HOMILIA RELIGIOSA 2026 - Mn. JOSEP MARIA MAURI PRIOR

HOMILIA CATÒLICA

Abans d’iniciar l’homilia, pròpiament dita, voldria fer unes consideracions.

Els canonges de la canònica agustiniana de Sta. Maria d’Organyà estaven ben connectats tant amb l’esperit del monestir de Cluny, que depenia directament de Roma i lliure de qualsevol intervenció dels nobles, com de la reforma del Papa Gregori VII. Aquesta canònica havia incorporat aquest esperit de reforma, que es manifesta en la lectura de les homilies que han pervingut fins als nostres dies. S’hi nota també en els comentaris un reflex del pensament dels primers pares de l’església. És una ensenyança més aviat propositiva el que avui denominaríem moral d’actituds.

Aquestes homilies també trasllueixen la sensibilitat d’instruir i acompanyar el poble i per això utilitzen la seva llengua, el català, tot i que el llatí encara era ben present en les institucions.

Aquesta aposta de la canònica de Santa Maria d’Organyà suposava una decisió, que donava prioritat a la comprensió del missatge evangèlic abans de tot.

El text de les homilies en català suposa l’expressió primera, d’una llengua, que des del segle XII, acompanya aquesta comunitat d’Organyà fins als nostres dies, convertint-se en un signe d’identitat al llarg dels segles.

Pel comentari homilètic escolliré la paraula del sembrador.

Aquesta paraula és la més important de totes. Hi ha vint-i-sis paraules a l’antic testament i setanta al nou, per entendre totes les altres hem d’aprofundir en la paraula que avui comentem.

Jesús deia als seus deixebles i a la multitud que el seguia: el sembrador va sortir a sembrar i va succeir que una part de la llavor va caure a prop del camí, una altra enmig de pedregats, una altra va caure en terra bona i va donar molt de fruit.

El sembrador no té poder absolut sobre el gra sembrat. Aquí entra la llibertat de la persona humana per tal d’acollir o rebutjar la sembra. Aquest missatge ens invita a tenir la clarividència del creient, per tal d’acollir un missatge alliberador i trenar la pròpia personalitat.

Una de les característiques del sembrador és la virtut de la paciència. El qui sembra, en aquest cas, el Senyor, també l’acompanya, esperant que la llavor sembrada doni els seus fruits i faci madurar humanament i espiritualment a la persona.

Aquesta virtut, ja des dels primers segles de l’església, ha estat ben present en les comunitats cristianes, en parla Justí al segle II Orígenes Climent, Lactanci... Aquesta virtut acompanya l’itinerari de cadascú en la recerca de la veritat.

Avui fem referència al sembrador, Jesús, que sembrava la seva paraula salvadora per portar dignitat humana, transcendència i l’exigència de fer una comunitat viva, sabent-nos sobreposar per damunt de totes les estructures i actituds que empetiteixen a la persona, que la porta a tancar-se en si mateixa, sense cap referent, convertint-se en el principi i fi de tot.

Déu al llarg de la història del món i de la humanitat ha fet també la seva sembra pacient, esperant que doni els seus fruits.

Els cristians creiem que Déu és pacient i que Jesús és l’encarnació de la paciència visible. Ja des dels inicis de l’església els cristians vàrem comprendre que havíem de ser pacients, no pretenent controlar els esdeveniments, no recórrer a la força per tal d’aconseguir els objectius.

Al reflexionar sobre la paciència del sembrador podem entendre millor l’actitud de les persones creatives que, prenen compromisos i tenen una gran clarividència, però la falta d’aquesta dels qui els envolten, també els obliguen a ser pacients.

La sembra de la paraula, el qui l’acull li dona molt de fruit. Fruit que es concreta en el cultiu de les virtuts cristianes i  humanes, que donen sentit a la vida, per tal que aquesta no vagi abocada al fracàs sinó a la plenitud. Quan ens acompanyen les virtuts podem compartir. Quan només hi ha buidor res s’encomana.

La paraula del sembrador també ens evoca una altra realitat ben present en els nostres dies. Hi ha moltes sembres dolentes, que poden ofegar la bona collita. Els missatges fal·laços desencaminen a les persones de l’itinerari del seu perfeccionament. Ens preguntem com fer front a una quantitat de falses notícies que cada dia ens assoleixen com un eixam de fletxes. Com podem destriar el que és bo del que és dolent?. La virtut del discerniment cal que ens il·lumini sempre, per tal de no caure mai a les mans dels manipuladors, que pretenen desactivar la consciència de les persones, per tal que elles es converteixin en una espècie de robots programats.

Si acollim la sembra del Senyor, la nostra consciència restarà sempre viva, per tal que d’una manera incansable busquem sempre el bé i la veritat. Avui hi ha temptatives de crear a l’interior de les persones un desert. Quan la consciència està dormida i no és operativa, la manipulació és més eficaç. Acollir la bona llavor ens obrirà nous horitzons i ens convertirem en signes de referència en les nostres comunitats i en el món sencer.

La paraula del sembrador és probablement la més representativa de les que Jesús va pronunciar. Fou transmesa, apresa i comentada en les comunitats cristianes fins als nostres dies.

El centre d’interès de la paràbola no es tant com és acollida, sinó en la magnífica collita, que es produeix a l’interior de les persones, quan cau en terra bona.

La Bonanova, a pesar de que li costa fer camí la seva trajectòria és imparable i el resultat final serà meravellós.

La sembra de la paraula evangèlica és una font de virtuts. La virtut és un do, una llavor vital, un germen fecund, que desperta la nostra capacitat espiritual i ens ajuda a comprendre que les persones són més del merament aparent. Són portadores d’un bri de llum que mai s’extingirà. Deixem-nos acompanyar sempre d’aquesta epifania de la llum, que són les virtuts, capaces d’irradiar d’una manera extraordinària la grisor de la quotidianitat.

La paràbola ens presenta un sembrador molt original. No es preocupa excessivament d’on cau la llavor. Aquesta actitud sorprenia a aquells que l’escoltaven.

La forma en que el sembrador espargeix la llavor és una imatge de la forma com Déu estima a la humanitat. Déu confia i espera que més aviat o més tard la seva sembra doni els seus fruits.

Les virtuts no debiliten l’ànima, sinó que l’encaminen cap al compromís i la fortalesa d’esperit. L’abandonament de la pràctica virtuosa empetiteix a la persona i li tanca horitzons.

Jesús en aquesta paràbola parla de la seva experiència personal, forjada en contacte amb la vida de la gent i de la seva relació amb Déu. En el seu camí va sofrir més d’una vegada la incomprensió i la falta de resultats. Estava, però, convençut que la seva paraula no seria estèril. Aquesta experiència personal és la que tracta de comunicar-nos mitjançant la paraula que comentem.

Aquesta paraula també ens invita a tots nosaltres a ser sembradors de bona llavor, per tal que, com un llevat, tots prenguem el compromís que a la taula del progrés humà i espiritual ningú en quedi exclòs. Se’ns invita a sembrar amb esperança i paciència amb la plena consciència, que la llavor al seu moment donarà els seus fruits. Avui més que mai ens calen testimonis, que amb la seva paraula i els seus actes acompanyin a les persones per tal de cultivar aquells valors imprescindibles que orienten el camí de l’existència humana.

Quan desapareixen les virtuts, apareixen les ideologies, desproveïdes de qualsevol tipus d’humanisme que han portat a la humanitat a la ruïna moral, espiritual i humana.

Que les virtuts de la saviesa, la prudència, la justícia, la fortalesa, la temprança, la fe, l’esperança i l’amor inspirin els nostres pensaments, actituds i accions.

Referent al cultiu de les virtuts voldria fer memòria aquí d’un quadre d’Ambrogio Lorenzetti, segle XIV, que va pintar per a la sala nova del palau públic de Siena. En la seva al·legoria del bon govern hi va associar la pràctica de les virtuts.

Les virtuts ens aparten de les ideologies estèrils. En un dels últims missatges del Papa Lleó XIV ens diu que ens alliberem de la convivència de la sospita, la cultura de l’arrogància, l’educació de la ideologia, el treball de la idolatria del lucre, la tecnologia i les finances dels negocis de la mort.

Com diu el salmista la persona virtuosa serà com un arbre, que arrela bora l’aigua, dona fruit quan és el temps, mai es marcirà el seu fullatge i durà a terme tot el que es proposa.

Germans i germanes, deixem que les virtuts siguin la llum que il·lumini el nostre camí i així trobarem el millor tresor: el sentit de la vida.

Mn. Josep Maria Mauri Prior

Organyà, 5 de setembre de 2026