HOMILIA RELIGIOSA 2014

Estimats germans i germanes d’ Organyà

Quan el vostre senyor arquebisbe-bisbe, Dr.Joan Enric Vives, em va demanar de fer-vos l’homilia que escolteu cada any, rememorant les famoses homilies que tant nom han donat a la vostra vila, no m’hi vaig poder negar. No obstant em va preocupar uns quants dies trobar un tema que us pogués interessar i del que en poguéssim treure alguna lliçó o profit, com és el fi de tota homilia o sermó.

Conec de temps Organyà, no solament per haver-m’hi parat algunes vegades camí de la Seu d’Urgell o d’Andorra, sinó també per haver tractat un xic sobre la vostra comunitat canonical en estudiar els monestirs i canòniques de Catalunya, tanmateix desconeixia moltes coses del vostre passat sobre les que ara he hagut d’estudiar per teixir aquesta breu homilia o dissertació.

Com a capellà i historiador, el primer que vaig fer va ser voler conèixer la situació i paper de la vila i terme dins del marc geogràfic i històric català. Això em va fer indagar i conèixer el passat de la vall de Cabó, de la que la vostra vila n’és el seu límit més oriental; sobretot em va interessar conèixer l’origen dels senyors de la vall, els Caboet, un vell llinatge que per enllaços matrimonials anirà ascendint de categoria social i enllaçarà amb els vescomtes de Castellbó i amb els comtes de Foix.  Un llinatge que ben aviat va afegir al seu domini inicial la vall veïna de Sant Joan i engrandí molt el seu patrimoni, que va organitzar parròquies i bastint i dotant d’esglésies com la vostra de Santa Maria. Entorn seu, en la seva sagrera, s’hi creà ben aviat el nucli primitiu d’Organyà, esdevingut algun temps més tard una important vila, que tindrà en temps medievals la seva senyoria compartida amb els canonges, creats gràcies a ells, com exposarem més endavant.

Això ha fet que centréssim nostra relació en l’etapa medieval, que va del segle X al XIII, deixant de banda els orígens del poblament de la vall, certament molt vells, a jutjar pels testimonis arqueològics descoberts de quatre o més milers d’anys enrere. Malgrat això no se’n troben testimonis escrits fidedignes fins ben entrat el segle X, tot i que sempre es posa com a primera fita la de l’Horganiano, esmentat entre les parròquies de la famosa acta de consagració de la seu d’Urgell, datada del 839, però que en realitat la seva llista i redacció no són anteriors a finals del segle desè.

Deixem doncs de banda fer càbales o hipòtesis sobre la Vall de Cabó, plena de poblets i d’esglésies abans esplendorosa i ara mínimament poblada, per centrar-nos en la vila d’Organyà i sobretot en l’església de Santa Maria, que ara ens acull, sobre els seus orígens i els primers passos de la seva canònica o comunitat canonical que li va donar vida.

Per seguir aquests primers passos ens cal recórrer als primers senyors o membres de la nissaga dels Caboet, començant per un Isarn, que viuria cap el 975, avi del Guitard Isarn que serà el protagonista principal d’aquesta homilia. Aquest Isarn o Isarn I, avançat el segle X va aixecar una església dedicada a Santa Maria, a l’indret de Organyà, del cap d’avall de la Vall de Cabó i a la riba dreta del Segre. D’aquesta església, la primera documentada, se sap només que la va consagrar el bisbe d’Urgell Sala, que regí la diòcesi urgellenca entre el 981 i el 1010.    

Seria aquesta una esglesiola preromànica que Isarn I, com era costum, va dotar per al seu sosteniment i el del seu capellà o clergues que en tinguessin cura, amb terres dels seus dominis situades a Sant Cristòfol d’Ares, a Sant Miquel del Vilar, a Sant Martí d’Espodolla i a les viles o heretats de Pujol, Caselles i Fontanet que sense ésser parròquies tenien cadascuna la seva petita capella. Això ja indica una preferència inicial dels senyors per Organyà més assequible i vital que la resta de temples de la vall de Cabó

Devia ésser molt senzilla aquesta església, com ho eren la majoria de les esglesioles preromàniques sense voltes, perquè una generació més tard un segon Isarn, el pare de Guitard Isarn, per consell del nou bisbe d’Urgell Ermengol, la va reedificar des dels fonaments i la va fer més gran, amb intenció de fundar-hi una canònica o comunitat de preveres; recordem que Ermengol, nebot del bisbe Sala i venerat com a sant, va ser bisbe d’Urgell entre el 1010 i el 1035. En morir d’accident sant Ermengol encara no s’havia acabat la nova església perquè la va consagrar el 1057 el seu successor el bisbe Guillem de Cerdanya.

A la nova església no s’hi va erigir tot seguit la canònica, que segurament devia haver suggerit o demanat sant Ermengol, sinó que el senyor Isarn II la va confiar a un clergue, sembla que de nom Adalbertí, que va ser el  seu responsable, fins a la seva mort i després aquest encara la va cedir a un fill seu, també de nom Adalbertí.

En aquell temps no tots els clergues eren sacerdots o capellans, molt sovint eren únicament persones tonsurades a les que de joves se’ls es posava una vestidura clerical o sotana i ja eren clergues i podien optar a alguns càrrecs religiosos, però, com és lògic no podien administrar sagraments, només en tenien la responsabilitat i per tant tenien capellans sota seu pel culte.

Aquest segon clergue, Adalbertí, que segons el document que ens fa de guia, va regir l’església de Santa Maria d’Organyà durant un seixanta anys, era un personatge que residia aquí com  a senyor, més que com a eclesiàstic, que vivia amb una dona de vida poc edificant, anomenada Galatea i que tirava de beta            dels béns de l’església i la tenia molt descuidada. Amb ell s’haurà d’enfrontar del senyor Guitard Isarn (1070-1108) quan voldrà posar ordre a l’església d’Organyà.

Per entendre millor els fets que tot seguit s’exposaran, cal no oblidar les condicions en les que vivia la gent dels segles X i XI, sotmesos a les dures càrregues i arbitrarietats de l’època de domini dels senyors feudals.

La societat europea, sobretot l’occidental, es trobava regida i condicionada pel feudalisme o temps en el qual el poder reial s’havia afeblit i en canvi les famílies de nobles o militars s’havien enfortit molt i eren ells els que governaven al seu arbitri els seus súbdits o gent que es trobava sota la seva protecció i dins la demarcació dels castells o fortaleses, que amb els que s’havia dividit el país o els comtats.

El seu poder va arribar a ésser tan gran que, sota el pretext de protegir els seus súbdits, no dominaven solament el territori material sinó que es consideraven amos i senyors de les terres, amb cases i persones, que eren les que amb els seus tributs i fins prestacions personals els havien de servir i mantenir.

L’església es va veure involucrada del tot dins del sistema feudal i els seus senyors superiors, com els reis i comtes es creien protectors i pràcticament amos dels bisbats i abadies dels seus dominis que concedien a fills seus o a amics i els senyors inferiors feien el mateix amb les parròquies, petits monestirs i esglésies dels territoris que ells devien protegir. D’ells cobraven els delmes i primícies que pagaven els fidels  i imposaven com a capellans o rectors a les persones que ells preferien o les que els donaven millors pagues o diners per obtenir els càrrecs.

Això va arribat al seu punt més dur i pesant al llarg tot el segle desè i bona part de l’onzè, però també pel mateix temps s’aixecaren al si de l’Església persones i moviments que pretenien alliberar-la de tot poder civil i posar remei a les xacres principals que entorpien el missatge cristià i la manera de dur-lo a terme. Començà en aquesta lluita el monestir de Cluny que va obtenir per ell i pels molts monestirs que depenien d’ell la plena llibertat de tot domini civil i polític. A poc a poc els seu clam de llibertat el varen fer seu alguns notables personatges eclesiàstics que s’esforçaren i lluitaren també per alliberar l’Església de tot poder i lligam civil o extern. Després de llargues lluites i patiments, es va obtenir entre el 1046 i el 1059 alliberar els papes del domini de l’emperador i nobles romans i que fossin només els cardenals els que farien la seva l’elecció. A partir d’aquest moment seran els legats o missatgers enviats pels papes els que estendran i faran arribar arreu l’anhel de reforma.

Aquesta no pretenia només la llibertat del poder civil, sinó també desterrar la simonia