Coneixem amb el nom d'Homilies d'Organyà un petit quadern de 8 fulls de pergamí (de 175 x 120/125 mm. aproximadament) que conté, sense cap títol i de forma fragmentària, el text de sis sermons corresponents al període quaresmal. El quadern fou descobert el mes de setembre de l'any 1905 per l'erudit barceloní Jaume Miret i Sans a la rectoria de l'església de Santa Maria d'Organyà (data gairebé segura, tot i que el mateix Miret escriví que fou l'any 1904). Conscient de la seva importància, ràpidament el transcriví i el publicà, i posteriorment féu les gestions perquè el manuscrit fos adquirit per la Junta de Museus de Barcelona (probablement l'any 1907), des d'on passà, a començaments de l'any 1913, a la Biblioteca de Catalunya, lloc on es conserva actualment (signatura ms. 289).

Reproducció reduïda de la primera pàgina de les Homilies (davant i revers: 1r i 1v)

Els vuit fulls són l'única part conservada d'un manuscrit que devia ser més llarg. El primer foli, amb la part superior esquinçada, estava molt malmès com a conseqüència del mal estat de conservació, i va ser restaurat afegint-hi trossos de pergamí quan va ser relligat a començaments del segle XX. Alguns folis presenten taques d'humitat i en un (el foli 8) hi ha un forat que procedeix del mateix pergamí original. Actualment, els vuit fulls, més unes guardes de paper, estan relligats amb una enquadernació en pergamí molt senzilla.
La lletra del manuscrit és d'una sola mà, probablement d'algun copista d'Organyà no identificat, amb trets d'escriptura molt personals. El professor Jesús Alturo, gran coneixedor de la paleografia catalana medieval, ha estudiat la lletra del manuscrit i únicament localitza documents amb trets paleogràfics semblants en documents procedents de la canònica d'Organyà, tots ells compresos entre els any 1200 i 1218. Tècnicament, el tipus de lletra amb què estan escrites les Homilies s'anomena "escriptura postcarolíngia amb influència de la pregòtica". Es tracta d'un tipus d'escriptura força singular, amb notables arcaismes respecte d'altres textos coetanis.

Documents sobre la compra del manuscrit de les Homilies i el seu trasllat a Barcelona
Acta de la sessió del dia 15 de febrer de 1907 de la Junta Municipal de Museus i Belles Arts, organisme de l'Ajuntament de Barcelona, de la qual era president Ferran de Sagarra. L'historiador Josep Pijoan i Soteras, vocal de la Junta, havia estat encarregat per Miret per a fer l'oferta d'adquisició de les Homilies.

«Presentado por el Sr. Pijoan un antiguo manuscrito catalán que, según la autorizada opinión del erudito arqueólogo D. Joaquín Miret y Sans, es el texto literario en prosa catalana más antiguo de los conocidos hasta la fecha, cuyo documento procede de la Rectoría de la iglesia de Orgañá, se acordó ser conveniente su adquisición, tanto por su mérito é importancia arqueológica, como para evitar su desaparición; satisfaciéndose por dicho ejemplar la cantidad de ochenta y cinco pesetas, las cuales deberán satisfacerse al Reverendo Sr. Cura-párroco de Organyá ó á quien legalmente le represente, con cargo á la consignación de adquisición de ejemplares para los Museos del corriente ejercicio económico.»

En una carta enviada pel rector d'Organyà, Mn. Bonaventura Riba, a Miret i Sans el mes de setembre de 1907 accepta, si bé amb reserves, el preu estipulat per la Junta de Museus. Poc temps després, el manuscrit degué passar definitivament a Barcelona.

«Que aun cuando me parece poca cosa la cantidad de 85 pesetas por aquel manuscrito catalán, no obstante se lo cedo a V. por dicha cantidad, en primer lugar porque su valor es muy relativo, y luego porque tengo interés en que el documento de referencia se quede en poder de Vds.. Puede V., por lo tanto, hacer efectiva dicha cantidad a mi hermano, cuando a V. le venga bien, y decirle de mi parte que le entregue el documento».

Presentem en aquesta doble pàgina central la reproducció facsímil d'una pàgina de les Homilies d'Organyà (el foli 7v), acompanyada de l'edició diplomàtica, l'edició crítica i la versió adaptada al català modern.

La reproducció fotogràfica (o facsímil) és una còpia exacta de l'original.

L'edició diplomàtica reprodueix exactament, amb els caràcters d'impremta actuals, el text del manuscrit original, amb l'única particularitat que es numeren les línies del text i es despleguen les abreviatures (escrivint en cursiva les lletres corresponents a les abreviatures, per exemple: er, a la primera paraula -terres- de la línia 1; e, usa i e a la segona paraula -iherusalem- de la línia 2, etc.)

L'edició crítica, tot respectant el text original, revisa i completa el text en els casos de fragments amb errades, incomplets o d'interpretació dubtosa (anotant i justificant tots els canvis o esmenes en notes a peu de pàgina), regularitza algunes lletres que en l'original són usades indistintament (i/j, u/v) i hi introdueix les convencions pròpies dels usos escrits actuals: separació dels mots segons els usos actuals; introducció d'accents, apòstrofs, guionets, majúsccules i altres signes auxiliars, i puntuació del text d'acord amb el sentit.

Finalment, la versió adaptada al català modern reescriu el text, substituint les paraules i les formes arcaiques o de difícil comprensió per a un lector d'avui per les paraules i formes equivalents actuals: falses judeus esdevé falsos jueus; veng esdevé vingué, etc. Les modificacions que l'adaptador introdueix en el text poden ser molt variades i és per això que poden haver-hi adaptacions d'un mateix text molt diverses.

En general, com més antic és un text, més dificultats de comprensió ofereix a un lector actual. No únicament perquè la llengua, com més es distancia en el temps, més allunyada queda dels usos corrents dels parlants actuals, sinó també perquè els textos de les èpoques més antigues solen ser fragmentaris, mal conservats, amb taques d'humitat i fragments esborrats o descolorits, etc. I per una altra qüestió: en tots els textos medievals es fa un ús sistemàtic d'abreviatures (és a dir, se substitueixen algunes lletres de les paraules per titlles o altres signes que simbolitzen les lletres substituïdes ocupant molt menys espai). El recurs a les abreviatures -que s'explica, entre altres raons, per la necessitat d'optimitzar al màxim l'espai ja que el suport sobre el qual s'escrivia, el pergamí, era molt car- fa que sovint hi hagi problemes d'interpretació. La presentació comparada d'aquestes quatre versions d'una mateixa pàgina de les Homilies permet veure la feina que fan els filòlegs per acostar i fer comprensibles als lectors actuals els textos medievals.

terres d'oltra mar. Per qé él s'aproxmave a la passió qe devie rede[bre] en Jherusalem -tot per zo qe·ls falses judeus no l'anasen cercar en altra terra- ja veng él en les ciutatz qi són en riba de mar, qi són molt fortz, sí qe·ls fils d'Isrel anc no les pogren pendre per forza. Aicestas .II.as ciutatz apela om per so·nom la una Tirus e l'altra Sidon. Aqesta qe om apela Tirus s[i]g[nifica] las tribulacions d'aqest segle; e l'altra, qe o[m] a[pela] Sidon, significa lo poble qi ans de l'aveniment de J[hesu] Christ menava Diable a mort.

Mas ja veng una femna qi era en aqela terra, e avia una fila qi avia mal de demonis, e ela audí dir qe N[ostre] S[éiner] ere en aqela tera, e exí de sa tera e anà cercar lo Seinor per zo qe garís sa fila. E ja veng la femna en aqela tera e trobà lo Seinor trastot poderós, e clamà-li mercé e dix: Fili David, miserere mei. - O Séiner, fil de la Verge, mercé ajes de mi! S[einors], per aqesta femna devem entendre Sancta Eclésia, qi ere morta entre la mala gent; et enaixí com aqesta f[emna], dementre qe fo en sa terra, no clamava mercé a Déu, tot exament aqeles males gentz, dementre qe adoraven les ýdoles e foren descreents, no clamaren mercé a Déu. Donces, s[einors], aqesta femna gran fe ag, per qé qan sa fila no menà crezeg qe de sola za paraula de N[ostre] S[einor] garia sa fila; molt gran savieza ag ab si aizela femna, per qé qar en persona d'om conog Déu, zo és, qe vit la umanitad e credeg la divinitad.

Et encara sí dix

per les terres d'ultramar. Perquè ell s'aproximava a la Passió que havia de retre a Jerusalem -tot per tal que els falsos jueus no l'anessin a cercar en altra terra-, ja vingué ell a les ciutats que són a la riba de mar, que són molt fortes, talment que els fills d'Israel mai no les pogueren prendre per força. Aquestes dues ciutats les anomena hom pel seu nom, l'una Tirus i l'altra Sidon. Aquesta ciutat que hom anomena Tirus significa les tribulacions d'aquest segle; i l'altra, que hom anomena Sidon, significa el poble que abans de l'adveniment de Jesucrist el Diable menava a mort.

Però vingué una dona que era en aquella terra, i tenia una filla que tenia mal de dimonis, i ella sentí a dir que Nostre Senyor era en aquella terra, i sortí de la seva terra i anà a cercar el Senyor perquè guarís la seva filla. I vingué la dona en aquella terra i trobà el Senyor totpoderós i li clamà mercè i digué: Fili David, miserere mei. - Oh Senyor, fill de la Verge, tingues mercè de mi! Senyors, per aquesta dona hem d'entendre la Santa Església, que era morta entre la mala gent; i així com aquesta dona, mentre fou a la seva terra, no clamava mercè a Déu, ben igualment aquelles males gents, mentre adoraven els ídols i foren descreients, no clamaren mercè a Déu. Doncs, senyors, aquesta dona tingué gran fe; per això, quan anomenà la seva filla i cregué que només de la paraula de Nostre Senyor es guariria la seva filla, tingué molt gran saviesa amb si, aquella dona, perquè en persona d'home conegué Déu, això és, que veié la humanitat i cregué en la divinitat.

I encara digué