HOMILIA LITERÀRIA 2011
Escrita per MÀRIUS SERRA
Organyesos i organyenques, organyencs i organyeses, ganxos i ganxes.
L'any vuitanta-set del segle passat, a finals del segon mil·lenni, vaig
venir per primera vegada a Organyà, en companyia d'un llavors jove
però ja reputat poeta amb qui havíem anat a Oliana disfressats amb
botes d'aigua a l'estil Dick Van Dyke per veure si pescàvem alguna cosa
de profit al riu amb cullereta. Amb-cu-lle-re-ta!! (val a dir que també
portàvem canyes, però el resultat de la nostra pesca va ser tan
descoratjador que mai més no he tornat a caminar per la llera d'un riu
ni tampoc he fet servir cap més cullereta en les meves relacions amb els peixos: forquilla i ganivet i avall va!). D'aquell primer episodi urgellenc en conservo dos records bíblics. El primer, el sermó de la muntanya que em va dedicar el meu líric introductor als misteris de la vida fluvial per tal d'alliçonar-me sobre com capturar algun peix. Debades. I segon: el miracle incomplet dels pans i dels peixos. Incomplet perquè de pans no ens en van faltar, però peixos... D'aquella humitat només vaig ser capaç d'extreuren una lliçó d'humilitat. També en conservo tres fotografies kòdak nou per tretze, que ara mateix no sé si tindria el valor d'ensenyar-vos-les o de penjar-les al Facebook. Poc em podia imaginar, doncs, en aquells humits i humils moments que un quart de segle després tornaria a Organyà a fer una homilia, ni que fos laica.
A un barceloní com jo, o com l'ínclit Miret i Sans que va descobrir el petit quadern de vuit fulls de pergamí amb els sis sermons, el mot homilia remet d'una manera inequívoca a un dels trets principals que els catalans associem a la nostra llengua, el nostre país i la nostra cultura.
Homilia. Pot semblar que ve d'humil. D'humilitat, una virtut tan catalana o d'humiliació, que és una sensació que tampoc no ens és gaire aliena...
Jo m'humilio, tu m'humilies, ell m'humilia. Només cal pensar en els esdeveniments que hem viscut els últims temps, posem les últimes tres setmanes, o els tres últims anys o... posem els tres últims segles. Però no fem falses etimologies, que ja costa prou trobar-ne de veritables.
Homilia prové del grec. De conversar. No és, doncs, ben bé un sermó ni una conferència ni una lliçó ni un seguit d'instruccions ni una xerrada moralitzadora, sinó una conversa. Conversa en sentit ampli, no pas entesa com aquella activitat humana defectes imprevisibles que es dóna en l'àmbit conjugal just després que un dels dos cònjuges diu hem de parlar! La conversa que busca l'homiliaire és un col·loqui. Sembla molt democràtic, oi? Doncs tampoc no ens embalem, perquè amb aital col·loqui l'únic que intenta l'homilaire és col·locar-nos el peix que ens vol vendre, és a dir, el seu missatge.
Com a joliu receptor de múltiples i variades homilies durant els onze anys que vaig estudiar als Salesians dHorta, nel mezzo del cammin de la meva vida acadèmica ja em va apassionar descobrir que la Teologia clàssica té una disciplina anomenada Homilètica, que versa sobre l'aplicació dels principis generals de la retòrica en les homilies. És per això, que la meva homilia laica d'avui es basarà en una de les figures retòriques més fascinadores i contemporànies: l'oxímoron. L'oxímoron consisteix en la presentació consecutiva de paraules o frases que tenen significats que s'exclouen mútuament. Per tant, ara i aquí, en el bressol de la llengua catalana, en el punt cardinal en el qual es va localitzar el text més antic escric en qualsevol llengua romànica peninsular, em complau d'intentar demostrar científicament dues premisses que, en un principi, semblen contradictòries: 1) Que el català és diferent de totes les llengües; i 2) Que el català és igual que totes les llengües. Per fer-ho, tot seguint les normes establertes per l'Homilètica, em limitaré a l'anàlisi i comentari de diversos exemples que demostraran aquests dos pressupòsits aparentment tan oposats.
En primer lloc, doncs, analitzem la diferència. Dic que el català és diferent. Diferent de què? Com de diferent? Comparem algunes de les expressions catalanes amb els seus equivalents en una altra llengua romànica que coneguem i busquem-hi diferències subtils. Les (sempre odioses) comparacions estan servides amb parelles clàssiques com ara hablar/enraonar o la no menys interessant adiestrar/ensinistrar. Serà per ventura una qüestió política l'adscripció dels uns a la mà dreta i dels altres a la mà esquerra? No és qüestió de blanc o negre, entre d'altres coses perquè en espanyol no hi ha vi negre sinó tinto i dels ous que no són blancs, vet aquí que en comptes de rossos en diuen morenos. Hi ha troballes desconcertants, com que perro viejo i mosquita muerta siguin gats: un gat vell i una gata maula; o bé que el gordo de Navidad sigui la grossa de Nadal. I francament, em costaria molt valorar la diferència entre tocar ferro i tocar madera o si saber-se la lliçó de cap a peus és millor que saber-se-la de pies a cabeza. En canvi, la parella sinvergüenza/poca-vergonya marca una diferència, i el fet que el seu oiga! equivalgui al nostre escolti! potser permet elucubrar sobre la capacitat de diàleg dels uns i els altres. De resultes d'això, en espanyol es paguen impuestos (del verb imponer) i en català contribucions (de contribuir), que ja són ganes, també. I finalment hi ha un afer sempre delicat, que és la qüestió femenina. Que anomenin Virgen la dona de Sant Josep mentre nosaltres li diem Mare (de Déu) no és banal. Si a això hi afegim que en espanyol els genitals femenins sanomenen almeja 'mentre que els catalans ens acollim a l'excelsa tradició italiana i en diem figa, el retrat en termes d'obertura queda fixat. És obvi que una almeja és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar.
I ara que ha quedat demostrat científicament que el català és diferent de totes les llengües, concentrem-nos en l'afirmació oposada: el català és igual que les altres llengües, la qual cosa resulta una notícia certament oportuna en aquests temps donades migratòries. Perquè, organyenques i ganxos meus, urgellencs tots, el mateix català que nodreix les Homilies dOrganyà a finals del segle XII, a primers del segle XXI conté en el seu si totes les llengües del món. Ja em permetreu que us ho demostri científicament amb un reguitzell d'exemples. Perquè d'entrada, ¿quantes llengües creieu que parla "una cosina prima que va en un cotxe car amb l'home de casa"? ¿Només català? Ja es veu que no.
Pot ser que la cosina prima sigui ben esvelta, però de fet és una cosina cosina. I el cotxe car, direu? Doncs també. Pot ser un Jaguar o pot ser un Rolls, però té una component anglesa, cotxe=car. I pel que fa a l'home de casa, només cal llegir home tal com fa servir la cadena Zara en algunes botigues de parament de la llar que té a la capital del nostre país, com la del passeig de Gràcia o la de Rambla de Catalunya: Zara Home. Ja som al cap del carrer. Els catalans, com a poble d'al·luvió que sempre hem estat, admetem moltes llengües dins de la nostra. La francesa, per exemple: "fou boig per tantes tietes". Fou és fou=boig. Tantes vol dir tietes. O litalià també, clarament. Què és sinó "l'esquerra sinistra"? I en espanyol, no cal dir-ho. Quan diem "Vaig veure vi" podem parlar d'un bon penedès, però vi vol dir vaig veure en espanyol. Fins i tot en polonès: sabuda és la relació entre catalans i polonesos que ara no descobrirem. Doncs bé, "prostituta" en polonès es pronuncia d'una manera propera a "corba", de manera que si mai tenim un accident en un revolt, ja sabrem d'on ve allò de "la puta corba".
Aquesta gran capacitat del català per encloure totes les llengües del món no deixa de portar-nos alguns maldecaps. Fa uns anys, alguna intel·ligència privilegiada de l'Ajuntament de Barcelona va tenir la genial idea de batejar uns autobusos blaus que feien un tomb pel centre de la ciutat amb el bonic nom de "Tomb Bus". Està molt bé això d'anar a fer el tomb dalt d'un bus, però si algú es fixava que tota la resta de rètols de l'autobús eren en anglès (Shopping Line, Welcome to Barcelona), potser la cosa es complica una mica. Perquè en anglès "Tomb Bus" vindria a ser l'autobús de la tomba. Què pensarà un angloparlant quan el conviden a pujar a un autobús que el pot portar a la tomba? Una segona opció apta per a anglòfons és un fantàstic restaurant que hi ha a la C-17 prop de La Garriga. És de cuina catalana i basa el seu atractiu en la quantitat d'aliment per centímetre quadrat de plat, com ja es pot albirar al seu nom: Can Fart. Amb ulls anglesos, la qüestió esdevé un pèl més incòmoda, perquè "can fart" significa literalment "et pots tirar pets". I esclar, després de la fama escatològica que la cultura catalana està aconseguint amb ítems com el caga tió o el caganer, només els faltava suposar que potser, havent dinat, és de bon to fer...
Per tot això i per molt més que ara em callo, tinc la satisfacció d'acabar aquesta Homilia laica amb una revelació que sacsejarà els fonaments de la ciència lingüística universal. Una informació que probablement ja coneixia mossèn Bonaventura Riba, el rector dOrganyà que lany 1907 va vendre al doctor Miret i Sans el quadernet de 8 fulls de pergamí (de 175 x 120/125 mm.) que contenia les Homilies, segons es desprén de l'alegria amb què se'l va vendre: Que aun cuando me parece poca cosa la cantidad de 85 pesetas por aquel manuscrito catalán, no obstante se lo cedo a V. por dicha cantidad, porque su valor es muy relativo. I tan relativo! Heu de saber, amics, igual com ho sabia mossèn Bonaventura, que les Homilies no són l'exemple més antic de la llengua catalana.
Frederic Soler Pitarra i els seus van descobrir científicament que la mítica llengua primigènia que parlava la humanitat abans del desastre de la torre de Babel era el català. Van endegar l'estudi a l'almanac Lo Xanguet (1864) i van rematar la feina al número 30 de La Llumanera de Nova York (octubre 1877). En un pròleg inoblidable Artur Cuyàs rebat les tesis llatina, grega, hebraica, siríaca, aràbiga, persa, caldea i sànscrita sobre la llengua prebabèlica i arriba a la conclusió que "probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l'Arca, y la portá á Espanya En Japet o Gafet, segons dihuen' altres que s'deya". Hi ha centenars d'exemples, dels quals en llegirem sis. El llatí és, tradicionalment, considerat el pare de les llengües romàniques. Doncs no, aquesta frase llatina perfectament comprensible per a un parlant català demostra que prové del català: Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis, i l'àvia sua; això també succeeix en altres casos, alguns de tan llunyans com el xinès: Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son; o litalià: Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini; làrab: Bufar a la babalà no fa fi si no s'inhala mentre salem a l'eco; el francès: Amb fang del carrer m'he embrutat el cotó, comprem pa?; o alemany que pronuncia la reformadora de constitucions Angela Merkel, també prové del català: Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen!! Queda clar, doncs, que el català és diferent i el català és igual. És per això que si llegim el seu nom del dret i del revés ens surt la salmòdia final d'aquesta homilia laica. Organyencs i ganxes, ganxos i organyeses, germans, no estiguem per orgues i repetiu tots amb mi, tres vegades, com en un trisagi: Català a l'atac!