Pregó de la Festa Major
Sadurní Betriu Boix
Bona tarda Organyà!
Alcalde, regidors, regidores, amics, família, ganxos i ganxes.
Primer de tot, moltes gràcies.
Gràcies per haver pensat en mi per fer avui aquest pregó, és un honor molt gran poder parlar en nom de l’esport i sobretot en nom de l’Esquí de Fons.
Des de ben petit ha sigut la meva passió i se que ho continuarà sent tota la vida!
Tot va començar amb uns primers esquís, i a que no sabeu qui me’ls va vendre?? EL BOIX! Si, si, el Boix! En aquell moment ell no sabia que aquell parell d’esquís acabarien portant aquell nen de 8 anys d’Organyà a competir per mig món!
De jove, mentre alguns amics meus podien estar tranquil·lament fent un tomb pel Parc del Segre, jo ja estava entrenant. I no ho dic com una queixa. Al contrari. Jo ho havia triat.
Era el que volia. Sempre havia tingut el somni de poder competir amb els millors. I aquell somni em va portar molt lluny, viatjant per tot el món, Àustria, Suïssa, Itàlia, Noruega…. I els viatges d’abans no tenen res a veure amb els d’avui en dia, no hi havia mòbils, ni GPS ni Booking! Arribaves després de moltes hores de viatge i havies de buscar una cabina telefònica, comprar una targeta i trucar a casa per dir: “he arribat.” I prou.
No hi havia WhatsApp, ni Instagram i no podies enviar ni una foto!
Però aquella trucada tenia un valor enorme!
Amb els anys tot ha canviat molt. Han canviat els esquís, els materials, la preparació, la manera de viatjar…
Però hi ha una cosa que no ha canviat: les ganes. I no ho dic per quedar bé. És cert. Encara tinc les mateixes ganes que quan tenia vint anys.
És veritat que ara tinc més limitacions. El cos ja no respon igual.
L’experiència t’ensenya moltes coses i també t’ensenya les teves limitacions. Però em fa sentir molt orgullós conservar, després de més de 35 anys de carrera esportiva, aquelles ganes i aquella il·lusió que tenia als inicis.
Recordo moltes tardes al bar “El Portal” amb el meu amic Esco. Miràvem vídeos i parlàvem de les curses de llarga distancia: La Marcialonga, la Vasaloppet…
Aquells corredors em semblaven d’un altre món. I jo li deia:
“Creus que algun dia podré estar allà?” En aquell moment era només un somni.
El somni d’un noi d’Organyà.
I molts anys després he tingut la sort d’arribar a aquelles curses, de competir amb aquells corredors i en algunes ocasions, estar entre els millors.
Però el valor no està en un resultat en concret, sinó en la trajectòria. Perquè arribar a l’elit és molt difícil. Però mantenir-s’hi durant molts anys, encara ho és més.
Amb el temps he entès que ser esportista d’elit és molt més del que es veu.
La gent veu la fotografia, et veu a Itàlia, a Noruega, et veu competint… I et diu:
“Hòstia, que bé que vius!”
Però no es veuen les hores d’entrenament, els dies dolents, els sacrificis, les lesions, les hores perdudes als aeroports i les nits a la carretera…
Dins del meu camí he tingut diferents etapes.
Després de la primera etapa amb l’equip espanyol, vaig intentar jugar a futbol amb l’Organyà.
I, segurament, era un dels millors equips que ha tingut mai el poble.
Vam pujar de categoria.
Ara bé…
La meva aportació al futbol va ser sobretot sortir al calendari en pilotes.
Perquè jugar, el que és jugar… vaig jugar bastant poc!
Però vaig aprendre una cosa molt important: què és un vestidor.
Què vol dir formar part d’un grup i que no sempre has de ser protagonista.
Que un equip es molt més que els minuts que jugues, es ajudar, es animar.
I això, curiosament, m’ha servit molt durant tots aquests anys d’esport.
Després va començar l’aventura de la llarga distancia, la etapa italiana.
Fa molts anys que formo part d’un equip italià de fons i, sincerament, és una de les millors coses que m’ha passat esportivament.
M’han fet créixer molt. No només com a esportista, sinó com a persona i com a company.
Hi ha una cursa que recordaré sempre: La Marcialonga del 2022. 7.500 corredors i vaig acabar el 60è. Segurament una de les millors curses que he fet mai.
Però sabeu què és el que més recordo? Que el 59è va ser un amic i company d’equip.
Ell tenia més nivell que jo, però aquell dia jo em trobava molt bé, vam fer setanta quilòmetres sota una gran nevada i quan vam arribar a meta, ell es va alegrar moltíssim d’haver pogut creuar amb mi. I això em va fer molt feliç.
Perquè en aquell moment no hi havia comparacions, qui havia quedat davant o darrere.
Hi havia dos amics que havien compartit una batalla.
I amb els anys he après que hi ha victòries que no surten a cap classificació.
Aquella n’és una.
També he aprés que els rivals són importants. Tenir rivals és bonic. És motivant. Els rivals t’obliguen a millorar i a créixer. Però aconseguir que un rival s’alegri quan a tu et van bé les coses… diu molt més de la meva trajectòria que qualsevol classificació.
He tingut rivals que avui són amics, perquè els resultats passen però el respecte sempre queda.
I també he tingut molta sort amb els amics.
M’agradaria poder nombrar-los a tots perquè cadascun d’ells es important per mi, però vull fer menció especial al nostre capità, l’Albert Casals. Li ha tocat viure moments complicats i sempre ens repeteix una frase que resumeix molt bé la seva manera d’entendre la vida:
“Pit i collons i tirar endavant.”
No sempre pots triar el que et passa. Però sí que pots decidir què fas després.
Albert, gràcies per ensenyar-nos això.
I l’altre Albert, el Xic, amb qui surto a córrer quan arribo dels viatges i ens expliquem les nostres batalles. Quan viatjo a llocs espectaculars el primer que penso es: “He d’enviar un vídeo als meus amics – Mireu on soc! .”
Perquè les coses boniques són encara més boniques quan les comparteixes amb algú.
Tinc amics que treballen i viatgen per tot arreu, Madrid, Eivissa… i s’alegren sincerament quan a mi em va bé. Un missatge. Una trucada. Un “gràcies, germà”.
Són coses petites. Però quan ets lluny de casa tenen molt valor.
I això és el que em fa pensar que el millor que m’ha donat l’esport no són les medalles.
Són les persones.
I aquí també vull donar les gràcies a l’Octavi.
Perquè m’acompanya sempre.
Perquè em dona els últims consells.
Però, sobretot, perquè em dona aquella calma que només ell sap transmetre.
Quan competeixes, tenir calma és tan important com tenir cames.
I ell sap donar-me-la.
Ja falta menys, Octavi, per tornar a Livigno: entrenar, menjar, fer migdiada, entrenar…
i alguna cervesa!
Perquè també he après que després de tant entrenament s’ha de saber gaudir.
I si parlem de gaudir, he de parlar d’Itàlia. Tenir un equip italià té moltes coses bones i una d’elles és poder menjar pasta i pizza gairebé cada dia.
Al principi reconec que tanta pasta se’m posava malament...
Ara? mare meva… Plaer màxim!
Forza Italia!
I els que em coneixeu ja sabeu que tampoc necessito gaire cosa més.
Un bon entrecot, una mica de formatge, una bona conversa amb els amics i soc feliç!
I si parlo d’amics també voldria fer menció a la colla de la bici, després de l’esquí, la bici es una de les meves motivacions. Amb ells no vaig a competir, vaig a pedalar, a riure, a compartir i ha passar-ho bé.
I com que soc tan bon ciclista, sempre em toca una tasca importantíssima: reservar el restaurant! Això sí que no falla. Perquè menjar també forma part de l’entrenament!
I ara us parlaré d’una cosa que per mi és encara més important.
La família.
Els meus pares fa molts anys que em diuen:
“Sadu, aquest any ja plegaràs?” I jo sempre els contesto: “Un any més.”
Segurament hi ha coses que no entenen. Segurament hi ha dies que pateixen.
Però crec que, en el fons, els fa il·lusió veure el camí que he fet.
Un dia la meva mare em va dir una frase que no oblidaré mai:
“La teva rialla més bonica només la veig a les fotos quan esquies.”
I aquella frase em va arribar molt endins.
Perquè vaig entendre que, encara que de vegades no comparteixin totes les meves decisions, saben que l’esquí em fa feliç.
I això és el que vols per un fill. Que sigui feliç.
Per això aquest reconeixement també és una mica seu.
I després hi ha la Marta.
Amb l’Albert Arajol, quan érem més joves, jo sempre deia de broma:
“Jo vull una dona rossa i noruega.”
Doncs bé…
He aconseguit la rossa. La noruega no.
Encara!
Però la vida em va portar la Marta.
I la Ribera m’ha ajudat a treure el millor de mi.
Amb ella he pogut compartir coses molt boniques i moltes aventures.
Fa poc un amic em va enviar una foto d’una parella de jubilats fent esport.
I em va dir: “Jo us veig a tu i la Marta així quan sigueu grans.”
I em va fer molta gràcia. Però també em va fer pensar.
Perquè aquest és un altre dels meus somnis.
Continuar fent esport. Continuar compartint aventures.
Continuar rient. I arribar a grans fent coses plegats.
I si hi ha una cosa que he intentat transmetre als meus nens, als meus dos tresors, el Sadu i el Marcel, i ara també al Pol, al Marc, a la Valentina, al Biel i a la Irati, és que si vols alguna cosa, l’has de treballar. Amb constància i sense defallir.
A casa sempre he dit: “Si plou, s’entrena, si neva s’entrena, si no en tens ganes s’entrena”
Perquè els dies fàcils hi és tothom, però els dies difícils és quan aprens.
I ara fins i tot em passa una cosa curiosa.
De vegades és el meu pare qui em diu: “Avui no entrenes? Què et passa? Tot bé?”
I els nens també: “Va, papa, espavila, que aquest any ho petes!”
I això em fa sentir molt bé. Perquè t’adones que ja no entrenes només per tu.
També entrenes perquè ells vegin que els somnis no tenen data de caducitat.
Que sempre pots continuar intentant-ho.
I després de tants anys, de tants viatges i de tantes carreres, hi ha una cosa que sempre he tingut clara: Jo volia viure a Organyà. Sempre.
He tingut la sort de viatjar moltíssim. He pogut portar el nom d’Organyà per molts llocs del món. Però sempre he volgut tornar.
El Xavi del Diari Segre moltes vegades quan escriu les entrevistes em posa que soc de la Seu d’Urgell o de Coll de Nargó i jo sempre li dic, rient:
“Xavi! Que soc d’Organyà!” collons!
Perquè això per mi és important.
Quan torno a casa, quan veig les nostres muntanyes, quan surto a córrer amb l’Albert i ens expliquem les nostres batalles… sé que soc on vull ser. A Organyà hi tinc pau.
El meu dia a dia és molt actiu: despertar, cafè, treballar, entrenar. Sempre entrenar!
Però quan arriba la nit i poso el cap al coixí, és com fer un respir profund.
Perquè sé que he fet el que m’agrada, sé que soc a casa.
Per acabar, només us vull dir una cosa: els esquís m’han portat molt lluny.
Moltíssim. Però els valors que m’han fet arribar fins aquí els vaig aprendre a Organyà.
I si avui soc aquí, davant vostre, no és només per les curses que he fet.
És per totes les persones que m’han acompanyat.
Els meus pares.
La meva família.
La Marta.
Els meus amics.
Els Alberts.
L’Octavi.
Els companys d’equip.
Els rivals.
I tota la gent d’Organyà.
Perquè, al final, les curses s’acaben. Les classificacions canvien.
Les medalles s’acaben guardant en un calaix, sinó pregunteu-li a la meva mare…
Però les persones són les que es queden.
I si aquesta tarda hi ha algun nen o nena d’Organyà que marxa cap a casa pensant que també pot perseguir un somni, sigui quin sigui, ja haurà valgut la pena fer aquest pregó.
Perquè els somnis no es regalen. Es treballen. Amb constància. Amb humilitat. Amb respecte.
I sense deixar mai de gaudir del camí.
Perquè per mi, el viatge més important de tots ha estat descobrir que sempre he volgut tornar a casa. I aquesta casa és Organyà.
Moltes gràcies per aquest reconeixement.
Moltes gràcies per deixar-me explicar una petita part del meu camí.
Gaudiu molt de la Festa Major.
Visca Organyà!
I visca la seva gent!