Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

HOMILIA LITERÀRIA 2012

Escrita per NAJAT EL HACHMI

Organyencs i organyenques, és un honor i un plaer ser avui aquí dient la homilia laica. Ja sé que aquesta és una fórmula que es fa servir per començar molts parlaments i és cert que sovint la diem buida de significat però creieu-me: és per mi un honor i un plaer ser aquí. M'emociona.

Tenint accés a homilies anteriors hi ha una cosa que m'ha sorprès dels meus predecessors: tots feien èmfasi en el fet que una homilia és un sermó, una prèdica religiosa. Curiosament jo no tenia associat aquest concepte a les homilies d'Organyà. Sí, sabia que les homilies tenien aquesta finalitat primera, la d'instruir els feligresos emprant la seva nova llengua, però per mi els termes homilia i Organyà remeten a tres mots que són de vital importància: llengua, origen i creació.

La llengua com podeu entendre és el nucli central de la feina de qualsevol escriptor. Escriure és sovint un exercici de constant negociació entre els que es vol explicar i el que les paraules et deixen explicar. Els escriptors ens passem la vida intentant dominar la llengua, fixeu-vos amb quin terme tan poc negociador definim el nostre estira i arronsa constant amb les paraules quan la realitat és que és la llengua la que ens domina a nosaltres fins al punt d'arrossegar-nos cap al camí de vegades infructuós encara que gairebé sempre plaent de la creació literària. De fet jo diria que el que acaba esdevenint literatura no és altra cosa que l'escletxa que sobre precisament entre el que tenim intenció de dir i allò que en realitat acabem dient. O més encara, la literatura i en això la poesia n'és l'expressió màxima, és l'encontre significatiu d'allò que hem volgut transmetre amb el que el nostre receptor, en aquest cas lector, entén. Si tal com diuen les llengües només fossin eines de comunicació la literatura no existiria. No existiria ni la llengua, de fet. M'explico i aquí potser sí que la meva homilia es tenyirà lleugerament de sermó: no hi ha pecat més gran en termes lingüístics que aquesta frase tan gastada que ens treuen cada cop que volen evitar el conflicte i també per justificar la mandra que fa pensar la llengua. Es diu quan es parla de triar un idioma: no, no, no hi fa res, l'important no és la llengua sinó que ens puguem entendre. Evidentment que el més important és que ens entenguem però ho fem precisament a través dels diversos centenars de codis que hem inventat i desenvolupat al llarg dels anys i els territoris més diversos, amb totes les variants dialectals, social, individual i col·lectives de cadascuna de les llengües del món. La capacitat lingüística diria jo que és el tret distintiu de l'espècie humana: la suposada maledicció de Babel és de fet la nostra gran benedicció. Tantes llengües diferents, tants sons, tants alfabets ens porten constantment a intentar trobar vies per fer una cosa que cap altra ésser de la creació ha fet fins ara, coma mínim que s'hagi descobert: compartir amb un altre, un homòleg, un similar a nosaltres però diferent, el que sentim, el que patim, el que gaudim, el vivim en definitiva. Aquesta acció tan bàsica i sobre la qual en general reflexionem ben poc que consisteix a intentar fer entendre a l'altre el que ens balla per dins alhora que mirem de comprendre el que l'altre ens vol fer transmetre és el que ens fa persones. I en cara més important és que ens permet esmorteir ni que sigui una mica la sensació de soledat davant del món.

Ui, ui, ui, però espereu que jo no em volia posar tan melodramàtica. Jo el que volia dir era que l'afirmació només són llengües, el que importa és entendrens em sembla una aberració. Si precisament el que més importa és entendren's hem de donar al llenguatge la importància que té. Si amb les llengües amb prou feines ens entenem imagineu-vos sense. Seria com dir, si parlem d'alimentació, que el més important és nodrir-nos i per tant no cal experimentar cap paler menjant. I resulta que és tot el contrari: si gaudim menjant és perquè així ens nodrim, per impulsar-nos amb el desig cap a l'aliment.

Doncs amb les llengües passa el mateix: si parlem, escrivim, escoltem, transmetem és en primer lloc perquè ens produeix plaer. Sense plaer no hi ha llengua ni comunicació. Si no fos plaent no aprendríem a parlar ni a llegir ni a escriure. Allò de la letra con sangre entra s'ho deuria inventar un sàdic. La lletra entra molt millor per la via de la seducció, del joc, del gaudi artístic. És per això que la llengua i la literatura han d'anar sempre de la mà. Us ho diu algú que ha hagut d'aprendre unes quantes llengües al llarg de la seva vida i l'èxit o fracàs en l'intent de dominar-les ha esta directament lligat a les persones amb les que emprava cadascuna d'elles.

Ja poden fer programes d'allò més complicats per ensenyar anglès a les escoles o català als immigrants que sense vinculació afectiva no hi ha llengua.

Us posaré un exemple, el de com vaig aprendre català. No va ser una llengua triada ni decidida. El 1987 em van posar en una aula ben normal d'una escola ben normal d'una ciutat qualsevol de l'interior de Catalunya de l'època de la normalització lingüística. Unes mestres que no havien tingut mai nens marroquins van fer els que van creure oportú per ensenyar-nos la seva llengua. No recordo els mètodes que van fer servir però sí que la seva va ser una tasca lligada a les emocions. L'emoció d'acollir uns nens acabats d'aterrar al país, la de veure com adquiríem el vocabulari necessari per anar-nos comunicant cada cop més. Però per damunt de tot crec que vam rebre de les mestres lemoció que provoca el gaudi universal d'ensenyar, de transmetre coneixements però també una visió del món a algú altre convertint així el propi món en un món compartit. Suposo que a l'inrevés també deuria passar el mateix, com a alumnes permetíem a les mestres l'accés als nostres món diversos, uns món que a hores d'ara s'han multiplicat de manera exponencial.

Un contraexemple: la meva llengua no és l'àrab, és l'amazic de tradició oral i mai reconeguda pels estaments oficials dels territoris on es parla. Però em fascinen les llengües, com a enigmes a desxifrar. Des de ben petita que vaig tenir l'àrab al meu voltant, sobretot com a llengua de religió i en canvi no he aconseguit mai de dominar-la. És la llengua del poder, de la religió, del govern que va menystenir i maltractar el Rif d'on vinc.

Però bé, me n'estic anant una mica del tema. Jo segueixo volent-vos dir que per mi homilies+Organyà és igual a llengua, origen i creació. Em penso que la llengua l'he explicada prou. Anem per l'origen que és això que tothom reivindica però a la mínima el reinventem o traïm. Lorigen s'ha de portar incorporat, s'ha de conèixer d'una manera profunda i després deixar-lo com els que és en el passat. L'origen no se sol perdre com deia el Raimon, en tot cas es banalitza, es folkloritza convertint-lo en una caricatura ridícula i superficial. Com si jo per parlar-vos del meu origen us parlés del te amb menta, el cuscús i el perfum de les dunes del desert al capvespre quan al desert no hi he estat mai. No seria lícit.

A Catalunya amb l'origen ens passa sempre això. L'invoquem quan ens convé però resulta que en tergiversem la naturalesa i el reinterpretem com ens sembla sempre que ens convé. Us poso un exemple molt concret d'un element important en la constitució del nostre origen que no només ni s'esmenta sinó que quan es fa és des de la banalització més absoluta. Es tracta de la condició de país format per immigrants de totes les procedències. Si una cosa defineix Catalunya és que la seva població és majoritàriament de fora i en canvi aquest fet només s'esmenta en la vacuïtat de frases del tipus Catalunya terra d'acollida o és català qui viu i treballa a Catalunya (Cosa per cert que abocaria molts catalans aturats a un buit identitari important).

Aprofito per recomanar-vos una obra que el que fa és reivindicar l'origen immigrant de la cultura catalana. Josep-Anton Fernàndez i el malestar en la cultura catalana.

I ja per acabar, creació. Perquè les homilies es deuen a que un clergue va decidir innovar fent el que fins llavors no havia fet ningú. En una situació determinada en què els feligresos ja no lentenien en llatí deuria pensar i perquè no? I es va posar a desenvolupar una llengua escrita que fins llavors amb prou feines s'havia emprat en aquest format i encara menys amb una vocació literària. La llengua i la literatura és el que en algun moment donat ens permeten fer: a partir del que coneixem, de la destresa que tenim, de l'acumulació del corpus textual que hem adquirit al llarg de la nostra vida creem. Amb les peces de sempre ideem quelcom nou que en canvi ens ajuda a establir lligams amb algú altre.

I crear no és només un exercici lúdic, plaent i entretingut. Crear en literatura vol dir fixar el passat per tenir-lo present però molt més important és que ens permetem imaginar. Imaginar món paral·lels i alternatius però per damunt de tot la creació ens impulsa cap endavant perquè ens permet una cosa del tot imprescindible per seguir vivint amb un mínim desperança: crear ens permet imaginar futur. Imagineu futur.