Homilia laica de Joan-Lluís Lluís

Homilia a Organyà

6 de setembre de 2025

Foc, llengua i literatura

Una aventura dels orígens

Joan-Lluís Lluís

La nit. La nit sense mercè. Vull dir, sense foc. La nit sense foc haurà estat la nit ordinària, inevitable, de nosaltres, els homínids durant la major part de la nostra història. Si bé els paleontòlegs han descobert rastres prou nombrosos de foc emprat per homínids en períodes molt llunyans —més d'un milió d'anys— sembla que el seu ús domesticat va generalitzar-se fa 400.000 anys. Li toca l'honor d'aquesta revolució a Homo erectus.

Però abans?  

Us imagineu la vida sense foc? :

Si us plau, imagineu-vos amb ells, durant un segons, entre ells. Nits sense foc, hiverns sense foc, nits d'hivern sense foc. Com a membres d'un grup d'erectus ens preparem a passar la nit. Ens arraulim els uns contra els altres, ens emboliquem amb pells d'animals diversos. I, llavors, callem. Callem i escoltem. En aquestes nits sense foc, la nit és l'aliada de les bèsties de dent punxegudes, urpes afilades i fam insaciable. I nosaltres callem per no atreure-les, i escoltem qualsevol fressa que ens podria indicar que s'apropen. Us ho imagineu, ni que sigui una mica? Us imagineu entre ells?

Jo ho provo, i tinc la sensació que ho aconsegueixo, però en realitat el que aconsegueixo és imaginar un fragment minúscul i prou de l'angoixa i de la por que se'ls podia despertar a cada moment.

O no. Vull dir, potser no, no ho aconsegueixo gens. Qui soc, jo, per explicar com vivien els nostres avantpassats de fa 400.000 anys, o sigui de 4.000 segles enrere? Qui soc per atribuir-los aquesta angoixa i aquesta por?

No soc paleontòleg, ni antropòleg i, per tant, no disposo de cap qualificació científica per pretendre descriure res que sigui tangible i demostrable. Però encara que fos paleontòleg i antropòleg alhora, què podria dir-ne, d'aquells anys? Gairebé res. El que els més grans especialistes d'aquells humans saben és una engruna, una volva de coneixement. Encara que la tecnologia hagi progressat prou per arribar al cor de les matèries estudiades, gràcies per exemple a la micropaleontologia i la paleomicrobiologia, només ens podem basar en restes materials que són d'una extrema escassetat: ossos humans o animals, rastres de foc a les pedres, pedres i minerals, algun fragment de fusta, pol·len i altres traces vegetals. El que sabem es basa, essencialment, en hipòtesis, en extrapolacions, en suposicions. I tot pot veure's contradit, anul·lat per una nova descoberta.

I si disposem de tan poques restes concretes per provar de comprendre la vida material d'aquells homínids, com ho hem de fer per entendre'n la vida no material? Parlaven? No ho sabem, perquè les llengües tenen la mania detestable de no fossilitzar-se. I quan els homínids vam començar a parlar, quant vam trigar a disposar d'una literatura? Tampoc no ho sabem, ja que l'escriptura, inventada tan sols fa uns 5.000 anys, i amb finalitats no literàries, és una punta d'agulla finíssima en la història de la humanitat.

O sigui que faig el que han fet tants erudits almenys des del segle XVII, "especulació prehistòrica". M'atreveixo, doncs, a especular, a raonar hipotèticament. Quan i sobretot com va néixer la literatura? Jo, no ho sé. El que sé, sense cap mena de dubte, és que les històries, i doncs la literatura, són necessàries al nostre equilibri mental, a tots, a tots els éssers humans. Les històries, és a dir, ficcions. L'ésser humà, per viure, necessita pa, aigua i ficcions. Jo, sincerament, trobo fascinant que al costat d'imperatius fisiològics materials també estiguem sotmesos a la necessitat diària de consumir ficcions. Entre nosaltres i les altres espècies animals es veu prou clarament la diferència que existeix en termes d'intel·ligència, però, d'una espècie a l'altra, tot és qüestió de gradació. En canvi, fins que no es demostri el contrari, sembla que Homo Sàpiens (és a dir nosaltres) i molt probablement els nostres cosins extingits Homo  neanderthalensis, siguem els únics a disposar d'un imaginari. I aquest imaginari és una màquina que a la vegada crea ficcions i s'alimenta de ficcions. Quin llibre heu llegit, avui? Quina sèrie heu mirat? O quin film? Quin acudit us han explicat? Quina cançó, d'amor o de revolta heu escoltat? Quina mentida, piadosa o no, heu dit a algun dels vostres consemblants? Què heu somiat aquesta nit? Tot això és ficció, tot això ens és indispensable.

Llavors, des de la més profunda ignorància imagino que tot va començar al voltant d'un foc.

La domesticació del foc ha representat la més gran revolució de la història de la humanitat, revolució tecnològica, cultural, social, i molts etcèteres. Amb el foc domesticat, ja no calia témer, de nit, les bèsties afamades, es podia lluitar contra la fred, es podien consumir una quantitat enormement superior d'aliments. Es van poder allargar les hores de feina, així tal com es feia aquí mateix, a Organyà, no fa gaires desenes d'any: treballs col·lectius a la vora del foc. I què inspira, la feina col·lectiva al voltant d'un foc: xerrera. Ganes de compartir, densificació i millora de la vida social. És a dir, més temps per explicar, recordar, imaginar. Més temps per inventar.

Un dia, un dels nostres ancestres, home, dona, potser nina o nin, va dir:

—Sabeu, els trons? Jo sé d'on venen!

—No pot ser!

—Sí, m'ho ha dit una oreneta aquest matí mentre anava a collir mores...

I així explicava d'on venen els trons i era d'escoltar-ho amb la boca badada i l'esma perduda. I quan va acabar, els altres van insistir:

—Però tot això és veritat?

—Ah, no, m'ho he inventat tot.

Havia nascut el primer rondallaire, val a dir el primer novel·lista.

Per cert, tot això, en quina llengua ho deien?

Quina llengua o quines llengües parlaven els primers Homo sapiens, i potser els seus avantpassats, no ho sabrem mai. Podem especular que tot va començar amb un període glacial. L'aigua gelada no s'evapora i per tant, quan el glaç recobria una part significativa del planeta, la pluja escassejava. En particular al voltant de l'equador. Els boscos es van anar transformant lentament en sabana i els animals que vivien als arbres van desaparèixer o van adaptar-se. Alguns individus d'una espècie de primats arborícoles van saber adaptar-se i reproduir-se enmig de la sabana. Però és difícil, sobreviure a la sabana, quan no ets l'animal més ràpid, ni més forçut, ni de dents i urpes més afilades. Només els quedava l'astúcia, que seria la premissa de la intel·ligència. I així tenim el nostre avantpassat que de generació en generació fa ús de l'única eina orgànica que li dona un avantatge evolutiu: el cervell. Però també és difícil veure què passa entre les herbes altes de la sabana quan ets un quadrúpeda no gaire alt. Per això alguns, posant-se drets per mirar aquí i allà van aconseguir sobreviure, i reproduir-se; i vet aquí que posant-se dret, l'os hioide, que tenim al coll, com tots els vertebrats, va baixar una mica, atret per la gravetat i va permetre l'eixamplament de la gola i per tant la fonació. Cervell eixamplat, gola eixamplada, vet aquí perquè podem parlar. En fi, ho diuen els que ho han estudiat, i que he resumit aquí una mica grosserament, espero que em vulguin perdonar. Però va passar així, de debò?

Hi ha una altra versió, que ara compartiré amb vosaltres. La versió dels djuguns. Els djuguns són un poble de l'Austràlia occidental i han creat un mite —un dels meus preferits, tot sigui dit— que explica com i per què parlem, tots nosaltres.

Perquè, abans, com se sap, els humans eren muts, diuen els djuguns. Sentien com els déus del cel, de la terra i de l’aigua es parlaven entre ells i com es burlaven dels humans. Els déus es burlaven de nosaltres i ens explotaven, ens mig esclavitzàvem. També els déus dels djuguns. I entre tots aquells déus un era particularment odiós, de nom Bagadjimbiri, un déu bessó, alhora un i altre germà. Quan li abellia baixava al poble djugun i raptava un noi o una noia per violar-los i res no podien fer, les víctimes, per escapar-se. Tot va canviar, però, quan una nit van raptar una noia, anomenada Djikol. Mentre els bessons de nom únic tiraven a sorts qui seria el primer que la violaria, Djikol va incorporar-se a poc a poc i va començar a bellugar les mans. Ho va fer pausadament, sense temor aparent, i així va començar a assenyalar l’horitzó, els estels, els arbustos, va mimar danses estranyes, va imitar el caminar d’animals, va intrigar tant Bagadjimbiri que aquest va voler saber —o van voler saber— quina cosa meravellosa volia dir. Va ser així que, empesos per la curiositat, van dotar-la de la paraula. I Djikol, doncs, és la primera humana que ha sabut parlar. No és pas poca cosa. Quan va poder parlar, Djikol va explicar fins a quin punt seria molt millor la vida dels déus si els humans, amb els mots, els poguessin retre més homenatges, fer ofrenes més riques i explicar rondalles que pugessin cap als seus dominis. Bagadjimbiri, doncs, convençut va regalar el do de paraula a tots els djuguns, que van ser el primer poble a saber parlar. No és pas poca cosa. Els pobles veïns aviat van saber que els djuguns, talment els déus, parlaven, i van mirar-los amb una enveja molt comprensible, fins que un dia van enviar ambaixadors per suplicar-los que compartissin aquest do amb ells. I els djuguns ho van acceptar de bon grat. Per això, doncs, parlem. Gràcies a la intel·ligència i la sang freda de Djikol i al sentit de la solidaritat dels djuguns. Tot plegat, amb un matís: només els djuguns saben parlar bé djugun; totes els altres llengües del món, incloent-hi la llengua amb la qual transcric aquest mite, és una imitació en el millor dels casos matussera del djugun.

I havent-vos contat la verídica i malauradament poc coneguda història real del naixement de les llengües humanes, torno al foc.

Quatre mil segles, he dit, de convivència amb aquest animal sempre afamat de llenya i del que sigui. Quatre mil segles a explicar-se rondalles, mites, mentides, acudits, records, idees, a recitar poemes, a cantar cançons, a ordir conxorxes i compartir esperances al voltant del foc. Quatre mil segles. I així, un dia, després d'un nombre tan gran de generacions que ningú no és capaç d'abastar-les amb el pensament, un dia, aquestes rondalles, aquestes mentides, aquestes conxorxes i aquestes esperances van ser dites en català.

Que bé, no?

Oi que ja no costa tant d'imaginar? Sobretot potser en aquests paratges de l'Art Urgell. El procés va ser lent, sens dubte, tan lent que cap generació no devia ser conscient que participava en el naixement d'una llengua nova i potser si hi pensava algun erudit, algun monjo savi i observador, més que alegrar-se'n es lamentava per la degradació de la llengua llatina. Què hi farem? Però és així: en algun moment, que els especialistes solen situar entre el segle VIII i el segle X la gent d'aquestes i d'altres valls va passar a parlar català, si bé l'evidència d'aquesta nova llengua va trigar bastant més a fer-se notar per escrit —tot i que a Organyà no tant.

Quan hi penso, sento una tendresa enorme cap a aquella gent, cap als nostres ancestres d'aquells segles llunyans però també tan propers a l'escala de la història d'Homo sapiens. Tendresa i gratitud. Van crear fa més de mil anys aquesta llengua que, avui, ens fa ser el que sem, aquesta llengua que ens dona ganes, o que ens hauria de donar ganes, de proclamar l'evidència que difícilment trobarem una missió més noble que llegar-la a les generacions futures.

M'atreviria a dir que el deure de gratitud és encara més necessari per aquells que provem de fer de l'escriure en aquesta llengua un ofici. Perquè sem els fills, hereus i deixebles d'aquells primers contaires de rondalles en català, que molt sovint ni tan sols devien saber donar un nom al que parlaven. I lògicament, doncs, també sem els fills, hereus i deixebles d'aquell primer rondallaire de la vora d'un foc de fa 400.000 anys, fos qui fos, home, dona, nina o nin. Gràcies, penso sempre, en pensar-hi.

I així acabaré explicant-vos una altra rondalla, catalana aquesta, de la meva comarca, el Vallespir. Una rondalla que explico prou sovint, justament per agrair a tanta gent de tant de temps enrere que ens hagin transmès tantes coses belles en llengua catalana. També l'art meravellós de tenir un imaginari propi.

Aquesta rondalla és una faula, i com totes les faules té una moral. Una moral que parla de la por de l'altre, de per què ens fa por l'estranger quan arriba, de per què preferiríem que no hagués vingut, de per què l'estranger té por en arribar. És una rondalla que parla del temps en què al Vallespir no hi havia cap ésser humà. Només hi havia simiots. Simiots. Uns éssers una mica humans i una mica altra cosa, potser més fàcilment imaginables si pensem que el seu nom pot derivar de simi.

Els simiots eren un poble pacífic i tranquil i quan nosaltres vam arribar, potser del Rosselló, potser de l'Empordà, es van espantar una mica. Per no haver d'encarar-se a aquests nouvinguts, que trobaven ben lletjos de tan com anaven desproveïts de pilositat, van preferir cedir el lloc. Van recular, pujar la vall del Tec cap amunt. Però els humans també pujàvem i allà on ens instal·làvem hi apareixien camps, molins, algun pont. No era gens tranquil·litzador i per això els simiots van continuar reculant, anant cada vegada més amunt cap a la font del Tec. Però la font del Tec no és gaire lluny del Canigó i per allà, hi fa fred. La vida hi és més difícil. Així van adonar-se que no podien continuar. Havien de prendre una decisió. Van decidir que havien de saber qui eren aquests éssers, d'on venien, on anaven, què feien, què volien, i per esbrinar-ho un grup de simiots, de bon matí, va tornar a baixar. Al cap d'unes hores van trobar-se cara a cara amb un jove pastor i sense preàmbuls van demanar-li que els acompanyés. El pastor va dir no, però van saber insistir, envoltant-lo perquè no s'escapés. "No et farem cap mal, van dir-li, soparàs amb nosaltres i després et farem preguntes, i podràs anar-te'n o dormir al nostre poblat". Això, esclar, ho van dir en català, perquè és important remarcar que simiots i humans parlaven la mateixa llengua.

Van posar-se en camí, amunt, amunt. I cada vegada feia més fred. El pastor havia previst tornar al seu mas i no anava gaire abrigat, per això de mica en mica es va posar a fregar-se els braços i les cuixes i també a bufar-se a les mans. Bufa que bufaràs. Els simiots, en veure'l bufar d'aquesta manera, van aturar-se, amb l'aire sorprès:

—Què fas? Per què et bufes a les mans?

—Com? Ah, em bufo a les mans perquè tinc fred, és per escalfar-me les mans.

—Ah.

Els simiots, impressionats i silenciosos, van tornar a caminar. Així van arribar al seu poblat i van anunciar al pastor que abans que li fessin preguntes li donarien un brou de verdures acabat de coure. Tots van seure i el jove pastor va rebre una ració generosa de brou en una escudella fonda. Però era molt calent i abans de provar de posar-se'l a la boca va bufar-hi llargament.

—Però... i ara què fas? Per què tornes a bufar?

—Bé, perquè és massa calent, bufo per refredar el brou...

Els simiots que l'havien acompanyat estaven astorats.

—Mira... queda't aquí, nosaltres sortim una estona, ara tornem.

Una vegada a fora la deliberació no va durar gaire.

—No pot ser, això no pot ser, un ésser que primer bufa per escalfar-se i després bufa per refredar... No pot ser... Millor que se'n vagi... Que sopi si vol, i que dormi, però no cal que li fem cap pregunta, no podem conviure amb éssers tan estranys.

I així va ser. Quan el pastor va haver sortit del poblat, els simiots van tornar a pujar amunt, amunt de les muntanyes. I és per això que ningú, mai més, no ha tornat a veure cap simiot enlloc.

I conte compartit, està tot dit!

Moltes gràcies per la vostra atenció.