Homilia religiosa 2024 de Pilarín Bayés
DIJOUS 31 OCTUBRE 2024
HOMILIES D'ORGANYÀ 2024
Pilarín Bayés
Excel·lentíssim i Reverendíssim Sr. Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d'Andorra, i amb tot i això estimat germà, estimades germanes i estimats germans amb qui compartiré una humil reflexió sobre la vessant religiosa de la nostra llengua, de qui celebrem el primer testimoni escrit en llengua literària ara fa 800 anys.
La llengua vulgar és l'instrument per a relacionar-nos en la vida quotidiana. Demanar pa, avisar d'un perill, fins i tot dir t'estimo, són expressions de la llengua parlada. Però hi ha un moment sublim per excel·lència, és el moment que parlem de Déu o que parlem amb Déu.
Els nostres avantpassats, per fer-ho, tenien el llatí, l'idioma de l'imperi més universal que havia conegut la història. Que de tort o de través l'entenien totes les persones del Mediterrani. Però arriba un moment en què la llengua vulgar es fa prou forta i prou rica com per poder-la parlar amb Déu o quan parlem de Déu.
Commemorem aquest fet tant important. Els capellans quan ens parlen de Déu ho fan en la nostra llengua quotidiana, la nostra llengua vulgar és prou bona i prou important per què l'entengui Déu. M'imagino aquelles persones de muntanya escoltant per primera vegada en català peces de l'Evangeli, i estudiant els manaments de la llei de Déu i també les Benaurances.
La religió és l'instrument que ens serveix per comunicar-nos amb Déu, i aquesta comunicació ha de servir per fer-nos millors persones més útils a la societat a la que pertanyem, i com a fi últim més feliços. Ens fa feliços reconèixer la grandesa i la bellesa de l'obra natural de Déu, ens L’ajuda a tenir un tracte més amistós i més just amb els nostres germans.
En moments determinats fa que siguem més útils a la comunitat, però per sobre de tot, el tracte personal, paterno-filial amb Déu pare, de 8 bona companyonia amb Jesús, de suport de l'Esperit Sant i de nens estimats de Maria abrigats per el seu amorós mantell blau, per força ens ha de fer molt feliços.
Parlant de felicitat, tenim aquella pauta tant ben trobada, tant precisa, que són les benaurances.
Com devia sonar a les orelles dels organyencs aquests textos:
"Feliços vosaltres, quan per causa meva us insultaran i us perseguiran i malparlaran falsament de vosaltres. Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa en el cel, ja que de la mateixa manera van perseguir els profetes que us han precedit".
És una manera ben estrambòtica de ser feliços, en un món en el que el què diuen els altres té una importància sovint exagerada.
"Feliços els pobres en esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel".
El pobre d'esperit, és desprès i no té el pensament en les riqueses, i paradoxalment se li ofereix ni més ni menys que la possessió del Regne del Cel.
"Feliços els humils perquè posseiran la terra".
Els prepotents veuran com els més senzills, els més humils també acabaran sent els amos de la terra. És la contradicció del què passa tantes vegades, però també és la promesa d'un futur millor.
"Feliços els qui ploren, perquè seran consolats".
Tots plorem en algun moment de la vida, i per sort, sempre hi ha algú que ens consola. Ploraràs per algun motiu important, però alguna bona persona et comprendrà, plorarà amb tu, i t'ajudarà a entomar el mal pas. Afortunadament.
"Feliços els que tenen set de fam i de justícia, perquè seran saciats".
Quan algú pateix una injustícia, necessita creure que la injustícia serà reparada, però a vegades la injustícia no és una afronta personal, la velem en una actuació pública o en una actuació contra algú que estimem, patim perquè algú o algun col·lectiu és tractat injustament, i voldríem veure justícia. Aquest sentiment, ens diu l'Evangeli que a la llarga ens farà feliços.
"Feliços els compassius, perquè seran compadits".
Ha set tant bonic quan has tingut una pena gran saber que altres persones et compadien, estaven amb tu. I també ens dona felicitat poder acompanyar els nostres amics i coneguts, i si convé els nostres enemics en les seves penes. És tenir alçades de mires, saber passar per sobre de la simpatia, les idees, la condició social, per compadir i saber donar la mà als amics i als teòrics enemics.
"Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu".
De tota la vida, però en el nostre món més, els nets de cor han semblat una mica banaus. Massa ingenus, propensos a que els hi prenguin el pèl. Però els nets de cor gaudeixen la felicitat de pensar que l'altre gent és bona i segurament són més intel·ligents que els malpensats.
"Feliços els qui s’esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu".
Per definició, tots som fills de Déu. Sembla una reintegració dir que els que busquen la pau seran fills de Déu, ja ho som per dignitat i dret propi, però els que busquen la pau, encara ho són més. Són els fills preferits de Déu.
"Feliços els perseguits per causa de la justícia, perquè d'ells és el regne del cel.”
Ser perseguit per causa de la justícia, és la injustícia més gran que hi pot haver. Pots ser perseguit per una malifeta, per un crim, però ser perseguit per fer les coses bé, buscant que sigui el bé per a tothom, sembla un motiu incomprensible i pervers de persecució, i en canvi ens diuen que a la llarga aquests seran feliços i posseiran el regne de Déu.
Quan els d'Organyà devien sentir aquests plantejaments de vida tant revolucionaris dits en la seva parla habitual, els devien comprendre molt bé i els hi devien venir més ganes d’aplicar-los que quan els hi explicaven en un llunyà i majestuós llatí.
Aquest fet que sembla definitiu, parlar amb Déu i que et parlin de Déu amb la llengua compartida no sempre ha set tant fàcil. Quan la vida política i la eclesiàstica s'han barrejat, s'ha intentat tornar a imposar a L'església una llengua diferent a la dels ciutadans del país. Durant segles, s'havia intentat que el castellà a Catalunya fos l'idioma de les grans institucions culturals, de la justícia i de l'Església, no cal dir de la política. Segurament en aquesta trampa hi va caure algú, a València molts clergues, però a Catalunya els capellans de les petites parròquies o bisbes com el gran Torres i Bages, van defensar la idoneïtat i la justícia de parlar de Déu i amb Déu en la llengua amb la que parlaves amb la teva mare.
En aquest aspecte, vull fer un esment especial al Dr. Ramon Masnou de Vic, que quan es va decidir prescindir en la litúrgia del Llatí i dir les misses en la llengua normal del carrer, va fer que el Català i no el Castella fos considerat la llengua pròpia de Catalunya com era. Va fer un gran servei a la cultura Catalana i a que els catalans sentíssim nostra el parlar eclesiàstic. Agraeixo de tot cor l'esforç que mossens vinguts de qui sap on ens parlin en català per empatia amb nosaltres.
Per acabar aquesta reflexió, que és el màxim que jo puc donar en el terreny teològic i cultural, voldria explicar dues anècdotes que expressen molt bé el disbarat que és fer parlar amb una altra llengua a un feligrès.
Primera anècdota.
Unes monges de la Garrotxa, molt antigament en el segle XVI, havien tingut una companya castellana que els hi va ensenyar una cançó: "Benefico hieres, luminico rayo, del sol que acaricia, las flores de mayo".
A còpia de cantar-la i cantar-la, en el segle XIX, la deien d'aquesta manera: "Van a fer culleres, lo Mingu i lo Tano, del sol que fa l'ànec les flores de maio". Pobre Góngora i pobres monges!
Segona anècdota.
El meu tiet Pep Cirera, a principis del segle XX, a Borredà, resava aquella oració castellana tant coneguda: "Acordaos oh piadosíssima Virgen Maria, que jamás se oyó decir, que reclamada vuestra asistencia, implorado vuestro socorro...", el petit Pep es pensava que tots estaven advertint confidencialment a la mare de Déu de la Popa, la patrona del poble, que es cordés corrents el vestit, perquè tots els pagesos i pageses de la contrada la veien donar de mamar, ell sabia que la seva mare no ho feia davant de la gent d'alimentar els seus germans petits: "Cordaos o piadossissima virgen Maria...".
Dues anècdotes sobre els estralls que parlar a Déu en idiomes que no són el propi poden comportar. En canvi, que bé i que exacte sona el parlament que un pagès o una pagesa catalans fa a Jesús clavat en creu:
"Braços en creu damunt la pia fusta, Senyor, empareu la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat."
Precisió, realisme i pensar en la collita de tothom, no en el teu únic benefici.
Estiguem contents, de que l'idioma que fem servir a casa també sigui bo per parlar amb el Cel. Amen.