HOMILIA LITERÀRIA 2013
Escrita per ANTONI MARÍ
Estimades germanes i estimats germans.
Per llegir-vos l'homilia que m'han encomanat, em dirigeixo a vosaltres com a germans, perquè aquest és el mot més adient, quan avui, 7 de setembre de 2013, ens recollim sota les voltes d'aquesta església de Santa Maria d'Organyà, que és l'església de tothom, l'assemblea dels germans. I és que la paraula germà ens fa sentir que cadascú de nosaltres és fill daquesta família que, des de sempre, ha reconegut en la germanor els atributs de tots els homes: la solidaritat, l'amistat, la justícia, la llibertat, la igualtat; els atributs més nobles de la humanitat.
I avui, germans, ens hem de retrobar i ajuntar-nos per exigir i mantenir la dignitat nostra, la dels nostres fills i la dels nostres amics. Avui, quan la germanor sembla per sempre més allunyada; quan la traïdoria i la malvestat regnen al voltant nostre. Quan el robatori, la mentida i la injustícia semblen els únics valors d'aquesta societat. Quan, com abans, o com sempre, hem de lluitar per aconseguir el que és nostre, el que com a homes ens pertany, que és mantenir la benaurança i la felicitat sobre la Terra. Avui, quan les autoritats menyspreen els nostres atributs més justos, hem d'unir les nostres voluntats, la nostra feblesa, per realitzar el nostre somni sobre la Terra i retrobar l'alegria, que tant ens mereixem.
Germanor i Fraternitat són les paraules que ja feien servir les Actes dels Primers Apòstols. Sant Pau deia que la fraternitat és el sentiment d'amor i afecte que naturalment senten els germans, els uns pels altres, i que són germans aquells que se senten ben bé iguals als altres, i que reconeixen als altres com un es reconeix a si mateix. Som tots iguals als ulls de Déu, com som tots iguals davant la mort. És aquest mutu reconeixement el que, reconeguent a l'altre com a un mateix, porta a l'amistat, a compartir l'existència diària i la vida més alta de l'esperit.
Germans, aquesta voluntat d'avenir-se i afiliar-se és el que va menar a Francesc d'Assís a fundar l'orde dels franciscans, l'esperit del qual és el de l'amor, l'amistat, la fraternitat, la renúncia i la pobresa, i la conformitat amb Crist, pobre, humil i patidor. La fraternitasés «l'element essencial de l'Orde Franciscà», ja que és l'element constitutiu de la família, de la família dels nous germans. Tots som germans, segons Francesc. No només som germans dels homes, sinó que som germans de totes les criatures creades del món: som germans dels ocells, les cabres, els cavalls i les gallines, som germans de l'aire, dels boscos i també dels astres: el germà sol, la germana lluna i totes les estrelles del firmament. És aquesta germanor, l'origen de l'alegria franciscana.
Per què hem de renunciar a aquesta germandat universal? Per què hem de cedir els nostres valors a la voluntat d'altri? Per què hem d'abandonar els lligams que ens uneixen com a germans, i en lloc de trobar el que ens ajunta, busquem el que ens separa? Per què hem d'admetre una autoritat que va en contra nostra?
Pensem, germans, que l'origen de la doctrina franciscana va ser el conflicte que va tenir el jove Francesc amb el seu pare. Francesc rebutjava els principis que l'autoritat paterna volia imposar-li principis pragmàtics que buscaven el profit de les coses del món, el lucre i l'interès. En lloc de tot això, Francesc creia que la pobresa i la renúncia transformarien la vida de les persones.
Francesc d'Assís va escandalitzar, molt aviat, la gent, que no comprenia la pobresa voluntària, el menyspreu de les coses del món, la renúncia als béns. I sí, Francesc va renunciar i s'enfrontà a l'autoritat del seu pare i no va reconèixer altra autoritat que la que li imposava el pare de tots els homes. Francesc va buscar una família nova que no exercís cap autoritat estranya sobre ell, i la va trobar en els fratelli, els germans, no pas en els germans de sang sinó en els germans triats per les afinitats compartides envers el model d'humanitat que ofereix la figura de Crist.
Nosaltres, com a germans de Sant Francesc, hem encarar-nos a l'autoritat que no reconeix els nostres valors i que vol imposar-nos els seus, i com Francesc hem de renunciar al nostre pare per acceptar aquell altre que és el pare de tots i que ens agermana a tots. La doctrina de Francesc ben aviat va ser una amenaça per l'alta jerarquia eclesiàstica, que va veure trontollar l'autoritat i el poder a causa de la força expressiva i la capacitat de decisió de Francesc, que tenia com a únic principi la Imitació de Crist, principi que el porta a la identificació total amb ell, no només en la doctrina moral, sinó fins i tot en la identificació del seu cos i des les seves ferides. Recordeu els estigmes de Francesc, germans, que reproduïen els dolors de Crist a la creu. L'exemple de Francesc serà tan bo que el seus successors exigiran la justícia i promouran una rebel·lia contra l'ordre institucional de l'església de Roma.
Però els poderosos no cessaven de fer servir els seus drets i aplicar, contra els febles la injustícia i totes les vexacions imaginables. Per això, ben aviat van començar les primeres rebel·lions dels fraticelli, els germans petits, que es va separar de l'església de Roma pels càstigs que va fer el papa Joan XXII contra els franciscans espirituals i condemnava la pobresa practicada per Jesucrist i els Apòstols. Els germans predicaven el retorn a l'Evangeli, el rebuig de les riqueses, latenció als pobres, als menuts, als humils, als malalts, als perseguits. Seguint l'ideal franciscà de la caritat, els fraticelli pretenien constituir LEsglésia Espiritual, contra la potent església. Una església, la romana, que, per la seva corrupció, l'abús de poder, la malversació, la usura i el robatori, hauria de desaparèixer fent que, com a lantiga Església, tots els béns fossin comuns per a tothom. Alguns d'aquests germans franciscans van promoure violentes rebel·lions contra els poderosos, dins i fora de l'Església
El model d'aquesta germandat franciscana, en la qual els febles ajuntaven la seva debilitat, és el que faran servir els treballadors i els obrers per crear les germandats de tots els oficis sabaters, sastres, fusters, selleters, orfebres, pintors, ferrers, germandats que defensaven els drets dels obrers i dels ciutadans davant la injustícia dels poderosos. Com haurien de fer els nostres sindicats.
Aquesta defensa dels drets, inherents a les persones, i que és un dels fonaments dels franciscans, ho és, també, del que exposa Jean-Jacques Rousseau al llibre El contracte social: l'home no pot defensar els seus drets tot sol, i per això s'uneix als seus semblants sota la idea de la voluntat general. Diu el filòsof: Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i nosaltres rebem corporativament a cada membre com a part indivisible de tot. Aquesta confluència de voluntats Rousseau l'anomena la religió civil ja que s'assembla a la religió cristiana, i diu: Per aquesta religió santa, sublim, vertadera, els homes, fills del mateix Déu, es reconeixen tots com a germans, i la societat que els uneix no es dissol ni tan sols amb la mort.
El cristianisme és una religió completament espiritual, ocupada només per les coses del Cel: la pàtria del cristià no és daquest món. Per aquesta raó el cristianisme predica la servitud i la dependència.
La religió civil que proclama Rousseau defensa la llibertat natural, la de cadascú, i la de tots; la que pot crear un estat sobirà: només l'expressió de la voluntat sobirana pot garantir la llibertat i la igualtat civils. I quan tota això es realitzi, afirma Rousseau, s'esdevindrà la fraternitat universal.
Aquesta era, també, la voluntat dels oprimits, esclaus i malparats que van fer servir el mot fraternitat per cloure la tríada conceptual de la Revolució Francesa: Llibertat, Igualtat, Fraternitat. La fraternitat és la conseqüència de l'exercici de la llibertat i de l'exigència de la Igualtat: la Fraternitat només pot donar-se entre homes i dones lliures i iguals. La fraternitat ha de ser lliure per triar al nou germà, i no es pot ser germà d'aquell que no és igual a nosaltres. La llibertat i la Igualtat són conceptes que amb més o menys sort i continuïtat s'han exercit i s'exerceixen en les nostres societats, encara que podem veure i constatar que, ara, la llibertat i la igualtat estan en un gravíssim moment crític. Però la fraternitat, que és una virtut moral, una virtut personal i íntima, mai no ha estat reivindicada pels polítics, ja que els consens de la fraternitat en pot posar en perill el poder.
Estimats germans, en un moment com el que ens ha tocat de viure hem de fer nostre aquest ideal de fraternitat, ja que tots ens necessitem i tothom ens necessita a nosaltres. Hem de saber què és el que tenim en comú i ajuntar-ho, i compartir-ho, per poder preservar-nos d'aquells germans nostres que no tenen el mateix ideal que nosaltres i que, malgrat tot, són els nostres germans. Ens correspon a nosaltres, els que hem vingut a l'església d'Organyà a sentir un sermó, reconèixer-nos germans i ajuntar les nostres voluntats per realitzar aquest ideal amb l'esperança que ens ajudarà i assistirà en un moment delicat, compromès i crític com el nostre; on l'avarícia dels poderosos, la usura dels governants, la mentida, la irresponsabilitat i l'engany fan trontollar la nostra confiança en les institucions i la confiança en nosaltres mateixos. Ja que nosaltres mateixos som, encara, les institucions que ens representen, perquè les hem triades democràticament.
La fraternitat és un sentiment capaç d'ajuntar l'autenticitat del cor amb la veritat de la raó. La identitat del sentiment i la raó és un aprenentatge que cada home ha de fer al llarg de la seva vida, ja que la germanor no és pas una qualitat innata dels homes, sinó que és fruit de l'harmonia del sentiment i la raó. Harmonia que fa possible la idea de la humanitat com un reconeixement de l'altre com dun mateix, que imposa el deure de respectar-lo, considerar-lo i estimar-lo: estima el proïsme com t'estimes a tu mateix.
I així, vull acabar aquest sermó, llegint-los un tros del poema Himne a l'alegria de Friedrich Schiller:
Alegria, bella espurna dels déus,
filla de l'Elisi!
Ebris d'ardor penetrem,
deessa celestial, al teu santuari!
El teu encanteri torna a ajuntar
el que el món havia separat,
i tots els homes es tornen germans
sota les teves ales suaus i generoses.
Joiosos com el astres que recorren
Els grandiosos espais celestes,
Transiteu germans, pel vostre camí, amb alegria,
Com l'heroi, camí de la victòria.
Antoni Marí.