Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

HOMILIA RELIGIOSA 2010

Escrita per CLIMENT FORNER

LA MEVA HOMILlA D'ORGANYÀ

Déu-vos-guard! No sabria com manifestar-vos el goig que experimento de trobar-me avui, aquí, entre vosaltres, amb motiu de la concessió deis PREMIS LlTERARIS HOMILlES D'ORGANYA  dins els actes de la XIV Festa i Fira del Llibre Pirinenc. Abat com sóc (canónicament i vulgarment rector) de la Parroquia-Monestir de Santa Maria de Serrateix (bisbat de Solsona, comarca del Berguedit), és com si m'haguéssiu convidat a predicar I'homilia de la vostra

festa major. Ep, no vinc a ter-vos cap sermó, i menys quaresmal, com eren els de les vostres famoses homilies: és més aviat com a poeta que m'¡¡colliu, per bé que també

sigui capellit. (Permeteu-me la confidencia: tins a quin punt sóc i em sento capellit-poeta i/o poeta-capellit, soIs Déu ho sap, ja que és EII en tot cas qui m'ha donat aquesta única o

doble vocació, que són com dues cares de la mateixa moneda:la paraula com a ressó de la Paraula, verb del Verb.)

De les vostres historiques homilies, "el text més vell de la nostra literatura", al dir de I'eminent filoleg Joan Coromines, en deveu haver sentit parlar tantes vegades, que no cal que us en digui res, sobretot res de nou, ja que tampoc no sóc academic ni expert en la materia. Ara, sí que us en faré cinc centims partint de la meya experiencia personal.

Tan bon punt vaig sentir-me atret per la lIengua catalana i més en particular per la poesia (m'estic referint a la tardor de l' any 1940, que és quan vaig entrar al Seminari de Solsona), el nom d'HOMILIES D'ORGANY A no me I'he tret mai més de sobre. No és estrany que, després d'haver-ne lIegit diversos comentaris i d'haver intitulat jo mateix, en reconeixement. HOMILlES DE MOSSEN ARMENGOU, elllibre que una colla d'amics dedicárem allá temps

al prestigiós "capellá de Berga", quan l' any 2001 va veure la llum el tom HOMILlES D'ORGANY A, publicat per Editorial Barcino, a cura d'Amadeu-J. Soberanas, Andreu

Rossinyol i Armand Puig, vaig córrer a comprar-lo deseguida, documentat i exhaustiu com és (si és que mai pot donar-se per definitiva una obra d'aquest tipus.) Es just el text que m'ha servit d'aperitiu per a aquesta xerrada. És més: com que el catalá, juntament amb la fe cristiana, jo ja I'havia mamat de la meya ávia materna i sobretot de la meya mare, la Lola de ca la Guillema de Berga, abans de la guerra incivil del 36, així que vaig poder alliberar-me

de I'esclavitud franquista, sabeu que? Vaig enamorar-me de la parla catalana com d'una noia bellíssima, fins al punt d'esposar-m'hi per tota la vida amb una fidelitat absoluta, ultrancera. Aixo no vol dir, és clar, que no aprengués durant la carrera al tres llengües, com el llatí, per exemple, que els seminaristes de "in illo tempore" arribárem a dominar talment

la llengua materna; i el castella, no cal dir, sinó de grat per forya; i el grec, fins i tot I'hebreu, una mica.

Sempre m 'ha dolgut, pero, de no haver estudiat, a més a més, les anomenades llengües modernes, mancanya que m'ha obligat a haver-me de servir de traduccions per a llegir-

ne els seu s principals literats. 1 és que la llengua materna -qualsevolllengua materna, per minoritaria que sigui o se la consideri- és molt més que un mitjá d'expressió i de comunicació; és, sen se cap mena d'hiperbole, I'anima de les persones i deis pobles, el seu tresor immaterial més gran, un do sagrat, diví. Fent un resum molt resumit, i excessivament simbolic, de la nostra historia i basant-nos en aquestes textos organyencs de les darreries del segle XII i primeries del XlII, podríem dir que els catalans de bona lIei, després d'haver nascut al bressol de Ripoll com a tals, varem aprendre de parlar a Organyá. Sí, perque va ser en aquesta vila de l' Alt Urgell on, fills i hereus delllatí -la lIengua oficial de I'Església i de la societat civil d'aleshores-, pronunciarem les primeres paraules nostrades, balbucejants si voleu, pero moIt valuntarioses. 1 fou I'Església precisament, la nostra mare en la fe, qui ens ensenya a parlar amb Déu i entre nosaltres mateixos d'una manera clara, entenedora, viva. Si Jesús s'adreyava en arameu al Pare dient-li "Abba"; si els primers cristians occidental s, influenciats per Roma, li deien "Pater", com també nosaltres durant segles a partir de Pau i Tecla; ara, finalment, ja com a catalans. li diem "Pare", així com els castellans, hereus igualment del llatL li diuen "Padre". 1 tots, naturalment, amb la mateixa tendresa i  confianya gracies a l' Esperit de Jesús que ens  habita i ens fa infants. (Com a partir d'ara, els nostres germans aranesos, havent tradult al seu idioma per primera vegada el Nou Testament, ja podran tractar Déu no com un foraster, sinó

com qui seu a cap de taula. Alegrem-nos-en.)

Bé, dones, la nova veu que per mitja de les Homilies surt de l'església canonica d'Organyá es va estenent de mica en mica i va ressonant arreu del país passant segurament per les grans canoniques de Sant Joan de Ripoll, de Santa Maria de Solsona i/o de Sant Viceny de Cardona ... Aquell autor anonim que escrigué o copiá el celebre document no podia pas imaginar-se la repercussió historica, lingüística, patriotica i política que arribaria a tenir. D'entrada, féu un

gran bé: el poble que cada dia entenia menys el lIatí, podía ser adoctrinat en una Ilengua que n' era hereva, pero que ell mateix s'anava forjant d'acord amb les seves necessitats creixents. Ara, com que la litúrgia oficial de l' Església continuaría celebrant-se en llati durant segles i  egles (fins al Concili Vaticá 11, ai las!), la gen! se n'aniria distanciant creant la seva propia pielat popular més o menys esbiaixada, pero ben intencionada, aixo és, arrelada en la seva fe  ancestral (d'aquest diguem-ne divorci en sorgirien amb el temps les confraries, els goigs, les cobles, els virolais, etcetera). Seria llarg, molt llarg, de narrar i explicar els avatars al problema, peró tanmateix va permetre que un grup de seminaristes publiquéssim L'INFANTIL -mar9 1951- la primera revista infantil en catala de la posguerra.) O sigui, la nostra Santa Mare Església pot haver comes al llarg de la história molts pecats de lesa patria catalana, tanmateix és ella qui ens ajuda a néixer i a créixer com a poble diferenciat comen9ant per fer parlar Déu en catala i per ensenyar-nos a parlar amb Déu en catala. Si sempre ha sigut així, i de vegades de manera heroica (pensem en Pau Claris), també ho ha de ser ara, qui sap si com mai, en aquest tombant de la história que, després de tants intents d'entesa fracassats, podria ser decisiu. Amb l'abat Oliba i el comte Guifré el Pelós que ens van al davant amb la creu ben al9ada, encara no hem acabat la travessa del desert que ens ha de portar fínalment, si nosaltres volem, a la terra promesa.

Al començament he fet alguna referencia personal. Deixeu-me'n fer alguna altra.

Es dóna el cas que una de les prímeres incursions literaries que vaíg fer per aquests verals de l' Alt Urgell Ua fa més de trenta anys) fou gracies a la traducció que em vaig atrevír a engiponar del provenyal al catala de robra poética de Guillem de Bergueda, aquell celebre trobador de mitjan segle XII, compatriota meu, que era tant fidel amic del vescomte Amau de Castellbó (Organya li havia pertangut),com enemic acerrim del bisbe Amau de Preixens (en un conte recent de ficció histórica he intentat de reconciliarlos).

Die aixó perque les HOMILlES, per bé que s'ínspiressin generalment en homiliaris llatins carolingis, la IV, si més no, s'abeura en un de proven9al i és plena d'occitanismes.

Deixeu-me dir també que el meu primer volum d'obra poetica completa (no el meu primer poemari, ELS ÚNICS MOTS (1964»), va manllevar el títol, L'ULL DE TAÜLL (1983) al vostre impressionant Pantocn'itor de Sant Climent, el meu sant patró, el Senyor de la Vall de Boí.

 

[i on que el vostre estimat bisbe-arquebisbe Joan MartíAlanís, suara traspassat, m' acompanyés en la presentación del llibre a Barcelona i que ell mateix, poc abans de morir,

es dignés epilogar el meu darrer volum, PRENEU-M'HO TOT, DEIXEU-ME LA PARAULA (Poesia, 1945-2007). Un petit detall: A Serrateix, enguany fara vint anys que, per les Festes d'Octubre commemoratives del miHenari de la fundació del Monestir, representem el RETAULE DE

SANTA MARIA 1 SANT URBICI (a la qual, naturalment, us invito: dissabte, 2 d'octubre, al vespre). L'autor de la lletra d'aquest acte sagramental, sabeu en quina altra representació

semblant es va inspirar? Dones en el RETAULE DE SANT ERMENGOL. de la Seu d'Urgell. És més:

aquest sant bisbe, del qual enguany els urgellencs celebreu el miHenari, jo mateix el faig sortir, fent un solo enmig d'altres veus, en 1'0RATORI DEL SANT DUBTE D'IVORRA (un altre miHenari que commemorem els solsonins), una peça que, amb música de monsenyor Valentí

Miserachs, s'estrenara, si Déu voL com a cloenda la primavera de l'any vinen!.

Mirant la convocatória d'aquests PREMIS L1TERARIS ORGANY A 2010, i felicitant a l'avançada els autors que els hagin obtingut, així com agraint el treball deis diversos jurats que n'han emes els veredictes, dues o tres coses abans d' acabar.

Josep Grau i Colell, que dóna nom al premi de poesia. Vaig tenir la sort de coneixer-Io personalment i de col, laborar amb ell, vingut expressament de SUlssa, en la presentació de la seva ANTOLOGIA DE SACERDOTS POETES (1975). Era a Vallfogona de Riucorb, la parróquia del popular Rector, arran del 350é aniversari de la seva mort (l2-IX-1975). La dita antologia, per cert, molt meritória i representativa, he intentat jo mateix d'anar-Ia posant al dia, darrerament en el meu llibre BESLLUMS-Apunts de crítica literaria (2006). El tema té relació amb unes trobades anuals que els capellans poetes o escriptors d'aquest país (Lletra Folla, Bailarín dixit) celebnlvem temps enrere (quinze o setze en total).

Per cert, dues d'elles les tinguérem en aquests tocoms: a Prats de Cerdanya (1988), organitzada per Manel Pal i Antoni Fortuny (+) i a Aina d' Andorra (2001), molt ben acollits per mossen Ramon de Canillo. Del monjo benedictí, Cebria Baraut i Obiols, que també dóna nom a un deis premis: tinc no sé quants volums d'aquells anuaris d' estudis histories intitulats  URGELLIA. dirigits per ell, que m 'han permes de coneixer de primera ma les actes fundacionals de diverses esglésies molt estimades per mi. 1 sense oblidar, pel que fa al cas, que sóc un vell subscriptor de la revista ESGLÉSIA D'URGELL. Deia que no volia fer un sermó, i mira que l'he fet ben lIarg i ben pesa!. Perdoneu. Si cal, doneu-ne la culpa a monsenyor .loan Enrie Vives, ja que és ell, en definitiva, qui em confia l' encarrec.

Com si fos el pare predicador d'aquelles sis antigues homilies quaresmals, posades al dia sense cap benedicció ni imposició de cendra annexes, m'adrec;:o a tots vosaltres, els "seinors" aquí presents, tant als eclesiastics i polítics com als ciutadans en general, i us exhorto: Convertiu-nos i creieu en I'Evangeli. Convertiu-vos i creieu en Catalunya.

Amén. Només la fe fa miracles. Només la fe ens salvara.

Acabaré, com no podia ser d' altra manera, recitant -vos un poema meu molt eurt, la nadala de l'any 1983, que es diu precisament LA LLENGUA ÉS LA pATRIA; pot semblar apocalíptic, pero no ho és, és dolorosament esperancat, en contra de tots els mals presagis haguts i per haver. Fa

així:

Mort el meu poble, aquesta lIengua morta,

sóc un estrany a casa deis meus pares;

desposseH de somnis i esperances,

Tu, només Tu, eova del Verb, m 'aculls.

En l' alta nit jo vetllo pel meu poble

i contra el fred encenc una foguera

on vaig cremant tions inexhauribles

del bosc de Foixos, Verdaguers i Llulls.

M'ho jugo tot a cada mot i cada

vegada que consagro el pa i el vi,

bo i defensant des d' aquest fort la patria.

Entrat en agonia amb el meu poble,

sigues, com ets en el meu verb, en mi,

Infant. albor de totes les naixences.

 

He dit.

Climent FORNER

Organyà, 4 de setembre de 2010.