HOMILIA LITERÀRIA 2026 - MARIA MERCÈ ROCA
ENTRE CANYES I GOSSOS. UNA REIVINDICACIÓ DE VICTOR CATALÀ
Gent d’Organyà i gent de fora, amics tots, us agraeixo de tot cor l’honor que m’heu fet d’encarregar-me l’homilia laica d’aquest 2026, que és un any revés en què els totalitarismes s’imposen i la crisi climàtica destrueix el paisatge que fins ara ens ha acompanyat. Però per això mateix encara té més mèrit de ser aquí tots plegats fent cultura, precisament, contra la intolerància i la violència, fent servir el pensament i l’art davant del feixisme i la guerra. L’homilia literària és precisament això: una reflexió sobre la literatura i la llengua; un elogi de la cultura, al cap i a la fi.
Gràcies, doncs, als organitzadors, per insistir, per persistir i per haver-me deixat formar part de la llista d’il·lustres companys homiletes que m’han precedit.
Fa uns mesos vaig anar en una llibreria de Girona a comprar llibres. Havien de ser petits, físicament, perquè anàvem a Roma a veure la nostra filla, que hi feia unes pràctiques de final de màster, i no volíem que pesessin ni ens ocupessin molt d’espai a la motxilla. El primer que vaig agafar va ser un volum d’Edicions de la Ela Geminada, una editorial gironina molt interessant que ha recuperat, entre altres textos, tota l’obra dels Bertrana, pare i filla. La portada del llibre, que estava molt ben posat al taulell de novetats, era un quadre naturalista d’una nena que llegia asseguda en un banc de fusta; al fons s’hi endevinava un jardí. La novel.la era Cosima, de l’autora italiana Grazia Deledda, traduïda al català per l’Alba Dedeu. El llibreter, un noi que es diu Danielle, i que és un llibreter -un llibreter de veritat, vull dir-, em va dir:
-La coneixes, aquesta autora? T’agradarà molt.
Faig un incís per explicar-vos el que per a mi és un bon llibreter, una bona llibretera.
Un bon llibreter és, per a un lector que comença, un salvavides que impedeix que es perdi o s’ofegui en el mar de llibres que hi ha al món. Un bon llibreter l’agafa de la mà, el porta fins a la riba i li mostra els tresors que té a l’abast. Un bon llibreter té ascendent, aconsella sense imposar, suggereix sense intimidar el lector novell. Fa que la llibreria, per als que no estan avesats a entrar-hi, sigui un lloc segur i amigable i, com que llegeix els llibres que recomana, després pot parlar-ne amb el lector i el diàleg que en susrt sovint és més enriquidor que la mateixa lectura. Un bon llibreter no té prejudicis, estima els llibres, és curiós i té criteri.
Doncs no; no, no la coneixia, aquella autora. Però ell m’havia dit que m’agradaria, i jo hi vaig confiar.
Tanco el parèntesi i avancem.
Ja soc a l’avió i llegeixo Cosima amb un plaer infinit, tot i que sé que el viatge i el llibre em duraran molt poc... La contraportada diu que Grazia Deledda el va escriure el 1937 però es va editar molt més tard, quan l’autora ja era morta. Cosima és una narració autobiogràfica; la protagonista és l’alter ego de la mateixa autora. El llibre ens relata els primers anys de vida de Cosima, des que és una nena curiosa, amb ganes d’aprendre, fins que es converteix en una jove que aspira a ser escriptora. És, doncs, la narració d’una vocació. És un llibre exquisit, sincer i senzill, i l’acabo just que les rodes de l’avió freguen el terra de la pista. Tinc al cor un sentiment de plenitud.
Però he de fer un segon incís:
Dic que tinc un sentiment de plenitud. Però per sota de l’alegria que m’ha portat la lectura hi sento alhora la frustració -que cada vegada em pren més freqüentment i més intensa-, per tot el que m’he perdut. Com és que no n’havia llegit mai res? em pregunto. Com és que no coneixia aquesta escriptora sarda guanyadora del premi Nobel de literatura el 1926, ara fa just 100 anys? I qui diu aquesta autora diu aquell altre autor, o aquell músic, o aquella ciutat, o aquell vi... El problema és el temps, que és finit, i per pal·liar-ho hauríem de tenir dues vides. La primera, la vida normal, que serviria per néixer, créixer, estudiar, enamorar-te, treballar, tenir una família, treballar més, resoldre els conflictes interiors, cuidar els fills, treballar, cuidar els pares, treballar més, etc. I la segona vida, la vida bona, que seria només per a un mateix. I aquí, tants caps tants barrets, tothom l’ocuparia com voldria. Jo el que faria en aquesta vida bis és estudiar més i aprendre coses. Oh, la segona vida! La segona vida em serviria per cultivar-me i fer-me sàvia. Ho explica molt bé el filòsof xinès Ling Yutang al llibre La importància de viure, quan diu: No es pot ser savi si has de treballar. És a dir, no hi ha cultura sense oci. Penseu-hi: Rusiñol era ric, Fages de Climent també, Maragall... Tots eren rics i cultes...
Tanco el parèntesi perquè ja som a Roma. El primer lloc on ens porta la nostra filla és una llibreria del barrio Argentino, que és famosa perquè hi viu una gata que es diu Minerva. Es veu que la bèstia va aparèixer a l’establiment una nit de la Befana -la nostra nit de Reis-, i s’hi ha quedat a viure en plena harmonia amb els llibres i els clients; tot un luxe. Fins i tot té un llibre editat, molt bonic, amb dibuixos, que explica la seva història, i que no vaig dubtar a quedar-me. I també vaig comprar una novel.la, no cal dir-ho, de la Grazia Deledda, la meva nova autora que acabava de descobrir i que tan m’havia agradat, però ara en italià, tal com ella la va escriure. Val a dir que vaig ser molt agosarada, perquè és un llibre dens, en la llengua italiana del 1913 i el meu italià era -és, encara-, molt precari. Però a qui no té por tot li és pàtria, i em vaig deixar endur per l’entusiasme i pel títol, Canne al vento. Vaig pensar, mira, hi sortiran gossos, ja m’agradarà...
Però al llibre de gos només n’hi havia alguns de molt tangencials, que no tenien ni nom ni amo i que bordaven desolats a la nit. Un parell de classes més a l’acadèmia em van fer veure que canne amb dues enes vol dir canyes i per tant el títol de la novel.la era Canyes al vent i no Gossos al vent que, val a dir, ja hagués hagut de veure que era un títol estrany... Però no hi fa res: quan un té interès, no hi ha pedra al camí que l’entrebanqui.
Perquè d’acord, a la novel.la no hi havia gossos, però hi havia una altra cosa. Jo llegia molt a poc a poc, molt concentrada, buscant al diccionari només algunes paraules que no sabia què volien dir, només quan no en tenia més remei per poder seguir endavant. Llegia més aviat deixant-me portar pel sentit, pel context, intuint més que entenent... Llegia en veu una mica alta, perquè sentir les paraules m’ajudava a entendre-les... El cervell se m’hi anava acostumant, com més llegia més comprenia, més prenia, més agafava el sentit, l’aire, el gust, l’olor de la història... i més a prop i més meu em sentia el relat, que passa a Nuoro, el poble de l’autora, i que parla molt profundament del drama de la culpa.
I mentre llegia... Doncs mentre llegia, pensava: és la Víctor Català. La Grazia Deledda és la nostra Caterina Albert. I el descobriment va fer que se’m desbordés la imaginació: es coneixen? S’havien llegit algun llibre l’una a l’altra? S’havien escrit alguna carta d’admiració comentant les respectives obres? No consta enlloc però no és cap disbarat pensar que podia haver passat... El que sí que està documentat és que el traductor a l’italià de Solitud li va escriure una carta l’any 1907 fent-li grans elogis de la novel.la. Li deia: “la vostra novel.la Solitud no té res a envejar a les tan aplaudides novel·les de la nostra Grazia Deledda”.
I jo segueixo fabulant. Quan l’escriptora sarda va guanyar el Nobel, el 1926, l’empordanesa bé ho devia saber, perquè era una dona culta i molt connectada amb el món, que llegia diaris i revistes i estava al dia de tot. Segur que li va fer gràcia que guanyés una dona -fins aquell moment només hi havia dues dones Nobel de literatura-. I sobretot, segur que li devia produir una mena de satisfacció, encara que fos petita, que hagués guanyat una dona que, segons el seu traductor, escrivia tan bé com ella. Potser el llibreter de Figueres que la visitava a casa seva i li portava les novetats editorials li n’havia parlat alguna vegada o n’hi havia venut algun exemplar. Podria molt ben ser, perquè la primera obra de Grazia Deledda traduïda al castellà és del 1905, i al català del 1931. No sabrem mai si Caterina Albert les va llegir; no n’hi ha constància. De fet quan un joveníssim Baltasar Porcel li va fer una entrevista -l’escriptora, que tenia 96 anys, i que tot i que estava plena d’energia no es va aixecar del llit-, no en va citar cap, d’escriptor. Hi ha un moment en què Porcel es mostra molt pacient i fins i tot sembla que li faci de metge, preguntant -li com es troba, si menja gaire o si dorm bé, però de seguida se l’endevina exasperat, insistint en el que li interessa: “però vostè quins escriptors ha llegit, a qui admira?” I la Víctor Català dient “a tots, a tots, els uns per una cosa i els altres per l’altra”.
Però tornem a Canne al vento, les canyes -les persones- que el vent -el destí- mou. Quan dic que la novel.la em sonava a la meva Víctor Català, què vull dir, exactament? Doncs que el text tenia un aire de cosa coneguda, propera, que no era nou ni estrany, que tenia una música profunda que ja havia sentit... El pes del paisatge, per exemple, de l’Empordà i de Sardenya, que no és un decorat sinó que té una força viva i asfixiant. La força psicològica dels relats i el profund retrat que fan de la condició femenina, la voluntat d’ambdues d’explorar els racons més foscos de l’ànima humana. Per contra, la catalana mostra un naturalisme més descarnat i violent -només cal pensar en el monòleg La infanticida-, mentre que la sarda té una mirada més lírica i espiritual i sovint s’accepta el destí.
A totes aquestes semblances i divergències entre les dues autores que els experts han estudiat tan bé jo n’hi afegiria una altra, de coincidència.
Es tracta de l’àvia. Les dues escriptores tenien àvies que van ser importants per a les seves vides i les seves obres. La de la Caterina Albert vivia a la casa de l’Escala i es va fer càrrec de la nena perquè la mare estava delicada de salut. La Ceterina deia: “la meva àvia era la més destra i conscient educadora que jo haja conegut”. D’ella n’heretà dos regals incommensurables per a una escriptora: la llengua i un imaginari, el material narratiu, un pou sense fons d’on anar traient les històries -que quasi sempre eren negres i tràgiques-, que amb els anys ella recordarà i transformarà en literatura. Una literatura que mentre s’anava fent i abans que a ningú Víctor Català llegia en veu alta a les minyones; diuen que la seva opinió l’orientava molt.
L’àvia de la Grazia -ella ens ho explica com si fos l’àvia de la Cosima- en contraposició a l'educació catòlica molt estricta i severa de la seva mare, personificava una naturalesa més feliç, satisfeta i propera a la terra, una figura dolça, associada a les llegendes sardes i a les petites fades de la tradició local. Aquesta àvia, doncs, representava un refugi de calidesa i un vincle amb el món mític i atàvic de l'illa, perquè li regalava contes de fades i un univers de llegendes sardes populars que alimentaven la sensibilitat i la inclinació visionària de la jove escriptora
Mireu com la descriu:
“L’àvia era una dona minúscula i fràgil, gairebé nana, amb mans i peus de criatura. Els ulls de color avellana, amb llargues pestanyes negres, també els tenia plens d’innocència, com si no haguessin vist mai l’ombra del mal. Una petita còfia de tela negra li recollia els cabells. A la Cosima li recordava aquelles dones fantàstiques, o petites fades, que segons la llegenda popular havien viscut en menudes cases de pedra excavades a la roca, i la nena experimentava una estranya sensació de somni quan la veia. Però, més que de somni, era una sensació física de record inabastable, un lleuger vertigen, com un centelleig vermell sang, que més endavant ella s’explicaria com un fragment de vida passada que, havent romàs o renascut en el seu subconscient, aflorava i es tornava a enfonsar de seguida”.
Però ara deixem la Deledda i ens centrem en la Català. Una de les coses que sempre m’ha meravellat és el distanciament, el poc valor que donava, aparentment, a la seva obra. O era només una qüestió de falsa modèstia? En aquest sentit podem agafar-nos la qüestió del pseudònim, més que com una màscara i un amagatall, com un joc literari conscient, un artifici intel·ligent i lúcid de l’autora que formaria part del desdoblament i del distanciament necessari -en el seu cas, una mica extrem- entre l’obra i l’autor. Un escriu; l’altre viu. Potser per això se sorprenia dels elogis que suscitava la seva obra. “No val la pena -deia-, jo soc una aficionada, escric per distreure’m”. Tornem a l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel dos anys abans de morir. Li pregunta: “però vostè quina disciplina s’imposa? Com va formar-se?” I ella: “Cap. Res. Soc una persona normal. Anava escrivint tal com em sortia, i llestos”. Sí, Caterina Albert insistia a fer-ho passar tot com si fos aigua dient que allò que escrivia li sortia a raig, que no corregia mai res... És la captatio benvolentia de què parla l’escriptora Francesca Bartrina, el recurs literari que fa servir sovint en els pròlegs dels seus propis llibres, i ho fa perquè l’estimin i l’acceptin, però sobretot perquè la deixin estar i la deixin escriure. Escriure és en si mateix un acte de vanitat, digues-li d’acceptació, si vols. La de la Caterina Albert quedava apaivagada amb les seves obres, ja en tenia prou. Sortir dient que reconeixia la importància d’allò que feia li hauria semblat excessiu. En una carta a Tomás Roig i Llop, comentant un article elogiós que li va dedicar la Conxa Espina, escriu: “El trobo tan exageradament laudatori que me’n sento fora, talment com si no es tractés de mi. Així com els mesquins en tot veuen mesquinesa, els grans veuen grandesa en tot”. I acaba el paràgraf dient: “no pensava pas, de molt, tenir tanta xiripa”. Reduir el seu talent, la força dramàtica dels seus escrits, i l’esforç i el treball de tota una vida a la xiripa, que és aquesta mena de sort casolana i petita és realment tenir moltes ganes de passar desapercebuda.
Un altre incís, l’últim: tot i que aquest mena d’al·lèrgia als elogis de la nostra escriptora sempre m’ha fet molta gràcia, estic molt contenta que les escriptores d’ara acceptin els compliments cap a la seva obra amb naturalitat i sense desmerèixer-se.
I ja acabo.
Deia abans, parlant de les dues vides, que en la primera és difícil de crear perquè l’omplim de molt de coses i de gent i de molta feina. Víctor Català sabia que per escriure s’havia de recloure. Sabia que només aïllant-se com un ermità -en paraules de Kafka, tot i que Víctor Català també parla molt de la vida d’ermitana- que només vivint com un ermità, doncs, en la solitud absoluta, es pot tirar endavant una obra d’art. A la seva cambra pròpia, hi escrivia i també hi perdia el temps, cosa que com reconeix a Mosaic -que és una mena de llibre de memòries escrit en primera persona-, li agradava molt: no cal dir que perdre el temps és vital per a un escriptor. Però això només ho podia fer si no tenia visites, i ella en tenia moltes, perquè la gent l’admirava i l’anava a veure. Josep Pla també hi va anar, i ens ho explica en un dels seus Retrats de passaport. De fet no en parla gaire, de l’escriptora, el de Llofriu; divaga deliciosament, però acaba fent-ne un elogi molt potent. Diu que l’obra de Víctor Català “és excel·lent, una obra d’un gran interès, gràcies a la qual molta gent ha llegit uns llibres en català tan bons o més dels que es publiquen a tot arreu, en el moment coetani”. És això, doncs: com la Grazia Deledda, la premi Nobel de Sardenya. N’hem d’estar orgullosos, d’aquesta nostra escriptora fora de sèrie que va crear, en català, des de l’Escala, un poble molt petit de l’Empordà, una obra que ha perdurat al llarg dels anys.
Moltes gràcies per haver-me escoltat.
Organyà, setembre de 2026
Homilia literària
Maria Mercè Roca