Santa Maria d'Organyà
Església, antiga col•legiata on foren predicades "Les Homilies"
Primera fase: segles XI i XII
El testament del comte Borrell, datat el 993, ens dóna la primera menció de l'església parroquial de Santa Maria d'Organyà. Segons consta en documents posteriors, aquesta primera església hauria estat construïda i dotada per Isarn Caboet durant el pontificat del bisbe Sal·la, tot just uns anys abans del testament de Borrell. Aquest primer temple es va fer petit de seguida. Així, els Caboet van promoure la construcció d'un edifici totalment nou, que fou consagrat pel bisbe Guillem Guifré el 1057. No hi ha restes d'aquesta primera església, que fou enderrocada fins als fonaments. El culte del nou temple probablement ja s'organitzava sota la forma d'una canònica. En aquest moment Santa Maria d'Organyà estava dirigida per un clergue de nom Adalbertí, en virtut d'un pacte entre els Caboet i el pare del clergue.
El comportament escandalós d'Adalbertí va propiciar una refundació de la canònica el 1090. Aquest fet, al qual es va sumar un incendi, degué propiciar la renovació de l'edifici consagrat el 1057. Les obres principals haurien estat fetes durant els darrers anys del segle XI i les primeres dècades del XII. L'edifici resultant devia tenir només una nau, i una capçalera trevolada com les que trobem a Sant Serni de Cabó. L'espai del creuer devia estar cobert per un cimbori de planta octogonal, les restes del qual són encara visibles sota la coberta de l'edifici actual. El fragment d'absis decorat amb bandes llombardes que també podem veure avui forma part d'aquesta primera fase constructiva
Segona fase: segles XIII i XIV
Durant aquestos dos segles es va produir la primera gran reforma de l'edifici romànic, justificada per les necessitats d'espai de la puixant canònica. D'aquest moment és la façana principal, l'oest, i l'ampliació del temple amb la construcció d'una nova nau cap a migdia -que va comportar la destrucció de l'absis sud- i el creixement del temple cap a ponent. La nau central es va cobrir amb una volta apuntada, i el cimbori romànic va quedar anul·lat, tot i que tal vegada el van reconvertir en campanar. A la part central de la nova nau construïda al sud es va aixecar un claustre de reduïdes dimensions: a l'edifici de l'ajuntament es conserven restes de les decoracions de traceria de les arcades. Els dormitoris dels canonges estarien en un nivell superior a la nau sud.
Tercera fase: segle XV
Abans de l'extinció de la canònica, al segle XVI, encara es deurien produir algunes reformes importants a l'edifici, que van afectar sobretot el sector meridional. La nau sud, que fins llavors estava dividida en dos nivells, fou unificada i coberta amb una nova volta apuntada, feta amb pedra tosca i suportada sobre arcs torals. Es va obrir també un gran arc al primitiu mur sud de l'església, probablement amb la finalitat d'il·luminar millor el temple.
Quarta fase. Dels segles XVI al XVIII
El 1539, el papa Pau III va decretar l'annexió de la canònica d'Organyà a la mensa capitular d'Urgell. Aquest fet va comportar noves alteracions a l'edifici. Les innovacions litúrgiques que va imposar el concili de Trento es van traduir en la construcció del cor i del campanar. En aquesta fase l'església de Santa Maria es va ampliar cap al nord, amb la construcció de tres capelles obertes que formaren una nova nau. Dues llanternes, a banda i banda del creuer, van il·luminar l'interior. Al mateix temps, les dependències vinculades a la vida comunitària -el refetor, els dormitoris- van deixar de ser necessàries. Un dels espais canonicals, adossats al mur de migdia de l'església, es va convertir en la capella del Roser, que trobem documentada per primer cop l'any 1758.
Cinquena fase. Segles XIX i XX
La col·legiata es va suprimir definitivament el 1851. A partir d'aquest moment, l'església de Santa Maria només té la funció d'església parroquial. El 1911 es va produir una profunda reforma de l'edifici, amb l'enderroc de la capella del Roser i la resta de dependències de la canònica que ocupaven part del que avui és la plaça. També es va renovar el cor, tot substituint el que hi havia d'obra per l'actual de fusta. Una altra reforma estructural va consistir en l'anul·lació del gran arc que comunicava la nau central amb la sud, i que fou refet amb dues noves arcades per donar un aire més simètric a la construcció.
Avui i demà
Les darreres intervencions fetes a Santa Maria d'Organyà han permès entendre l'evolució de l'edifici, i, al mateix temps, posar de manifest la problemàtica de la seva conservació. Les patologies que s'hi han detectat són greus i poden arribar a posar en perill l'estabilitat de l'edifici.
Article de Albert Villaró, historiador i escriptor, a LES FALDADES de Lo Banyut