Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

HOMILIA LITERÀRIA 2022

Per Sílvia Soler Guasch

HOMILIA LITERÀRIA, per SÍLVIA SOLER GUASCH.

Organyà, 3 de setembre de 2022. FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU.

Veïns i veïnes d’Organyà, autoritats, benvolguts amics :

 

Permeteu-me que comenci aquesta homilia amb un record personal : sempre que sento a parlar de les Homilies d’Organyà em recordo de la meva mare, que, a més de poeta, era professora de llengua i literatura catalana i va ser la meva professora quan estudiava COU. Va ser ella, doncs, la primera persona que em va parlar de les Homilíes d’Organyà i ho va fer amb entusiasme i un punt d’emoció, perquè ella estimava la nostra llengua, com va demostrar abastament al llarg de la seva vida, en diverses ocasions, per exemple, fent classe gratuïtes de català en les seves hores lliures, a qui podia necessitar-ho.

Les Homilies d’Organyà, ens deia la meva mare, son el bressol, l’origen, la casa pairal del català.

Valgui aquesta petita introducció per explicar-vos que, des de fa uns anys, la casa ha esdevingut un dels meus temes preferits. La casa com a símbol de família, d’arrels, d’origen, la casa en la literatura. M’he llegit compulsivament novel·les que donen una importància cabdal a la casa (els meus fills fan broma i diuen que, quan m’han de regalar una novel·la, per encertar-ho, només cal que hi hagi una casa al títol o a la coberta).

Per tant avui, que, en el marc de la 26a Fira del Llibre del Pirineu  i dels Premis Literaris Homilies d’Organyà, recordem aquest document-mare de la literatura en català-, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes de les paraules que autors ben diversos han dedicat al concepte de la casa, fragments literaris que he anat recollint amb els anys, sense saber que un dia les diria en aquest lloc tan rellevant per a la nostra llengua, a Organyà, la casa pairal del català.

Si la casa m’interessa tant com a símbol en la literatura és perquè crec que, en bona manera, ens ajuda a entendre les diferències que sol haver-hi entre la literatura escrita per dones i la que escriuen els homes. Sempre en termes generals, podem dir que les dones, quan escrivim, mirem més cap endins i els homes solen projectar la mirada enfora. A les novel·les escrites per dones la casa -la família- acostuma a ser al centre del relat. La vida domèstica, és a dir, privada, les intimitats, tot el que té a veure amb les emocions, crida més l’atenció de la mirada femenina.

A la majoria de novel·les escrites per homes, en canvi, sol tenir-hi molta rellevància el context històric, polític i social.

La gran escriptora francesa Marguerite Duras, al volum La vida material, ens dona algunes claus per entendre aquesta diferència entre la mirada masculina i la femenina.

Una casa vol dir una casa pairal, per tenir-hi les criatures i els homes, per retenir-los en un lloc fet per a ells, per contenir-hi el seu vagareig, per distreure’ls d’aquesta dèria d’aventura, de fugida, que els caracteritza des del començament dels temps. Quan abordes aquest tema, el més difícil és arribar al material llis, sense asprors, que és el pensament d’una dona sobre aquest projecte demencial que representa una casa. El de la recerca d’un lloc on reunir la canalla i els homes.

Així doncs, la Duras ens veu condemnades per aquesta missió atàvica : les dones -com les femelles animals- busquem un racó on poder protegir les nostres cries i que ens ajudi a retenir els homes al nostre costat.

Això ens portaria a la figura coneguda en la literatura anglosaxona com l’àngel de la llar, arran d’un poema de Patmore publicat l’any 1854. Quedava establert que l’ideal femení victorià era aquesta dona esposa i mare que es dedicava per complert a tenir cura de la casa. Després d’això, quantes dones, començant per Virgínia Woolf, van haver d’assassinar el seu àngel de la llar (allò que la societat esperava d’elles) per poder dedicar-se a escriure. Sense anar més lluny, i salvant totes les distàncies, jo mateixa he hagut de fer-ho (tot i que de vegades penso que enlloc de matar-lo, només l’he deixat una mica estabornit i de tant en tant es desperta).

Parlant de Virgínia Woolf. A les seves memòries d’infantesa publicades en català amb el títol Un esbós del passat, podem llegir la importància que tenien per a ella les cases on havia viscut.  Per començar, ens trobem aquesta frase : Jo el veig, el passat, com una avinguda que s’estén al meu darrere; una llarga corrua d’escenes i emocions. Allà, al final de l’avinguda, encara hi ha el jardí i l’habitació dels nens.

La manera com escriu sobre les cases deixa ben clar el que significaven per a ella . Quan parla de la seva mare, que va morir quan l’escriptora només tenia tretze anys. Quan era viva, vivien a una casa anomenada Little Holland.

Little Holland House era el seu món llavors. Però com era aquest món? Diria que era un mon de tarda d’estiu. La meva idea de Little Holland House és la d’una vella casa de camp blanca, al mig d’un gran jardí. Grans portes de doble batent obertes al jardí.

 

Ales estius, els Stephen (els pares de la Virgínia) llogaven una casa, Talland House, a Cornualles. Sobre això escriu Virgínia :  

 

Quan van llogar Talland House, el pare i la mare ens van donar -si més no, a mi- una cosa d’un valor incalculable per sempre.

 

La casa de la infància -sigui la de tot l’any o la d’estiu- és l’urna que guarda els millors records, i per això no s’esborrarà mai de la nostra memòria.

 

Mi casa de la infància aún viene conmigo a todas partes.

 

Ho escriu la novel·lista mexicana Ángeles Mastretta en un llibre de memòries titulat El viento de las horas.

I en aquest mateix volum explica la relació de la seva mare amb la casa, i el seu pensament enllaça amb les paraules que he llegit en començar, de Marguerite Duras. Totes dues autores es refereixen a la vinculació de les dones amb la casa, amb la llar :  superada la idea de “l’àngel de la llar”, que limitava la llibertat femenina i l’empresonava entre les parets de la casa familiar, segles després, en queden reminiscències. Les dones ja no volem ser esclaves de la casa, repudiem el “sus labores” que les nostres mares i àvies duien al carnet d’identitat, però la majoria encara desitgem convertir les fredes parets d’una casa construïda en un espai còmode, bonic, acollidor.

 

Escrivia Mastretta sobre la seva mare :

Nuestra casa era rentada, però mi mamá la vestia y la pintava como si hubiera pagado hasta el último de los ladrillos. (...) Todo arreglo venía de la pasión con que mi madre cuidava los muros que nos cuidaban. No imagino major arrendataria. Por eso nunca pensamos que la casa podia no ser nuestra.

 

Per més que les escriptures diguin una altra cosa, una casa és dels que l’habiten, dels que hi riuen i hi ploren, es barallen i es reconcilien. Hi cuinen, compren flors fresques que facin bona olor, rumien si un quadre quedarà millor al rebedor o a la saleta, fan l’amor, donen el pit al nadó o hi moren.

 

 Natàlia Ginzburg, a la meravellosa novel·la La ciutat i la casa  fa dir a un dels seus personatges, que ha venut al matrimoni Lanzara casa seva :

 

Aquella serà per sempre casa meva, encara que l’hagi venuda als Lanzara. Dóna records a les parets de casa meva, al jardí de les monges, al quiosc, al restaurant Matriuccia i al cafè Esperia.

 

Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven a dins d’un mateix.

 

I a la mateixa novel·la, un altre personatge diu, referint-se a la casa d’uns amics, que havia visitat sovint els darrers anys :

 

Porto gravada al cor casa vostra, gran, groga i vella, que vosaltres anomeneu Les Margarides, qui sap per què. El porxo, el cobert de la llenya, la placeta de davant de casa i les dues magnòlies. Ho duc tot gravat al cor.

 

I en el text que va escriure Meritxell Cucurella-Jorba, traductora de “La ciutat i la casa”, a manera de cloenda per la novel·la de Ginzburg , encara hi trobem una reflexió més àmplia sobre la qüestió que ens ocupa :

 

La vida passa tal com nosaltres passem per les cases on deixem la vida. La casa, les cases. ¿Quina és la nostra veritable casa? ¿La casa on hem crescut? ¿La casa on hem sigut lliures? ¿La casa on ens hem cregut ser feliços? ¿La casa on hem plorat sense aturador? ¿La casa on ens hem refugiat en nom de vés a saber què? ¿La no-casa? ¿Les cases que mai no trepitjarem però on hem anhelat rebolcar-nos-hi en nom de l’amor? ¿Les cases on ens hem rebolcat en nom de l’amor i han esdevingut, així, nostres?

 

En el món de la literatura, si algú tenia autoritat per parlar del simbolisme i el significat de la CASA, seria la poeta Emily Dickinson que, afectada per una síndrome que molt probablement avui es diagnostaria com agorafòbia, va passar els últims anys de la seva vida tancada, primer a casa seva i al jardí, després sense sortir a l’aire lliure, a dins de casa i finalment tancada a la seva cambra.

Dominique Fortier va escriure -i s’ha publicat en castellà a l’editorial Minúscula- un assaig breu i preciós sobre la figura de Dickinson titulat Las ciudades de papel. Es en aquest llibre on vaig pescar aquesta reflexió :

 

Seguim habitant els llocs on hem viscut molt de temps després que n’haguem marxat.

 

Ens emportem les cases amb nosaltres, a dins nostre i ens costa desempallegar-nos-en. Sempre més, quan passem pel davant d’una casa on hem viscut, notarem una esgarrifança i tindrem el desig de picar a la porta per poder tornar a respirar-ne l’aire, acaronar-ne les parets, reviure escenes familiars.

Diu Dominique Fortier parlant d’Emily Dickinson :

 

En tornar a Homestead amb vint-i-cinc anys pensarà que, de tots els membres de la seva família, potser la casa és el seu preferit.

 

Aquest estiu he llegit el llibre que Linda Gray Sexton ha escrit parlant de la seva mare, la poeta americana Anne Sexton, que després d’una vida dominada per les depressions i la dependència dels medicaments, es va suïcidar l’any 1974, quan tenia 46 anys. La seva filla gran, Linda, en tenia 21. Linda rememora la seva terrible infantesa, que va viure allunyada durant períodes de la seva mare, a casa dels avis o d’algun altre parent. Durant les èpoques que vivia amb els seus pares, ho feia terroritzada per les violentes discussions del matrimoni, sempre amb la sensació que molestava i que la desesperació de la seva mare era culpa seva.

El llibre (publicat per Navona en castellà) es titula Buscando Mercy Stret. L’autora explica la raó d’aquest títol : en tota la seva obra literària, la seva mare, que arribaria a guanyar un premi Pullitzer, buscava una casa, una casa que imaginava a la perfecció i que, en els seus pensaments, estava situada al número 45 de Mercy Street. O sigui, carrer de la Pietat o de la Misericòrdia, o del Perdó. Diu la seva filla que la casa metafòrica de Mercy Street era -per a la seva mare- el lloc on el passat i el present es reconciliaven.

Aquest episodi m’ha fet recordar una anècdota pròpia, que he explicat al meu últim llibre, L’alegria de viure.  Jo no ho recordo però, segons m’han explicat sempre a casa, quan era petita, jo també tenia una casa imaginària. Era La casa verda. M’hi referia quan volia fugir d’alguna cosa que no m’agradava de la realitat. Si la meva mare em renyava, jo deia : “ me n’aniré a la casa verda”. Si un dels meus germans em feia la punyeta, jo amenaçava : “me’n vaig a la casa verda”. Era el meu refugi, una mena de món alternatiu quan la realitat es feia desagradable.

 

La casa de la infància encara ve amb mi a tot arreu, hem dit que deia Ángeles Mastretta. La casa de la infància, com la llengua materna. Les portem a dins. Per lluny que marxem, per més països i cultures que coneguem, la casa de la infància sempre serà a dins nostre i la llengua materna sempre ens definirà.

Com diu Kallifatides al llibre “Mares i fills” : “Si hi ha una cosa veritablement autèntica a dintre de l’ésser humà és la llengua, el primer mite”.

Per això és un crim que hi hagi estats que s’esforcin per fer desaparèixer la diversitat de llengües que existeixen al seu territori. Ho fan – Itàlia, França, Espanya, tants d’altres- en nom de la unitat política.

Nosaltres, en canvi, i com ha de ser, ens esforcem a protegir-la -sovint amb més bones intencions que no pas encert.

 Ho fem com qualsevol persona amb dos dits de front i una mica de sensibilitat protegeix la casa pairal de la seva família. I, ja ho sabem, de vegades la casa pairal que heretem ens porta maldecaps, en forma d’embolics d’herència o d’impostos astronòmics o per culpa del seu estat deteriorat. El català també ens porta maldecaps, però per res del món el deixaríem perdre.

 

Cada català té idees diferents de com cal protegir la casa pairal. A mi em sembla que ens cal mantenir la casa en bon estat, fent-hi les reformes que calgui perquè sigui habitable però evitant que perdi la seva essència. Respectem les bigues de fusta i les rajoles hidràuliques, ens agrada conservar la calaixera de l’àvia, o el capçal de llit modernista i els retrats dels nostres avant-passats a les parets. Però no volem convertir-la en un museu, volem que hi vinguin els nostres fills i els néts i que s’hi sentin còmodes, que sigui una casa plena de vida.

Això és el que desitjo per la llengua, que la respectem però no la museïtzem. Que siguem capaços d’acceptar les reformes perquè s’adeqüi als nous temps, i que els més petits de casa i els adolescents s’hi sentin còmodes.

Ja acabo, amics. Però no vull fer-ho sense recordar unes paraules que m’han vingut a trobar aquest estiu i que vull compartir-les amb vosaltres. Les va escriure la gran Katherine Mansfield, aquella autora que malauradament va morir tan jove, i les ha traduït a la nostra llengua la Marta Pera Cucurell. Parlen del mes de setembre, aquest mes que tot just encetem.

Diuen així :

 

El setembre és diferent de tots els altres mesos. Es més màgic. Em fa l’efecte que l’estrany canvi químic de la terra que produeix els bolets també és la causa d’aquesta “vida” extra que sura en l’aire -una resiliència, un espurneig. Fa uns quants dies que fa el mateix temps. Quan em desperto veig els arbres de fora banyats en una llum verda i daurada. Fa fresca -no fred. Els dies son diàfans. El cel és d’un blau clar lluminós. A mesura que avança el matí, el sol s’escalfa. Hi ha boirina sobre les muntanyes.