HOMILIA RELIGIOSA 2009

Senyors,

Ves que, bona gent, us saludo talment com l'autor de les homilies. Potser ho feia perquè se l'escoltava algú de castell, tanmateix esqueia a tothom, des del senyor amb tocs feudals fins a l'asservit a la terra. Tots eren batejats, tots eren senyors. Tots eren fills d'una Verge, aconduïts al paradís.

Els entesos les han datades cap al 1204. En temps del rei Pere el Catòlic, sant Francesc d'Assís tenia vint-i-quatre anys, al cap d'uns si s, ell arrencava els seus captaires i sant

Domènec els seus frares predicadors. Al comtat de Barcelona i al regne d' Aragó ja no hi havia moros. Però, a banda i banda dels Pirineus, s'hi escalfava la bullidora dels càtars amb els catòlics a tants a tants de mata-degolla. A les homilies d'Organyà ni en surt traça de guerres, són pau.

Durant un temps, eren tingudes pel primer verol escrit del català. Ara els entesos s'hi encaborien. Tant se val. Són tan planeres, tenen tant de regust de terra, tan quietes com una

gorga del Segre, que no tenen temps. Ho dic fins i to! Amb un punt de recança. Tant de bo els capellans d' avui dia, folrats de bíbliques, aconseguissin aquesta prosa lliscant de la

parla viva del poble que la baila entre l'església i la taverna. Us semblarà balder, però deixeu-me fer una passada a cada una de les homilies. I que em perdonin e1s qui se les

saben de cor.

Potser per començar a posar-s'hi, cal entendre I' enfilall en el temps litúrgic. Han deixat enrere I' estrella dels Reis i van acostant-se als diumenges de penitencia que fan la

quaresma.

La primera no és ben bé una homilia, més aviat és un sermó que no té l'evangeli per arbotant, ho fa des de la segona carta als corintis, en que Sant Pau s'enfila en aquell

himne a la caritat. Sense caritat, ni el savi més savi, ni el banastra més banastra, no són res. Són com aquell que ni sent tocar les campanes quan repiquen a missa.

La segona sí que és una homilia. En toca una de tan sabuda com la paràbola del sembrador. Qui fa malbé les llavors és el dimoni aprofitant-se de la feblesa humana. En aquells dies, el dimoni era una presencia sabuda i patida.

En tornaré a parlar. Dit de passada, és l’únic sermó en el qual, ficat entre els mots, tracta d' estimats germans la gent.

La tercera ja va pel dret a la quaresma, albirant la Pasqua. El Senyor, fill de Verge, pujant cap a Jerusalem els anuncia la passió i la resurrecció. Els deixebles no l'entenen. No s'hi allarga, de cop tomba cap al cec de Jericó, imatge del pecador que sortirè de la ceguera amb les penitencies quaresmals, oració, dejuni, almoines, ofrenes, vetlles, romeries, bones obres. Hi afegeix l'ofici diví; em temo que aquells cristians glopejaven psalms de tant en tant, sense entendre'ls , però ja amb les primeres cadències gregorianes.

En aquelles, la quaresma era de debò, un exercici d'ascètica per vèncer els desigs carnals.

Com la primera, la quarta homilia és més aviat un sermó per a gent que sortiria del temple amb el front marcat amb cendra deis penitents havent escoltat el convertiu-vos a mi, la crida del Senyor dita dolçament. Parla a gent de casa o castell i no s'està de fer-se-les amb sant Agustí i sant Gregori .

l ja som a quaresma, nogensmenys que amb les temptacions del dimoni. Comença tallant. Jesús és veritable Déu i veritable Home. Ha acceptat de ser temptat perquè nosaltres

aprenguem d' EI!. l vet ací la humilitat del Senyor Déu, podria anorrear el diable i no ho fa. Toca el pecat d'Adam, golafre, vanitós de glòria i avariciós volent ser com Déu. Les

acaba altre cop amb el dejuni i les penitències.

La darrera és el segon diumenge de quaresma, Jesús ha anat a l'altra banda de la mar a terres de Tir i de Sidó. Ací i per únic cop, s'engarrista a les al·legories, Tir simbolitza les tribulacions i Sidó, la humanitat templada pel dimoni. L'autor torna al camí pla. Troba la dona cananea que té una filia endimoniada demanant el miracle a Jesús. La dona és

I' església i la filia endimoniada, els pagans convertits més tard pels apòstol s escampats per tot el món.

No sabem com l'autor se les engiponaria amb el dimoni mut del tercer diumenge de quaresma.

M'he allargat massa, perdoneu-me, però el to de les homilies se m'ha endut.

Quant a I' autor, confesso que en el text enviat a Organya vaig espifiar-la, amb les presses d'enllestir no sabia que Organya, en aquells temps, era una col·legiata de monjos agustins, com una catedral amb canonges, però sense bisbe. 1 vet ací que no tinc més remei que fer una reculada fins al segle cinquè, per atrapar-hi sant Agustí. Ja bisbe d' Hipona, en va fer una que, malauradament, no faré cap bisbe dels d'avui . Tenia els que en diríem seminaristes

ficats a casa, ell en tenia cura directa. Endemés s'havia voltat, a casa mateix, d' una colla de capellans amb una regla de monjos escrita per el!. D'ací vénen els canonges d'avui.

Cap a mitjan segle XII, un sant que, nogensmenys, es deia Rufus, va fundar I' orde deis canonges regulars de sant Agustí, seguint la regla d'aquest. Eren monjos, però no pas

com els benets tancats al monestir, sortien a predicar. Es van escampar per casa. Al meu bisbat hi tenim Cardona, Sant Jaume de Frontanyà i Solsona. Entre els de l'Urgell, hi havia Organyà. És gairebé segur que les homilies foren escrites per un monjo predicador. Perquè aprofitessin els rectors deis voltants. Les homilies són un sermonari per a capellans del tronxo.

L' autor no s'està de llatinòrums, però a quatre dies de Ricard Cor de L1eó, no n'ha après, de les croades. Diu que la de les Oliveres és la muntanya més alta de Judea i que Tir i Sidó són a l'altra banda de mar. I més si és cer! Que som al 1204, aquestes terres brunzien de càtars. Ni en parla de rebot, potser només quan diu, tallant, que Jesús és veritable Déu i veritable home.

Pel tirat dels sermons, gairebé ni cal preguntar-se a qui volia predicar l'autor. No ho feia a monjos, tampoc no ho feia a frares que potser encara no existien, tampoc anava per a monges.

Tampoc no se les feia amb gent triada com les que avui dia en diem comunitats de base. Parlava a gent de parròquia ,amb la universalitat pecadora d'una parròquia que accepta

des del bon home i la dona santa fins a la dona de mala vida. Tots són batejats. Tots són en el sac de la misericòrdia de Déu, tots són església. Gracies a Déu, ací no hi ha cap

besllum de parlar a un estol d'elegits selectes entre la massa de batejats.

Sense cap rastre de saberut, aquell home era poble. Pel dret o per I' inrevés era de la raya dels rectors de poble, si li llevem els llatins, s'ho feia a peu pla com el meu rector. És

una lliçó per a tants com avui volen engarristar-se a sàvies i bíbliques, fent-se un embolic que més d'una anima candida pot confondre l'economia de la salvació amb el Banc de

Sabadell.

Llegir les homilies d'Organyà és beure aigua fresca del Segre, de riu naixent sota la pica pirinenca del seu nomo Tant de bo la capellanesca ens el prenguem per exemple.

Encara no he acaba!. Paciència, germans, que aquestes homilies m'han tocat tant de debò que no acabaria mai.

Posem-nos al dia d'avui. En el dia d'avui ens estan entabotxant amb això de la memòria històrica. Per dir-ho de manera que no ofengui els qui en parlen ben encegats, s'aturen en les fetes de la nostra guerra civil discutint-se qui en va matar més, quan és molt senzill. Tant els d' una banda com els de l'altra duen les mans ensangonades. A callar i perdonar.

Però aquests de la memòria històrica s'aturen en una sola feta de la nostra historia, ni saben ni volen saber que, allà segles, en una bella arraconada a vorals de riu, algú hi parlava del dimoni perquè creia en l'home. La persona humana, per a ell, només era un golafre afeblit, el mal li venia de fora, del dimoni. Ara no volem creure en dimonis i ens trobem amb el mal a dintre que ens corseca. Ja som a Freud.

No em podia deixar els dimonis. Però, tornant a la memòria històrica. Malden per esborrar

el nostre passat cristià que ensacava santes i pecadores en una sola parròquia. A la Constitució d'Europa que, si no m'enganyo ha fet figa, posaven les arrels d'Europa a

Grècia i Roma. Ben dit. Però, sallant-se mil anys, no deien res del cristianisme i ens hi ficaven la Il·lustració. Vaja.

Hem de fer més cabal de Voltaire que de sant Francesc d'Assís.

Tornant a casa, a la Renaixença. Aquest pegat de terra havia passat segles abaltit sense saber qui era i d'on venia. Es va desvetllar a cants de poetes, ben cer!, però també ho féu descobrint la pròpia historia, que no té res de res amb Don Pelayo i, en una època més daurada que no sembla, va treure brots de grans reis, que Déu n'hi do. Perè encara Déu

n 'hi do més quan saps que , segles enrere, algú parlava planer de Déu, de Jesús, de la Verge, dels sants.

I dels dimonis.

Com a les benaurades Homilies d'Organyà.