Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

Homilia religiosa de JAUME PADRÓS SELMA

Fira del Llibre del Pirineu 2021

DIMECRES 22 SETEMBRE 2021

HOMILIA RELIGIOSA


Excm i Rvdm Monsenyor Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell i Copríncep
d’Andorra
Molt il·lustre Sra Sílvia Riva González, Ministra de Cultura i Esports del
Principat d’Andorra
I.lm Sr. Celestí Vilà Betriu, Alcalde d’Organyà
Sr. Ricard Pérez Llordés, delegat territorial del govern a l’Alt Prineu i Aran
Il·lm Sra Josefina Lladós Torrent, Presidenta del Consell Comarcal de l’Alt
Urgell
Sr. Albert Turull i Rubinat, director dels serveis territorials de Cultura a Lleida
Alcalde i alcaldesses de Coll de Nargó, Peramola, la Seu, Regidors d’Organyà,
i resta d’autoritats.
Benvolguts vilatans d’Organyà i assistents que heu vingut d’arreu.
Amb profund agraïment i humilitat he acceptat el repte, l’encàrrec. L’honor que
Monsenyor Joan-Enric Vives em va donar.
El més lògic, donada la meva condició professional i institucional és que
hagués estat l’encarregat de fer una homilia laica. Però, vaig acceptar, en tant
que la meva presència és a títol personal i, encara que sé diferenciar en cada
moment el paper que em toca no puc ni vull renunciar a totes les condicions i
conviccions que he exercit amb el màxim d’ honestedat i respecte per al de les
altres: com a metge, com a cristià, com a catalanista, com a President del
Col·legis de Metges de Catalunya, compromès amb els drets humans i l’entorn,
sóc un profund enamorat de Catalunya, i com no podria ser d’una altra manera,
amb les seves arrels cristianes i amb la cultura i que es troben tan bé
representa Organyà.
No puc fer una homilia sense referir-me al moment pandèmic que estem vivint.
L’impacte de l’epidèmia de la Covid-19 sobre les nostres vides i formes de viure
i conviure ha estat i està sent notable i, a més, ha estat de manera abrupta. Per
als professionals sanitaris també ha suposat un gran canvi. Fins fa 1 any i mig,
parlar de grans epidèmies ens transportava als llibres d’història. Però, la Covid19 ens ha sacsejat: una amenaça nova, un trencament, però també un nou
repte.
Aquestes mesos han estat especialment difícils per als professionals sanitaris i,
un cop més, el seu compromís ha permès salvaguardar una fràgil i malmesa
sanitat, però amb costos secundaris -també personals- que a hores d’ara són
difícils d’avaluar.
Ho hem viscut en primera línia –sobretot a la primera onada, qui se’n recorda
ara de la primera onada ?- amb grans incerteses, sense tractaments específics
eficaços i només comptant amb eines de suport que hem aprofitat fins al límit.
Com totes les malalties de gran contagi, deshumanitzadora, per quant obliga a
l’aïllament de l’afectat. Angoixa augmentada del malalt, de les famílies i del
propi equip assistencial per la incertesa de l’evolució i el pronòstic. Un dia, rere
altre, enfrontats amb la desproporció entre la demanda i els recursos que
disposàvem en les setmanes de punta de l'epidèmia. Hem fet d’escut protector,
però especialment angoixats perquè ens enfrontàvem a un enemic invisible
sense totes les eines de protecció que ens feia més vulnerables però també i
pel mateix motiu, potencials vehiculadors del contagi. Curant, pal·liant i
confortant en la màxima intensitat amb un gran allau de persones a atendre,
amb els lògics temors a no poder donar abast, a contagiar-nos -i contagiar la
pròpia família- i no poder seguir al costat dels companys. I en moltes ocasions
hem estat els que hem hagut de gestionar la mort dels pacients més greus
acompanyant-los en la solitud o a patir directament els estralls de la malaltia.
Ara hem entrat en una nova etapa, transcendental i incerta, de certa calma
tensa. Amb molts interrogants sobre el futur immediat en una societat que ha
patit la mort, dolor i l’isolament i massa acostumada a seguretats imperfectes i,
en ocasions infantilitzada. Conviure amb la incertesa, fragilitat i també amb la
mort ens havia quedat enrere, i la biologia, la naturalesa correctora, no ens ha
ensenyat precisament la cara més naïf a la que estàvem més avesats.
Haurem de reinventar-nos des de la humilitat. Tampoc ens hauria de costar
tant, l’home és el ser viu amb més capacitat d’adaptació i supervivència; però
ens ressitua en un altre escenari que es mostra inestable.
Què vol dir tornar a la ‘normalitat’ ? Quina normalitat ? No pas la que teníem
encara no fa ni dos anys. I, durant quant temps ? Encara no tenim més
respostes. Però ben segur que ho superarem. Però, serem capaços d’aprendre?
Hem resistit bé per moltes causes i factors. Vull assenyalar un d’ells: el nostre
sistema sanitari que està orientat i pensat per atendre tots els ciutadans sense
importar la seva condició, classe o origen. El valorem prou, més enllà dels
aplaudiments diaris ? Em preocupa que durant aquests anys, la societat a la
que serveixen aquests professionals, a través dels seus representants polítics
ha menystingut el servei públic que més i millor ha cohesionat aquesta societat,
ignorant que els resultats exitosos en salut s’han basat fonamentalment en el
compromís ètic d’aquests professionals, no pas en els recursos que s’hi
aboquen.
La nostra fràgil sanitat competeix en resultats amb les millors del món a costa
de tractar molt malament els seus metges i els altres professionals. I després
d’aquest primer impacte epidèmic aquests es troben esgotats físicament,
psíquicament i emocional. I em temo que aquells agraïts aplaudiments dels
nostres conciutadans es transformin en bon poc temps en manifestacions de
malestar i enuig quan aquests comprovin que molta activitat programada es
retardarà com ja està passant. O en denúncies contra la baula més feble
davant una frustració lògica.
Durant aquests mesos, s’ha expressat el millor de la nostra societat i la seva
capacitat d’empatitzar amb els que més patien. Cal que siguem capaços en
aquest futur immediat, ara que ja disposem d’una eina preventiva bastant eficaç
com és la vacuna, les vacunes, que aquesta normalitat nova ens mantingui
amb capacitat de resiliència, d’empatia i comprensió mútua. Moltes coses no
seran millors, algunes hauran empitjorat per a una bona part dels nostres
conciutadans, i altres que ja s’havien mostrat injustes abans de la crisi han
reaparegut amb més crueltat. Cal que en aquesta nova normalitat repensem
col·lectivament quin sistema de valors i d’organització social i política volem. I
els cristians tenim molt a dir.
Aquesta nova normalitat està plena també, i de manera paradoxal, de grans
oportunitats individuals i col·lectives. Intentem treure profit dels països que
s’han preparat millor, i molt de la nostra experiència, de l’adaptabilitat i dels
canvis que haurem de retenir. Invertir en sanitat enforteix i estimula el progrés.
La sanitat és font de riquesa directa: genera salut i benestar objectius, gent
sana i protegida; és el servei públic que cohesiona més socialment, sobretot en
temps de crisis; es basa en valors, en codis d’ètica, en situar la persona en el
centre de l’acció; és creadora de llocs de treball directes i indirectes i és
generadora de recerca i de nous coneixements. Invertir decididament en sanitat
i en lideratge dels professionals sanitaris ara no és una qüestió de satisfer unes
legítimes reivindicacions sindicals o gremials, ni de compensar l’immoral dèficit
de finançament. És una aposta segura per a un país que haurà de construir un
futur millor en un món globalitzat on la salut també haurà de ser global.
Quan jo era petit, sovint sentia com al·locució o frase feta allò de ‘això era com
abans de la guerra’, com un recurs que explicitava comparativament que abans
de la guerra (civil) es vivia millor. A partir d’ara, a la nova normalitat -diguem-li
realitat- hi haurà una substitució, parlarem de ‘com eren les coses abans de la
Covid-19’. Intentem no ancorar-nos en la nostàlgia, assumim el dolor, la
pèrdua, el patiment, els errors i les mancances per no haver-los de viure un
altre cop i encarem el futur amb determinació.
Som els ciutadans del món que vivim millor i les generacions d’europeus que
ham viscut més temps sense pandèmies ni guerres. Hem d’aprendre i repensar
viure amb més senzillesa, comptant amb la limitació de recursos que té el
Planeta. Els metges estem habituats a gestionar les incerteses dels altres però,
com ens costa fer-ho amb les pròpies !. Acceptem nosaltres i tots la nostra
fragilitat i la fragilitat del món i el fet que aquest ja no és l’entorn immediat, és
el món global. La salut és global. Res del que passa a 10.000 Km ens ha de ser
aliè.
Amics, el concepte de salut ja no és només individual, ja no és com deia Jordi
Gol en aquella definició que va encunyar l’any 1976 el Sisè Congrés de Metges
i Biòlegs de Llengua Catalana ‘Una manera de viure autònoma, solidària i
joiosa’
Fugim de les solucions fàcils a problemes complexos. No hi ha receptes
màgiques. Però, si bé és cert que la globalització sovint només s’ha plantejat
des dels governs en termes econòmics marginant sovint als individus, com
assenyala el Papa Francesc, i fent augmentar les desigualtats, no caiguem i no
deixem caure els nostres governants en les solucions fàcils populistes que són
l’avantguarda dels posicionaments naïfs o bé de totalitarismes o feixismes.
Defensem la veritat des del compromís solidari. Actuem en sentit col·lectiu, en
la defensa del bé comú i l’interès general. No deixem que això només interpel·li
els qui ens representen o en manen. Fem que la moral de la col·lectivitat es
solidifiqui a través de les nostres accions privades.
Mirem d’aprofundir en els aspectes que també ens ha brindat aquest temps de
crisi: enfortir la nostra vida interior i solidificar les relacions socials. I sapiguem
aprendre mantenir instants de contemplació d’aquesta vida interior i del món
que ens envolta. No només en la recerca del transcendent, de Déu, sinó també
`per saber-nos retrobar a nosaltres mateixos. També per saber viure i trobar la
pau necessària. Revaloritzem les petites coses que potser havíem banalitzat:
ser agraïts, tenir cura de nosaltres i dels altres. Recuperem aquests espais.
Aprenguem la lliçó.
I sapiguem trobar Déu en aquests espais. Perquè admetem-ho: quan som en
crisis com la que estem vivint, tot es mou, també la nostra Fe pot i ha trontollat.
On és Déu. Oh ! el silencis de Déu ! O potser no sabem bé cercar-lo.
En aquesta pandèmia hem vist i viscut el mal absolut, però també hem viscut el
bé absolut. Us podria –tots podríem- explicar centenars d’experiències viscudes
5
de lliurament anònim i abnegat cap els altres per part de moltes persones. Era
el Bé absolut, on era Déu.
Com es tracta d’una Homilia, us vull traslladar el testimoni personal de la meva
Fe. Per a mi, la clau de tot per entendre-la està en el Crist a la Creu en els
Evangelis de Marc i Mateu: “Déu meu, per què m’has abandonat” ? I, a
continuació “Pare, confio el meu alè en les teves mans”. Davant la
desesperació, la nostra Fe reposa en la confiança i esperança que són motors
de construcció del Bé.
Mirem de saber discernir el que és essencial del que és accidental. I sapiguem
trobar com apunta lúcidament Francesc Torralba allò que és imprescindible,
allò que ens fa més genuïnament humans i fraternalment germans. Des de la
senzillesa i la humilitat, empatitzem amb el que tenim al costat i fugim del soroll
consumista superficial que tant ens bombardeja
I per últim, no ens preocupem tant d’exigir coherència i practiquem-la. No ens
preguntem tant què pot fer el govern per nosaltres, ara més que mai ens hem
d’interpel·lar i a les nostres consciències si cadascun de nosaltres estem donat
el millor.
I ara acabo retornant a l’Evangelista Mateu amb la paràbola dels Talents. Em
fascina per la seva força ètica, més enllà de la condició de creient o no. No ens
lamentem del temps que ens ha tocat viure. Vivim-lo perquè és el que ens ha
tocat i amb maduresa i intensitat, cada instant, amb sentit de la responsabilitat i
amb el compromís de donar el millor de cadascun de nosaltres, amb la màxima
capacitat que ens és donada per servir millor a la col·lectivitat. Reivindiquem el
talent i la meritocràcia –no entesa com habilitat tècnica- sinó com a global
condició personal. Reivindiquem-ho com a valor. La volatilitat del nostre món
precisa això ara i més que mai. I Catalunya, immersa també en altres crisis,
també.
Finalment: els que encara no hagueu fet: vacuneu-vos. Per responsabilitat i per
solidaritat. Per sortir-ne aviat. Confiant i amb esperança.
Moltes gràcies.

Fitxers adjunts