transparent i universal, glossada pel Papa Francesc en la seva encíclica recent Laudato sì. Migracions, guerres, explotació de tota mena, crisis econòmiques, egoismes desmesurats, esclavituds, difícil situació de les dones en molts països, degradació del planeta són grans problemes actuals que quedarien considerablement mitigats si prevalgués la idea que la Terra és per a tots, que ha de poder permetre una modesta i honesta plenitud a tots, cosa molt més urgent que la qüestió sempre fascinant de l'inici de l'univers. Religiosament, doncs, se'ns invita a considerar una Raó aliada amb l'Amor, cosa especialment convenient en la nostra època caracteritzada per tant de saber però tan poc amor, per tanta tecnologia però tan poca justícia, i a la qual bé podria ser aplicada la frase ja esmentada de Sant Pau: si sabés tots els misteris i tota la ciència però no tingués caritat, no seria res.
Però una preeminència massa acusada de la raó, amb la seva estructura poderosa i gairebé tautològica, posaria en perill l'aventura de l'Amor, si no deixés lloc a la llibertat. La paràbola del sembrador, centre de la segona homilia, em suggereix precisament la llibertat, en el sentit de la capacitat descoltar o de no escoltar, d'acceptar o de no acceptar el missatge religiós, polític, econòmic o cultural que sigui. Havent dedicat ja molts anys de vida a l'ensenyament, sóc prou conscient de fins a quin punt aquesta paràbola resulta lúcida i precisa, tot i ser tan poètica, pel que fa a la diversitat de formes descoltar. La paràbola descriu el gra menjat pels ocells, el que cau sobre roca i no hi arrela, el que cau entre males herbes i no es pot desenvolupar, i el que cau en bona terra i dóna molt de fruit. Cada missatge ha de comptar amb la llibertat del receptor i amb la diversitat de circumstàncies.
Abans he esmentat el paper religiosament fonamental de l'Amor en la Raó creadora. També la llibertat és un valor essencial en la Creació. Si un hipotètic Creador hagués volgut estar acompanyat, hauria pogut crear acompanyants sense passar per la creació de cap Univers. Però el que dóna realitat i autenticitat a l'amor és la llibertat destimar, que fa que l'amor no sigui un automatisme. El paper de la llibertat és essencial en la raó i en l'amor. Per als cabalistes, la Creació consistia en un enretirar-se Déu del món, per deixar espai i llibertat a les criatures: és una forma suggerent d'expressar la rellevància fonamental de la llibertat.
Com a professor he cregut en els estudiants més del que ells mateixos hi creien. Ells no sabien però jo sí, perquè tinc més experiència que el dia que trobin un tema que veritablement els interessi i motivi, el seu rendiment intel·lectual i la seva satisfacció personal es multiplicaran, com passa amb el gra del sembrador que cau o finalment arriba a terra bona. Tot i que hi ha casos pràcticament perduts, molt sovint hi ha camins imprevisibles i sorprenents que poden obrir una vida a una realització satisfactòria. Tant de bo els sabéssim ajudar a descobrir a aquells que no troben el seu camí!
En definitiva, la combinació dels temes de les dues primeres homilies m'ha suggerit parlar-vos de la preeminència de l'Amor i de la glòria de la Llibertat. Ho he fet en el context dels conceptes de Raó i de Creació, entesos des d'una visió religiosa. Sant Agustí va resumir la relació entre Amor i Llibertat en la vida espiritual humana amb una sentència lluminosa, que evoco aquí perquè m'agrada, i també en homenatge als qui predicaren originalment aquestes homilies d'Organyà, que foren, segons ens diuen els historiadors, canonges agustinians. La frase de sant Agustí diu. Estima, i fes el que vulguis. És probablement la millor invitació que conec a la llibertat i la més rendida manifestació de confiança en la força positiva i creadora de lamor.
Acabo amb les mateixes paraules que la primera homilia d'Organyà, Donches frares cars aiam carita uera senes ira, senes auarea, senes urgul, senes mala cobeeza, per zo qe la caritad de deu sia espandida els nostres cors, que en català actual diria Estimats germans, estimem amb caritat vertadera, sense ira, sense avarícia, sense orgull, sense mala cobejança, per tal que l'amor de Déu pugui expandir-se en els nostres cors. Vuit segles després, encara em sembla desitjable. Que així sigui.
HOMILIA LITERÀRIA 2014
PARAULES. HOMILIA
Organyencs, organyenques, ganxos, ganxes, germans, germanes. Us he de confessar que aquest any he fet per primer cop tot de coses que no pensava fer mai. Sense anar més lluny, avui m'estreno gràcies a vosaltres en això de la l'homilia, un art que em va molt balder. Deixeu-me dir-vos, però, el goig que em fa estrenar-me precisament aquí, a Organyà. Això de venir a Organyà a fer homilies és com anar a Valls a fer castells, a Olot a fer sants o a Vic a adobar fuets. Una angúnia. Quins nervis, ganxos!
Ja us dic que darrerament em trobo en tot d'embolics que no pensava. De la mateixa manera que avui sóc homiliaire, aquest estiu he esdevingut una altra cosa igualment estranya: mestra de català. Sí, sí, tal com sentiu. Mestra. Jo. M'hi vaig tornar de cop i volta, mentre comprava olives al mojo picón a la Bacallaneria Montse, una pesca salada del mercat de la plaça de Cuba de Mataró, la ciutat on vaig néixer i on visc.
Tot va anar així: eren tres quarts i mig de dues d'un dimarts de juliol i jo tenia el més calent a l'aigüera. De cop em va agafar el rampell de comprar olives i vaig atansar-me, com tants cops, fins a ca la Montse. I vet aquí que allà vaig trobar-hi dos matrimonis, un d'autòcton i un de foraster, esmerçats en la compra d'una penca de bacallà. Les dues dones xerraven com dues mallerengues. Els dos senyors no deien res perquè els ho impedia el famós embolic de Babel: l'un era més català que els carquinyolis i l'altre, un japonès d'aquells que fan respecte perquè semblen sempre molt amoïnats per alguna cosa que no té remei. El japonès volia pagar el bacallà però no l'entenien, perquè ho deia en anglès i la Montse no és gaire políglota. M'hi vaig ficar sense que ningú m'ho demanés i vaig dir tres paraules en el meu pobret anglès que és com un malalt d'aquells que sempre es queixa però no fa mai res per posar-se bo. Quan la senyora va voler agraïr-me la traducció simultània vaig respondre amb una fòrmula tan sincera com cortès: «No es preocupi, que jo sempre busco la manera de practicar una mica».
Llavors ella, amb empenta, m'anuncia que és mestra titulada en l'idioma de Shakespeare, que s'acaba de jubilar, que té molt temps lliure, que ara viu a Mataró amb el seu marit i que té molta necessitat d'aprendre el català. Per acabar em pregunta si per casualitat jo el parlo, el català. Li dic que em fa l'efecte que sí. I ella que ja està traient una llibreta i demanat-me el número de telèfon. «Podríem fer un bescanvi», proposa, «tu mensenyes el català i jo t'ensenyo langlès».
Val a dir que abans de saber que era mestra titulada ja m'havia fixat en el seu tarannà alegre, en el seu castellà cantaire, mestís, amb un deix com cubà. Així que mentre la Montse ens mirava amb cara d'estar molt orgullosa de les seves clientes, tot va quedar dat i beneït.
Per cert, em vaig equivocar d'uns quants quilòmetres. La senyora decidida no és cubana, és porto-riquenya. Es diu Diana, de casada Nakamura, té 67 anys i va néixer a Nova York, des d'on s'ha traslladat directament a El Maresme. Li vaig preguntar com era, que hagués triat la comarca i em va dir que tenen uns amics a Vilassar de Dalt, però que el trànsit de Nova York a Vilassar de Dalt els va semblar massa fort. Millor una ciutat, tot i que modesta, amb bon clima i bon peix. Vet aquí com el matrimoni Nakamura ha acabat comprant a la bacallaneria Montse.
La Diana em va trucar aquell dia mateix i vam començar les lliçons de seguida. Ja en portem unes quantes i no em sé avenir la pila de coses que he après en tan poc temps. No de l'anglès, no. Del català. He fet grans descobriments, que m'agradaria compartir amb vosaltres.
El primer ha estat les normes de pronúncia. No us podeu imaginar com és de difícil pronunciar el català. Jo no ho hauria dit mai. Abans de conèixer la Diana deia les coses, mira, sense saber per què, com aquell que parlava en prosa sense adonar-sen. Abans ni sospitava per què escrivia «o» i deia «u», o per què escrivia «e» i deia «a», o per què de tant en tant m'agafava el caprici de no dir algunes eles o algunes erres... i cada cop que la Diana em preguntava per què (per què he de dir això, per què no he de dir això altre, per què la t de «molt» és muda, per què la primera «e» de greument no es neutralitza, per què, per què, per què...) jo em quedava més muda que la t.
Hi vaig dedicar hores (ja sabeu, amb els idiomes, és l'única manera). La Diana volia que jo m'estudiés el must, el should i els verbs irregulars, però jo no tenia temps. Estava massa enfeinada estudiant català. Transcripcions fonològiques, normes, excepcions, fins i tot lalfabet, vaig repassar. El cas és que a la tercera classe m'hi vaig presentar amb les normes més apreses que un magistrat del constitucional. Li vaig respondre tot, amb una seguretat que costava de creure, gairebé amb orgull.
Ja ho deia Ciceró: «Si vols aprende, ensenya».
Per exemple, avui em sento amb autoritat per explicar-vos on col·loco la llengua, per on faig sortir laire i què em vibra cada com que dic lela doble. Aquest dígraf nostre, per cert potser el so més difícil que els catalans hem llençat al món és un horror per als forans. Sempre que dic ull o mirall o peüll recordo la Roxanna, una estimadíssima amiga mexicana, ensenyant al meu home, que és de Madrid, un truc (deia ella que infal·lible) perquè no se li notés que no sabia dir lela doble. La Roxanna recomanava dir una «i», però curteta, fluixeta i rapideta. Llavors tots dos estudiaven català i practicaven, ves a saber per què, tot dient «Maragall». Sestaven asseguts a la cuina. La Roxanna deia: Maragail. El meu home responia: Maragail. De tant en tant em demanaven: «A veure, digue-ho tu». I jo m'afegia al cor: Maragall. Llavors tots dos feien que no amb el cap, amb molt disgust.
La Diana em demana embarbussaments. Per acostumar l'oïda, diu. I jo li dic allò que de genollons collia collia, de genollons collia codonys... o un que vaig inventar per ella: Llull el rull que vull d'antull cull alls, el foll. I ella ho prova, ho prova sense truc, a pèl. I jo sé que se'n sortirà, perquè ella, a diferència del que em passa a mi, sempre sap on ha de posar la llengua i per on li ha de sortir l'aire i tot això que us he dit abans.
Segur que esteu pensant que això de pronuniar les as i les es i les os varia molt segons allà on t'estiguis. Sí, sí, ja ho he avisat a la meva alumna. Quan li vaig parlar de les variants dialectals em pensava que se n'alegraria. No cal amoïnar-se per les lletres mudes, obertes o tancades, Diana. Digue-ho com vulguis, com et surti, que sempre serà correcte en un lloc o altre. Fins i tot podria ser que et trobessis tot d'una parlant LAPAO, que com tothom sap és un altre idioma. Però ella em va mirar amb cara de no deixar-se entabanar. Vol parlar bé en català central, ves.
També he après que les vocals no es poden explicar, com els gustos, com l'amor, perquè s'han de viure. Les vocals et surten una mica de l'ànima, i per dir-les has d'obrir i tancar coses que no saps ni on tens. Després hi ha vocals i vocals. N'hi ha de dòcils, com les is o les us, que sempre estan contentes. N'hi ha dempipadores, com les as, que tot d'un plegat no saps què volen, com les criatures a finals d'estiu. I n'hi ha dinsuportables, com les es i les os, que desesperen els qui no les coneixen des de petits. La Diana amb les es encara s'hi mig entén, però amb les os no hi ha manera. Entre Déu i deu, ho té clar, ella diu perquè en això el català s'assembla una mica al japonès (jo no pregunto). Però les os la fan embogir. I s'enfada quan li explico que un gos amb un os és feliç però que el mateix gos amb un ós no ho seria gens. I m'ho fa dir. Ós, os. I fa aquella cara que feia la Roxanna. Cara de no poder dir Maragall.
Una de les coses que més ens agrada compartir en les nostres trobades són les paraules. Ah, les paraules. «Qui és que aquí m'ha portat?», es preguntava Joan Vinyoli. Jo faig meva la resposta del poeta, que avui em va com un guant:
Com és que m'he desvetllat
En una terra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
I parlo com un orat.
(...)
Qui és que aquí m'ha portat?
(...)
M'hi ha portat la paraula.
Les paraules, aquestes cèl·lules del llenguatge. Em penso que vaig aprendre a estimar les paraules quan el meu pare que era andalús però estava enamorat de Catalunya, del català i d'una catalana ens corregia el vocabulari durant les sobretaules. Llavors a casa parlàvem un català de desfeta, i no era estrany sentir-nos dir «bussó» o «acera». «No us fa mal a l'oïda dir bussó? No ho podríeu dir bé?», ens preguntava el pare. Llavors els tres germans dèiem que sí, penedits del pecat del barbarisme i fèiem acte de contrició tot dient tres vegades «Bústia». I un altre record. Només uns dies abans de morir massa aviat, recordo el meu pare retornant content del consultori perquè un pacient li havia ensenyat una paraula nova: L'home era de pagès i de Cardedeu i la paraula era «Guaita!», l'imperatiu de guaitar. N'estava encantat, el meu pare, del descobriment.
Jo, a la Diana, encara no li ensenyo el verb «guaitar». Hem començat la primera conjugació amb un de més pràctic: «Anar». Miro de triar-li els mots que li puguin fer un servei immediat. Mots de batalla, peons del llenguatge. Potser us farà riure, però jo m'enamoro a cada moment d'aquestes paraules obreres que he dit mil cops, però que mai m'havia escoltat amb prou deteniment. És com si jo també les sentís per primera vegada, quan les pronuncio ben a poc a poc, perquè ella n'aprengui els secrets. D'alguna manera ho faig, sabeu? Les esgrano, me les miro del dret i del revés, les obro i les torno a tancar i quan ningú no em veu fins i tot les mossego fluixet, per saber quin gust fan. Valoro si els sons se m'afriquen o si sem fan una pilota al paladar o ves a saber on. I quan obro el diccionari a la recerca de tresors, sempre en trobo un munt de nous.
Jo trobo, però, i convé dir-ho, que en els diccionaris en el nostre també hi ha paraules més boniques que allò que designen, paraules per sobre de les seves possibilitats: com «boira», «ferum», «abstrús», «esplín». També n'hi ha amb poca traça, pobretes, paraules que no donen la talla, a les quals el càrrec els ve gran i les hauríem de treure per posar-ne daltres que sho mereixin més: no us vindria de gust desfer-vos de paraules com «agonòteta», «burilla», «braquiquíton», «decàgon», «cuscuta» o «lanugen»... Uix!
I si n'inventessim de noves? Paraules no dites, no sentides, no imaginades. Posem nom a allò que no en té. Traiem del no res alguna cosa, només d'anomenar-la. No ho diu, la Bíblia? Les paraules van crear el món. Què voldríeu crear, vosaltres? Què us semblaria fer paraules a mida de les emocions més grans, paraules que agradessin els poetes, sempre queixosos. Paraules que només es poguessin fer servir en casos de necessitat urgent, com un enamorament fulminant, com una mort fora de temps. Això és el que sap fer la literatura, des de sempre. Posar paraules allà on ens fa mal. I si busquem vint o més maneres de dir «futur», igual que a Lapònia tenen no sé quantes dotzenes de maneres de dir blanc?
Però, ai, perdoneu. Com que m'heu fet homiliaire, m'han pujat els fums i m'he cregut que puc fer dissabte al diccionari i, encara pitjor, inventar-me una llengua que és de tots nosaltres.
És que això d'inventar llengües magrada. Fa força temps temps vaig escriure en castellà un conte que passava en un lloc terrible i autèntic anomenat Madriguera. És un llogarret de la província de Segovia, on no hi va mai ningú i on tot just hi viuen una dotzena de persones. Al meu relat hi havia un mossèn, de nom Pol. Aquest mossèn Pol tenia els seus parroquians convençuts que s'havia inventat un idioma, i els hipnotitzava cada diumenge des de la trona amb tot de paraules misterioses que allà ningú no havia sentit mai: «pampellugues», «pessigolles», «tamborinada», «bombolla» o «xafogor». Sempre les paraules. «Ben poca cosa tens», escrivia Miquel Martí Pol:
Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
L'enyor d'ella, que és lluny
I tampoc no l'oblides
I aquest silenci dens
De paraules no dites.
A mi les paraules també em deixen ben hipnotitzada, com els parroquians de Madriguera. Sobretot aquelles que creixen en hàbitats diferents al meu. Perquè hi ha paraules de muntanya, de terra endins, d'arxipèlag. Paraules de camp i de ciutat, d'aire i d'aigua, de lluny i de prop. Llegeixo sempre amb un llapis a la mà, i quan m'agraden les encerclo, les atrapo perque es quedin amb mi.
Quan escric sovint jugo a fer servir paraules que no he tractat gaire. És com quan cuino i goso afegir algun ingredient estrany al guisat. Què us diré. Grans de mostassa, coriandre, gingebre, oli de sèsam, mantega de cacahuet. Són materies primeres que costen de trobar, però que vull. De vegades la novetat és el subtantiu: la verdura, la carn. De vegades és l'adjectiu: el condiment que pica o que dolceja. Tot d'una trobo un mot que no he tastat mai. Posem per cas: «padellàs». Me'l repeteixo unes quantes vegades, per gust, per caprici. Llavors el poso al guisat que és la novel·la. Les paraules són dòcils, es queden allà on les deixes. Quan les torno a trobar, n'estic contenta. Sonen com el primer dia. Com acabades de collir. I sempre m'alleugen d'alguna cosa. Gràcies a elles puc ser una mica una altra. És per això, que escric. Per actuar, per disfressar-me, per perdre'm. No ser jo, ser només paraules. Les humils que busco per la Diana i les altives que garbello en els llibres dels autors que estimo. Les que dic cada dia i les que no he dit mai. No és poca cosa. És un gran patrimoni. N'hem de tenir cura com si fossin cadells. Al capdavall, vetllar per elles deu ser una de les poques feines útils que podem fer els escriptors.
M'ha agradat molt, de debò, venir a Organyà i fer veure que sóc homiliaire, o mestra de català, o bugadera de diccionaris. Però ara que estic acabant heu de saber la veritat. I la veritat és que l'única cosa que sóc de debò és badoc, cagadubtes, una mica peix bullit en coses de política, tafanera i poc amant de mi mateixa. M'agrada més aprendre que ensenyar, aplaudir que pujar a lescenari, escoltar que predicar. No odio ningú i estimo a l'engròs però sóc selecta amb el qui i el què. Entre el què compto la meva llengua, la saviesa adormida dels llibres i la gent que s'estima totes dues coses. M'heu honorat escoltant-me, amics. Ara, amb el vostre permís, baixaré d'aquí i em sentiré una mica més bé. Moltes gràcies.
HOMILIA RELIGIOSA 2014
Estimats germans i germanes d’ Organyà
Quan el vostre senyor arquebisbe-bisbe, Dr.Joan Enric Vives, em va demanar de fer-vos l’homilia que escolteu cada any, rememorant les famoses homilies que tant nom han donat a la vostra vila, no m’hi vaig poder negar. No obstant em va preocupar uns quants dies trobar un tema que us pogués interessar i del que en poguéssim treure alguna lliçó o profit, com és el fi de tota homilia o sermó.
Conec de temps Organyà, no solament per haver-m’hi parat algunes vegades camí de la Seu d’Urgell o d’Andorra, sinó també per haver tractat un xic sobre la vostra comunitat canonical en estudiar els monestirs i canòniques de Catalunya, tanmateix desconeixia moltes coses del vostre passat sobre les que ara he hagut d’estudiar per teixir aquesta breu homilia o dissertació.
Com a capellà i historiador, el primer que vaig fer va ser voler conèixer la situació i paper de la vila i terme dins del marc geogràfic i històric català. Això em va fer indagar i conèixer el passat de la vall de Cabó, de la que la vostra vila n’és el seu límit més oriental; sobretot em va interessar conèixer l’origen dels senyors de la vall, els Caboet, un vell llinatge que per enllaços matrimonials anirà ascendint de categoria social i enllaçarà amb els vescomtes de Castellbó i amb els comtes de Foix. Un llinatge que ben aviat va afegir al seu domini inicial la vall veïna de Sant Joan i engrandí molt el seu patrimoni, que va organitzar parròquies i bastint i dotant d’esglésies com la vostra de Santa Maria. Entorn seu, en la seva sagrera, s’hi creà ben aviat el nucli primitiu d’Organyà, esdevingut algun temps més tard una important vila, que tindrà en temps medievals la seva senyoria compartida amb els canonges, creats gràcies a ells, com exposarem més endavant.
Això ha fet que centréssim nostra relació en l’etapa medieval, que va del segle X al XIII, deixant de banda els orígens del poblament de la vall, certament molt vells, a jutjar pels testimonis arqueològics descoberts de quatre o més milers d’anys enrere. Malgrat això no se’n troben testimonis escrits fidedignes fins ben entrat el segle X, tot i que sempre es posa com a primera fita la de l’Horganiano, esmentat entre les parròquies de la famosa acta de consagració de la seu d’Urgell, datada del 839, però que en realitat la seva llista i redacció no són anteriors a finals del segle desè.
Deixem doncs de banda fer càbales o hipòtesis sobre la Vall de Cabó, plena de poblets i d’esglésies abans esplendorosa i ara mínimament poblada, per centrar-nos en la vila d’Organyà i sobretot en l’església de Santa Maria, que ara ens acull, sobre els seus orígens i els primers passos de la seva canònica o comunitat canonical que li va donar vida.
Per seguir aquests primers passos ens cal recórrer als primers senyors o membres de la nissaga dels Caboet, començant per un Isarn, que viuria cap el 975, avi del Guitard Isarn que serà el protagonista principal d’aquesta homilia. Aquest Isarn o Isarn I, avançat el segle X va aixecar una església dedicada a Santa Maria, a l’indret de Organyà, del cap d’avall de la Vall de Cabó i a la riba dreta del Segre. D’aquesta església, la primera documentada, se sap només que la va consagrar el bisbe d’Urgell Sala, que regí la diòcesi urgellenca entre el 981 i el 1010.
Seria aquesta una esglesiola preromànica que Isarn I, com era costum, va dotar per al seu sosteniment i el del seu capellà o clergues que en tinguessin cura, amb terres dels seus dominis situades a Sant Cristòfol d’Ares, a Sant Miquel del Vilar, a Sant Martí d’Espodolla i a les viles o heretats de Pujol, Caselles i Fontanet que sense ésser parròquies tenien cadascuna la seva petita capella. Això ja indica una preferència inicial dels senyors per Organyà més assequible i vital que la resta de temples de la vall de Cabó
Devia ésser molt senzilla aquesta església, com ho eren la majoria de les esglesioles preromàniques sense voltes, perquè una generació més tard un segon Isarn, el pare de Guitard Isarn, per consell del nou bisbe d’Urgell Ermengol, la va reedificar des dels fonaments i la va fer més gran, amb intenció de fundar-hi una canònica o comunitat de preveres; recordem que Ermengol, nebot del bisbe Sala i venerat com a sant, va ser bisbe d’Urgell entre el 1010 i el 1035. En morir d’accident sant Ermengol encara no s’havia acabat la nova església perquè la va consagrar el 1057 el seu successor el bisbe Guillem de Cerdanya.
A la nova església no s’hi va erigir tot seguit la canònica, que segurament devia haver suggerit o demanat sant Ermengol, sinó que el senyor Isarn II la va confiar a un clergue, sembla que de nom Adalbertí, que va ser el seu responsable, fins a la seva mort i després aquest encara la va cedir a un fill seu, també de nom Adalbertí.
En aquell temps no tots els clergues eren sacerdots o capellans, molt sovint eren únicament persones tonsurades a les que de joves se’ls es posava una vestidura clerical o sotana i ja eren clergues i podien optar a alguns càrrecs religiosos, però, com és lògic no podien administrar sagraments, només en tenien la responsabilitat i per tant tenien capellans sota seu pel culte.
Aquest segon clergue, Adalbertí, que segons el document que ens fa de guia, va regir l’església de Santa Maria d’Organyà durant un seixanta anys, era un personatge que residia aquí com a senyor, més que com a eclesiàstic, que vivia amb una dona de vida poc edificant, anomenada Galatea i que tirava de beta dels béns de l’església i la tenia molt descuidada. Amb ell s’haurà d’enfrontar del senyor Guitard Isarn (1070-1108) quan voldrà posar ordre a l’església d’Organyà.
Per entendre millor els fets que tot seguit s’exposaran, cal no oblidar les condicions en les que vivia la gent dels segles X i XI, sotmesos a les dures càrregues i arbitrarietats de l’època de domini dels senyors feudals.
La societat europea, sobretot l’occidental, es trobava regida i condicionada pel feudalisme o temps en el qual el poder reial s’havia afeblit i en canvi les famílies de nobles o militars s’havien enfortit molt i eren ells els que governaven al seu arbitri els seus súbdits o gent que es trobava sota la seva protecció i dins la demarcació dels castells o fortaleses, que amb els que s’havia dividit el país o els comtats.
El seu poder va arribar a ésser tan gran que, sota el pretext de protegir els seus súbdits, no dominaven solament el territori material sinó que es consideraven amos i senyors de les terres, amb cases i persones, que eren les que amb els seus tributs i fins prestacions personals els havien de servir i mantenir.
L’església es va veure involucrada del tot dins del sistema feudal i els seus senyors superiors, com els reis i comtes es creien protectors i pràcticament amos dels bisbats i abadies dels seus dominis que concedien a fills seus o a amics i els senyors inferiors feien el mateix amb les parròquies, petits monestirs i esglésies dels territoris que ells devien protegir. D’ells cobraven els delmes i primícies que pagaven els fidels i imposaven com a capellans o rectors a les persones que ells preferien o les que els donaven millors pagues o diners per obtenir els càrrecs.
Això va arribat al seu punt més dur i pesant al llarg tot el segle desè i bona part de l’onzè, però també pel mateix temps s’aixecaren al si de l’Església persones i moviments que pretenien alliberar-la de tot poder civil i posar remei a les xacres principals que entorpien el missatge cristià i la manera de dur-lo a terme. Començà en aquesta lluita el monestir de Cluny que va obtenir per ell i pels molts monestirs que depenien d’ell la plena llibertat de tot domini civil i polític. A poc a poc els seu clam de llibertat el varen fer seu alguns notables personatges eclesiàstics que s’esforçaren i lluitaren també per alliberar l’Església de tot poder i lligam civil o extern. Després de llargues lluites i patiments, es va obtenir entre el 1046 i el 1059 alliberar els papes del domini de l’emperador i nobles romans i que fossin només els cardenals els que farien la seva l’elecció. A partir d’aquest moment seran els legats o missatgers enviats pels papes els que estendran i faran arribar arreu l’anhel de reforma.
Aquesta no pretenia només la llibertat del poder civil, sinó també desterrar la simonia, tinguda com un gran pecat, que consistia en la compra i venda de càrrecs eclesiàstics, també s’insistí en la formació del clergat i en particular exigir que tots els clergues, almenys els sacerdots, guardessin el celibat.
És aquesta la reforma anomenada romana o gregoriana perquè va rebre la més forta empenta amb el papa Gregori VII (1073-1085). Ell es va distingir pel seu zel i lluites abans de ser papa després de rebre una acurada formació monacal i sobretot quan va ser papa, arribant a excomunicar al mateix emperador. Els papes estengueren la reforma a partir del 1060 gràcies als seus legats o emissaris que trameteren diferents estats de la cristiandat en els que reunien concilis que exposaven la necessitat de la reforma i la imposaven penes i excomunions als que s’hi resistien. A Catalunya aquesta va triomfar o arrelar a partir dels concilis celebrats entre els anys 1068 i 1077 a Girona i Besalú gràcies a que els desitjos papals foren aviat acceptats pels nostres comtes i bisbes.
Una manera d’obtenir la reforma del clergat fou la creació de comunitats de preveres conegudes o canòniques agustinianes, dites així perquè seguien una regla basada en escrits de Sant Agustí i d’altres pares de l’església. Aquestes comunitats s’estengueren molt per Catalunya entre el 1080 i el 1100 i d’elles en serà un bon exemple la canònica d’Organyà que veurem crear el 1090
Molts comtes, començant pels de Besalú, acceptaren plenament la reforma i lluitaren per reformar els antics monestirs dels seus dominis, que també havien sofert la decadència resultat de la seva subjecció a comtes i a nobles, cosa que feren sovint unint-los a monestirs reformats de França i d’Itàlia.
A Urgell i a Catalunya en general, les idees cluniancenques de llibertat de l’església havien entrat abans que a la mateixa Roma, gràcies a bisbes i abats bisbes notables, entre els que destaca un fill dels comtes de Cerdanya Oliba, que serà abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic i també el bisbe d’Urgell, Ermengol, tot i que aquest havia obtingut el bisbat per simonia o sigui per compra gràcies a la paga que el seu oncle Sala va donar a comte Ermengol I d’Urgell el 1010. Malgrat aquestes i algunes altres tímides actuacions el seu total arrelament no s’obtingué fins entrat del segle XII.
A Organyà, en concret, fou el seu senyor Guitard Isarn, casat amb Gibel·lina, el que un xic abans del 1090 intentarà alliberar l’església de Santa Maria del poder del clergue Albertí, del que ja s’ha parlat, i això ho va fer en una reunió de clergues i laics convocada a Organyà, a la que varen assistir representants dels canonges d’Urgell, Solsona i Cardona, el prior de Sant Andreu de Tresponts i alguns dels homes més destacats de la Vall de Cabó. Davant de tots aquests assistents, Guitard Isarn va exposar les queixes que tenia contra el clergue Albertí per la seva mala vida, de les moltes vegades que l’havia intentat convèncer i de com s’havia decidit per fi a convocar aquest reunió perquè per deixadesa seva s’havia encès una arca o caixa de la sagristia de l’església d’Organyà i el foc havia destruir els ornaments de l’església i altres coses com documents, entre els qual es devia trobar l’acta de consagració, de segles perduda, de la segona església del 1047.
Davant d’aquesta assemblea el clergue Adalbertí va reconèixer les seves culpes i posant-se una corda al coll, com a submissió, va prometre davant dels presents, que era veritat que retenia els béns propis de l’església de Sant a Maria, que abandonaria la seva concubina i que es posava a disposició del que decidissin els presents.
Per a justificar totes les seves actuacions el dia 5 de juny de 1090 el noble Guitard Isarn va convocar a Organyà una altra assemblea, en la que el notari Ermengol, davant d’una tan notable reunió en la que hi havia molts clergues i laics, alguns vinguts de la Seu d’Urgell i altres de Solsona i de Cardona, va redactar un llarg document en el que es recullen la majoria de les notícies històriques conegudes sobre les antigues esglésies d’Organyà. Aquest document, que erròniament s’ha tingut com una acta de consagració, és en realitat una restitució de béns que el senyor Guitard Isarn fa a l’església d’Organyà i l’acta de fundació de la seva canònica.
Tot el document, per la seva solemnitat i finalitat, concorda plenament amb documents semblants redactats a l’època de la reforma gregoriana, per això té un to tan solemne com ho revela el fragment que n’extractem: “Jo Guitard Isarn, amb la meva esposa Gibel·lina, reconeixent-nos indignes, moguts pel temor de Déu, amb el cor compungit i encesos del fervor de l’Esperit Sant, protegits per l’escut de la fe i confiant en la justícia divina, hem lluitat tan com hem pogut perquè l’església no fos més deshonrada i no continués d’ara endavant infestada de costums depravats; per això armats amb la paraula de Déu, vàrem escometre Adalbertí, que s’anomenava clergue, per alliberar l’esposa i mare del rei del Cel de l’abominable i il·legítim concubinatge en el que vivia”.
Després de jutjat el cas del clergue Adalbertí, Guitard Isarn va retornar a l’església de Santa Maria d’Organyà tots els béns que li havien estat donats pels seus antecessors i per ell mateix, dels que el document en dóna una llarga llista, tot seguit fulmina les clàssiques malediccions i penes contra els que usurpessin res, i declara que de tot el que haguessin sostret ho havien de retornar el doble o el triple i que si no ho feien quedaven anatemes i maleïts i anirien tots al més pregon infern fent companyia Judes. Disposa a continuació que aquests béns havien de quedar sempre més en poder de l’església de Santa Maria i dels seus clergues sense cap intromissió seva.
Tot això ho declara davant del bisbe d’Urgell, Bernat Guillem (1076-1092), dels canonges i ardiaques d’Urgell, dels vescomte Folc de Cardona, dels canonges de Solsona i un de Cardona, de l’abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles i altres magnats que signen el document. És interessant sobretot el fet que disposa que aquests béns s’havien d’esmerçar pel sosteniment de l’església i de tots els clergues que s’hi havien d’aplegar i viure-hi seguint l’exemple dels apòstols i la regla de Sant Agustí i normes dels sants pares.
És a partir d’aquest moment que Organyà va tenir una canònica o comunitat de preveres que vetllaria per l’església i també per la població que tenia entorn seu, crec per tant que és de justícia fer una lleu evocació sobre els seus canonges, abans de cloure la nostra homilia, puix que la canònica no solament centrava la vida religiosa sinó també bona part de la vida civil o quotidiana de la vila i del terme. La seva història general és ja coneguda i estudiada per això destacarem només que eren els canonges agustinians i quina vida portaven.
Canònica és el nom que es donava i dóna a una comunitat de preveres que està al servei d’una catedral o església important. El mot canònica vol dir que estaven regits per un cànon o regla i per tant formaven una entitat o comunitat diferent de la resta de preveres que tenien cura d’esglésies parroquials o de domini particular.
Es constata l’existència de comunitats de canonges des del segle VI i es regien per normes basades en els evangelis o doctrina dels pares de l’església. A les nostres terres trobem notícies de l’existència de comunitats des de la restauració o recuperació del país sota la tutela dels carolingis al llarg dels segles VIII i IX. Aquests canonges es regien per una regla feta pel bisbe Crodegang de Metz, que, un xic modificada, fou imposada per un concili d’Aquisgrà del 816, a totes les comunitats de l’imperi carolingi. Aquesta norma o regla la seguien als comtats catalans totes les comunitats de les nostres catedrals i també altres que es crearen en esglésies importants com Solsona, Manresa o Cardona i posseïen béns propis i en canvi en les canòniques creades en plena reforma gregoriana, se’ls imposà la regla dita de Sant Agustí, per la que els seus canonges no podien posseir béns propis i vivien en un monestir com els monjos, bé que tenien cura de les esglésies o parròquies on vivien o que depenien d’ells.
Per a ells, doncs, es creà una nova regla, basada en bona part en les normes donades per sant Agustí als seus sacerdots, que recollien també normes o disposicions d’altres sants pares o escriptors destacats. La regla de les canòniques de la nostra terra, fou creada per una comunitat de preveres que entorn del 1040 vivia a l’església de Sant Ruf d’Avinyó, de la Provença. Aquesta regla es va estendre per Catalunya partir dels volts del 1070. Per disposició del papa Urbà II del 1092 es va estendre també a tota l’Església occidental
El primers llocs on es troba aplicada a casa nostra va ser a Vilabertran, a Lledó i a l’Estany, cases totes elles de nova fundació, però també la varen adoptar Sant Joan de les Abadesses, i també altres comunitats inicialment aquisgraneses com Cardona, Solsona, Manresa,, Besalú, Àger, Mur etc.
Així subsistiren durant segles dos tipus de canonges, els de les catedrals o aquisgranesos i els de les canòniques regulars, com les esmentades i la d’Organyà. Entre els segles XI i XIII hi hagué a Catalunya unes seixanta canòniques agustinianes, que com els monestirs benedictins o cistercencs, tenien practicaven la vida comunitària amb rés coral de l’ofici diví i amb claustre, sala capitular dormitori i menjador comú, igual que els monestirs benedictins o d’altres ordes religioses antigues-
Una cosa essencial, com s’ha dit ja, distingia o diferenciava els canonges de les catedrals dels canonges agustinians i era que aquests no podien posseir béns propis i tot el seu patrimoni estava en comú i regit per canonges que havien de vetllar per l’església i per la necessitat de tota la comunitat.
A desgrat del propòsit de crear a Organyà una comunitat canonical, com havia aconsellat sant Ermengol, abans del 1035, aquesta no es va crear fins el 1090 i va néixer ja com a canònica agustiniana, amb la categoria de priorat, per no comptar mai amb dotze canonges o més, número indispensable exigit per a ser abadia o regida per un abat.
La canònica d’Organyà tenia com a patrimoni els béns de l’església de Santa Maria i en particular el sector de la població on es trobava l’església i la seva sagrera o entorn de protecció, cosa que feu que el prior tingués aviat el domini de mitja població, a manera que aquesta anava creixent.
Això va despertar el recel dels senyors del terme, ara ja vescomtes de Castellbó i aviat comtes de Foix i per això calgué arribar a pactes entre el prior dels canonges i els senyors, com el pariatge de 1232 fet i firmat entre Roger Bernat, comte de Foix i el prior Berenguer de Cellers,pel que es delimitaren els drets de cada part a la vila d’Organyà.
El prior es reservava el domini exclusiu de tot l’àmbit del priorat, que estava format per l’església, cementiri, claustre i cases canonicals i del carrer que hi conduïa, restant la resta de la vila i mercat en poder del comte. Es pactà però que per evitar problemes, el prior i el comte tindrien en indivís o compartit el domini de tota la població i per això cadascun d’ells hi tindria el seu batlle; els dos batlles s’elegirien dintre d’unes ternes fetes en comú i tindrien una cúria en comú i un jutge únic per a solucionar problemes o temes jurídics i un mateix nunci o saig.
Sobre el paper tot quedava molt clar però vàries vegades es produïren xocs entre els dos batlles i senyors, però això són temes que no poden tenir cabuda en aquesta ja dilatada homilia.
Organyà, com hem vist, igual que tantes altres poblacions del país, té uns orígens molt lligats a la cultura i tradició cristiana i si s’ha fet coneguda i famosa la vostra vila i s’esmenta arreu el seu nom, és gràcies a la conservació de les velles prèdiques o homilies, que els priors feien als vostres avant passats. Aquestes, redactades poc abans del 1204 i descobertes i fetes conèixer des del 1904, o sigui set cent anys més tard, per Joaquim Miret i Sans, són encara objecte d’estudis recents per filòlegs i erudits, cosa que per vosaltres és un gran motiu de joia i de celebracions com la present. També ho ha estat per a mi per haver-me convidat a llegir-vos aquesta ja llarga homilia i amb ella haver-vos pogut acompanyar i ajudar-vos a fer reviure uns moments claus del vostre passat, previs i concomitants a l’època que el vostre prior us feia aquelles famoses homilies.
Les antigues són una joia per a l’estudi de vella llengua catalana, les modernes, com la que acabeu d’escoltar, són fetes potser amb pretensions erudites, però amb la millor bona voluntat, per commemorar i evocar les velles i tradicionals homilies que es feien arreu, però de les que només s’han conservat les vostres.
Per cloure aquesta senzilla exposició només em resta agrair la vostra amabilitat i paciència per haver escoltat aquesta relació coses de segles passats, moltes potser ja conegudes per alguns dels presents, però recordar-les sempre és motiu de goig quan són coses nostres. No cal oblidar mai la vella dita que diu que “La història és mestre de la vida”.
Nota. La part essencial de l’anterior relació es basa en la recta interpretació del document de dotació, no d’acta de consagració, de l’església de Santa Maria d’Organyà,del 1090, conservat en el seu original a l’Arxiu de la Catedral d’Urgell, Consagracions d’esglésies, núm.31; transcrit i publicat, en tot o en part, per Jaume Pasqual, Jaume Villanueva, Domènec Costa i Bofarull, Cebrià Baraut, Catalunya Romànica VI i Ramon Ordeig
Antoni Pladevall i Font
capellà i historiador.
6 setembre 2014.
HOMILIA LITERÀRIA 2013
Estimades germanes i estimats germans.
Per llegir-vos l'homilia que m'han encomanat, em dirigeixo a vosaltres com a germans, perquè aquest és el mot més adient, quan avui, 7 de setembre de 2013, ens recollim sota les voltes d'aquesta església de Santa Maria d'Organyà, que és l'església de tothom, l'assemblea dels germans. I és que la paraula germà ens fa sentir que cadascú de nosaltres és fill daquesta família que, des de sempre, ha reconegut en la germanor els atributs de tots els homes: la solidaritat, l'amistat, la justícia, la llibertat, la igualtat; els atributs més nobles de la humanitat.
I avui, germans, ens hem de retrobar i ajuntar-nos per exigir i mantenir la dignitat nostra, la dels nostres fills i la dels nostres amics. Avui, quan la germanor sembla per sempre més allunyada; quan la traïdoria i la malvestat regnen al voltant nostre. Quan el robatori, la mentida i la injustícia semblen els únics valors d'aquesta societat. Quan, com abans, o com sempre, hem de lluitar per aconseguir el que és nostre, el que com a homes ens pertany, que és mantenir la benaurança i la felicitat sobre la Terra. Avui, quan les autoritats menyspreen els nostres atributs més justos, hem d'unir les nostres voluntats, la nostra feblesa, per realitzar el nostre somni sobre la Terra i retrobar l'alegria, que tant ens mereixem.
Germanor i Fraternitat són les paraules que ja feien servir les Actes dels Primers Apòstols. Sant Pau deia que la fraternitat és el sentiment d'amor i afecte que naturalment senten els germans, els uns pels altres, i que són germans aquells que se senten ben bé iguals als altres, i que reconeixen als altres com un es reconeix a si mateix. Som tots iguals als ulls de Déu, com som tots iguals davant la mort. És aquest mutu reconeixement el que, reconeguent a l'altre com a un mateix, porta a l'amistat, a compartir l'existència diària i la vida més alta de l'esperit.
Germans, aquesta voluntat d'avenir-se i afiliar-se és el que va menar a Francesc d'Assís a fundar l'orde dels franciscans, l'esperit del qual és el de l'amor, l'amistat, la fraternitat, la renúncia i la pobresa, i la conformitat amb Crist, pobre, humil i patidor. La fraternitasés «l'element essencial de l'Orde Franciscà», ja que és l'element constitutiu de la família, de la família dels nous germans. Tots som germans, segons Francesc. No només som germans dels homes, sinó que som germans de totes les criatures creades del món: som germans dels ocells, les cabres, els cavalls i les gallines, som germans de l'aire, dels boscos i també dels astres: el germà sol, la germana lluna i totes les estrelles del firmament. És aquesta germanor, l'origen de l'alegria franciscana.
Per què hem de renunciar a aquesta germandat universal? Per què hem de cedir els nostres valors a la voluntat d'altri? Per què hem d'abandonar els lligams que ens uneixen com a germans, i en lloc de trobar el que ens ajunta, busquem el que ens separa? Per què hem d'admetre una autoritat que va en contra nostra?
Pensem, germans, que l'origen de la doctrina franciscana va ser el conflicte que va tenir el jove Francesc amb el seu pare. Francesc rebutjava els principis que l'autoritat paterna volia imposar-li principis pragmàtics que buscaven el profit de les coses del món, el lucre i l'interès. En lloc de tot això, Francesc creia que la pobresa i la renúncia transformarien la vida de les persones.
Francesc d'Assís va escandalitzar, molt aviat, la gent, que no comprenia la pobresa voluntària, el menyspreu de les coses del món, la renúncia als béns. I sí, Francesc va renunciar i s'enfrontà a l'autoritat del seu pare i no va reconèixer altra autoritat que la que li imposava el pare de tots els homes. Francesc va buscar una família nova que no exercís cap autoritat estranya sobre ell, i la va trobar en els fratelli, els germans, no pas en els germans de sang sinó en els germans triats per les afinitats compartides envers el model d'humanitat que ofereix la figura de Crist.
Nosaltres, com a germans de Sant Francesc, hem encarar-nos a l'autoritat que no reconeix els nostres valors i que vol imposar-nos els seus, i com Francesc hem de renunciar al nostre pare per acceptar aquell altre que és el pare de tots i que ens agermana a tots. La doctrina de Francesc ben aviat va ser una amenaça per l'alta jerarquia eclesiàstica, que va veure trontollar l'autoritat i el poder a causa de la força expressiva i la capacitat de decisió de Francesc, que tenia com a únic principi la Imitació de Crist, principi que el porta a la identificació total amb ell, no només en la doctrina moral, sinó fins i tot en la identificació del seu cos i des les seves ferides. Recordeu els estigmes de Francesc, germans, que reproduïen els dolors de Crist a la creu. L'exemple de Francesc serà tan bo que el seus successors exigiran la justícia i promouran una rebel·lia contra l'ordre institucional de l'església de Roma.
Però els poderosos no cessaven de fer servir els seus drets i aplicar, contra els febles la injustícia i totes les vexacions imaginables. Per això, ben aviat van començar les primeres rebel·lions dels fraticelli, els germans petits, que es va separar de l'església de Roma pels càstigs que va fer el papa Joan XXII contra els franciscans espirituals i condemnava la pobresa practicada per Jesucrist i els Apòstols. Els germans predicaven el retorn a l'Evangeli, el rebuig de les riqueses, latenció als pobres, als menuts, als humils, als malalts, als perseguits. Seguint l'ideal franciscà de la caritat, els fraticelli pretenien constituir LEsglésia Espiritual, contra la potent església. Una església, la romana, que, per la seva corrupció, l'abús de poder, la malversació, la usura i el robatori, hauria de desaparèixer fent que, com a lantiga Església, tots els béns fossin comuns per a tothom. Alguns d'aquests germans franciscans van promoure violentes rebel·lions contra els poderosos, dins i fora de l'Església
El model d'aquesta germandat franciscana, en la qual els febles ajuntaven la seva debilitat, és el que faran servir els treballadors i els obrers per crear les germandats de tots els oficis sabaters, sastres, fusters, selleters, orfebres, pintors, ferrers, germandats que defensaven els drets dels obrers i dels ciutadans davant la injustícia dels poderosos. Com haurien de fer els nostres sindicats.
Aquesta defensa dels drets, inherents a les persones, i que és un dels fonaments dels franciscans, ho és, també, del que exposa Jean-Jacques Rousseau al llibre El contracte social: l'home no pot defensar els seus drets tot sol, i per això s'uneix als seus semblants sota la idea de la voluntat general. Diu el filòsof: Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i nosaltres rebem corporativament a cada membre com a part indivisible de tot. Aquesta confluència de voluntats Rousseau l'anomena la religió civil ja que s'assembla a la religió cristiana, i diu: Per aquesta religió santa, sublim, vertadera, els homes, fills del mateix Déu, es reconeixen tots com a germans, i la societat que els uneix no es dissol ni tan sols amb la mort.
El cristianisme és una religió completament espiritual, ocupada només per les coses del Cel: la pàtria del cristià no és daquest món. Per aquesta raó el cristianisme predica la servitud i la dependència.
La religió civil que proclama Rousseau defensa la llibertat natural, la de cadascú, i la de tots; la que pot crear un estat sobirà: només l'expressió de la voluntat sobirana pot garantir la llibertat i la igualtat civils. I quan tota això es realitzi, afirma Rousseau, s'esdevindrà la fraternitat universal.
Aquesta era, també, la voluntat dels oprimits, esclaus i malparats que van fer servir el mot fraternitat per cloure la tríada conceptual de la Revolució Francesa: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. La fraternitat és la conseqüència de l'exercici de la llibertat i de l'exigència de la Igualtat: la Fraternitat només pot donar-se entre homes i dones lliures i iguals. La fraternitat ha de ser lliure per triar al nou germà, i no es pot ser germà d'aquell que no és igual a nosaltres. La llibertat i la Igualtat són conceptes que amb més o menys sort i continuïtat s'han exercit i s'exerceixen en les nostres societats, encara que podem veure i constatar que, ara, la llibertat i la igualtat estan en un gravíssim moment crític. Però la fraternitat, que és una virtut moral, una virtut personal i íntima, mai no ha estat reivindicada pels polítics, ja que els consens de la fraternitat en pot posar en perill el poder.
Estimats germans, en un moment com el que ens ha tocat de viure hem de fer nostre aquest ideal de fraternitat, ja que tots ens necessitem i tothom ens necessita a nosaltres. Hem de saber què és el que tenim en comú i ajuntar-ho, i compartir-ho, per poder preservar-nos d'aquells germans nostres que no tenen el mateix ideal que nosaltres i que, malgrat tot, són els nostres germans. Ens correspon a nosaltres, els que hem vingut a l'església d'Organyà a sentir un sermó, reconèixer-nos germans i ajuntar les nostres voluntats per realitzar aquest ideal amb l'esperança que ens ajudarà i assistirà en un moment delicat, compromès i crític com el nostre; on l'avarícia dels poderosos, la usura dels governants, la mentida, la irresponsabilitat i l'engany fan trontollar la nostra confiança en les institucions i la confiança en nosaltres mateixos. Ja que nosaltres mateixos som, encara, les institucions que ens representen, perquè les hem triades democràticament.
La fraternitat és un sentiment capaç d'ajuntar l'autenticitat del cor amb la veritat de la raó. La identitat del sentiment i la raó és un aprenentatge que cada home ha de fer al llarg de la seva vida, ja que la germanor no és pas una qualitat innata dels homes, sinó que és fruit de l'harmonia del sentiment i la raó. Harmonia que fa possible la idea de la humanitat com un reconeixement de l'altre com dun mateix, que imposa el deure de respectar-lo, considerar-lo i estimar-lo: estima el proïsme com t'estimes a tu mateix.
I així, vull acabar aquest sermó, llegint-los un tros del poema Himne a l'alegria de Friedrich Schiller:
Alegria, bella espurna dels déus,
filla de l'Elisi!
Ebris d'ardor penetrem,
deessa celestial, al teu santuari!
El teu encanteri torna a ajuntar
el que el món havia separat,
i tots els homes es tornen germans
sota les teves ales suaus i generoses.
Joiosos com el astres que recorren
Els grandiosos espais celestes,
Transiteu germans, pel vostre camí, amb alegria,
Com l'heroi, camí de la victòria.
Antoni Marí.
Qui ha guanyat els premis?
2022
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2022.
Obra: “Nit d’Estiu”
Autor: Georgina Simón Perdigués
_____________________________________
PREMI “NARIEDA”, DE REDACCIÓ INFANTIL PER A LES NENES I ELS NENS ALUMNES DE LA ZER NARIEDA (COLL DE NARGÓ, PERAMOLA I ORGANYÀ).
- Cicle Inicial (1r i 2n curs).
- 1r premi: Obra guanyadora: “El Llop que no sabia caçar”
Autor: Josep Gerard Obiols Brito
.Escola “Miret i Sans, d’Organyà.
- 2n premi: Obra guanyadora: ““La tortuga més gran del món”
Autora: Ariadna Tomàs Piedrahita
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .
- 3r premi: Obra guanyadora: “Els raiers”
Autora: Blau Isabel Obiols Brito
Escola: “Miret i Sans”, d’Organyà.
- Cicle Mitjà (3r i 4t curs).
- 1r premi: Obra guanyadora: “El secret de les Homilies”
Autor: Bernat Bastida Jordana
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 2n premi: Obra guanyadora: “El primer viatge de la vaca bruna”
Autor: Biel Solà Vilaginés
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .
- 3r premi: Obra guanyadora: “La Claudia i les seves aventures estranyes”
Autora: Ainara López Lluen
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- Cicle Superior (5è i 6è curs).
- Premi: Obra guanyadora: “La boira d’Oliana ha segrestat Turb i Aubenç”
Autora: Idun Blanco Pijpers
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .
- 2n premi: Obra guanyadora: “L’estoig de la Lu”
Autora: Janira Lluen Garcia
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 3r premi: Obra guanyadora: “El tresor de Santa Fe”
Autor: Jordi Gimi Tsvetkov
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
___________________________________________
PREMI Mn. ALBERT VIVES, de periodisme.
- RÀDIO ARRELS
____________________________________________
Premi LLETRES DE DONES, de relats curts.
- OBRES MENCIONADES: “Te verd”
Autora: Mudit Grau Guasch
- OBRA GUANYADORA: “La Vall”
Autora: Laia Riart Soler
______________________________________________
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts.
- .OBRA GUANYADORA: “Trimetilaminúria”
Autor: Josep Maria Seró Domènech
_______________________________________________
PREMI “ALT URGELL”, contes de joves autors.
- OBRA GUANYADORA: “El retrat de Clementina”
Autor: Martí Òdena Trujillo
_______________________________________________
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia.
- OBRA GUANYADORA: “Aragònia màgica”
Autor: Josep Fàbrega Selva
________________________________________________
Premi MORT, QUI T’HA MORT?, de relat negre
- OBRA GUANYADORA: “Crims perfectes d’eficàcia garantida”
Autor: Jaume Ribera Montañà
_________________________________________________
Premi PIRINEU, de narració literària.
- OBRA FINALISTA: "Només els ànecs tenen petja"
Autor: Oriol Grèbol Roca
- OBRA GUANYADORA: "La coixa i la lluna”
Autora: Eva Arasa Altimira.
2021
PREMI “NARIEDA”, DE REDACCIÓ INFANTIL PER A LES NENES I ELS NENS ALUMNES DE LA ZER NARIEDA (COLL DE NARGÓ, PERAMOLA I ORGANYÀ).
- Cicle Inicial (1r i 2n curs).
- 1r premi: Obra guanyadora: “L’Aventura d’en Xiroi i la Picoi”
Autor: Biel Solà Vilaginés.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.
- 2n premi: Obra guanyadora: “La família despistada”
Autor: Genís Espar Vilalta.
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 3r premi: Obra guanyadora: “El conill i la pandèmia”
Autora: Rita Obach Vilà
Escola: “Miret i Sans”, d’Organyà.
- Cicle Mitjà (3r i 4t curs).
- 1r premi: Obra guanyadora: “Aventures inoblidables i misteriosament divertides”
Autora: Janira Lluen García
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 2n premi: Obra guanyadora: “El Guillem i els seus amics”
Autora: Bernat Bastida Jordana.
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 3r premi: Obra guanyadora: “El Ferran i l’excursió a Narieda”
Autora: Maria Vilardell Bonet.
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- Cicle Superior (5è i 6è curs).
- Premi: Obra guanyadora: “Dracs vegis a la torre de la vila
Autora: Idun Blanco Pjipers.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .
- 2n premi: Obra guanyadora: “La guerra d’Organyà”
Autor: Ermengol Majoral Cerezo.
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 3r premi: Obra guanyadora: “El viatge de la Berta”
Guanyador: Queralt Mariné Garrigós.
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
_______________________________________________
PREMI Mn. ALBERT VIVES, de periodisme.
- ISIDRE DOMENJÓ COLL
_______________________________________________
Premi LLETRES DE DONES, de relats curts.
- OBRES MENCIONADES:
Títol: “No hauries d’haver vingut”
Autora: Núria Oliva i Barceló
Títol: “Hi havia una vegada un cuc petit i malgirbat”
Autora: Montserrat Gil i Casals
Títol: “La tieta que trencava tronades”
Autora: Josepa Sopeña i Feu
Títol: “Les corbes de la venjança”
Autora: Eva Moreno Bosch
- OBRA GUANYADORA:
Títol: “Zeugma”
Autora: Emma Martí i Casas
_____________________________________
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts.
- .OBRA GUANYADORA: “Públic deshonor”
Autora: Rosa Maria Gurrera Martínez
PREMI “ALT URGELL”, contes de joves autors.
- Obra GUANYADORA: “Versions sobre Sebastià Grol”
Autora: Etna Miró Escobar
________________________________________
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia.
- OBRA GUANYADORA: “PELS CAMINS DEL MAR (BLASME I LLOA)",
Autora: Jaume Calatayud Ventura
_________________________________________
Premi MORT, QUI T’HA MORT?, de relat negre
- OBRA GUANYADORA. “ELS COMPLEMENTS DELICTES
Autor: Miquel Reverté Aguilar
___________________________________________
Premi PIRINEU, de narració literària.
- OBRA FINALISTA: "COCA MASEGADA"
Autora: Maria Cucurull
- OBRA GUANYADORA: "ELS QUE MENGEM ARRELS"
Autora: Rosa Maria Gurrera Martínez.
2020
______________________________________________
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2020.
Obra: “Organyà 3”.
Autora: NEUS TRENCH JOVÉ.
_______________________________________________
PREMI “NARIEDA”, DE REDACCIÓ INFANTIL PER A LES NENES I ELS NENS ALUMNES DE LA ZER NARIEDA (COLL DE NARGÓ, PERAMOLA I ORGANYÀ).
- Cicle Inicial (1r i 2n curs).
- 1r premi: Obra guanyadora: “El pobles de Sant Martí”
Autor: Genís Espar Vilalta.
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà.
- 2n premi: Obra guanyadora: “Nargònic Placònitus”
Autor: Guiu Pujol Morato.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.
- 3r premi: Obra guanyadora: “El món màgic”
Autor: Marc París Ribera.
Escola: “Sant Climent”, de Coll de Nargó.
_______________________________________________
- Cicle Mitjà (3r i 4t curs).
- 1r premi: Obra guanyadora: “La trobada del Bruc a Narieda”
Autora: Carla Roch Puigpinós.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.
- 2n premi: Obra guanyadora: “La Turpa”
Autora: Rita García Capdevila.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.
- 3r premi: Obra guanyadora: “El robatori de les Homilies d’Organyà”
Autora: Arsenda Codina Codina.
Escola “Sant Miquel”, de Peramola.
__________________________________________________
- Cicle Superior (5è i 6è curs).
- Premi: Obra guanyadora: “Les aventures del Jan
Autora: Queralt Solà Soca.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .
- 2n premi: Obra guanyadora: “Les muntanyes no són el què semblen”
Autor: Pep Capdevila Capel.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó .
- 3r premi: Obra guanyadora: “Les tres germanes”
Guanyador: Judit Ros Gimó.
Escola “Sant Climent”, de Coll de Nargó.
PREMI Mn. ALBERT VIVES, de periodisme.
- JOAN OBIOLS PUIGPINÓS
_______________________________________________
Premi LLETRES DE DONES, de relats curts.
- OBRES MENCIONADES. Títol: “CARTA AL JURAT”.
Autor: JESÚS PACHECO JULIÀ.
Títol: “LA VEÏNA DE DALT”.
Autora: BRUNA GENEROSO MIRALPEIX.
Títol: “LA DONA PERFECTA”.
Autor: ENRIC VILA CASILLANIS.
- OBRA GUANYADORA. Títol: “LA LLISTA”.
Autora: NÚRIA OLIVA BARCELÓ.
________________________________________________
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts.
.
- OBRA GUANYADORA. Títol: “EL JERSEI DEL MESTRE”.
Autor: JOAN ADELL ÀLVAREZ.
________________________________________________
PREMI “ALT URGELL”, contes de joves autors.
- Obra GUANYADORA. Títol: “SIS TRETS”
Autora: AINA CASASSAS SANZ.
_________________________________________________________________
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia.
- OBRA GUANYADORA. Títol: “PEDRES, MAR, VIDA I RUÏNES”.
Autora: JOSÉ LUÍS GARCÍA HERRERA.
________________________________________________
Premi PIRINEU, de narració literària.
- OBRA FINALISTA. Títol: “LA RESTA DE LES NOSTRES VIDES”.
Autora: MARTA GRAU REPULLO.
- OBRA GUANYADORA. Obra: “HOMIO SAPIENS”.
Autor: ALBERT LLANOS SERRAL.
2019
PREMIS LITERARIS “HOMILIES D’ORGANYÀ” 2019
PREMI D’APARADORS I DECORACIÓ D’ESTABLIMENTS
Finalista: La Taverna d’Organyà
Guanyador: Botiga Obach
______________________________________________
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2019
Categoria Festa Major – Obra: “Flors als teus peus”.
Autora: ÀNGELS DÍAZ
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2019
Categoria Fira del Llibre – Obra: “MINIMALISTA”.
Autora: ÀNGELS DÍAZ
_______________________________________________
PREMI “NARIEDA”, DE REDACCIÓ INFANTIL PER A LES NENES I ELS NENS ALUMNES DE LA ZER NARIEDA (COLL DE NARGÓ, PERAMOLA I ORGANYÀ)
- Cicle Inicial (1r i 2n curs)
- 1r premi: Obra guanyadora: “El rellotge d’or”
Autora: Jana Roy Guirado
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà
- 2n premi: Obra guanyadora: “Un avió per mar i aire”
Autor: Isaac Baraut Torruella
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà
- 3r premi: Obra guanyadora: “El dinosaure Miquel”
Autor: Arnau Finestres Otin
Escola: “Sant Climent”, de Coll de Nargó
- Cicle Mitjà (3r i 4t curs)
- 1r premi: Obra guanyadora: “Viatge a la muntanya màgica”
Autor: Jesús Obach Manrique
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà
- 2n premi: Obra guanyadora: “El viatge de les gotes”
Autora: Etna Curia Aznar
Escola “Miret i Sans”, d’Organyà
- 3r premi: Obra guanyadora: “Pou encantat”
Autora: Marta Orrit Mas
Escola “Sant Miquel”, de Peramola
- Cicle Superior (5è i 6è curs)
- Premi: Obra guanyadora: “L’aventura del tronc màgic”
Autor: Pep Capdevila Capel
Escola “Sant Climent” de Coll de Nargó
- 2n premi: Obra guanyadora: “Una aventura entre muntanyes”
Autor: Joan Blanch Mosquera
Escola “Sant Climent” de Coll de Nargó
- 3r premi: Obra guanyadora: “La criada heroïna”
Guanyador: Pau Soldevila Roca
Escola “Sant Miquel”, de Peramola
_______________________________________________
PREMI Mn. ALBERT VIVES, de periodisme
MARCEL FITÉ ARGERICH
_______________________________________________
Premi LLETRES DE DONES, de relats curts
- OBRES MENCIONADES:
Obra: “LA CIRERETA DEL PASTÍS”
Autora: MONTSERRAT CARBÓ HORS
- Obra: “LA PARET”
Autora: NÚRIA OLIVA BARCELO
- OBRA GUANYADORA:
Obra: “GALETES DE MANTEGA”
Autora: BERTA ANGLADA ORIOL
________________________________________________
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts
- Obra: “ALTRES TERRES, ALTRES TEMPS”
Autora: ROSA MARIA GURRERA MARTÍNEZ
________________________________________________
PREMI “ALT URGELL”, de Joves autors
- Obra: “GIR A PEDALS”
Autora: JOEL AUBET NEVADO
________________________________________________
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
- Obra: “PORT DEL SILENCI”
Autora: MANEL GIBERT VALLÈS
_______________________________________________
Premi PIRINEU, de narració literària
- Obra finalista: “PARE, VENS A PER MI”
Autor: JULI CAPILLA FUENTES
- Obra Guanyadora: “NO TE’N VAGIS”
Autor: PERE GORGOLL NOELL
2018
· Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme (Dotat per Òmnium Cultural de l'Alt Urgell)
SOL GASCH DURAN
_______________________________________________
· Premi LLETRES DE DONES, de relats curts (Dotat pel consorci datenció a les persones de l'Alt Urgell CAPAU-)" OBRES MENCIONADES:
Obra: LA INFUSIÓ
Autora: CARLOTA GURT DAVI
Obra: AMIGUES INSEPARABLES
Autora: ROSER RAMON CARRASQUER
Obra: EL MEU AVI VA ANAR A CUBA
Autora: CARME VILA ROVIRA
Obra: GLOPS DE VIDA
Autora: BERTA PARDINA EROLES
" OBRA GUANYADORA:
Obra: ÍNTIMA HERÈNCIA
Autora: MIRACLE SALA FARRÉ
________________________________________________
· Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts (dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell)
Obra: LA BALADRERA
Autor: PERE GUIXÀ MABRAS
________________________________________________
· PREMI ALT URGELL, de Joves autors (dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell)
Obra: CRIT SORD
Autor: MARC CERRUDO BOADA
________________________________________________
· Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia (dotat per l'Ajuntament d'Organyà i l'Assoc. Cultural TresPons Avall)
Obra: LINTACTE INSTANT DEL VOL
Autora: CRISTINA ÁLVAREZ ROIG
________________________________________________
· Premi PIRINEU, de narració literària (dotat per l'Ajuntament dOrganyà)
Obra finalista: LENCORTADOR DE LLOPS
Autor: JOSEP COLOM PRIÓ
Obra Guanyadora: AL FINAL DEL CAMÍ
Autor: FRANCESC ROMA CASANOVAS
ALTRES PREMIS DE LA FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU (dotats per l'Ajuntament dOrganyà)
· PREMI DAPARADORS I DECORACIÓ DESTABLIMENTS
Guanyadors ex aequo: RESTAURANT EL PORTAL i EMBOTITS OBACH
_______________________________________________
· PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2018
Categoria Festa Major Obra: ENMARCANT EL CARRER MAJOR.
Autora: MARTA ÀRIAS
_______________________________________________
· PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2018
Categoria Fira del Llibre Obra: HISTÒRIA.
Autora: ÀNGELS DÍAZ
_______________________________________________
2017
PREMIS LITERARIS HOMILIES D'ORGANYÀ 2017
PREMI APARADORS I DECORACIÓ D'ESTABLIMENTS
Guanyadors: Restaurant El Portal
_______________________________________________
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2017
Categoria Festa Major Obra: COLORS DE FESTA. Autora: Ester Farran.
_______________________________________________
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2017
Categoria Fira del Llibre Obra: TARDA DE LECTURA. Autora: Àngels Diaz
_______________________________________________
Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme
Amadeu Gallart i Sort
_______________________________________________
Premi LLETRES DE DONES,de relats curts
· OBRES MENCIONADES:
Obra: EL PERISCOPI
Autora: MONTSE FREIXAS ROVIRA
Obra: GRÀCIA LA LLETJA
Autora: OLGA GARCIA BENEYTE
Obra: XOCOLATA DESFETA
Autora: MONTSE SUBIRANA MALARET
· OBRA GUANYADORA:
Obra: AROMES
Autora: TECLA MARTORELL SALVAT
________________________________________________
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts
Obra: LA MEVA GERMANA I JO TAMBÉ VOLEM UN BOLIVIÀ AL FINAL DE LA NOSTRA VIDA
Autora: CARME VILA ROVIRA
________________________________________________
PREMI ALT URGELL, de Joves autors
Obra: BLEDES
Autora: AINA BOSCH COLLELL
________________________________________________
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
Obra: PARAULES DE SAL
Guanyador: JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA
________________________________________________
Premi PIRINEU, de narració literària
Obra finalista: MOURAN TARONGERS
Autor: MANUEL ROIG ABAD
Obra Guanyadora: ELS GEGANTS
Autora: NÚRIA GARCIA CALDÉS
2016
PREMI APARADORS
Guanyadors: Farmàcia Simon
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2016
Categoria Festa Major - Autor: Francesc Barreda
Categoria Fira del Llibre Autora: Mireia Espuñes Capdevila
Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme:
Editorial Gavarres. Representant: Àngel Madrià. director
Premi LLETRES DE DONES, de relats curts
Mencions:
DÚLIA SERRA ROSELLÓ, per "Pòquer de dames"
JORDI ORTIZ CASAS, per "Jove amiga"
ESTHER PALOMERAS ROVIRA, per "Més a prop del cel"
Guanyadora:
MÒNICA PAGÈS CORRECHER, per "El món a contrapèl"
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de relats viscuts
Guanyador: SALVADOR VERGÉS CUBÍ, per "Records de seda"
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
Guanyador: SALVADOR OBIOLS GÓMEZ, per "Ombres que passen"
Premi PIRINEU, de narració literària
Finalista: JORDI PORTALS CASANOVAS, per "Si Bausen fos a Kentucky"
Guanyador: MANUEL ROIG ABAD, per "Mercè la de l'home mort"
2015
PREMIS LITERARIS
HOMILIES DORGANYÀ 2015
PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA
1r premi: LA SERP DE FOC. Autora: Eva Comas Arnal, de Barcelona
2n premi: L'ALTRA BANDA DEL TEMPS. Autora: Marta Rollan Font, de Barcelona
PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA
1r premi: POSTALS DE VIATGE Autor: Jaume Cases i Mas, de Premià de Dalt
PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS
1r premi: LA MARE DEL TANO!. Autor: Martí Casal Pelegrí, de Barcelona
PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS
1r premi: BRISA. Autora: Maria del Carme Alerm i Viloca
Mencions:
1a LA MAINADERA. Autoria: Tecla Martorell Salvat
2a ESPERANÇA. Autora:Remei Romanos Madriles
3a RETORN. Autora: Pepita Clop Segú
4a SILENCI DE DAMES. Autora: Ma. Rosa Dachs Peitivi
5e GLÒRIA. Autor: Joan Ortiz Casas
6è DOLORS. Autora: Immaculada Garriós Albert
7è MEMÒRIA. Autor: Juan Carlos González Pujalte
PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE RELATS VISCUTS
1r premi: LA SENYERA ESBOCINADA. Autor: Joan Maria Puiggrós Modolell, d'Esplugues de Llobregat
PREMI MN. ALBERT VIVES DE PERIODISME
Premi: INSTITUT CATALÀ DE PALEONTOLOGIA MIQUEL CRUSAFONT, de Sabadell
PREMI DE FOTOGRAFIA ORGANYÀ 2015
Premi FESTA MAJOR: CAMPANAR DE FOC. Autor: Daniel Roig Traveset
Premi FIRA DEL LLIBRE: ROSSETÓ1. Autor: Ramon Berga
2014
PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA
1r premi:
ELS SECRETS DELS MIRALLS
Autora: Laura Casanovas Borrell, d'El Ges. Alàs i Cerc
2n premi:
EL SECRET DE LES PARAULES
Autor: Jordi Puig García, de Barcelona
PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA
1r premi:
DEIXA'M SER DE TU
Autor: Valentí Ribes, de Sant Pau de Segúries
2n premi:
GUAITANT DINS DEL SILENCI
Autores: Montse Assens, de Premià de Mar i Anna Rispau Falgàs, de l'Escala
PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS
1r premi:
L'INVERSEMBLANT
Autor: Pol Bechmann Branchadell, de Barcelona
PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS
1r premi:
LA DONA QUE TENIA DUES MARES
Autor: Josep Masanés Nogués, de Maó
Mencions:
LA MARIA DE LA CANTONADA
Autora: Tecla Martorell Salvat, de Tarragona
EL MIRALL DE LA BLANCANEU
Autora: Eva M. Ramirez Miras, de Mataró
PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE RELATS VISCUTS
1r premi:
RETORN A LA VELLA MASIA
Autor: Francesc Ricart Coll, de Santa Pau
PREMI MN. ALBERT VIVES DE PERIODISME
Premi: JOAN AIXÀS OBIOLS, de La Seu d'Urgell
2013
Premi Mn. ALBERT VIVES, de periodisme dotat per la delegació d'Òmnium Cultural-
Guanyador (300 euros): RADIO SEU
---
Premi LLETRES DE DONES, de relats curts dotat per l'Ajuntament de La Seu d'Urgell i el Consell Comarcal de l'Alt Urgell-
Menció (sense dotació econòmica): NO TOT ÉS AL MNAC, de MONTSE SUBIRANA MALARET
Menció (sense dotació econòmica): L'OBLIT, d'HELENA CODORNIU DEJUAN
Guanyadora (500 euros): EL DIDAL DE LA MARE, d'ESTER FARRAN NACHER
---
Premi GERMANS ESPAR i TRESSENS, de la gent gran dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgell-
Guanyador (300 euros): SABIA QUE ALGÚ HAVIA ENTRAT AL BOSC d'IGNASI DOÑATE SANGLAS
---
Premi ALT URGELL, de contes curts per a joves autors dotat pel Consell Comarcal de l'Alt Urgel amb 150 euros per categoria-
DESERT en les dues categories
---
Premi JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
Finalista (200 euros): CRÒNICA DE LA VERITAT ROTUNDA de JOSÉ LUIS GARCÍA HERRERA
Guanyador (600 euros): VESPRADA ENLLUMENADA DE DISSABTE de MANUEL ROIG ABAD
---
Premi PIRINEU, de narració literària dotat per l'Ajuntament d'Organyà-
Finalista (600 euros): TERRA DE FRONTERA, de MANEL FIGUERA ABADAL
Guanyador (1.200 euros) : PARAULES DE PLUJA, de JORDI PUIG GARCIA
2012
PIRINEU, de narració literària
1r premi: "RECANCES", d'Enric Casanovas Beltran
finalista: "UN BULL DE MÉS", de Màrius Moneo Vilalta
JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
1r premi: "CARN DE BARCA", de Nati Soler Alcaide
finalista: "EL MEU SOMNI", de Salvador Obiols
ALT URGELL, de contes curts per a joves autors
1r premi "A": "LA MORT DE L'ART", de Pol Bechmann Branchadell
1r premi "B": ´"L'INQUILÍ", d'Orland Verdú Jover
LLETRES DE DONES, de relats curts
1r premi: "EL LLEGAT DE LES NEANDERTALS", d'Immaculada Cabré
mencions:
"SOMNIS INFACTIBLES", de Jaume Sancho Roig
"SEMBLANÇA", de Maria Pallarés Valero
"LA PELL ESCRITA", d'Àngel Fabregat Morera
"QÜESTIÓ D'IMATGE", de Jordi Ortiz Casas
GERMANS ESPAR I TRESSES, de la gent gran (prosa)
1r premi: "GOLFES", de Teresa Serramià Samsó
Mn ALBERT VIVES, de periodisme
LLUIS OBIOLS PEREARNAU
2011
PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA
1r premi:
El silenci de l'aigua
Autores:
Anna Rispaui Falgàs -L'Escala-
Montse Assens -Premià de Dalt-
2n premi:
"Rere els àlbers"
Autor: Jordi Pla Planas -Figueres-
PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS
1r premi:
Viure massa al Sud
Autor: Jaume Sancho Roig -Mataró-
2n premi:
Jo també t'estimo, rei
Autora: Ester Peiró i Malla -Almenar-
Mencions especials:
Pepita, la que mata
Autora: Carolina de Pobles Cots -Manresa-
L'encanteri de la vida
Autora: Anabel Pérez Garcia -Olesa de Montserrat-
Nissaga
Autora: M. Pilar Cabrerizo Lahoz -Barcelona-
La paraula dels Homes
Autor: Miquel Reverté Aguilar -Sant Carles de la Rapita-
SMS: No puc +
Autora: Anna Pujol i Ferran -Barcelona-
Punt i final
Autora: Ester Blanco Ribot -Girona-
PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN
1r premi poesia:
Si no fos l'home...
Autor: Joan Sala Pujol -Roda de Ter-
1r premi prosa:
Un dels noms de la venjança
Autora: Remei Romanos Madriles -Barcelona-
PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA
1r premi: Trementinaires
Autora: Esther Blanco Ribot -Girona-
2n premi: Betum
Autora: Eva maria Albiol González -Vilafamés-
PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS
Premi Categoria A
de 17 a 20 anys:
"Escampar la boira
Autora: Raquel Galofré Bofarull -Valls-
Finalista Categoria A
de 17 a 20 anys:
Una història ben esgarrifosa
Autor:David González Caballero -Sant Carles de la Ràpita-
Premi Categoria B
de 21 a 28 anys:
Taking note from de the heart (Reservant taula per dos)
Autor: Albert Pijuan i Hereu -Calafell-
Finalista Categoria B
de 21 a 28 anys:
Anhels perduts
Autor: Oriol Luján Feliu Navarcles-
Premi Categoria C
De 29 a 35 anys desert
Finalista Categoria C
de 29 a 35 anys:
Camins
Autor: Benet Martín Rodríguez - Lleida-
PREMI MN. ALBERT VIVES DE PERIODISME
Premi: Autor: Marià Cerqueda i Bagués
2010
RELACIÓ PREMIS LITERARIS HOMILIA 2010
PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA
1r premi: Protocol dabsències (pseudònim: Cal·lerió)
(800 €) Autor: Josep Fàbrega Selva -Calders-
2n premi: Oh, Pandora (pseudònim: Epimeteu)
(300 €) Autor: Elies Barberà Bolinches -Barcelona-
PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS
1r premi: L'alè just per a 100 espelmes
(600 €) Autora: Imma Cabré Homet -Sabadell-
2n premi: Dies de tardor
(300 €) Autora: Laura Casanovas Borrell -La Seu dUrgell-
Mencions especials:
Des del Balcó
Autora: Carme Via Sala -Sant Vicenç dels Horts-
Lliure Albir
Autora: Paula Susarte Dealbert -Barcelona-
La mestressa
Autor: Roser Guix Torrents -Nuncarga de Peramola-
Fulls en blanc-
Autor: Josep Rafart Canals -Barcelona-
PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN
1r premi poesia: Pirineus subjectius
(300 €) Autor: Isidre Julià Avellaneda -Mataró-
1r premi prosa: L'arbre del claustre de la catedral de la Seu
(300 €) Autor: Carles Dalmau Robres -La Seu dUrgell-
PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA
1r premi: Els que es van quedar
(1.200 €) Autora: Meritxell Nus Gallart -Estac (Pallars Sobirà)-
2n premi: L'última voluntat de l'Esteve Sorrut
(600 €) Autora: Cristina Armengol Rusiñol -Teià-
PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS
Premi Categoria A
de 17 a 20 anys: Un dia important
(300 €) Autor: Arturo Padilla de Juan -Montornès del Vallès-
Finalista Categoria A
de 17 a 20 anys: Un viatge i moltes resignacions
(Cap de setmana alberg) Autor: José Àngel Cano Mateu -L'Olleria (València)
Premi Categoria B
de 21 a 28 anys: Impressió sobre la neu
(300 €) Autora: Anna Simón i Ampurdanès -Oliana-
Finalista Categoria B
de 21 a 28 anys: Una vegada (pseudònim: Cecília Amat)
(Cap de setmana alberg) Autora: Núria Casademunt Fontdevila -Ripoll
Premi Categoria C
De 29 a 35 anys desert
Finalista Categoria C
de 29 a 35 anys: La papallona
(Cap de setmana alberg) Autor: Ramon Esquerré Cirera
2009
PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA
1r premi: El nostre temps
(800 €) Autor: Sergio Roche Font -Barcelona-
2n premi: Un somrís de vetlla amb Bartra
(300 €) Autor: Miquel Sánchez González -Barcelona-
PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS
1r premi: Pluja d'Estiu
(600 €) Autora: Alba Dedeu Surribas -Les Franqueses del Vallès-
2n premi: Guilleries
(300 €) Autora: Dolors Clota i Garcia -Breda-
Mencons especials:
Rombes
Autora: Meritxell Salvany Balada.
El camí de les Trementinaires
Autora: Montserrat Subirana Malaret.
Darrere el Finestral
Autor: Eduard Ribera Pujol.
La Modista
Autora: Carme Via Sala.
PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN
1r premi poesia: Jo
(300 €) Autor: Joan Sala Pujol -Roda de Ter-
1r premi prosa: Els músics del 39
(300 €) Autor: Francesc Ricart Coll -Santa Pau-
PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA
1r premi: Sota un munt de coses velles
(1.200 €) Autor: Enric Camps Valero -Godella- (València)
2n premi: La força dels gens de l'amor
(600 €) Autora: Flors Moreno i Aguilar -Tremp-
Mencions especials:
A la penombra
Autor: Jaume Calatayud Ventura. Altafulla-
Les filles de la trementinaire
Autora: Laura Casanovas Borrell. -La Seu dUrgell-
La força del present
Autor: David Soler Ortínez. -Igualada-
La Terreta
Autor: Josep Masanés Nogués. -Maó- (Illes Balears)
PREMI ALT URGELL DE CONTES CURS PER A JOVES AUTORS
Premi de 17 a 20 anys: Gotes Fredes
(300 €) Autora: Maria Chillon Moyà. -Les Borges Blanques-
Premi de 21 a 28 anys: La Donade Fum
(300 €) Autora: Anna Simón i Ampurdanès -Oliana-
Premi de 29 a 35 anys: Autosuficiència
(300 €) Autor: Miquel Torres Gascon -Castelló de la Plana- (València)
Finalista de 17 a 20 anys: L'Home del Jazz
(Cap de setmana alberg) Autora: Laura Gallegos Amber -Fontajau-
Finalista de 21 a 28 anys: (es considera deixar el finalista desert)
Finalista de 29 a 35 anys: Doble Parany (pseudònim: Gomet)
(Cap de setmana alberg) Autor: Miquel Alet i Torres -La Seu dUrgell
2008
o Premi PIRINEU, de narració literària
Obra Guanyadora: ON VA LA LLUM, QUAN SEN VA?
Autora: AINA DOLS SALAS
07008 Mallorca
Obra Finalista: EL CALABRÈS D'ERILL
Autor: JORDI BOLADERAS SANCHO
08620 Sant Vicenç dels Horts
Obra Mencionada: SIS DIES D'AGOST
Autor: DAVID PALOMA SANLLEHÍ
08221 Terrassa
Obra Mencionada: COMIAT AMB BOIRA
Autor: JORDI CORTÉS RODRÍGUEZ
08005 Barcelona
Obra Mencionada: L'ESPECTRE DE LES FAVES VERDES
Autor: JOSEP MASANÉS NOGUÉS
07702 Maó
Obra Mencionada: TANGO DE PLORS I MEMÒRIA
Autor: ENRIC CAMPS VALERO
46110 Godella
o Premi JOSEP GRAU I COLELL, de poesia
Obra Guanyadora: PACTE AMB LA TERRA
Autor: VALENTÍ RIBES
17864 Sant Pau de Segúries
Obra Finalista: SÓC DON VINC
Autor: JOSÉ LUÍS GARCÍA HERRERA
08630 Abrera
o Premi CONTES CURTS per a joves autors
Categoria A
Obra Guanyadora: L'ABSURD DE LES COSES
Autor: JOAQUIM TOSET MASDEL
43202 Reus
Obra Finalista: UNA DOLÇOR AGRA ALS SEUS LLAVIS
Autora: GUIOMAR SANCHEZ PALLARÉS
43006 Torreforta
Categoria B
Obra Guanyadora: REPERTORI A QUATRE MANS I UN PETÓ SOSTINGUT
Autora: CATERINA RIERA RUBIO
08035 Barcelona
Obra Finalista: desert
Categoria C
Obra Guanyadora: 'LHOME QUE NO PODIA DIR QUE NO
Autor: JORDI DAUSÀ MASCORT
17244 Cassà de la Selva
Obra Finalista: MENTIDES RUSSES
Autor : MIQUEL TORRES GASCÓN
12004 Castelló de la Plana
o Premi CEBRIÀ BARAUT de treballs de recerca d'alumnes de batxillerat
Obra Guanyadora: LA VARA I LES MANILLES
Guanyador : ARES PRATS PUJOL
Tutora: MONTSE FERRER
IES Hug Roger III, de Sort
¨ Premi LLETRES DE DONA de relats curts
Obra Guanyadora: VENT DEL DESERT
Autora: NORA NADAL
08032 Barcelona
Obra Finalista: CAMINS D'HERBA
Autor: TXEMA DÍAZ TORRENT
25798 Valls de Valira
Obra Mencionada: GERMANS
Autora: GLÓRIA ABRÀS POU
08911 Badalona
Obra Mencionada: WUTAI SHAN
Autora: ESTEL VILAR BOFILL
08569 Cantonigrós
Obra Mencionada: LEYNA MÜLLER
Autora: CARME RAMILO MARTÍNEZ
08100 Mollet del Vallès
Obra Mencionada: CONTE I COMPTE ENRERA AL NEPAL
Autora: MARIA ESTER EGEA ORIOL
08030 Barcelona
r Premi Mn. ALBERT VIVES de periodisme
Article Guanyador: LLANA PER ALS SOLDATS FRANCESOS
Autor: JORDI PASQUES CANUT
Oliana
¨ Certamen literari de la Gent Gran
MODALITAT DE POESIA
Obra Guanyadora: ELS COMS DE L'ENYORANÇA
Autora: DIANA CURTO DAUFÍ
Molins de Rei
Obra Mencionada: VEUS LLUNYANES
Autor: ALBERT PERA SEGURA
Mataró
MODALITAT DE PROSA
Obra Guanyadora; LLUFES I BALDUFES
Autor: JOSEP MARIA BETRAN TEIXIDOR
Manresa
2007
V PREMIS LITERARIS HOMILIES D'ORGANYÀ
RELACIÓ DE GUANYADORS
XIè PREMI PIRINEU de narració literària
- MENCIONS DEL JURAT:
1. Obra: Els cops de la memòria
JUANJO MANAU ENCONTRA
2. Obra: Camí de casa
JORDI CARDONA REGADA
3. Obra: Les decisions de n'Amàlia Sanjuan
JOSEP MASSANÉS NOGUÉS
4. Obra: Camins de la mala petxa
JORDI CORTÉS RODRÍGUEZ
- FINALISTA:
Obra: El poeta de la Vall
ENRIC CASANOVAS BELTRAN
- GUANYADOR:
Obra: Visita d'Estiu
NORA NADAL
____________________________________________________________________________
V PREMI JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
FINALISTA:
Obra: Pell de terra
MONTSERRAT BUTXACA FERNÁNDEZ
GUANYADOR:
Obra: Nu
JOSEP FÀBREGA i SELVA
____________________________________________________________________________
IV PREMI MOSSÈN ALBERT VIVES de periodisme
GUANYADOR:
Article: Renéixer del pantà. El nou Tiurana
ANDRÉS LUENGO. Diari d'Andorra
___________________________________________________________________________
VIII PREMI DE CONTES CURTS per a joves autors
- CATEGORIA A: de 17 a 20 anys
FINALISTA:
Obra: Penediment
JORDI PUIG GARCIA
GUANYADORA:
desert
· CATEGORIA B: de 21 a 28 anys
FINALISTA:
desert
GUANYADOR:
Obra: Denèbola
SERGI MONTEAGUDO COSGAYA
· CATEGORIA C: de 29 a 35 anys
FINALISTA:
Obra: Els darrers dubtes
JORDI MORELL i FARRÉ
GUANYADORA:
Obra: Samarkanda
JORDI DAUSA i MASCORT
___________________________________________________________________________
III PREMI CEBRIÀ BARAUT, per a treballs d'investigació de 2n de batxillerat sobre temàtica local i comarcal
PRIMER PREMI:
Obra: Els dinosaures de Coll de Nargó
Autor: CLIMENT PUJOL i GRAU
Tutora: Pilar Pérez Martín
____________________________________________________________________________
II PREMI LLETRES DE DONA, de relats curts
GUANYADORA:
Obra: Glops
MIQUEL MARTIN i SERRA
FINALISTA:
Obra: Teresa
ISABEL GRÀCIA VICTORIO
2006
X FESTA DEL LLIBRE PIRINENC
IV PREMIS LITERARIS HOMILIES D'ORGANYÀ
RELACIÓ DE GUANYADORS
Xè PREMI PIRINEU de narració literària
- MENCIONS DEL JURAT:
1. Obra: El temps perdut en la recerca
Autora: MARTA ROLLAN FONT
2. Obra: Cruïlles
Autor: JUANJO MANAU ENCONTRA
3. Obra: Imatges del record
Autor: JORDI CARDONA REGADA
4. Obra: Permís de residència
Autora: MONTSE GONELL BARCELÓ
- FINALISTA:
Obra: Vents de tragèdia a Alinyà
Autor: JOAN OBIOLS RIOS
- GUANYADOR:
Obra: El cinquè jurat
Autor: MANEL FIGUERA ABADAL
____________________________________________________________________________
IV PREMI JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
FINALISTA:
Obra: Em vas dir que tornaries
Autor: ISRAEL CLARÀ LÓPEZ
GUANYADOR:
Obra: Tocar de peus al cor
Autor: JORDI BOLADERAS SANCHO
____________________________________________________________________________
IV PREMI MOSSÈN ALBERT VIVES de periodisme
___________________________________________________________________________
VII PREMI DE CONTES CURTS per a joves autors
- CATEGORIA A: de 17 a 20 anys
FINALISTA:
Obra: Tanca els ulls
Autora: ANNA PALAUDÀRIAS ALARCÓN
GUANYADORA:
Obra: Ànsia de llibertat
Autora: BRUNA GENEROSO MIRALPEIX
· CATEGORIA B: de 21 a 28 anys
FINALISTA:
Obra: L'oracle modern
Autor: SERGI MONTEAGUDO COSGAYA
GUANYADOR:
Obra: El Clau
Autor: ALBERT TARRÉS CANIMAS
· CATEGORIA C: de 29 a 35 anys
FINALISTA:
Obra: Valor Afegit
Autor: ALBERT GARCIA HELENA
GUANYADORA:
Obra: Bellesa anhelada
Autora: MARTA ROMA FRANCITORRA
___________________________________________________________________________
III PREMI CEBRIÀ BARAUT, per a treballs dinvestigació de 2n de batxillerat sobre temàtica local i comarcal
ACCÈSIT:
Obra: El retaule de Sant Ermengol
Autora: EUGÈNIA-CRISTINA GARCIA-CALVO MONRÓS
Tutora: ANNA MARTÍ PELLICER
PRIMER PREMI:
Obra: La línia de defenixa dels Pirineus: línia P
Autors: GERARD CARRASCAL LLIMÓS, SERGI PIZARRO PRIÓ, MARC TOMÀS BORONAT i DANIEL VILARÓ GUTIERREZ
Tutora: CARME XAM-MAR ALONSO
2005
· I Premi "CEBRIÀ BARAUT",per a treballs d'investigació de 2n de batxillerat sobre temàtica local i comarcal:
MARTA ARENY
DAVID CANILLO
MIRIAM CARRERA
DAMIÀ GONZÀLEZ
ANNA MALLOL
LAIA VILA
Professor/tutor: JORDI NISTAL
· VI PREMI DE CONTES CURTS PER A JOVES AUTORS:
FINALISTA PRIMER DE LA CATEGORIA B (de 21 a 28 anys)
"Bon temps" de ROSSEND SÀNCHEZ BARÓ, de Sant Julià de Lòria
FINALISTA SEGON DE LA CATEGORIA B (de 21 a 28 anys)
"El dia que va morir" d' ÀNGELA COSTA LLORCA, de Sabadell
GUANYADOR CATEGORIA C (de 29 a 35 anys)
"Res d'estrany en tot això" d' ALBERTO GARCIA ELENA, de Barcelona
FINALISTA CATEGORIA C (de 29 a 35 anys)
"Aquil·les o l'anomenada filosofia de l'estómac" d'ELIES BARBERÀ i BOLINCHES, de Barcelona
· PREMI "Mossèn ALBERT VIVES ", de periodisme
GUANYADORA:
MARIA TERESA VENTURA-CARDÓ i GUASCH, pel recull d'articles
· III PREMI JOSEP GRAU i COLELL, de poesia
FINALISTA:
"Redundàncies, potser", de DANIEL NOMEN i RECIO, de Barcelona
GUANYADORA:
"L'AFINADOR DE PIANOS", de RAQUEL CASAS i AGUSTÍ, de Vilanova i la Geltrú
· IX PREMI PIRINEU, de narració literària
MENCIONS:
"Basarda" de JOAN COMELLAS i BAULENAS, de Mataró
"Els ergos" de MANEL FIGUERA i ABADAL, de Bellver de Cerdanya
"La Roca del Lladre", de JOSEP COLOM i PRIOR, de Sort
"Per poder volar", de MARTA ROLLAN FONT, de Barcelona
FINALISTA:
"El calor del cor en una tassa de brou" de ENRIC CAMPS VALERO, de Burjassot
GUANYADOR:
"Llavor de discòrdia", de JORDI CARDONA REGADA, d'Ogern
2004
Premi Mn. Albert Vives, de periodisme: Roser Porta Espluga
Premi de Contes curts per a joves autors:
Categories
Guanyador i finalista Categoria A: Desert
Guanyador Categoria B: NAUFRAGI A LA BANYERA, de Joan Pau Inarejos Vendrell
Finalista Categoria B: CARAMELS DE MADUIXA, de Marc Sangles Vinyes
Guanyador Categoria C: LA POCIÓ, L'HEREU I EL LLOP, de Joan Pau Inarejos Vendrell
Finalista Categoria B: COM LA NEU, de Jordi Dalmau Ausàs
Premi Josep Grau i Colell, de poesia
Obra guanyadora:
PIROBÀSSIA, de Joan Carles Gonzalez Pujalte
Obra finalista:
UNA DELICADA INDISCRECIÓ, de Sergio Roche Font
Premi PIRINEU, de narració literària
Mencions especials:
UNA HISTÒRIA DIFÍCIL DE CREURE, de Josep Adan Gomez
EL CAS MOORE, de Joan Cardona Romanos
UN POLSIM BRILLLANT, de Jordi Tomàs Gilera
SOTA LA INFLUÈNCIA DE LA LLUNA, de Jordi Cardona Regada
Finalista:
LA PADRINA, de Lourdes Patsí Colell
Guanyador:
ELS NOMS INCOMPLETS, d'Enric Camps Valero
Llibres dels Premis 2017/22
2022
Llibre Premis Homilies 2022.pdf
— 1386 KB
2021
Llibre Premis Homilies 2021.pdf
— 3765 KB
2020
Llibre Premis Homilies 2020 web.pdf
— 1716 KB
2018
llibre-premi-pirineu-2018-web.pdf
— 4131 KB
2017
Llibre Premis Homilies 2017 web.pdf
— 2192 KB
La "Ganxipèdia".
Paraula o expressió
|
Significat o equivalència |
Escoltada a |
Aportada per |
Desencusa |
Excusa. |
Alt Urgell, Cerdanya, Andorra, Pallars |
Isidre |
Escapat de la vaina |
Persona que té poques llums. |
Alt Urgell |
Lourdes |
Orc |
Persona grollera amb pocs modals. |
Alt Urgell |
Núria |
No me n’he entelejat. |
No adonar-se d’alguna cosa. |
Alt Urgell |
Irene |
Buscaburina |
Buscar soroll. |
Alt Urgell |
Trini |
Carallot |
Tontet. |
Alt Urgell |
Sani |
Ets un andròmina |
Ser un traste vell. |
Alt Urgell |
Roser |
Ser un andiot |
Ser un bestiota. |
Alt Urgell |
Joan |
Ser un antorxa |
Persona esbojarrada que tan se li’n fot tot. |
Alt Urgell |
Joan |
Sangardilla |
Sargantana. |
Alt Urgell |
Maria |
A la cancarulla |
A la cantonada a punt de caure |
Alt Urgell |
Maria |
Tantost |
De poc, casi casi. |
Alt Urgell |
Lluis |
Apesonar una ovella |
Agafar una ovella per esquilar-la… |
Alt Urgell, Pallars |
Antoni |
Txollar |
Esquilar les ovelles. |
Alt Urgell, Pallars |
Antoni |
Et tustaré |
T’espavilaré. |
Alt Urgell |
Sebastià |
Aurandeta |
Oreneta |
Alt Urgell |
Jordina |
Buliac |
Ratpenat, rata pinyada |
Alt Urgell |
Jordina |
Empaltraït |
Dens, difícil de digerir |
Alt Urgell |
Jordina |
Xuminia |
Xemeneia |
Alt Urgell |
Roig |
Ganyives |
Genives |
Alt Urgell |
Jordina |
Bòfio |
Forat per guardar les patates |
Alt Urgell |
Jordina |
Gandumbo |
Tupí, recipient per abocar aigua al porc |
Alt Urgell |
Ramon |
Posella |
Prestatge |
Alt Urgell |
Ramon |
Paraula o expressió
|
Significat |
Escoltada a |
Aportada per |
Aixalavar |
Aclarir la roba |
Alt Urgell |
Jordi |
Me casun ronda |
Expresió de desgrat per algun succés. |
Alt Urgell |
|
Carrota |
Pastanaga. |
Alt Urgell, Cerdanya |
Jordi |
Murisec |
Ratpenat. |
Pallars |
Montse |
Catxapó |
Cria de conill. |
Pallars |
Montse |
Badiu |
Paller a nivell de terra. |
Cerdanya |
Pere |
Catitomba |
Tombarella. |
Alt Urgell |
Nuri |
Fotut carnús |
Insult equivalent a carallot. |
Alt Urgell |
Joseph |
Clavillé |
Tormell. |
Alt Urgell Pallars |
Xesco |
Estaldiny |
Sutge de les xemeneies. |
Alt Urgell |
Laura |
Fumeneja |
Xemeneia. |
Alt Urgell |
Laura |
Estopenc |
Menjar sec. |
Alt Urgell |
Laura |
Malic |
Melic |
Alt Urgell |
Nuri |
Cotre |
Cuatre |
Alt Urgell |
Ramon |
Gicar |
Deixar |
Alt Urgell |
Ramon |
Fer supo supo |
Creuar-se sobtadament amb algú |
Alt Urgell |
Nuri |
Natri, Vatri |
Nosaltres, vosaltres |
Alt Urgell |
Joseph |
Esvellegat |
Cosa vella, espatllada. |
Pallars |
Daniel |
Atabalar |
Emprenyar. |
|
|
Torrapels |
Emprenyador |
Alt Urgell |
Sisco |
Toix |
Lent caminant |
Alt Urgell |
Adela |
Fer l’estaquirot |
Quedar-se badant. |
Alt Urgell |
Adela |
|
|
|
|
Paraula o expressió
|
Significat |
Escoltada a |
Aportada per |
Destrossar la camisa |
Desbotonar |
Alt Urgell |
Gabriela |
Prou |
Per dir que si |
Alt Urgell |
Gabriela |
Croco |
Donar-se un cop al cap |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Acotxar-se |
Ajupir-se o acotar-se |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Catxar |
Fornicar. |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Abuixar |
Quan se’t llença al damunt un gos o les abelles. |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Ullar |
Apuntar |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Tira |
Bala, “canica” |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Esperdigolat |
Espavilat |
Alt Urgell |
Sefa Planes |
Brunzent |
Molt ràpid |
Alt Urgell |
Tonet Espar |
Esquirola |
Escarola |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Murri |
Sorrut, marrà |
Alt Urgell |
Sefa Planes |
Corrons |
Ronyons. |
Alt Urgell |
Sefa Planas |
Baracrocs |
Albericocs. |
Alt Urgell |
Sefa Planas |
Recebre el cotxe de linia |
Esperar el cotxe de línia. |
Alt Urgell |
Maria Vilarrubia |
Caldar |
Suspendre |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Fargar |
Posar la camisa per dins els pantalons. |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Acanar |
Encerclar el canell amb l’índex i pulgar. |
Alt Urgell |
|
Tomata |
Tomàquet |
Alt Urgell |
|
Estar botint |
Estar enrabiat. |
Cerdanyà |
Llorenç Vergés |
Tolla |
Bassa d’aigua |
Alt Urgell |
Mireia Espunyes |
Broma |
Núvol |
Alt Urgell |
Mireia Espunyes |
Moixó |
Ocell |
Alt Urgell |
Mireia Espunyes |
Paraula o expressió
|
Significat o equivalència |
Escoltada a |
Aportada per |
Voliana Voliaina |
Papallona |
Alt Urgell |
Jordi Solé Camardons |
Tavelles |
Mongeta tendra |
Alt Urgell |
Jordi Solé Camardons |
Trumfos Trumfes |
Patata |
Alt Urgell |
Jordi Solé Camardons |
Gola |
Entre dues muntanyes, gorja |
Alt Urgell |
Diana Curtó |
Ensems |
Alhora |
|
Diana Curto |
Eixir |
Surtir |
Alta Ribagorça |
Ramon Piqué |
Esbategar |
Un batec del cor. |
Alta Ribagorça |
Ramon Piqué |
Abescar |
Atançar |
Alt Urgell |
Luchi Barriga |
Verdaixa |
Poca solta |
Alt Urgell |
Marta Torrebadella |
Trebol |
Sostre |
Alt Urgell |
Toni Espar |
Estitllat |
Estar el cel seré |
Alt Urgell |
Marta Torrebadella |
Tupí |
Caço |
Alt Urgell |
Joan Perdigués |
Cucota |
Cassola amb potes |
Alt Urgell |
Rosa Ritort |
Estramfolla |
Fer trampes al joc |
Alt Urgell |
Cesc Espunyes |
Llossa |
Cullerot |
Alt Urgell |
Rosa Ritort |
Cremalls |
Estrí amb el que penjaven les olles al foc |
Alt Urgell |
Roser Obiols |
Vigosos |
Arpiots, arpelles |
Alt Urgell |
Salvador Garriga |
Ar-voliac |
Ratpenats |
Alt Urgell |
Salvador Garriga |
Engèrnia |
Gerra grossa |
Alt Urgell |
Roser Obiols |
Malai si me n’he enrecordat |
No me n’he enrecordat |
Alt Urgell |
Anna Maria Farràs |
Cada cuando celis |
Això passa de tant en tant |
Alt Urgell |
Anna Maria Farràs |
Ix Tu |
Surt tu |
Alt Urgell |
Anna Maria Farràs |
Balustrada |
Barana del balcó |
Alt Urgell |
Anna Maria Farràs |
Paraula o expressió
|
Significat |
Escoltada a |
Aportada per |
Pàrie’t |
Aparta’t! |
Alt Urgell |
Albert Villaró |
Furro |
Fer |
Alt Urgell |
Albert Villaró |
Agarberar |
Arreplegar les garbes de la palla |
Alt Urgell |
Rosa Ritort |
Bencill |
Lligadura de les garbes |
Alt urgell |
Rosa Ritort |
Arrambar |
Ajuntar-se |
Alt Urgell |
Rosa Ritort |
Tremujar |
Passar l’aigua d’un costat a l’altre |
Alt Urgell |
Rosalia Sala |
Escurar |
Rentar plats |
Alt Urgell |
Rosalia Sala |
Servar |
Aguantar dret |
Alt Urgell |
Antoni Espar |
Esconillar |
Persona que s’amague. |
Alt Urgell |
Antoni Espar |
Tin-ti pella |
Un que mira d’escorrer el bulto |
Alt Urgell |
Antoni Espar |
Escorronar |
Esfonsar-se pels corrons |
Alt Urgell |
Antoni Espar |
Somera |
Ruca |
Alt Urgell |
Antoni Espar |
Buscalla |
Tros de fusta per cremar al foc |
Alt Urgell |
Jordina Amat |
Prinyol |
Pinyol |
Alt Urgell |
Jordina Amat |
Fui d’aqui |
Marxar, fotre el camp |
Alt Urgell |
Josep Torruell |
Ampúrnia |
Jerra grossa |
Alt Urgell |
Josep Torruell |
Txalme Aubarda |
Lo que es posava a sobre dels animals per montar. |
Alt Urgell |
Josep Boix |
Baticola |
Aguantava el txalme perquè no anés endavant. Retranca |
Alt Urgell |
Josep Boix |
Ensofrat |
Que va torrat o tocat de l’ala. |
Alt Urgell |
Babià |
Estar enboirat |
Tenir el cap espés. |
Alt Urgell |
Jesús Babià |
Eixut |
Persona que no es comunica gaire, parc de paraules. |
Alt Urgell |
Jesús Babià |
Tabernacle Tartabori |
Persona pesada |
Cerdanya |
Pere Munt |
Escarçadora |
Espàtula amb forats per treure fregits de la paella. “Espumadera” |
Cerdanya |
Pere Munt |
Paraula o expressió
|
Significat |
Escoltada a |
Aportada per |
Bròfec |
Antipàtic, Orc. |
Alt Urgell |
Ester |
Pitxella |
Gerra petita |
Alt Urgell |
Tonet Patracó |
Patracó |
Joc de canalla |
Alt Urgell |
Jordi Puy |
Boic |
Feix d’argelagues |
ALt Urgell |
Jordi Puy |
Boiga |
Pelat al mig del bosc per cultivar |
Alt Urgell |
Jordi Puy |
Palet |
Joc de canalla |
Alt Urgell |
Mariona Juarez |
Aixamotit |
Despejat |
Alt Urgell |
Sefa Planes |
Curriola |
Capgros. |
Alt Urgell |
Sefa Planes |
Petricó |
Mesura. |
Alt Urgell |
Mercé Rosell |
A certs i a drets |
Que tot vagi be en un part. |
Alt Urgell |
Melcior |
Ferrollat |
Forrellat |
Alt Urgell |
Mercé Rosell |
Vianda |
Escudella de pobre. |
Alt Urgell |
Melcior |
Cabell embollat |
Cabell enredat |
Alt Urgell |
Imma |
Eixarubit |
Molt viu, despert |
Alt Urgell |
Mercé Rosell |
Tros de qüòniam |
Beneit |
Alt Urgell |
Imma |
En brost |
En sec…, una branca es trenca en brost. |
Alt Urgell |
Imma |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Descarregar la "Ganxipèdia".
descarga.jfif
— 11 KB