Homilia literària 2023

Organyà o el poder de les paraules

Començaré aquesta homilia fent una confessió que, pel cas, tot queda en l’àmbit eclesiàstic. Fa uns anys vaig estar a punt de fer un novel·la sobre Joaquim Miret i Sans. Sí, sí tal com ho sentiu. Sempre m’he interessat i encuriosit per personatges que tenen una història per explicar i la seva em va semblar fascinant. Aquell home que un bon dia de setembre de 1904 va descobrir, tot regirant a la vostra rectoria, els pergamins de l'arxiu de l'extingida col·legiata de Santa Maria, fundada pels senyors de Caboet entre els segles IX i X, em va atrapar. No em costava gens imaginar-me Miret i Sans, davant d’aquell petit quadern de pergamí de tres fulls doblegats per la meitat, excitat perquè se li obrien les portes a un món a una època. I ens hi convidava a entrar. I fer-ho a través de la curiositat, de la imaginació i, sobretot, de les paraules. Miret i Sans ens convidaria a viatjar al temps del rei Pere I el Catòlic i conèixer a través del monjo, del canonge agustinià, que les va escriure potser a la canònica de Tortosa, aquella època extraordinària... però... No vaig poder continuar perquè la documentació no em va permetre trobar cap anècdota prou potent per bastir un relat, una ficció que ens servís per entendre una realitat que nosaltres no havíem viscut però que ens hauria permès conèixer com érem abans. Una novel·la que m’hauria servit,- que ens hauria servit-, per finestrejar en aquell passat encisador a través dels textos, dels comentaris, que atresoraven les Homilies d’Organyà. Confesso que no me’n vaig sortir. I quan em van encarregar aquest homilia laica vaig pensar que volia compartir-ho amb vosaltres avui, aquí. Jo que havia fet d’escolanet a la parròquia de Besalú poc que em podia imaginar que algun dia faria una homilia. Una Prèdica. Un sermó. Aquesta homilia laica però estarà molt lluny d’aquell discurs, a tall de comentari de text, que es feia per explicar en català al poble un o més fragments bíblics que es llegien, en llatí, dins les celebracions litúrgiques cristianes. El que sí que compartim amb aquelles prèdiques, o les homilies, són les paraules. Aquests instruments imprescindibles en l’exercici de la comunicació. Sense elles no podem fer arribar res a ningú. I els que escrivim en som prou conscients de la importància de les paraules. Ben triades. Ben pronunciades. De com es diuen i de què ens diuen. És a dir, és bàsic per no dir providencial, tenir cura de les paraules que fem servir quan enraonem i amb quin to les pronunciem. Tot compta. “Si no es pot expressar en paraules, no existeix”. Són sàvies paraules d’un monjo, de Montserrat: Lluís Duch. Convé tenir molt present l’antropologia de la vida qüotidiana, la mirada particular d’aquest savi que va saber emparaular el món per fer-lo més entenedor, més intel·ligible. Cal tenir molt a mà el bon ús de les paraules en aquests temps de crisi de valors i, per tant, seguint el raonament de Duch. Paraules que fins no fa gaire havien ajudat a construir els fonaments de la societat i a generar confiança en els homes i les dones que hi vivim. Paraules com la llibertat, l’escola, la por, la família, la pau, la política, el poder, l’església, l’amor... Paraules que quan perden el seu valor és la societat qui se’n ressent i això comporta que s’instal·li la desconfiança. Quina paraula... Desconfiar. Vol dir que has deixat de creure en l’altre. I l’altre, com deia Ramon Llull, és essencial i imprescindible per construir-se un mateix. No anem lloc sols, ens cal l’altre per compartir, per equilibrar, per avançar, per estimar, per viure. Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d’acció als homes de qualsevol religió. “Contemplació sense acció no serveix de res.” Esgrimía Llull.

 Les grans crisis, les de les societats que s’han escrit- amb paraules, per cert- al llarg de la història han sigut crisis pel mal ús de paraules, com confiança. L’home no funciona quan l’emparaulament no funciona. Quan no es respecta la paraula ni la paraula donada, ni l’escrita, ni la pronunciada. És com si ens traïssim a nosaltres mateixos. Com si ens fessim trampes al solitari. Perquè nosaltres som les paraules. Era Octavio Paz que ho reconeixia. I Aristòtil ja distingia l’home, els éssers humans, dels altres éssers vivents, per la paraula. Per l’ús que en fa. Per la capacitat que tenim de posar en paraules tot el fet de viure. I viure en la paraula, la construïda, la donada, la dialogada, l’escrita. Viure d’emparaular el món, com deia Lluís Duch. I que ens fa entendre allò que dèiem que “si no es pot expressar en paraules, no existeix”. I per aquest motiu, Duch va ser capaç de bastir amb les seves sàvies paraules un pensament que ens fes entendre el nostre paper en el món. Ell va ser el responsable de raonar i posar en paraules la seva peculiar idea d’antropologia i que sosté que per comprendre els déus primer s’ha d’entendre els homes. L’antropologia per entendre la cosmogonia. La vida. Perqué tot forma part del nostre món, construït a base de fets i paraules. Si emparaular el món és el que ens fa diferents, no tindria sentit que si donem la nostra paraula no la complim. Fent-ho estem traïnt la nostra essència, els nostres orígens els fonaments que basteixen la nostra condició humana i sobre la qual s’han erigit les societats formades per homes i dones amb voluntat de deixar empremta en aquesta vida que neix de les paraules. I aquest poder de les paraules per infondre vida m’ha fet pensar en El Llibre de la Creació- Sefer Ietsirà. Amb aquet llibre, el judaisme es va dotar d’una nova manera d’explicar la Creació: Déu crea el món, però ara ho fa a través del poder de les paraules i no pas unes qualsevol. El poder de les lletres de l’alefat hebreu. Es presenten les lletres, les paraules, com el fonament de tota la creació si més no de la creació real, la que sorgeix per la dinàmica del verb, de la pronúncia, de la parla. I sinó pareu atenció a aquesta expressió utilitzada en temps reculats per mestres cabalistes i rabins talmudistes: Aberah KeDabar que en hebreu vol dir aniré creant a mesura que parli. L’expressió que ha evolucionat fins a l’ “abracadabra” que pronuncien els mags i  il·lusionistes no és pas cap ximpleria. Es refereix a cert component màgic, el poder que tenen les paraules per determinar l’existència de les coses. Per generar vida i explicar-la. L’art de viure. Si l’art no és màgic no és art. Si es pot expressar en paraules, existeix. Tal com sostenia el savi monjo de Montserrat Lluís Duch. I aquí, a Organyà, ja sabeu prou bé quin és el poder de les paraules.

Martí Gironell i Gamero

Organyà, setembre de 2023