Homilia religiosa 2025 de Jordi Pasques

Homilia religiosa Organyà 2025

Fa molts anys, segles, sota aquest cel d’Organyà, es llegien i eren escoltades les avui en dia famoses Homilies, tingudes i reconegudes com una preciosa relíquia literària. Avui, ens apleguem de nou a la Fira del Llibre d’Organyà, en la seva 29ena edició. Llibres que ens parlen i homilies en el record. Recordança d’aquelles primeres homilies i també reconeixement volgut a tantes altres que en el transcórrer dels segles han dit els rectors de les parròquies i han escoltat els seus feligresos. Rectors escampats arreu del nostre bisbat d’Urgell, extens en terme i en història. Rectors, vicaris, al servei de l’església i al servei dels veïns i, per tant, figura que contribueix a la cohesió social, a la cultura, a les tradicions.

De la mateixa manera que cada contrada té la seva fesomia i uns determinats trets orogràfics, allò que en diem el seu paisatge singular, cada parròquia té també el seu temperament, la seva personalitat. El rector de poble, que són majoria al bisbat d’Urgell, fa per ser proper, per ajudar, per contribuir -mitjançant les seves homilies- a l’escalf de la fe, de la germanor, de la litúrgia. Cada homilia, i totes en conjunt, tenen doncs  un paisatge, tenen uns carrers, tenen unes veus, tenen unes pregaries properes i tenen sentiments. Ens els vuit segles passats de les Homílies d’Organyà cap aquí, mireu si n’hi ha hagut de rectors arreu dels pobles del bisbat. El llistat de noms seria llarg. Però certament en la memòria personal de cadascú, segur que hi ha algun capellà l’amistat del qual perdura, el tenim en bon record.

Hi ha rectors que, a banda de les seves comeses pastorals de cada dia, també han deixat empremta cultural, avesats com han estat a les arts, a escriure, a la música, a la recuperació del patrimoni artístic. També seria llarga la llista de rectors o de religiosos implicats en la cultura, però tal vegada algun dia hom l’haurà de compilar. Perquè en els seus escrits, en els seus versos, en les seves obres, hi són en certa manera presents els noms, els sentiments, les tristeses i les dolçors de la vida dels pobles on residiren. En tenim testimonis al bisbat d’Urgell, en els darrers cents anys, suficients per fer extensiu el reconeixement a la tasca de tots els rectors, iniciada de ben jovenets a casa i després al Seminari de la Seu d’Urgell on, provinents dels seus pobles, dels de les valls pirinenques, dels de la mitja muntanya i dels de la plana d’Urgell, aprenien i s’afermaven en la fe.

Ens serveix, a tall de d’exemple, la tria d’un text de mossèn Pau Marquès i Sort (Oliana, 1924-la Seu d’Urgell, 2013) del llibre “Un capellà de muntanya”: “A casa nostra hi faltava gairebé tot. El meu pare m’envià al Prat del Salze, una casa on ell havia treballat  i amb la qual, de molt lluny, encara érem parents. Portem tots el cognom Marquès. Allà vaig arribar amb el farcellet de la roba, l’enciclopèdia que teníem a l’escola, el càlcul, un llibret de nombres espès i negre, el llibre de lectura “El tesoro” i el catecisme de primera comunió.

El primer dia em van ensenyar com es va per ser un bon pastoret. Llavors, al matí, agafava el morral amb els meus llibres inseparables, el berenar, que ja despatxava a mig matí, i així fins a la nit, que tornava a casa, amb les vaques i una egua, i ben tipes.

Tot el dia sol. L’enyorança i el plorar em prenien moltes hores. Quan n’estava tip, agafava els llibres i, amb un cor trist i uns ulls plorosos, començava a estudiar, a llegir i a resar. Em sabia el catecisme de memòria.”

Altres noms de rectors, de mossens, ens porten a parlar de la història, de l’art, perquè en foren estudiosos. Mossèn Pere Pujol i Tubau (Ribes de Freser, 1887-la Seu d’Urgell, 1962), figura eminent en els estudis als arxius del Bisbat i del patrimoni artístic. El seu llegat el trobem en publicacions a l’abast.

Uns quants, van escriure poesia, amb expressives paraules de devoció i de respecte, d’estima i de fidelitat a l’indret i a les persones que servien. Poemes que parlen, ben sovint d’ermites, de temples, de campanars.

Jusèp Condò e Sambeat (Montcorbau, 1867- Salardú, 1919), amb aquella rica parla aranesa, lloava Déu fent-nos arribar la veu del campanar de Sant Andreu de Salardú:

Era veu deth campanar

Nan-nin! Eth centinela jo sò d’aguesta tèrra,

Que hè vist es sues glòries, es penes, e es tristors;

hè ajustat ma veu fòrta tamb es sòs crits de guèrra,

cantaua en sa alegria, ploraua enes sos plors.

Peth plan e pera serra

jamès passèc ua mosca sense cridar ath vesin:

Nan-nin! Nan-nin!

Mès, ma melhor armonia, es melhors cants de glòria,

les saubi tara imatge deth Sant Crist sagrat.

Era a escrit tamb miracles era aranesa istòria,

de Salardú era fama peth mon a passejat.

Mos dèc ua victòria

per cada acte de guèrra, bèth còp sense hè-mos sang:

Nin-nan! Nin-nan!

De pelegrin en forma, mos envièc Nòste-Sénher

un ange tà portar-mos aguest cadeau sagrat.

Tot eth saber des òmes jamès poderà arténher

eth conde des miracles qu’eth Sant Crist a obrat.

De Diu eth poder ensenhe

as qu’un consòl li amòinen tath mau o tath chegrin

Nan-nin! Nan-nin!

Hè vist jo dera pèsta era fièra malvada,

qu’aciu es vides segaue, com eth blat es pès,

peth poder deth Sant Crist anassen desarmada,

se es Cristians l’ac pregauen tamb lèrmes e oracions.

E glòria e nomenada

a Salardú eth Sant Crist li daue en man, en man

Nin-nan! nin-nan!”

El recorden, a mossèn Jusèp Condò, a la seva terra, amb el premi que porta el seu nom, instaurat l’any 1989 pel Consell General d’Aran.

I veí de l’Aran, el ribagorçà mossèn Anton Navarro i Grauger (Vilaller, 1867-Barcelona, 1936), aportà a la cultura catalana poesia, prosa, traduccions de clàssics, mantenint relació amb altres capellans il·lustres, com ara mossèn Antoni Maria Alcover, mossèn Miquel Costa i Llobera, mossèn Jacint Verdaguer. Mossèn Anton Navarro, malauradament, fou víctima de l’odi contra la fe el dia 26 de desembre de 1936 a Barcelona. Justament, aquest cap de setmana, al Pont de Suert, s’hi celebren unes jornades d’estudi de la seva obra. D’ell, a les vigílies de la Mare de Déu de Núria, patrona del bisbat d’Urgell, en llegim:  

“Sé sols que, de Gràcia plena,

vostra cara és tota Amor,

que vessau a dins del cor

rou de cel i llum serena.

Per a besar-vos els peus

els isards deixen ses neus,

les ramades sa boscúria.

I jo, encara no he vingut

a la vostra solitud,

oh dolça Verge de Núria.”

També va cantar, amb finor i devoció, a la Mare de Déu de Núria, mossèn Albert Vives i Mir (Oliana, 1907-Igualada, 1992).

“Per ço en dolç romiatge entorn de vostra ermita,

acuden, pietosos, romeus i pelegrins;

si els homes no vinguessin a fer-vos la visita,

del cel devallarien estols de serafins.

Més no, que tots els pobles, del mont i de la plana,

vos aimen amb l’ardència d’un cor sempre fidel,

i als vostres peus es postra la Seu Urgel·litana,

i al front de nostra Pàtria lluïu com un estel.”

Mossèn Albert Vives, recordem-ho, fou cabdal en les tasques d’estudi i preservació del patrimoni artístic del bisbat, a través del Museu Diocesà, i impulsà les classes de català a la Seu d’Urgell, ja als anys seixanta, creant, amb l’ajuda de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i de l’alcalde de la Seu, Josep Maria Llangort i Peral, la Càtedra de Català Mossèn Pere Pujol. Labor d’ensenyament del català continuada més endavant per Òmnium Cultural, entitat impulsada i presidida per mossèn Vives a l’Alt Urgell.

Aquest patrimoni artístic, s’inicia al temps romànics i el trobem custodiat al Museu Diocesà o en els mateixos temples. Temples i ermites, són patrimoni. Ho sabem. Quan de més a prop, admirem o, de més lluny, albirem la torre del campanar o el campanaret, sabem que estem davant d’un llegat artístic i religiós lligat a la vida d’aquelles contrades. Quan els ulls, posem el cas, enamorats del paisatge romànic volen amb la vista sobre el cel de Valldarques des del Grau de Sobre-roca, els campanars de Sant Romà, de Santa Maria de Remolins i la Torre de la Vila ens saluden des del seu silenci; però molt endins nostre sentim verament el batec de les campanes. Aquelles campanes de la catedral que lloava mossèn Manuel Pal i Casanovas (Artedó, 1932-la Seu d’Urgell, 2020), el capellà poeta per excel·lència del nostre bisbat:

“Torre de Sant Just, Catedral d’Urgell,

quin bategar d’ales, oh sonor castell!

Campana que cantes, campana que plores,

en matins de goig i en les tristes hores,

ressona, ressona..., per plaça i carrers,

per prats i muntanyes, per llars i vivers.

Com endins penetres en festa i treball.

Com ens acarones amb el teu batall!

Campana petita, campana més gran,

la vella i la nova..., quin so totes fan

quan canten alhora pel poble i per Déu!

Lloança i pregària..., campanes, soneu!”

El capellà poeta treu de la solidesa dels carreus romànics la dolçor de la campana. Un altre dia, davant la capella de la Mare de Déu del Carme, camí d’Arsèguel, més humil que els alts murs de la catedral, mossèn Pal ens dirà: “Tu que passes per aquí, si vols bona companyia, saluda i prega a Maria i ella amb tu farà camí”. Davant per davant de l’oratori, o de l’ermita, o de l’església, o de la catedral, quan de dia les portes resten obertes o quan de nit son tancades, percebem aquella joia personal, perquè notem l’abraçada i el caliu de fe. Ho expressa bé va la poeta Montserrat Clot Macià, mestressa de Cal Junoy de Queixans, quan va fer gravar als batents de la porta de la torre: “I es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa, i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran”  

            A Organyà ens trobem avui i dir Organyà i parlar de les Homilies també és tenir present la  canònica que durant anys aquí tingué vida. Serà ara, en paraules d’un altre religiós erudit d’aquest bisbat, el pare benedictí Cebrià Baraut i Obiols (el Vilar, 1917-Abadia de Montserrat, 2003), que ho farem. Les escriví l’any 1990, en la celebració del novè centenari de la canònica augustiniana de Santa Maria d’Organyà “Fa molt de temps que la canònica d’Organyà va deixar d’existir. Al segle XVI, concretament l’any 1539, fou unida per una butlla del Papa Pau III a la mensa capitular de la Seu d’Urgell i es convertí en una col·legiata secular, la qual al seu torn, va ser suprimida al segle XIX, arran del concordat de 1851. Malgrat tot Organyà, com ho demostra la celebració de la seva fundació nou vegades centenària d’enguany, no ha oblidat la seva canònica augustiniana, amb la qual va caminar durant cinc segles i a la que deu moltes més coses de les que sabem i es poden dir. Durant quasi mig mil·leni fou el centre religiós i cultural de la vila i de la seva comarca. L’obra per ella duta a terme va, però, força més enllà de l’àmbit estrictament local. Les famoses Homilies, que algú ha qualificat justament com “la joia més preuada de la nostra vila”, formen part del patrimoni nacional de Catalunya, de la seva cultura i de la seva llengua. Gràcies a elles, les Homilies, uns dels textos inicials de la nostra llengua literària, el nom d’Organyà és conegut arreu dels Països Catalans i podem dir, fins i tot, que ha donat la volta al món.”

             I dir Organyà també és dir Santa Fe. La veiem, sempre allà dalt, com un estel, vetllant-nos. Ja mossèn Cinto Verdaguer, en haver passat Tresponts, tot recordant el gloriós bisbe Sant Ermengol, la va albirar de seguida la tarda del 26 de juliol de 1883, just abans de pregar una estona a la capella del Roser, a peu de camí ral. L’endemà, després de fer nit aquí a la rectoria, emprenia una llarga travessa des d’Organyà a la Pobla de Segur, serra de Sant Joan i Serra de Carreu enllà: “a les 4 del matí sortírem de la vila, amb lo vicari mossèn Colom, encaminant-nos a Santa Fe, a on arribem dues hores després. Esta capella està al nord-oest d’Organyà i l’aguaita, i domina sa vall i tot aquell país”. Fixeu-vos en un detall, Verdaguer de tota l’encontrada d’Organyà vista des de Santa Fe, en diu país, una molt més que correcta manera de referir-se a l’indret on hom viu o hi és de passada, ben diferent de l’estesa moda d’avui en dia de dir: territori, paraula feta servida a tort i a dret, bescantant el dir país, comarca, vall, terra, conca i tantes altres maneres de referir-se, bellament i amb concreció geogràfica, als nostres voltants. No ens em d’emmandrir en la parla i en l’ús dels mots adients i propis.

Acabarem pujant altre cop a Santa Fe, com hem fet amb mossèn Cinto i com fem cada cop que el saludem al seu monument que la vila d’Organyà, tan encertadament, vau posar a coll Marí, als peus del penyal de Santa Fe. Clouran aquesta homilia els versos d’un poeta que escriví bellament i amb fervor, de la vila d’Organyà i de gairebé tots els seus contorns. Josep Espar i Tressens (Organyà, 1901-la Seu d’Urgell, 1982). Ho feia des de Santa Fe tot dient: “Una àliga m’enlaira amb el seu vol.//El bosc somia i canta i té enyorança/ la cançó pels camins de l’infinit./ La pau de l’alba amb rems de rosa avança/ sobre el meu cor que és un jardí florit.// Al volt i al lluny, muntanyes i muntanyes,/ rius blaus als horitzons. A les entranyes/ pols adorant, argila ressurgent,/ inicia el combat la melodia,/ de l’Onda de l’Amor que veuré un dia;/ penyal de Sant Fe, Palau del Vent.

Jordi Pasques Canut